Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 197 | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Març, 2020
LLUIS_BADIA.jpg

Segurament, en ocasions, podem pensar que formen part del públic assistent a una gran obra teatral, on són altres els que interpreten els seus papers en funció d’un guió preestablert i que un cop acaba la representació tornarem cap a casa per seguir amb la nostra vida diària, aliens a tot el que es va “exposar” en la proposta escènica  a la que vam acudir com mers espectadors.

Certament el tema és difícil d’entendre, especialment respecte de la incidència del que es parla a la “novel·la” i la pròpia realitat de cadascun de nosaltres, però ens agradi o no, ho entenguem o no, la crua realitat ens demostra que tots som “artistes secundaris” del gran espectable global on som part inexcusable.

Podem pensar que, en tot cas, com ciutadans gaudim d’uns privilegis i uns drets, si bé els mateixos venen condicionats per una realitat objectiva en funció del nostre lloc de naixement, de la nostra família, de la nostra educació i, fins i tot, de la nostra pròpia sort; per tant, la nostra decisió de pertànyer a la “companyia teatral global” és un fet inapel·lable i d’obligat compliment, un altra cosa és el “paper” que ens pertoqui i les garanties de reconeixement pel mateix; per tant, és una realitat evident que tots som actors i, el que encara és més complicat, que la nostra pertinència ens adjudica un protagonisme poc discutible, per molt que puguem sospitar induccions preconcebudes en funció de la nostra posició personal.

Els nostres avantpassats podrien viure en el seu entorn, més o menys protegit, en funció d’una “manca informativa” que els protegia indirectament i on la pròpia “velocitat” en el desenvolupament dels temes era una atenuant a tenir en compte; actualment la qüestió es ben diferent, tenim coneixement de tot el que passa a la “terra” al moment, sabem les discussions i els desacords dels nostres dirigents, també de manera automàtica i, el que és més nou, podem fer valoracions subjectives en funció d’una “via mediàtica” oberta i a la que pràcticament, majoritàriament, tenim accés. Per tant, masses vegades, inclús, podem conèixer determinats fets abans de que es produeixen, per raons de caire tècnic o tecnològic.

Tornant a la dicotomia, espectadors/actors, l’evidència comporta que el nou model que ens condiciona pot tenir els seus avantatges i negativitats, però el que ben segur que té és que ens dona la oportunitat d’assistir en primera persona a la vida global, una altra cosa és com gaudim d’això i la seva rellevància per la nostra supervivència, i és aquí on crec que s’haurien de fer esforços per poder “seleccionar” tot el que veiem i plantejar-nos una reubicació en positiu i d’acord amb els interessos de cadascú.

Esperem que en els propers anys, un cop superat l’esvoranc on estem instal·lats des de fa unes setmanes,  es pugui posar el seny necessari per reconduir la presumible negativitat

Segurament el nostre món és ja incontrolable, com podem comprovar amb la situació que vivien,  i el “desordre ordenat” només sigui fruit del nostre autoconveciment de que l’actual marc és millor que altres anteriors, en tot cas, és el que tenim i la seva realitat ens envolta en tots els sentits.

Esperem que en els propers anys, un cop superat l’esvoranc on estem instal·lats des de fa unes setmanes,  es pugui posar el seny necessari per reconduir la presumible negativitat, optant per redirigir el sistema cap els propis avantatges que en sí mateix té, no fer-ho pot ser “el primer acte” d’una “obra” en la que no serem ni actors, ni públic, només “mobles”.

Lluís BADIA
Advocat

 


REDACCIÓ23 Març, 2020
opinio_.jpg

 Ara la nostra població ens mira des de la finestra i sembla que el CAP estigui adormit, fins i tot pot semblar que no hi estiguem. Hi ha poca activitat? Què ha passat? Habitualment, els metges de família, pediatres, infermeres i altres professionals de l’Atenció Primària estem molt a prop dels nostres pacients, som el primer nivell d’atenció, la porta d’entrada, diuen, però ara no volem ser la porta d’entrada del coronavirus per a ells, ara ens ha tocat reinventar-nos en dos dies i crear un nou model d’atenció, un model més telemàtic i telefònic que sembla que ens distancia però que és un model de seguretat, un model àgil i ràpid per resoldre al màxim totes les necessitats de salut, preservant el confinament de la població, evitant que els CAP i consultoris siguin un focus de transmissió i, per tant, contribuint a disminuir la velocitat de propagació, vetllant un cop més pels nostres pacients, sense posar-los en risc.

Sí que hi estem, estem molt a prop, com sempre, i hi volem estar fins al final, per això ens organitzarem fent llargues jornades de 12 hores i sacrificant la nostra vida personal i familiar, si cal. Anirem rotant per tal de limitar el nombre de professionals apartats de la tasca laboral i poder garantir fins al final d’aquest malson els serveis mínims per als nostres pacients.

