23. Abril 2024

Arxius de PARAULES QUE VOLEN | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Novembre, 2019

Espero que hagis entès que la supèrbia no porta enlloc, que la política es fa amb el cap i no amb el fetge, que polaritzar eleccions amb anticatalanitat només beneficia l’extrema dreta, que menystenir a Podemos quan ara els necessites per governar ha estat una tàctica impròpia d’un estadista, que les opcions independentistes no tenen res a veure amb el terrorisme, que tenir gent a la presó per haver votat és un autèntic disbarat, i mira per on ara els necessites per ser president.

Que encara et veig capaç de pactar amb el PP, i si els de VOX són vius també et donaran suport passiu per acabar d’enredar la troca.

No hi ha dret que hagis jugat per pur caprici personal a tenir un estat paralitzat durant més de 10 mesos.

Espero que  hagis entès que l’únic camí possible és que t’asseguis a negociar una solució pactada i dialogada amb Catalunya i la seva gent, que mai més enviïs les porres a suprimir la llibertat, que quan es toquen tombes de dictadors alimentes l’extrema dreta que gairebé triplica els seus escons, i que la majoria dels catalans tenim dret a decidir el nostre futur, que comencis a buscar la paraula amnistia al diccionari i que el teu partit comenci a ser republicà de veritat perquè tenim un rei que fa política i no representa a ningú.

Que les monarquies  són seminocràcies i vivim en democràcia, que ningú pot ser cap d’estat per haver nascut d’una cigala borbònica i que les noves generacions del s.XXI són majoritàrianent republicanes.

Au amb tot aquest festival, vés i arregla-ho fillet…

I sobretot tingues molt molt clar que un dia no molt llunyà i molt a pesar teu, triarem la nostra llibertat. Quant abans ho acceptis millor per tots, i sobretot millor per tú.

Ernest PARIS 
És politòleg

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2019

Al final els partits han acabat amb el procés i tornem a estar instal·lats en l’autonomisme. La manca d’una estratègia unitària ha acabat per avortar les esperances de milions de persones, que aquest cop si, vam creure que la cosa acabaria bé.

El govern de la Generalitat està instal·lat en l’autonomisme més clàssic, com si res no hagués passat. Ens venen  dir que el dia a dia requereix d’un govern que actuï amb paràmetres de normalitat (negociació amb l’Estat, reclamació de les millores que fa dècades que reclamem, en matèria pressupostària, en matèria d’inversions, en matèria d’infraestructures, i tantes altres millores i promeses que sempre queden pendents.

D’altra banda, la manca d’un lideratge o full de ruta polític que marqui clarament el camí a seguir, està provocant desercions, refredament o simplement l’acceptació que la cosa no pinta bé. Cada dia que passa acceptem amb vençuda resignació la gent que tenim a l’exili, a les presons. En un parell de mesos a tot estirar tindrem la sentència que confirmarà que qüestionar la sagrada unitat de l’estat espanyol és un delicte que es paga caríssim.

Recordo com si fos ara quan Jordi Sánchez i Carme Forcadell deien que les institucions no podien desobeir el mandat democràtic de la gent, i que aquestes quedaven vinculades a la voluntat majoritària del poble català.

Reclamo del govern del meu país que em parli clar. Reclamo als líders dels partits majoritaris que ens expliquin com pensen guiar l’acció política a partir d’ara. Prefereixo fer servir la paraula “desencís” a la paraula “traïció”, però en tot cas això no és el que vam fer l’u d’octubre.

Em pregunto de que va servir tancar-me a les escoles, em pregunto de què ha servit veure com la repressió més cruel a cops de porra s’acarnissava contra homes i dones, joves i grans, que serenament i pacífica vam decidir protegir les urnes, perquè fer-ho era protegir la democràcia i la llibertat. Em pregunto per què ja no hi ha relat ni relator, em pregunto per què algú es pot permetre el luxe que tantes energies d’anhels i tanta força democràtica imparable i organitzada pugui veure’s poc a poc desanimada. Un cop més els partits polítics no han estat a l’alçada. Ens van dir que els féssim confiança, i els la vam fer. No hi ha hagut retorn, més enllà de veure qui aconseguia més escons, d’apropiar-se de la força imparable de la gent per canalitzar els seus interessos partidistes i gallinacis de curt vol.

