REDACCIÓ
En els últims anys s’ha consolidat la situació de creixement de l’economia espanyola, que va començar el 2014. Són ja cinc anys d’expansió de l’activitat. Tot això és positiu, i s’ha aconseguit essencialment gràcies a l’esforç de la classe treballadora, que ha suportat un duríssim ajust de 2008 a 2013, i hi ha respost amb una responsabilitat solidària i amb un esforç col·lectiu exemplars.
Ara, l’economia va bé, però només per a una minoria perquè les famílies treballadores veuen com la recuperació no els arriba. El PIB creix, i les empreses no només obtenen beneficis superiors als d’abans de la crisi, sinó que els augmenten a un ritme rècord; però es neguen a traslladar aquesta situació de bonança a les treballadores i als treballadors, que segueixen sense percebre una millora de la seva qualitat de vida. Se’ls està negant el que és seu, perquè és la seva feina el que està generant els beneficis de les empreses.
La precarietat laboral, en totes les seves facetes, no deixa de créixer, i els salaris no pugen prou, després de caure dràsticament des de 2009. La desigualtat i la pobresa han crescut fins a situar a Espanya al capdavant d’Europa en tan deshonrós rànquing, afectant de manera especialment greu a la infància. De fet, Espanya se situa entre els 9 països de la Unió Europea on els seus treballadors es troben encara en una situació pitjor que abans de la crisi.
La protecció de les prestacions i serveis públics essencials no deixa de reduir-se, pervertint les bases del nostre estat del benestar. I tot això s’acompanya de dues circumstàncies que agreugen la percepció (real) de la injustícia: d’una banda, la deliberada i sistemàtica actuació en favor de grans grups empresarials i de determinats lobbies econòmics (bancs, elèctriques, autopistes, empreses transnacionals), a les quals es transfereixen directament o indirectament milers de milions d’euros; d’un altre costat, la deriva autoritària de l’actuació de l’Estat, que ha portat a criminalitzar la legítima discrepància i la protesta pacífica i a exercir una repressió desconeguda en la nostra actual etapa democràtica.
Un país precari
Precisament, acabem de commemorar el naixement de la Constitució fa 41 anys en un moment en què un de cada cinc espanyols en edat de treballar no pot fer-ho, en el qual la meitat dels joves està desocupat, en què la meitat dels aturats no cobra cap tipus de prestació, en el que any rere any els salaris han perdut valor i encara es neguen als treballadors augments salarials significatius, en el qual tenir una feina ja no és sinònim de no ser pobre, i de viure dignament.
Un Estat en el qual els treballadors tenen drets diferents en funció de si el seu contracte és temporal o indefinit, en què el currículum acadèmic ja no garanteix l’accés a estudis universitaris llevat que la família tingui diners per pagar; en què la justícia ja no és igual per a tothom, perquè qui tingui diners podrà pagar les taxes judicials mentre que altres que no en tenen no ho poden fer; en què el dret a l’habitatge no només no està garantit sinó que ara per ara és un luxe abast d’uns pocs, mentre se segueixen expulsant famílies de les seves cases al no poder afrontar el pagament dels seus lloguers o les seves hipoteques i encara se’ls condemna a seguir pagant el deute.
I tot i que millora l’ocupació en termes quantitatius, seguim tenint la segona major taxa d’atur de tota la UE (després de Grècia), més del doble de la mitjana de la zona, i la meitat fa més d’un any que busca feina i gairebé 6 de cada 10 no cobren cap prestació.
I qualitativament, l’ocupació no millora, la precarietat laboral és també molt elevada, i està creixent: un de cada quatre assalariats té un contracte temporal, i també un de cada quatre contractes temporals dura menys d’una setmana; la contractació a temps parcial és essencialment involuntària, i augmenten les noves formes de prestació de serveis encara més desprotegides: empreses de multiserveis, plataformes digitals, etc.
L’ocupació ja no treu a les persones de la pobresa: Eurostat diu que el 26,6% de la població al nostre país segueix en situació de pobresa o exclusió social.
Sense oblidar dues qüestions absolutament urgents i injustes: que dues persones moren cada dia laborable en accidents de treball; i que la bretxa salarial és del 14,2%, i tripliquem les taxes d’Itàlia, Romania i Luxemburg, de manera que les treballadores d´aquest país treballen gratis des del 7 de novembre de 2019 fins a final d’any.
I tot això mentre veiem en els mitjans de comunicació casos de frau, elusió i evasió fiscal, alhora que se segueix sense donar una segona oportunitat a milers de famílies que van sucumbir a la crisi. Davant d’això no podem romandre impassibles, no podem conformar-nos. Aquesta és la situació actual, i a ella estem responent des d’UGT com sempre: amb diàleg i propostes, i amb pressió i mobilització. Tot per millorar la qualitat de vida de la classe treballadora, i en especial els grups socials més desprotegits econòmicament o social: treballadors precaris, joves, dones, pensionistes, persones amb discapacitat i immigrants.
Però aquest país necessita canvis necessaris i urgents, i sí, aquests canvis es poden dur a terme. Perquè les persones no poden esperar més. I els Governs no poden seguir dilatant les necessitats de les persones amb un treball digne amb un salaris justos.
Els problemes econòmics i socials del nostre país tenen ja arrels profundes, i no es poden solucionar sense actuacions de calat, que permetin recuperar l’esperança arrabassada a milions de persones. La desigualtat creixent i la manca de perspectives de vida són el corcó del nostre model democràtic i de convivència.
Joan LLORT
Secretari General d’UGT a Tarragona
REDACCIÓ
