REDACCIÓ
Habitualment parlo i escric de política local i tracto de treure punta dels afers de casa nostra. Avui faig un salt d’escala i passo a parlar de política nacional, i més explícitament de la desencertada estratègia de Pedro Sánchez, a qui considero un autista polític, un pèssim estratega i un estadista miop.
Les passades eleccions generals van dibuixar un escenari fragmentat, amb uns resultats que fan necessari establir polítiques d’aliances. Hi ha a qui li costa reconèixer que els resultats obtinguts provenen directament de la voluntat popular de les ciutadanes i ciutadans.
D’aleshores ençà tota l’estratègia de Pedro Sánchez ha consistit en torpedinar pública i mediàticament la figura de Unidas Podemos per terra mar i aire i desprestigiar la figura de Pablo Iglesias.
Sánchez des d’una postura molt narcisista i egòlatra es pensa atorgat el dret a ser investit sense donar res a canvi, sense acceptar tenir ministres d’altes partits, dient qui si i qui no pot formar part del seu govern. Ha fracassat per dues vegades en la investidura i vol fer pagar els plats trencats als seus hipotètics socis naturals, sense adonar-se que qui ha fracassat és ell, en tant que candidat a superar la investidura i formar govern. Un Sánchez que només sap prescindir d’hipotètics aliats: prescindeix de Podemos, prescindeix dels vots de forces catalanes com esquerra i junts per Cat, sense fer cap gest en clau procés, prescindeix de bascos, prescindeix de tothom.
Mentretant les opcions de dretes (Ciutadans, PP i Vox) van cristal·litzant en escenaris d’alternança allà on poden, i una hipotètica repetició d’eleccions podria donar el tomb a la situació. A més de condemnar més de 45 milions de persones a no tenir govern, posa tots els ingredients perquè l’alternança agafi força i desgasti més si cap la seva ja erosionada figura. Però ell, erra que erra, passeja el seu autisme polític fent reunions amb sectors socials on reclama, un cop més als quatre vents la pràctica “obligació” dels altres a fer-lo president. Sánchez crema cartutxos i poc a poc es va posant en un cul de sac que pot per petar-li als morros.
En tot cas el seu govern i ell com a president, en cas que prosperi una futura investidura al setembre neix tocat, feble i dèbil. Un president dèbil i un govern dèbil són males eines per encarar els reptes que tenim al davant, però a Sánchez no sembla importar-li un carall. No s’adona però està sol perquè ha cremat tots els possibles suports. No tardarem massa a que des de dins del seu partit li comencin a créixer altre cop els enans, demanant el seu cap.
Ernest PARÍS
És politòleg
REDACCIÓ
One comment
Una que tal....
13 Agost, 2019 at 9:07 am
Has fet un bon anàlisi de la situació, però ell…. encara no ho sap……