Confesso que jo aquest cop m’ho vaig creure. I em dol enormement haver d’afrontar com la realitat del dia a dia ens allunya del què un dia, no fa pas tant, vam creure que seria possible. Quan la gent es desanima col·lectivament les causes perden tota la seva força. Els líders del procés han passat pantalla. Ara ens parlen, a màxims, d’aconseguir una negociació per convocar un referèndum pactat, que hom sap que no arribarà mai perquè sense una part que vulgui pactar (l’estat) no hi ha pacte. Fa només dos anys aquells que políticament deien  això se’ls acusava pràcticament de botiflers i antiprocessistes. Els tombs que donen les coses. Tot i així l’anhel de veure un dia la llibertat del meu país a mi no me’l prendreu mai, des del convenciment que això només pot arribar de baix cap a dalt a partir del poder popular que és l’únic subjecte polític amb capacitat d’assolir el què es proposi, malgrat els partits que diuen representar-los

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ12 Agost, 2019

Habitualment parlo i escric de política local i tracto de treure punta dels afers de casa nostra. Avui faig un salt d’escala i passo a parlar de política nacional, i més explícitament de la desencertada estratègia de Pedro Sánchez,  a qui considero un autista polític, un pèssim estratega i un estadista miop.

Les passades eleccions generals van dibuixar un escenari fragmentat, amb uns resultats que fan necessari establir polítiques d’aliances. Hi ha a qui li costa reconèixer que els resultats obtinguts provenen directament de la voluntat popular de les ciutadanes i ciutadans.

D’aleshores ençà tota l’estratègia de Pedro Sánchez ha consistit en torpedinar pública i mediàticament la figura de Unidas Podemos per terra mar i aire i desprestigiar la figura de Pablo Iglesias.

Sánchez des d’una postura molt narcisista i egòlatra es pensa atorgat el dret a ser investit sense donar res a canvi, sense acceptar tenir ministres d’altes partits, dient qui si i qui no pot formar part del seu govern. Ha fracassat per dues vegades en la investidura i vol fer pagar els plats trencats als seus hipotètics socis naturals, sense adonar-se que qui ha fracassat és ell, en tant que candidat a superar la investidura i formar govern. Un Sánchez que només sap prescindir d’hipotètics aliats: prescindeix de Podemos, prescindeix dels vots de forces catalanes com esquerra i junts per Cat, sense fer cap gest en clau procés, prescindeix de bascos, prescindeix de tothom.

Mentretant les opcions de dretes (Ciutadans, PP i Vox) van cristal·litzant en escenaris d’alternança allà on poden, i una hipotètica repetició d’eleccions podria donar el tomb a la situació. A més de condemnar més de 45 milions de persones a no tenir govern, posa tots els ingredients perquè l’alternança agafi força i desgasti més si cap la seva ja erosionada figura. Però ell, erra que erra, passeja el seu autisme polític fent reunions amb sectors socials on reclama, un cop més als quatre vents la pràctica “obligació” dels altres a fer-lo president. Sánchez crema cartutxos i poc a poc es va posant en un cul de sac que pot per petar-li als morros.

En tot cas el seu govern i ell com a president, en cas que prosperi una futura investidura al setembre neix tocat, feble i dèbil. Un president dèbil i un govern dèbil són males eines per encarar els reptes que tenim al davant, però a Sánchez no sembla importar-li un carall. No s’adona però està sol perquè ha cremat tots els possibles suports. No tardarem massa a que des de dins del seu partit li comencin a créixer altre cop els enans, demanant el seu cap.

Ernest PARÍS
És politòleg

 


REDACCIÓ19 Juliol, 2019
ernest_paris.jpg

Que vivim temps políticament convulsos i singulars està fora de dubte. Que les solucions als problemes de la gent estan en mans dels partits polítics en tant que organitzacions polítiques que representen majories i minories, agrupen voluntats i implementen i articulen decisions,  a través dels seus representants, els converteix, a la pràctica en actors centrals del joc democràtic.

