REDACCIÓ
Encara que sembli mentida, la paraula taxidermista no té res a veure amb el professional que analitza la pell d’un taxista, concretament la d’un taxista de pell fina.
Comencem…
Portem ja uns mesos on cada dia escoltem per la ràdio, llegim als diaris o ens mostren per la televisió el malestar del gremi dels taxistes per l’aparició d’unes plataformes que,segons ells, els fan competència deslleial.
Més lluny de la realitat i com algú amb 2 dits de front va dir… “La ignorància es cura llegint”.
-Esteu preparats?
-Us espanta llegir 620 paraules? (ja en porteu 101)
– Som- hi!
Una mica d’història com introducció en format de vaselina narrativa.
Com deuen saber tots aquests taxistes que paralitzen les ciutats i posseïdors de la veritat absoluta, ja a l’edat mitjana existien alguns gremis especialitzats en el transport. Els cotxers de carruatges i els llogaters de cavalls i mules sobresortien de la resta.
L’any 1864 l’ajuntament de Barcelona va aprovar el primer reglament municipal on figurava el terme “cotxe de places” per primera vegada, perquè les “tartanes” començaven a generar problemes de trànsit a la ciutat . De fet, van aprofitar la mateixa normativa per informar quina havia de ser la “correcta” conducta del seu xofer.
A finals de segle, coincidint que les diligències i el ferrocarril van desaparèixer del paisatge urbà, es va fer un pas endavant i van implementar les llicències i crearen un impost (taxa) per tots aquells que aprofitaven els carrers de la ciutat per obtenir un benefici personal.
Simultàniament en el temps visqueren el naixement del tramvia, esdevenint aquest fet com el gran detonant del progrés en el sector del transport públic.
A principis del segle XX i a causa de 2 fets molt rellevants, el sector va evolucionar cap al concepte que actualment entenem com a taxi.
Per una banda Wilhelm Bruhn, un enginyer alemany, va començar a comercialitzar un aparell que mesurava temps i distància (taxímetre), invent que havia creat a finals del segle XIX. Per l’altra banda la companyia Hispano-Suiza es va dedicar a comercialitzar els seus automòbils fabricats en sèrie (taxis).
Avui, un segle més tard, esteu lluitant pels vostres drets i parlant en plata, des de l’empatia, és una putada això que us passa, però això és el que definim com a progrés.
Segurament en un passat els criadors de cavalls, els constructors de carruatges i els Cotxers també van lluitar per allò que els donava a menjar.
Segurament en el moment que els ajuntaments van decidir imputar una taxa a tots els que vivien del transport de persones va generar un conflicte.
El meu besavi va ser dels primers, per no dir el primer, taxista de Manresa, el Sr. Vilaró. Ell era una institució al municipi i és el responsable que cada any per Sant Cristòfol ens reunim tota la família al voltant d’una taula per celebrar aquesta efemèride.
Amics Taxistes, podeu ajornar la vostra condemna a mort o resistir en l’existència tal com la teniu concebuda de forma infinita. Us informo que l’evolució passarà per damunt d’aquell que no s’adapti tot acceptant la sentència que avui ja està escrita.
Entenc que encara porteu les vostres fotos a revelar, que no compreu els vols per internet, dedueixo que seguiu anant en carruatges, que no compreu en grans magatzems i que en un futur pròxim defensareu i us mobilitzareu pel gremi dels mecànics que figuraran en massa a les llistes de l’atur quan els vostres cotxes siguin elèctrics….
Seguiria donant motius per mostrar-vos que teniu la lluita perduda però veig a l’aplicació del meu mòbil que en un minut tinc l’Uber esperant-me a la porta de casa.
Salut!
Gustau VILELLAS
Criminòleg
@tavitu007
REDACCIÓ
0 comments
Pep Fpnt
5 Juny, 2017 at 10:49 am
Es un fet que en la nostra societat pudenta es viu sota la contradicciò d’haver de fer encaixar el lliure mercat i la permanent demanda de qualsevol sector o col.lectiu professional sobre l’admimistració per a que li protegeixi el negoci.
