REDACCIÓ
A Jordi Sànchez no li ha calgut recórrer al Virolai de Junqueras per intentar desmuntar la violència que li atribueix la Fiscalia pel seu rol el 20-S. Ha combatut, sí, però dialècticament amb el fiscal per negar la major, la rebel·lió. El seu només va ser una indignació.
El seu interrogatori ha estat, de llarg, el més tens i dur fins a la data. I, sense perdre les formes, s’ha batut en el fang jurídic en què s’ha transformat la seva compareixença amb l’acusador, conscient aquest últim que s’estava jugant el nucli de l’acusació de rebel·lió, que suporten els Jordis pel que va passar aquell dia.
El fiscal Javier Zaragoza no ha escatimat en repreguntar per qualsevol detall del que va passar en aquesta 16 hores de “setge” o “concentració”, segons l’interlocutor. Poc li han importat les advertències del president del tribunal per la seva insistència. La finalitat era provar, sí o sí, la rebel·lió, una responsabilitat que ha assumit després trobar-se a faltar en altres interrogatoris del Ministeri Públic.
Jordi Sànchez, serè, encara que sense tirar dels documents que tenia sobre la taula – tot i que ha consultat els apunts escrits en la seva llibreta groga –, ha recalcat en diverses ocasions que la setmana que ve complirà 500 dies en presó preventiva, una efemèride que ha recordat barrejant la seva impotència però també el seu pragmatisme, ja que una altra cosa no, però temps ha tingut de sobres per estudiar-se la lliçó i repassar al detall el que veu com “un judici polític”.
Com era d’esperar, ha fet gala dels mantres del procés. La no-violència, el pacifisme, el dret a la manifestació, la passivitat i la democràcia ciutadana. Aspectes tots ells nuclears en la seva estratègia de defensa per cenyir els esdeveniments del 20 de setembre a la Conselleria d’Economia a una simple protesta.
Ara bé, amb uns quants milers de persones més dels que Sànchez va predir. Aquests 2.000 persones que va comunicar a les autoritats sembla sens dubte una xifra irònica, si es compara amb les 50.000 persones que es van apostar per “defensar les institucions”. Res més, però tampoc res menys, ha dit l’acusat.
Lamentablement, com així ha reconegut, va ser la primera vegada en què es van produir danys en un acte convocat per l’ANC. Per això és a la banqueta. Per les destrosses als set cotxes patrulla de la Guàrdia Civil, per la impossibilitat d’assegurar un passadís perquè sortís la comitiva judicial, encaixonada a l’edifici, i sobretot, per aquelles armes llargues que van encendre totes les alarmes.
Qüestions totes elles que ha encarat amb una defensa que implícitament posa en un compromís a l’actuació de la cúpula dels Mossos d’Esquadra amb el major Trapero al capdavant però sense oblidar al conseller d’Interior, Joaquim Forn.
Perquè sorprèn que un civil, un representant d’una entitat privada sigui -sense oblidar a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural- l’encarregat d’establir un perímetre per garantir l’entrada i sortida de la comitiva, perquè el conseller competent i també el cap de la policia autonòmica catalana en la matèria així li ho demani. O que mantingui un nombre il·limitat de converses amb el major Josep Lluís Trapero que fa a la seguretat de la concentració a qui va comunicar després de rebre l’enèsima trucada d’una autoritat -en aquest cas, un tinent de la Guàrdia Civil – que li advertia de la presència d’armes llargues en aquells cotxes “amb adhesius”.
Donada l’espontaneïtat de la concentració, Sànchez admet que no va tenir temps per seure amb les autoritats per parlar sobre l’operatiu, com era la tònica habitual en els actes de l’ANC.
Però com els responsables es coneixien personalment, això va facilitar la tasca. Aquest conxorxa institucional pot jugar en contra seva, ja que com li ha recordat el fiscal, dóna la impressió que va actuar com el més gran de facto sobre el terreny.
El dubte està en demostrar si això va ser així per delegació de tercers, per assumpció davant la passivitat d’altres o per protagonisme personal, com el líder bicèfal del pilar cívic-social que la Fiscalia atribueix a l’estratègia independentista.
I és que ja sigui per telèfon o presencialment, Sànchez va despatxar amb Forn, Trapero, amb la intendent dels Mossos Teresa Laplana, amb el tinent de la Guàrdia Civil i fins amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira, la primera a advertir- els registres, com si existís un protocol institucional, amb un apartat per als Jordis que resa: activar a la societat civil.
Jordi Sànchez és conscient que la seva acusació és de llarg la que menys empatia genera a la societat civil catalana i també entre la premsa estrangera. Ho sap i no defuig el combat, perquè ell es vesteix de rebel, però amb causa.
REDACCIÓ