Ara bé, que els partits polítics necessiten de ciutadans actius, crítics i veus que qüestionin obertament les estratègies i el monopoli de la representació és també un element diferencial de les democràcies qualitatives i avançades.

Hem passat del procés al processisme, del processisme al processet i del processet a la processó.

Els partits polítics i les seves guerres de saló per la quota de poder, el curtplacisme i el tuit més repiulat estan oferint un espectacle lamentable al grandissim repte que teniem i tenim al davant. La ciutadania que es va partir la cara per un somni col.lectiu de llibertat veu ara desorientada lamentables guerres gallinàcies per quotes de poder, la presidència d’una diputació o la vicealcaldia de tal o qual lloc.

Semblen no tenen resposta al què ens ve al damunt, no saben canalitzar de forma unitària l’enorme i imparable força que dona un poble unit, esperançat, i en mobilització.

Fa falta que ens parlin clar, que algú ens digui com farem això de la independència, quin full de ruta seguirem i sobretot perquè tot el què ens havien dit que passaria no ha passat. Convé que ens diguin clar i català si es fan enrere, si renuncien a tot el camí fet, i en definitiva cal que es mullin prescindint de tacticismes electorals curtplacistes. Mentretant tinc molt clar que la força del país és la seva gent, i que hem arribat com a societat tan lluny ha estat perquè el procés s’ha fet de baix cap a dalt, malgrat els partits.

Com es canalitza l’energia de l’emprenyament que portem molta gent? Com s’aprofiten les sinergies creades? Calen nous lideratges i referents fora del sistema clàssic i vell de la partitocràcia (porten tres mesos fent tots els papers de l’auca per una investidura, que no canviarà res), pactant cadires i poder als ajuntaments, diputacions, consells comarcals.

Que passa amb la gent a l’exili? Que passarà amb els presos? S’articularà com a societat alguna resposta, sempre pacífica però contundent? Quin paper faran els partits? Mentretant el debat es si posem o treiem un llaç als balcons o si posem o treiem una pancarta de la seu de tal o qual ajuntament? De debò? Ens foteu el pèl?

Com acabem el procés? Com articulem un referendum vinculant? Fa dos anys ens van dir que era possible? Ja ningú ho recorda? Toc,toc, partits polítics, hi ha algú? Desperteu, collons!!!!

Ernest PARÍS
És politòleg. Va militar en un partit. No ho farà més

 


REDACCIÓ2 Juliol, 2019
ernest_paris.jpg

Per fi. Després de setmanes d’incerteses habemus govern a Reus. Tantes expectatives i combinacions possibles però al cap i a la fi tot segueix igual.
Crec sincerament que qui més surt guanyant en aquest govern és Carles Pellicer. I no dic Junts per Reus, dic Carles Pellicer, qui, quan no el veu ningú deu somriure per sota el nas. Se n’ha sortit i cal reconèixer-ho. Envoltat d’un equip de perfil polític baix (tret d’alguna excepció) veu numèricament reforçat el seu govern amb els sis regidors republicans i els dos d’Ara Reus. Una comodíssima majoria.

Els republicans a qui políticament els tinc més simpatia, crec que han fet un error catedralici: sacrificar la possibilitat d’assolir l’alcaldia de Reus i impregnar d’una veritable nova etapa la ciutat, per assolir la presidència de la Diputació (la més centralista de les institucions). La figura d’una vicealcaldessa (que a la pràctica no vol dir res) ocupant la presidència de la Diputació, la mantindrà força allunyada de la ciutat, atès que haurà de tombar pel territori més que una baldufa. Crec que en la negociació se li ha escapat un fet cabdal: no reclamar la figura de portaveu del govern, despatxar les rodes de premsa del dia a dia i en definitiva exercir la veu del govern de la ciutat en tots els temes, marcant d’aprop el cap de comunicació municipal, que ves per on, quina casualitat ha estat el cap de campanya de Pellicer. Només essent portaveu del govern podria haver tapat una mica la figura d’un alcalde, que especialment és un expert en fer-se veure. Mil vegades millor portaveu del govern que vicealcaldessa que no vol dir res.