Ara ens hem de deixar la pell per aquells que més ens necessiten i no podem permetre’ns el luxe d’estar confinats a casa ni de baixa laboral perquè tenim i tindrem feina: haurem de detectar de forma precoç els infectats i, sobretot, els que no evolucionin bé; haurem de preservar al màxim els hospitals, que tenen una tasca molt important -hem d’evitar el seu col·lapse i haurem de resoldre en aquest primer nivell d’atenció el màxim nombre de problemes-, haurem de cuidar la nostra gent gran per evitar que es contagiïn i, per tant, garantir els equips d’atenció domiciliària, haurem de controlar i tranquil·litzar aquells pacients infectats que es trobin al domicili fins a la seva total recuperació i també resoldre aquells problemes importants que no tenen res a veure amb el coronavirus, perquè també n’hi haurà i, tot això, amb el mínim risc per a professionals i pacients.

Certament és un equilibri difícil -tenint en compte també l’escassedat del material de protecció-, però que hem de ser capaços de fer-ho i puc afegir que fins ara tenim una activitat diària no presencial frenètica amb un altíssim grau de resolució que fa que gairebé ningú s’hagi de desplaçar.

Estem al vostre costat, estem aquí per vosaltres i anirem canviant i organitzant-nos potser de manera diferent cada setmana per adaptar-nos a les necessitats ràpidament canviants. Intentarem fer-ho fer de manera impecable, no sé si serà la millor manera o no perquè no hi ha precedents, no teníem aquesta experiència abans, però sí amb la millor de les intencions.

Els aplaudiments diaris a les sortides de guàrdia ens arranquen llàgrimes, no ho puc negar, i ens omplen molt. Els professionals m’ho han transmès i us ho vull agrair, però ens caldrà alguna cosa més d’ara endavant per fer front a tot això, ens caldrà col·laboració, coordinació i comprensió per part de tots, cal que algú ens estengui una mà virtual per dir-nos en què ens pot ajudar, com diem nosaltres als pacients.

I no és un ajut per a nosaltres, a nosaltres només ens cal força i us asseguro que en tenim molta, és un ajut per als habitants del barri, de la ciutat i dels nostres pobles per poder estar més connectats amb els nostres pacients amb mitjans tècnics, per poder monitorar els nostres pacients infectats que es trobin pitjor i fer un seguiment més acurat...D’idees en tenim moltes i és que ara ens faran falta totes i més; alguns ajuntaments ja han contactat amb nosaltres per treballar conjuntament i ens han ajudat en tot el que han pogut, cosa que els agraeixo moltíssim perquè només sumant idees, esforços, col·laborant tots junts podem ser més forts davant d’aquesta situació i protegir al màxim els nostres pacients.

Els vostres professionals d’Atenció Primària seguim aquí, no podem tenir por, estem forts i amb energia però amb prudència.

Moltes gràcies de part de la vostra Atenció Primària.

Marta Ruiz Batalla
Direcció Atenció Primària
Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla Tarragona


REDACCIÓ23 Març, 2020
joan-planellas_.jpg

Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Enguany, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual.

Faig meva una reflexió que ha circulat aquests dies passats a Itàlia per part d’una psicòloga, de nom Francesca Morelli. L’univers —venia a dir— té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, sobretot quan aquestes es troben alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats, aquells als quals no es permet creuar cap frontera, aquells que precisament som els qui transmetem malalties. En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga a tancar escoles i locals de catequesi, i se’ns força a cercar solucions alternatives, al retorn del pare i la mare, al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única forma de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres.

És bo, per tant, pensar què en podem treure, de positiu, de tot aquest problema. Fa la impressió que la humanitat es trobi en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt. Podem aprendre d’aquest esdeveniment que està sacsejant les nostres vides? Ben segur que, almenys pel que en aquests dies se’ns obliga a fer, en podem aprendre una lliçó d’austeritat. El fet d’haver d’estar reclosos, amb un munt d’activitats suspeses, pot esdevenir una crida a cercar la riquesa d’una sobrietat veritable que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres.

Hi ha una altra manera de viure, se’ns ve a dir. Una forma de viure més senzilla, més sòbria, més austera. La pobresa i la fragilitat del nostre planeta, són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat? És el que ens ve a dir el papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’, que el proper mes de maig complirà cinc anys: «El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.» I afegeix: «El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat» (n. 13). D’aquí que el Papa faci «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots… Necessitem una solidaritat universal nova» (n. 14).

En aquests dies, hem d’unir-nos especialment als malalts i a les famílies que pateixen aquesta pandèmia. M’agradaria pregar també pel personal sanitari, tot agraint-los l’esforç sobrehumà que estan realitzant. Ens hem de fiar de les autoritats, que prenen les mesures en funció de l’assessorament dels sanitaris. Som invitats a confiar. Abandonar la calma ens faria molt de mal. Tinguem també una cura especial pels més febles, no obviant aquella crida de Càritas o de la mateixa comunitat de Sant’Egidi, a «no deixar abandonats els “amics” sense sostre».

