REDACCIÓ
Vuitanta anys de franquisme. El quarantè aniversari de la constitució espanyola del 78 arriba amb presos polítics en vaga de fam, i amb el retorn mes descarat al poder del franquisme sociològic amb les darreres eleccions a Andalusia. A la “democràcia” espanyola, si li grates el vernís que li ha posat al damunt el règim del 78, li torna a sortir a sota el color “azul mahon” de les camises falangistes, que mai no se n’ha anat.
Ja ho va dir el president del CGPJ i del TS, Sr. Lesmes, que el fonament de l’estat de dret a España, a diferencia de les democràcies liberals que es basen en la sobirania popular, la separació de poders i una justícia independent, es la unitat de la nació espanyola. Aquesta unitat és el be superior a protegir, davant del qual han de cedir tots els drets, fins i tot els drets fonamentals reconeguts en els tractats internacionals ratificats per España. L’article 2 de la constitució, que consagra aquesta “unidad de destino en lo universal”, ha convertit en paper mullat tots els altres articles relatius als drets, inclòs es clar, el de l’autogovern.
Això explica que qualsevol vulneració de drets, com estem veient en la causa del 1-O, on s’ha vulnerat el dret al jutge predeterminat per la llei, el dret a un jutge independent, i fins i tot el dret a defensa en mantenir la presó preventiva, es vista com la conseqüència lògica i necessària per preservar el be superior de la unitat nacional.
Així no ens ha d’estranyar que la fiscalia mantingui l’acusació de la rebel·lió sense violència, la sedició sense alçament i la malversació sense pagaments, perquè el que considera delictiu es la idea mateixa de la independència de Catalunya, o tal i com l’anomena: “fin criminal pretendido”, prescindint de que per intentar assolir-lo s’han emprat, exclusivament. mitjans pacífics i democràtics. Han convertit els drets de manifestació i llibertat d’expressió en delictes.
Com dèiem al principi, arribem als 40 anys de la monarquia continuadora del règim franquista, amb els nostres presos polítics en vaga de fam, no pas per demanar la llibertat, ni tan sols per demanar un judici just, sinó per demanar, només, que els resolguin els recursos d’empara presentats al TC, inadmetent-los o desestimant-los, per tal de que no els continuï bloquejat l’accés a la justícia europea. Els que tan bramen pel “cumplimiento de la ley” que expliquin perquè si el termini per resoldre aquests recursos és de 30 dies, ha passat un any i encara son al calaix.
Eusebi CAMPDEPADRÓS
Secretari primer de la mesa del Parlament de Catalunya
REDACCIÓ