La gent d’Ara Reus queda arraconada al cartipàs municipal amb dos cromos que no tenen cap transcendència externa i que consumiran les seves energies de portes endins, sense visibilització ni cap rèdit polític: recursos humans i seguretat i convivència. La política de recursos humans ve marcada per les disponibilitats pressupostàries, i els que coneixem la casa gran sabem de l’escàs o nul marge de maniobra polític. I quant a la seguretat, la presidència de la Junta Local de Seguretat per part de l’alcalde anul·larà qualsevol gest de la nova regidora que quedarà políticament desactivada. A més el ‘tràgala’ d’Ara Reus de tenir per companys de viatge forces independentistes i republicanes contradiu totalment el seu discurs únicament municipalista, i posa de manifest que tocar cuixa estant al govern fa engollir gripaus dels grossos. Perden una regidoria cabdal: esports que ha donat molt de joc a aquest grup.

Així les coses en aparença Pellicer és qui surt guanyador de tot. Apuntala el seu grup feble, aconsegueix que els republicans no li pispin el càrrec, i reforça una còmoda majoria pel dia a dia. La més còmoda de tots els mandats des que és Alcalde. Però cal estar alerta: la CUP i el PSC tenen els mecanismes, per si cal tombar el govern, convèncer Llauradó que es pot articular una altra majoria i sobretot dibuixar un altre Reus. Veurem com evoluciona tot…

De moment Pellicer exercint d’alcalde amb el seu estil personal que tants bons resultats li ha donat i la vicealcaldessa tombant de Capçanes a Rasquera, de Vimbodí a Bot, i passant llargues estones de compromisos institucionals a la seu de la Diputació. Això si, posarà un llaç groc ben gros al balcó i direm que la Diputació és una estructura d’estat cabdal per a la construcció de la nova república que com tots sabem arribarà aviat.

Mentrestant a Reus, tot seguirà igual… o no, i a Cambrils doncs vaig a fer el vermut a prop del mar.

Ernest PARÍS
Ganxet establert a Cambrils

 


REDACCIÓ19 Juny, 2019
ernest_paris.jpg

La darrera setmana ha vingut marcada políticament per les darreres sessions del judici del procés i a molts municipis per moltes hores de reunions, negociacions per explorar pactes de geometria variable de tota classe i de tota mena per tal o qual partit assoleixi l’alcaldia d’aquí o la de més enllà.

Els casos més paradigmàtics són els de Barcelona, Tarragona i Reus. Mentre a Tarragona és possible que els comuns s’entenguin amb ERC, a Barcelona aquest escenari és impossible perquè hi ha vetos creuats entre el PSC i ERC. Mentre a Reus ERC ha dilapidat les opcions per assolir l’alcaldia amb un excés de tacticisme, finalment és la decisió del PSC la que possibilitarà que Junts per Reus revalidi l’Alcaldia en la persona de Carles Pellicer. Mentre a Tarragona la CUP ha fet saltar Ballesteros, a Reus el PSC llença floretes a la CUP dient que han fet una feinada i que per ells no ha estat que no hi hagi alternança en l’alcaldia.

En definitiva la lògica dels pactes ha permès visibilitzar un simple repartiment del poder municipal. Ni és veritat que des del municipalisme es faci república ni tampoc que tot és pura gestió quan es realitzen pactes de partits de famílies polítiques antagòniques. Al ciutadà del carrer, al qui fa escasses setmanes tothom se les prometia feliços i anissos, em sembla que li ha quedat una cara de pa de ral i de “no entenc res”, quan un cop més sembla que la cadira i la quota de poder ha pesat infinitament més que la lògica política.

De fet, amb l’eclosió de nous partits que donen per superada l’etapa de pocs partits repartint-se l’espectre ideològic, els propers anys vénen marcats per una atomització de partits que multipliquen les opcions de configurar governs de geometria tan variable com que els comuns i la CUP coincideixin amb els post convergents per acomiadar Ballesteros i possibilitar que Ricomà esdevingui alcalde.