I també aquests dies tinc el meu cor posat en els mossens, els religiosos i religioses i tots els laics i laiques entregats que han d’acompanyar el poble sant de Déu en aquesta crisi: que el Senyor els doni la força i també la capacitat i l’enginy per triar els millors mitjans per ajudar. Encara que no puguin fer-se celebracions públiques, que tot el poble de Déu se senti acompanyat pel consol de la Paraula de Déu, per l’escalf espiritual de les nostres parròquies i comunitats —ni que sigui telemàticament— i per la pregària sincera.

† Joan PLANELLAS 
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ22 Març, 2020
sergio-farras.jpg

Reina hoy en mis pensamientos y en medio del desaliento, el día en que hace más una semana se detuvieron todos los relojes de nuestra monotonía del día a día. El triste, y a la vez peleón vírico COV19, entro en nuestras vidas como una daga que se nos clavó en nuestra salud y en nuestras normales  vidas, mutando nuestros hábitos naturales de vida y de ser. Un virus que nos ha confinado en nuestras casas como el desnudo cuerpo, en una prueba de fuego humana y de medios de los que no hay precedentes, es todo como un paréntesis que detiene nuestras normales vidas, siendo esa la principal consecuencia del estado de alarma.

Para vencer a este microorganismo, que tiene el mismo olor neutro y  aséptico que  una incertidumbre,  cabe aplicar el sentido común y cumplir con las normas establecidas por nuestros gestores políticos y de los que de verdad entienden. No cabe aquí la especulación, ni tampoco  atribuirse poderes que no nos competen, realizando imprudencias mundanas y egoístas como salir a la vía pública sin fundamento alguno, poniendo en peligro real nuestra salud y la de los demás.

Las agujas del cronos de la normalidad entendida como un tiempo de vida  se detuvo con la misma tristeza como con la cabal prudencia de la criatura sensata y prudente, de la mayoría del personal que nos estamos comportando como seres civilizados, haciendo nuestras vidas y nuestros trabajos – en la medida de lo posible-, desde nuestros domicilios.

En estos días también se ven y perciben las virtudes y las miserias del ser humano: peleas en redes sociales, descalificaciones personales sin sentido las veces, y también de odios innecesarios que se expulsan como demonios que de nada tienen que ver igual con esta pandemia. Muy recomendable sería la unión y la esperanza de todos y de todas, indiferentemente de nuestras creencia políticas y maneras de entender la vida, cuando son momentos y circunstancias delicadas de echar mano al sentido común y a la solidaridad  más empática.

Igual ahora no es el momento de pedir responsabilidades, ni políticas ni tampoco sociales. Es momento lúcido y de recogimiento para quedarnos en casa, y salir solo para los menesteres más necesarios e imprescindibles. Es momento para cuidar de nuestros mayores, de los más débiles y de los más necesitados. ¡Es tiempo de solidaridad!

Salir a los balcones para demandar o reprochar cuando cae el cielo por la tarde es sinónimo de libertad, ya sea para agradecer y corresponder, o armados cacerola “protestona” en mano, dando palmadas de agradecimiento o queja objetiva. Todo sirve si es de constructiva condición y para cumplir el protocolo de mantener y de cómo actuar para evitar la transmisión de esta lúgubre enfermedad que no respeta ni mares, ni océanos, ni montañas, ni fronteras.

Es quizás el viento el único sonido que oigamos durante muchos días, o tal vez la caricia mil veces sincera de nuestros familiares con los que estamos “confinados”. Tal vez cabria destacar una ingrata huella que dejan los insociables que no se ha de pisar, los que no cumplen las normas, que no se quedan en casa y que inconscientemente pueden ayudar a este coronavirus a propagarse como una maldita profecía. ¿A qué sabe sentirse solo? Pues te pones tu mejor sonrisa y sigues hacia adelante, luchas y peleas, aprendiendo a sentir la soledad en la hosca y arisca compañía.

Derramados por el gran cautivo en eso somos mayoría, pues tal sacrificio racional es lo que nos llevará otra vez a la libertad de la fresca brisa. Los que no respetan este estado de alarma y cuarentena, se trasfiguran y se  muestran como anti sociales criaturas, levantado una polvareda innecesaria y sobrante, más de intereses personales y egoístas que de altruistas contribuciones para ayudar a combatir esta pandemia, resbalando ante su ignorancia y grosera provocación que no sirve para nada, sino solo para demostrar su propia y egoísta necesidad pasando por encima de la de los demás. Un suave murmullo de agónicos remedios suspira vehemente clamando nuestra responsabilidad. ¡Tú puedes con esta renuncia circunstancial!

