REDACCIÓ
És una petita anècdota real. Un matrimoni vivia en una casa amb jardí. El marit va morir de manera sobtada i, com que a més era molt conegut perquè era el metge del poble, molta gent va acudir a la vetlla que es feia a casa seva. Als peus del fèretre la vídua hi havia dipositat una rosa. El gest cobrava especial significat per a qui sabia que durant molts anys, quan hi havia flors al jardí, la dona en collia una cada matí per a posar-la a la taula de despatx del seu marit.
L’amor matrimonial necessita posar-se en relleu en circumstàncies especials —una malaltia, un contratemps—, però també en el dia a dia, com s’expressa en l’exhortació del papa Francesc Amoris lætitia.
Perquè aquest amor conservi la seva frescor inicial, i l’augmenti fins i tot, el Papa anima els esposos a utilitzar tres paraules clau que ja ha recomanat altres vegades: permís, gràcies i perdó. Són tres actituds: la delicadesa en dirigir-se a l’altre cònjuge, la gratitud pels petits serveis, que a vegades no requereix paraules sinó que n’hi ha prou amb una carícia o un somriure, i saber disculpar-se per qualsevol imperfecció que hagi pogut molestar en la convivència.
L’amor matrimonial no pot aturar-se, perquè, com l’aigua estancada, es corrompria. Tampoc no pot ser fruit de la inèrcia, és a dir d’un apassionament inicial que té força suficient per a durar tota la vida. Ha de renovar-se cada dia, encara que no s’ha d’expressar sempre de la mateixa manera.
Hi ha una maduració en l’amor dels esposos. El primer impacte, caracteritzat per una atracció marcadament sensible, deixa pas a la necessitat de percebre l’altre com a part de la pròpia vida. Ja no sols és algú que m’agrada, que m’atrau i em fa feliç, sinó que és algú a qui veig com inseparable del meu destí.
Respectant la intimitat de l’altre, ja són dues mirades que conflueixen en un mateix objectiu: l’amor i l’atenció als fills, en la majoria de casos. I sempre un acompanyament enmig de les vicissituds de la vida personal i social.
El Papa constata també que la prolongació de la vida en l’època actual fa que es produeixi una cosa menys freqüent en altres temps: l’experiència d’envellir junts a través d’una pertinença mútua que pot ser de quatre, cinc o sis dècades. També en l’ancianitat, quan la passió amorosa no és tan viva, hi ha la necessitat d’escollir-se una vegada i una altra. L’amor autèntic no envelleix, es reforça.
† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