Deia fa uns dies que malgrat aquests pactes, els alcaldes no tenen assegurat en cap cas un mandat plàcid. És més, veurem com moltes decisions que impulsaran provocaran noves recomposicions de majories, posicionaments particulars de forces que comparteixen govern que veurem com en múltiples ocasions donen suport a polítiques diferenciades. En definitiva la cultura del pacte es farà permanent any a any i pressupost a pressupost. Veurem com queden els diferents cartipassos i les distribucions de responsabilitats que coneixerem durant els propers dies i setmanes. Serà divertit.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ4 Juny, 2019

Dies d’incertesa a les dues principals ciutats del Camp. Reus i Tarragona sembla que estan a un pas de canviar d’alcaldes. A Reus, la minsa victòria de Carles Pellicer per un sol regidor permet articular un escenari de canvi si la CUP, ERC i el PSC són capaços de reblar un pacte de govern o simplement un acord d’investidura sense pacte de govern.

Els alcaldes de Tarragona i Reus: Ballesteros i Pellicer

Caldrà veure si els socialistes reusencs deixen passar aquesta oportunitat i veure l’encaix de Martin i companyia establint un pacte i assumint responsabilitats de govern o simplement donant suport a la investidura de Noemí Llauradó, sense entrar a govern i amb suports puntuals des de fora del govern, és a dir fent un pacte d’investidura que situï a Pellicer a l’oposició. El PSC torna a tenir la clau de la governança reusenca, una cosa que gairebé ningú esperava. El discurs del “tot els desencerts van ser culpa de l’anterior etapa” que Pellicer ha vingut martellejant durant els últims anys, certament li pot passar factura i grossa. Segur que els socialistes ho estan valorant a fons i en els propers dies veurem el desenllaç.

A Tarragona en canvi, l’escenari del canvi passa per la gent de Podem. La gestió de Ballesteros que ha vingut marcada per un estil d’entendre’s amb la dreta. Malgrat que Ballesteros ha repetit fins a la sacietat que era un pacte de gestió i no polític, la realitat és que el detonant del canvi és que els pactes polítics són polítics i que la gestió és simplement l’eina o l’eufemisme amb el qual es justifiquen. El gran resultat d’ERC l’apropa a la preuada alcaldia de Tarragona, que esdevé una alcaldia emblemàtica de símbol de país. Caldrà que ERC, la CUP i Junts per Tarragona es posin d’acord i la gent de Podem possibiliti l’escenari d’alternança.

No m’agradaria estar en la pell de Pellicer ni de Ballesteros, perquè en el cas que puguin reeditar les alcaldies queden marcats per la feblesa i una aritmètica que permetrà en qualsevol moment que giri la truita. Tinc el convenciment personal que ambdós estan políticament amortitzats, i pren més valor que mai la sàvia decisió de  Josep Poblet de no presentar-se a la reelecció a Vilaseca, que s’ho deu mirar des de la distància amb un somriure per sota el nas.

 

 


REDACCIÓ29 Maig, 2019
ernest_paris.jpg

Aquests dies d’intensa campanya electoral han permès escoltar desenes i desenes de propostes per a tots i cadascun dels municipis del nostre entorn, algunes del tot impossibles, algunes simplement desigs de mercadeig electoral per diferenciar-se de l’opció rival i refermar la posició del partit tal o del candidat qual.

El gran oblidat d’aquesta campanya electoral ha estat el finançament dels ajuntaments, i la utilitat de la resta d’administracions supralocals (Consells Comarcals i Diputacions). No he sentit cap candidat parlar del finançament dels municipis més enllà d’alcaldes que es vanaglorien d’haver reduït l’endeutament municipal o els dèficits dels diferents exercicis pressupostaris, sense precisar el detall d’aquestes suposades reduccions dels nivells d’endeutament.

Per cert, l’endeutament, juntament amb l’exercici més o menys matusser de les operacions amb el sòl municipal (requalificacions urbanístiques) han estat les dues eines amb les quals els ajuntaments han fet front a l’històric i endèmic mal finançament que han tingut i tenen.