Igual, a veces, hemos de detenernos un tiempo, para volver a ser humanos otra vez igual debemos aprovechar esta cuarentena como una “resiliencia” mental y de la adecuada adaptación psicosocial. Hacer un “reset” de nuestras conciencias, de limpiar el sonámbulo pensamiento y, sobro todo; recapitular que somos vulnerables cuando estamos al filo del cuchillo. Pero sin duda está en nuestras manos y conciencias luchar y de desposarse de nuestros egoísmos y avaricias triviales sin fiarse de los azares del destino, ¡aun no lo sé! Pero a buen seguro nos amarraremos en el puerto de la prudencia y de la lógica para acabar saliendo más fuertes y mejores para cuando todo esto pase. Pues como decía Tito Livio, Historiador romano: “Sólo sentimos los males públicos cuando afectan a nuestros intereses particulares”.

Sergio FARRAS
Escritor tremendista

 


REDACCIÓ22 Març, 2020
laia_estrada.jpg

La crisi del coronavirus ha posat al descobert la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Heu pensat què seria de nosaltres si no tinguéssim aquest accés a la sanitat? Heu pensat què seria de nosaltres si depenguéssim d’empreses que gestionen la sanitat amb l’objectiu d’extreure’n un rendiment econòmic, que aprofiten la nostra malaltia per enriquir-se? Segur que recordeu aquell anunci d’una coneguda empresa que afirmava «El nostre benefici és la teva salut».

Només cal observar l’escapolida quotidiana dels centres privats a l’hora de tractar patologies greus i costoses, les quals deriven de manera desacomplexada als centres públics. Una escapolida que ara encara s’ha evidenciat més, en relació a l’atenció de les persones contagiades pel coronavirus. Malgrat s’ha repetit fins a la sacietat que tots els recursos sanitaris existents es destinaran a la gestió pública de la COVID19, la realitat, segons recollien recentment els mitjans de comunicació, és que l’aportació de la sanitat privada es redueix a 100 llits dels 3.300 totals.

També podem fer-nos una idea del que implicaria no disposar d’un sistema sanitari públic veient què passa amb serveis externalitzats com són les ambulàncies, el personal de les quals s’enfrontava a patir un ERTO enmig de la present crisi epidèmica.

Així, ningú amb dos dits de front pot qüestionar que és literalment VITAL disposar d’un sistema sanitari públic i que aquest sigui fort. Amb equipaments que responguin a les necessitats del territori, amb professionals de sobres que gaudeixin de condicions laborals dignes.

Malauradament, a dia d’avui, no podem celebrar que disposem d’una sanitat pública forta. Tenim un model sanitari que promou l’externalització de la prestació, parcialment o total, i que ha permès aprimar la part gestionada de forma directa. És a dir, els successius governs de la Generalitat han permès que augmenti la gestió dels serveis mitjançant intermediaris que buscaran obtenir el màxim benefici possible, a costa reduir els serveis pertanyents i gestionats directament des del Catsalut.

Si bé el model de concertació públic-privada és el mal endèmic de la nostra sanitat, la realitat és que les retallades de la darrera dècada han permès desmantellar-la encara més. La darrera dècada s’han tancat llits, quiròfans i plantes senceres als nostres hospitals… hem perdut professionals i serveis sencers. Alhora, les empreses, fundacions i holdings sanitaris han anat ampliant el seu negoci. Són, sense cap mena de dubte, les dues cares de la mateixa moneda.

Per tot plegat, avui, desè dia des que es decretà l’estat d’alarma, ens trobem amb l’esgarrifosa xifra de 191 persones mortes a causa del coronavirus i prop de 300 a l’UCI a Catalunya. I el que és pitjor, ens trobem a les portes del col·lapse sanitari que es produirà inevitablement per la conjunció de dos factors fatals.

D’una banda, la gestió irresponsable d’un govern espanyol el qual, amb el beneplàcit de la resta de forces espanyoles majoritàries, s’ha mostrat més preocupat per la recentralització (potser pensant a mig termini) i per no incomodar l’Íbex35, que per la salut de la població. Una gestió, hi insisteixo, absolutament negligent que s’entesta en obviar les crides de la comunitat científica que recomana des de fa més d’una setmana aturar tota l’activitat econòmica que no sigui essencial i confinar els principals focus de contagi.

Per altra banda, un sistema sanitari que ha d’afrontar una crisi epidèmica greu, afeblit pel propi model i per les retallades imposades sota el pretext de la darrera crisi econòmica. Amb professionals que, injustificablement, encara a dia d’avui, denuncien que no disposen dels recursos elementals per poder-se protegir i tenir cura de les persones contagiades que requereixen hospitalització.