Aquest és el fet; tothom vol que l’estat, en definitiva, el protegeixi a ell. Que li protegeixi el negoci i que el beneficii enfront de competidors. Tot amb la lloable intenció de poder seguir assegurant el benefici particular.
Aquesta demanda d’una actitud proteccionista en un sentit general (no només arancelari) intenta fonamentar-se de diverses maneres: en els beneficis socials d’un determinat sector o en la seva importància estratègica en relació, per exemple, als llocs de treball que implica…
En altres paraules en basa en el xantatge pur i dur. “Si l’estat no em protegeix i em beneficia per a que jo pugui mantenir (o incrementar) els meus guanys, llavors es veurà abocat a un augment de la tassa d’atur”, posem per exemple.
L’augment de l’atur, l’esclerosi econòmica de certes areees geogràfiques, els desequilibris socials, el manteniment d’un model de societat, la manca de certs productes al mercat, etc… tot són arguments de pressió sobre l’administració pública, que ha de fer content a tothom. Ni que sigui una mica perquè després venen unes coses que es diuen eleccions i tenir un col.lectiu sencer en contra per qüestions no d’índole estrictament política, no és quelcom que cap partit polític es pugiui permetre gaire.
Aquest és el paper que fan els lobys en les democràcies. Presionar l’administració per al seu propi benefici. No té res a veure amb una lluita sindical per obtenir millores; ni molt menys amb una lluita sindical per defensar drets!.
Els lobys són sindicats de propietaris, d’empresaris o si més no d’autònoms, no són associacions obreres que busquen un més gran participació en els beneficis empresarials, millorant les seves remuneracions o d’altres drets.
En la nostra cultura els lobys són els gremis de tota la vida. Es clar que també vetllen per altres qüestions com el correcte exercici professional o l’ètica empresarial, les formes i la imatge d’un sector o ofici, etc… El sindicat del taxi per exemple és un loby; i un altre és la Unió de Pagesos (potser s’hauria d’anomenar unió de propietaris agraris i ramaders); no cal dir que totes les associacions patronals són lobys.
Tots presionen per a que les decisions d’una administraciño pública beneficii els seus interesos particulars. Aquest és l’assumpte, no cap altre!. Voleu saber quin és el loby més gran que actua en el nostre mon; que aconsegueix amb gran èxit que l’estat li compensi les pèrdues socialitzant-les, mentre li respecta els guanys?. La banca.
Pero a mi no m’interessa tant un anàlisi econòmic, sino més aviat un anàlisi psicològic: El de la incoherència que suposa ser lliure per acometre decissions que busquen un benefici personal i després no fer-se responsable del risc en que s’incorre; fet pel qual s’acudeix a l’administració exigint normatives que em donguin privilegis, o ajuts directes o fins i totr un rescat!.
Aquesta es la cosa: Quan veieu a un ferm defensor del capitalisme i del lliure mercat que argumenta que la riquesa es fonamenta en la llibertat d’empresa, pregunteu-li si quan van mal dades assumeix la responsabilitat o intenta per tot els mitjans eludir-la buscant la protecció de l’estat. Quan van mal dades en el negoci, de sobte tothom es partidari del New Deal, això si, del seu New Deal particular.
L’administració en un estat ha d’intervenir regulant l’exercici d’un ofici o un sector econòmic, quan del que es tracta es defensar la salut pública; o quan es tracta de matèries com la defensa medi ambiental o la seguretat pública. Fent-ho potser si que acaba beneficiant econòmicament a uns col.lectius en detriment d’uns altres; però això és un efecte colateral. No pas l’objectiu directe de la seva intervenció, com pretén en el seucas el sindicat del taxi (que no ´des cap sindicat) per exemple.
Gustau Vilellas
7 Juny, 2017 at 10:53 pm
Estimat Pep,
Tota la raó. Has expresat de manera diferent, possiblement millor, allò que jo volia comunicar en aquest article.
Gràcies,
@tavitu007