Segons avança el temps i vista l’enorme cartera de serveis que gestionen els ajuntaments, es farà cada cop més necessària mancomunar (compartir) serveis per tal de reduir i compartir costos de finançament. En l’àmbit de la gestió de residus l’exemple de SIRUSA, pot servir de model d’exemple d’èxit, quan ja fa un parell o tres de dècades que mancomuna serveis d’incineració i valorització dels residus. Una experiència similar podem trobar en l’àmbit de la gestió de l’aigua amb el Consorci d’Aigua de Tarragona, que proveeixen els pobles i ciutats del nostre entorn.

Sembla cada cop més evident que aquesta necessitat de compartir serveis, pugui estendre’s a altres àmbits, per exemple la seguretat, on diversos ajuntaments puguin compartir policies locals, els serveis de neteja i recollida urbana de residus, o fins i tot instal·lacions i equipaments. Cal que cada municipi tingui el seu Palau Firal o de Congressos? Es poden compartir de forma mancomunada instal·lacions esportives o equipaments culturals, serveis a emprenedors o simplement funcionaris municipals?

Cal assumir un canvi de paradigma en el qual els ajuntaments no cal que dupliquin serveis, i equipaments (amb l’altíssim cost que això representa) i apostin decididament per mancomunar, compartir i corresponsabilitzar-se de la gestió conjunta de béns i serveis. L’aposta és necessària i vàlida tant per a les grans ciutats com pels pobles i viles del nostre entorn.

He fet el seguiment de les propostes que s’han anunciat aquests dies per seduir els votants. Si no em falla la memòria, no n’he sentit cap en aquesta línia o direcció. Els caps de campanya deuen creure que això no connecta amb l’electorat i que és més pragmàtic prometre noves biblioteques, nous casals, remodelació de places o més rotondes. Polítiques de campanar de les de tota la vida per veure qui el té més alt. Quina llàstima.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ20 Maig, 2019
ernest_paris.jpg

Dilluns passat, Audiència Provincial, cuarta planta. Estic citat com a testimoni i em trobo cares conegudes de fa anys. Algunes vaig a l’encontre i d’altres les evito intencionadament i sense dissimular, que a aquestes alçades de la pel·lícula ja no necessito quedar bé amb ningú.
Entro com en una mena de túnel del temps quan vaig ser nomenat conseller de Tecnoparc, un projecte en el qual mai vaig creure, i al qual vaig dedicar un parell de reunions i un parell de dinars a tot estirar. Vaig dir al seu dia que la meva funció en aquesta societat va ser purament ornamental. M’hi van posar per fer visibles els equilibris al si del govern de Reus que això del Tecnoparc era una cosa consensuada. Res més lluny de la realitat. La nostra aportació al invent va ser zero i les energies dedicades, com les de la cervesa  zero zero. Es tractava d’un clúster tecnològic basat en la nutrició i la salut en forma de societat mixta de la qual formava part Redesa (amb un 48%), la URV, la Cambra de Comerç, CEPTA, PIMEC, Reus Ciutat de Negocis SL i algun altre soci minoritari. Passats els anys al Tecnoparc hi ha supermercats, un basar xinès, el Viena i una gran botiga esportiva, i ciment i asfalt, molt d’asfalt. La realitat a vegades és així de tossuda.
Sempre vaig defensar que els presidents d’aquests invents fóssin regidors de l’Ajuntament, a l’igual que els presidents dels consells d’administració de les societats anònimes, atès que mai em vaig creure l’altruisme desinteressat de la gent. Dedicació vol dir retribució i com s’ha vist el judici del cas Tecnoparc anava d’això, malgrat que els presumptes cobraments irregulars van ser retornats pels acusats, i malgrat que els estatuts prohibien la remuneració dels seus gestors. Tot i així el judici va tirar endavant i dilluns passat s’iniciava. Però un seguit de negociacions a darrera hora va permetre assolir un acord minimitzant condemnes i evitant al màxim els danys colaterals. Talment tot un reguitzell de testimonis, acusats, advocats i periodistes ens tenien en espera a l’avantsala de vistes, mentre els advocats entraven i sortien dels despatxos i semblava talment que les condemnes es pactaven a porta tancada.
L’acord final em va salvar d’haver de declarar, que massa ganes no en tenia i recordava ben bé poques coses atès que estem parlant de fets de fa ni més ni menys deu anys. I sort que el cas devia estar al cabàs de la justícia ràpida.
Al final tothom content, ningú va declarar, els acusats van acceptar condemnes menors, els mitjans van poder fer la crònica de rigor i servidor va marxar cap a casa sense haver de dir res ni obrir la boca. Això si, el matí perdut.
Ernest PARIS
Politòleg

REDACCIÓ7 Maig, 2019

Passen els anys i a les nostres ciutats queden indrets emblemàtics que porten dècades i dècades esperant solucions definitives que no arriben mai.