Per tot plegat, és urgent que, malgrat estiguem confinades, fem pressió per tal que el personal dels centres sanitaris (tot el personal, independentment de la seva funció) disposi dels recursos necessaris per desenvolupar la seva funció en les millors condicions possibles. Però més enllà d’aquesta necessitat immediata, és imprescindible que d’aquesta crisi sanitària en sortim, no només més conscienciades de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, sinó més organitzades per defensar-nos i combatre totes les conseqüències econòmiques que se’n derivaran i que ja avui estan fent recaure sobre la classe treballadora.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ22 Març, 2020
joan_crua.jpg

Es un hecho público y notorio que atravesamos una de las crisis sanitarias más importantes de nuestra historia reciente. Una pandemia provocada por el coronavirus conocido como COVID-19. Crisis sanitaria que – y sea dicho de paso – será la antesala de una crisis económica asimilable a las que se irrogan tras un conflicto bélico.

El estado de alarma decretado por el Gobierno el pasado 14 de marzo de 2020 ha obligado a los ciudadanos a confinarse en sus casas, al cierre de todos aquellos establecimientos “no esenciales”, a la limitación de los trasportes y a otras muchas medidas contención temporales. Un hecho histórico y sin precedentes.

Los interrogantes legales que todo ello plantea son infinitos. No obstante, la pregunta que me viene a la mente es ¿los consumidores y usuarios tienen que seguir pagando determinadas facturas “menores y cotidianas”? El gimnasio, el comedor, el club de lectura, el pádel… ¿Y si han sido abonadas por adelantado? Ciertamente la respuesta no es ni sencilla, ni pacífica.

Nos encontramos ante lo que la doctrina considera una situación de fuerza mayor. Una situación producida por un suceso externo que, aunque hubiera sido previsto, sería inevitable o irresistible.

No quiero enmarañarme en un debate sobre la previsibilidad, o no, de esta crisis y de la tardanza, o no, en la aplicación de las medidas. La realidad de los hechos apunta en que las medidas llegan tarde y mal, máxime con los precedentes de China e Italia, pero, lo que es obvio, es que las medidas se hubieran tenido que adoptar igual. Por lo tanto, nos situamos en el espacio jurídico de la “fuerza mayor”.

La solución más justa, desde mi punto de vista, ante una situación inédita y sin precedente, sería que durante el periodo temporal de cierre por fuerza mayor l pago quede relegado a la imprescindible cuota de mantenimiento si el contrato lo prevé

Y aquí el dilema. Tanto es fuerza mayor para el consumidor, como para la empresa. El consumidor no puede gozar del pádel, pero es que su club se ha visto obligado al cierre por imperativo legal y, por ende, no le puede prestar el servicio por causas no imputables a su empresa.

La solución más justa, desde mi punto de vista, ante una situación inédita y sin precedente de fuerza mayor, sería que, aquellas facturas, suscripciones o abonos pagados por adelantado no sean reclamables durante el periodo temporal de cierre por fuerza mayor, pero, aquéllos servicios que todavía no han sido abonados por el consumidor tampoco sean sufragados durante este periodo, y en cualquiera de los dos casos, que el pago quede relegado a la imprescindible cuota de mantenimiento si el contrato lo prevé.

No obstante, veremos cuál será la respuesta de nuestros Juzgados y Tribunales a cada caso concreto.

Joan CRUA
Abogado

 


REDACCIÓ21 Març, 2020
oscar-molero.png

“EN ESTE MOMENTO QUE NOS RECORRE”

“En este momento que acontece

donde  la lluvia no cae en paraguas,

en el que por sorpresa nos duele

el cuerpo, la mente y el alma…

En el que el mundo del presente

ya no ve el futuro como el pasado,

en el que la esperanza se viste de suerte

y la muerte pulula por cualquier lado…

En estos tiempos que aparecen

es cuando tenemos que estar unidos

y al miedo pintarle de verde

aunque estemos confundidos.

En estos momentos en el que el silencio

retumba junto a la solitud,

no tienes más remedio

que hacerte fuerte solo TÚ.

Destronar a la tristeza

contagiando calma y serenidad,

apostar por la resiliencia

y en la cercana solidaridad.

El mundo no se acaba

no tenemos esa capacidad,

somos todo en esta nada

y ahora toca levantarse y remar.

Atajar nuestro miedo y estrujarle

sacar la valentía y el valor,

no dar muestras del cansancio cobarde

ahora toca conciencia, calma y amor.

Si lees por estar informado

y te aplaca y vence el sufrir,

deja a tu frente de lado

y ve hacia lo que te haga sonreír.

Aunque no podamos vernos

ni repartir besos y abrazos,

tener por seguro que los tendremos

en el alma acumulados.

Confortaros en la alegría

sintiendo aunque lejos la positividad,

en la amistad y en la familia

que es lo que importa de verdad.

En este momento que acontece

donde la negra nube nos decora,

aprovechad vuestro consciente

para disfrutad del ahora”

 

Óscar MOLERO


REDACCIÓ20 Març, 2020
jordi_salvado_periodista.jpg

Són les vuit del vespre i després d’un altre dia de confinament, de sobte, tinc la sensació d’estar a la platea del Liceu. Aplaudiments, ovacions i gratitud dirigida, en aquest cas, cap al nostre personal mèdic i sanitari.

Aquestes accions m’emocionen i em reconcilien amb la societat, el mateix dia que Sánchez ha tornat a parlar pensant, ell sí, que està en un plató de Hollywood i que tot això és una pel·lícula que acabarà amb petons i abraçades dels protagonistes. Tant de bo.

Tornem a les ovacions. No he sortit a la terrassa. Tot i l’emoció, o potser per això, m’ha fet vergonya obrir la porta i dedicar-los-hi el reconeixement que es mereixen.

Sortir m’haguera fet sentir com un impostor. Ells, metges, infermeres, personal d’hospitals, caps, clíniques… no ens han fallat mai i això que porten més d’una dècada de duríssimes retallades. Una dècada en la qual, per una raó o altra, he anat a parar a les seves mans. En una d’elles per un gran ensurt que, per sort, va quedar en un no res. En totes les visites, tant per mi com per familiars, he rebut un tracte que ha superat les meves expectatives, encara que sovint la processó els hi anés per dins.

Molts dels qui avui els aplaudeixen, i jo el primer, no vam moure ni un dit quan les van començar a passar magres. Tot i ser conscient de la importància de la seva tasca i de com han patit per atendre’ns dignament enmig del temporal, vaig mirar cap un altre costat, potser perquè la societat en el seu conjunt nedava també en un mar de retallades.

Per això, avui més que aplaudiments merescudíssims vull demanar-los-hi, vull demanar-vos perdó.

Perdó per no haver estat a l’alçada. Perdó per no haver empatitzat amb vosaltres. Perdó per haver-vos fallat. Sense el més mínim retret, m’heu donat una lliçó de coratge i amor als demés que no oblidaré mai.

Us agraeixo moltíssim el que esteu fent per tothom, perquè en aquest tothom algun dia s’hi poden incloure aquells a qui més estimo.

Gràcies infinites per jugar-vos la salut i la vida enmig d’esgotadores jornades i, sovint, sense disposar dels reforços ni els mitjans suficients.

En aquests moments greus no se m’acut millor forma d’agrair-vos i alleugerir el vostre dia a dia que seguir confinat a casa. Tot esperant poder tenir prou valor per sortir a la terrassa i fer-vos arribar tot l’escalf, solidaritat i agraïment que sento cap al vostre col·lectiu de professionals, d’herois.

Tanco els ulls i imagino la forta abraçada que m’agradaria donar-vos. Potser, fins i tot, amb alguna llagrimeta.

Ens en sortirem, n’estic segur. Com també estic segur que ens en sortirem gràcies al valor de tots vosaltres.

Jordi SALVADÓ
Soci Director de Folch Time

 


REDACCIÓ20 Març, 2020
Pau-Ricoma-Opinio.png

 Potser en llegir aquest títol molts ciutadans em maleiran. La veritat és que el comportament absolutament majoritari de les veïnes i veïns de Tarragona és exemplar. El seguiment del confinament és gairebé unànime i les xarxes per compartir habilitats i coneixements abunden en una demostració de solidaritat col·lectiva que emociona.

Però no vull enganyar ningú. Els científics que ens parlen clar ens expliquen que el pitjor està per venir i que la progressió dels contagis és exponencial. Permeteu-me un parèntesi per reconèixer i agrair als investigadors de la nostra Universitat Rovira i Virgili, que estan actuant com ariet en la lluita contra el coronavirus. Només hi ha una manera de plantar cara a la pandèmia, reduir al màxim els contactes i per això és important reduir si pot ser absolutament els desplaçaments.

Com ajuntament estem esprement totes les possibilitats competencials que tenim. És una llàstima, però, que el pretès estat d’alarma decretat no ens faculti per aturar encara més l’activitat i confinar literalment la població. Ans al contrari, el govern central no està encarant el problema en la seva dimensió real i obre massa escletxes que dificulten el confinament real i total de les poblacions i dels territoris que ho exigeixen per tal de garantir la salut dels ciutadans.

Sí, he dit aturar encara més l’activitat, l’econòmica. Que ningú s’enganyi, com abans aturem l’activitat no imprescindible, molt millor. Si no es prenen mesures dràstiques ara, les haurem d’acabar prenent, però enmig haurà quedat un estol de persones infectades i malauradament de morts. Ara mateix, tot el que fem ha d’estar adreçat a salvar vides, sobretot la de la nostra gent gran, pares i avis que estan en una situació extremadament vulnerable.
Hem de garantir els serveis socials bàsics, el subministrament de l’alimentació, la neteja i desinfecció dels espais públics, les activitats industrials que han de proveir derivats del clor, desinfectants, etc. Tots els esforços han d’anar dirigits a aturar el coronavirus.