El famós hotel del Pallol al cor de Reus, que ha d’acabar definitivament la remodelació del Pallol iniciada fa més de trenta anys, porta anys i anys al racó de l’oblit. Estudis d’avantprojectes més no en vulgueu i alcaldes de tots els colors dient que en breu s’iniciarà el concurs d’adjudicació o l’inici de les obres en trobareu a doquier, però passen els anys i el solar segueix allà erm.

Una cosa semblant passa al final del passeig marítim de Tarragona, Rafael Casanova, on unes tanques rònegues i rovellades que fa anys que hi són tenen tancada la rampa que permetia l’accés a la part superior. Un espai gris i erm de ciment i un aspecte descuidat desllueixen la façana marítima de Tarragona, que és la cara bonica de la ciutat. Costa d’entendre com any rere any no s’ha pogut concretar cap actuació per subsanar, arreglar, demolir o remodelar aquest indret emblemàtic de Tarragona. Tinc la oportunitat de comprovar-ho cada any que vaig a veure el concurs de focs a la platja del Miracle quan penso: ostres un any més i res de res.

Les obres de la Sagrada Família tendeixen a eternitzar-se

El mateix passa a la plaça del pòsit a Cambrils, on unes tanques metàl·liques fa anys que tapen mitja plaça a l’espera d’un hotel que la crisi del totxo ha demorat una dècada. Sembla ser que a la tardor d’aquest 2019 començaran les obres però aquesta cançó ja l’hem sentida moltes vegades. L’Ajuntament de Cambrils hauria pogut obligar a restituir l’aspecte inicial de la plaça més emblemàtica fins al moment de l’inici d’obres i ens hauríem estalviat molts anys unes tanques que impedeixen que dos persones puguin veure’s d’un costat a l’altre de la plaça.

La remodelació del carrer Carles Buigas a Salou on bidons amb ciment delimiten una semivianització de l’entorn assoleix l’objectiu en part; és cert que dota el carrer de més espai per a vianants, però també els bidons al mig del carrer units amb pals de fusta i cables amb fluorescents configuren una imatge de provisionalitat que s’allarga en el temps, tota vegada que els punts grocs pintats sobre l’asfalt no són, des del meu punt de vista, un encert estètic, sinó que més aviat fa mal a la vista.

Durant aquests anys de crisi, on els grans Ajuntaments han hagut d’aturar grans remodelacions o grans obres, tal vegada ha estat la manca d’interès el que ha impedit que actuacions que no tenen espera no hagin pogut arranjar-se

Aquests són només alguns exemples d’una certa deixadesa municipal, de manca de voluntat política per subsanar o minimitzar l’impacte visual d’obres, remodelacions o actuacions pendents. Costa d’entendre com aquest tipus d’actuacions a la Via Pública que són departaments municipals farcits de tècnics, assessors, i personal qualificat no tenen més diligència en arreglar la cara dels nostres pobles i ciutats.

Per això sóc incrèdul de totes les promeses que sento aquests dies a poques setmanes de les eleccions municipals que tot quedarà arranjat en breu, que s’està estudiant la solució final de tal o qual indret quan porten anys i anys aturades. Durant aquests anys de crisi, on els grans Ajuntaments han hagut d’aturar grans remodelacions o grans obres, tal vegada ha estat la manca d’interès el que ha impedit que actuacions que no tenen espera no hagin pogut arranjar-se. Això si, aquests dies no parareu de sentir cants de sirena en forma de promeses per tractar de guanyar-se suports electorals. A alguns i algunes els hi veiem el llautó

Ernest PARIS
Politòleg