Vull apel·lar a la solidaritat col·lectiva. A la d’empreses i persones que haurien de fer encara més esforços per la seguretat general de les persones:

En primer lloc, empreses i indústries que no proveeixen serveis imprescindibles en aquest moment. La construcció i el transport de mercaderies no bàsiques hauria de suspendre’s. És un sacrifici que hauran de fer més tard o més aviat. Minimitzem els riscos per a les persones.

Les entitats bancàries. Han fet un avenç espectacular en serveis telemàtics, combinant-ho amb l’atenció telefònica podrien tenir totes les oficines tancades maximitzant la seguretat de treballadors i clients.

Als particulars i professionals que tenim persones que ens ajuden en les feines de casa. Si us plau, no les posem en risc fent-les desplaçar i no posem en risc les mateixes famílies. I us demano que els retribuïu igual la feina. No fem recaure la crisi a la gent més necessitada. Recordeu que l’única estratègia guanyadora per guanyar el coronavirus és evitar els contactes.

Abstinguem-nos de fer compres telemàticament. Les llargues cues davant les oficines de correus i l’activitat frenètica dels repartidors de paquets delaten una notable inconsciència. Si volem lluitar contra la transmissió del virus, estem fent el pitjor que podem fer, creant corredors perquè es propaguin.

I apel·lo també als propietaris que lloguen locals i pisos a autònoms i famílies que perdran els ingressos mentre duri la crisi, que suspenguin el seu cobrament. Si l’economia productiva es paralitza, el cobrament de rendes també s’hauria de paralitzar. Tenir els llogaters contra les cordes té un preu social enorme.

Demano disculpes si algú se sent ofès per aquestes recomanacions. Són una apel·lació directa a veïns, professionals, empresaris i propietaris per evitar mals majors, fer que la pandèmia passi amb la menor afectació que siguem capaços i preparar-nos per una recuperació social i econòmica amb la menor afectació possible. Si pogués prendre aquestes mesures per decret, no dubteu que ho faria. Ara mateix això va de salvar vides i cada minut compta. Amb la col·laboració de tothom això ho superarem. I com abans ho fem, millor.

Pau Ricomà Vallhonrat
Alcalde de Tarragona


REDACCIÓ19 Març, 2020
victorCanalda-e1575833544958.jpg

La “crisi del coronavirus” ens està fent viure una situació que, de ben segur, ningú s’esperava que pogués succeir només fa quinze dies. La declaració de l’Estat d’alarma per part de l’Executiu central, les mesures de confinament, la restricció a la lliure circulació i altres derivades que vivim i viurem en el futur pròxim ens semblaven fruit de la ficció, o esdeveniments que succeeixen en altres indrets del planeta.

Les conseqüències en l’àmbit laboral són de molt difícil quantificació en el moment present.

En un primer moment, en què es va decretar per part de la Generalitat de Catalunya la cessació de l’activitat docent, es convertia en un problema per als progenitors treballadors com gestionar aquesta nova situació sobrevinguda. Estem parlant de menys d’una setmana, i sembla cosa de fa un mes.

En aquelles circumstàncies, es va rebre una massiva demanda de solucions per part dels afectats, que tenien i tenen, fins que per part de l’empresa es prenguin mesures per pal·liar la crisi, diverses opcions:

· la primera, sol·licitar una mesura de l’art. 34.8 ET (adaptació de jornada, flexibilització d’horaris, etc.), amb l’inconvenient que a l’ésser una mera expectativa de dret, pot ser denegat per l’empresa si concorren causes d’oposició organitzatives o productives. A més, legalment l’empresa pot iniciar un període de negociacions que pot durar fins a un mes, la qual cosa fa poc viable aquesta opció en cas d’urgència.

Una derivada d’aquesta seria el teletreball, si es fa a instàncies del treballador (si es fa obligat per l’empresa, podríem estar davant una modificació substancial de les condicions de treball, sent dubtós que la causa – la malaltia – pugui ser reconeguda com legalment vàlida al no poder incardinar-se entre les objectives determinades ex lege – productiva, organitzativa, econòmica i tècnica). No obstant això, en aquest supòsit de treball a distància o teletreball, com és evident, no totes les empreses, activitats o sectors estan preparats per a implementar aquest canvi massiu de manera immediata, no sols per les incapacitats tècniques, sinó fins i tot per una escassa cultura d’aquesta mena de mètode de treball.

· la segona, una reducció de jornada de l’art. 37.6 ET, amb reducció proporcional de salari, d’entre 1/8 i la meitat d’aquesta jornada ordinària, amb l’avantatge de la concreció horària; en aquest cas, es tracta d’un dret unilateral del treballador, que l’empresa està obligada a acceptar (amb alguns matisos quant a la fixació dels horaris), però ha de ser preavisat amb 15 dies d’antelació. Però, per a poder ser sol·licitat existeix un topall legal d’edat dels fills, de fins a dotze anys, per la qual cosa alguns supòsits quedarien igualment desprotegits.

· la tercera, podria ser una excedència per guarda legal (cura de fills), amb reserva de lloc de treball, sent el gran problema que és un període de suspensió del contracte de treball en el qual no es cobra i no es cotitza. També s’ha de preavisar amb 15 dies d’antelació. Des del meu punt de vista, aquesta ha de ser l’última opció.

Com és evident, el que es recomanava, per ser el més prudent, era arribar a enteniments pactats entre empresa i treballadors, a fi de donar una solució immediata al problema. Era fins i tot interessant acollir-se a permisos retribuïts o d’assumptes propis dels convenis o en última instància, a vacances (però sense que pugui ser imposat per l’empresa en cap cas).

No obstant això, arran de l’aturada de l’activitat d’aquest darrer cap de setmana, i sobretot de la declaració de l’estat d’alarma i Decrets connexes, les empreses es troben en la necessitat d’adoptar mesures legals que alleugin els costos, en conseqüència a la davallada catastròfica d’ingressos. En aquestes circumstàncies, tothom està (re)descobrint l’ERTO per força major, en gran part el suspensiu enfront del de reducció de jornada.

L’ERTE és un Expedient de regulació temporal que té causa directa amb la crisi del coronavirus, i que donaria accés a les empreses a suspendre els contractes de treball durant un període més o menys perllongat, podent els treballadors percebre la prestació per desocupació que els hi correspondria en cas d’acomiadament. No obstant, ens trobem o no amb un cas de força major?

Si atenem a l’article 1105 del Codi civil, perquè existeixi la força major s’ha de tractar de fets involuntaris, imprevisibles o inevitables, com els catastròfics (força major pròpia) o altres d’impossibilitants no catastròfics (força major impròpia). Si atenem a aquesta definició, podria efectivament tractar-se de força major.

No obstant, la Guia presentada pel Ministerio de Trabajo y Economía Social ens venia a dir que:

“Las empresas pueden adoptar medidas organizativas o preventivas que, de manera temporal, eviten situaciones de contacto social, sin necesidad de paralizar su actividad.

No obstante, y para cuando esto no resulta posible, de conformidad con lo recogido en el artículo 21 de la ley 31/1995, de 8 de noviembre, de Prevención de Riesgos Laborales (LPRL), y en lo que atañe al riesgo de contagio por coronavirus, cuando las personas trabajadoras estén o puedan estar expuestas a un riesgo grave e inminente con ocasión de su trabajo, la empresa estará obligada a:

informar lo antes posible acerca de la existencia de dicho riesgo,

adoptar las medidas y dar las instrucciones necesarias para que, en caso de peligro grave, inminente e inevitable, las personas trabajadoras puedan interrumpir su actividad y, si fuera necesario, abandonar de inmediato el lugar de trabajo.

En aplicación de esta norma, las empresas deberán proceder a paralizar la actividad laboral en caso de que exista un riesgo de contagio por coronavirus en el centro de trabajo…”.

Amb la qual cosa, es podia interpretar que, per a l’Autoritat laboral, només es contemplava la força major en casos de positiu o possibilitat certa de contagi.

De tota manera, el que és cert és que ens trobem davant d’un fet impossiblitant, que òbviament és aliè a la voluntat de l’empresa, i per tant es podria acollir de manera extensiva a la definició de força major, raó per la qual donaria lloc a la suspensió temporal del contracte de treball.

Existeix un segon fonament jurídic per poder declarar la situació de força major, que és el que es coneix com a “factum principis”, o decisió dels poders públics, imprevisible o inevitable, que recau sobre l’empresa i impossibilita la continuació de la prestació laboral, definició que troba empara legal en sentències com la del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, de 02-10-2006 (núm. 1577/2006). Sota aquest prisma, la mera declaració d’Estat d’alarma donaria justificació legal a la força major.

No obstant, ara mateix s’està treballant en un nou decret del Govern central que presumiblement posarà blanc sobre negre les situacions concretes que quedaran incloses en l’ERTE per força major, i quines altres hauran d’anar per les causes productiva, econòmica, organitzativa i tècnica. En principi, sembla ser que s’inclouran en els ERTE-FM les activitats que es van llistar en el Real Decreto 463/20 de 14 de març, i les altres caldrà presentar-les com a causes previsiblement productives (merma d’activitat, productes, clients, etc.).

La diferència serà cabdal, ja que la tramitació del procediment que s’haurà d’implementar pot ser més llarga i burocràtica en un cas que en un altre, i tal com estan les coses, el temps de resposta i seguretat que s’ha de transmetre és capital. Aviat en sabrem més, i esperem que l’Autoritat competent realment ho sigui.

Víctor CANALDA
Advocat i professor de dret laboral a la UOC

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter