Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 182 | Diari La República Checa

ÚLTIMA HORA
REDACCIÓ26 Juny, 2019
laiaieva.jpg

El passat 15 de juny la CUP vam facilitar els seus dos vots perquè Pau Ricomà fos investit alcalde de Tarragona per dos motius. Primer, perquè ERC es va comprometre a desenvolupar les cinc mesures de mínims que els hi vam proposar: modificar el POUM per protegir l’Anella verda i cohesionar la ciutat, dur a terme un estudi independent de la qualitat de l’aire, garantir un estudi sobre la internalització del servei de neteja a la ciutat, fer front als pisos buits i garantir el dret a l’habitatge, i engegar uns veritables pressupostos participatius dotats, com a mínim, de l’1% del pressupost municipal. Segon, perquè si volem que puguin començar a canviar les coses en aquesta ciutat, era indispensable fer fora qui l’ha mal governat els darrers 12 anys.

Per això el dissabte que es va constituir el nou ajuntament, la CUP celebràvem que comencem a fer fora la màfia i ens conjuràvem per fer fora tota l’estructura corrupta i mafiosa que s’ha construït al llarg de les darreres dècades a la nostra ciutat. Alhora, ens felicitàvem per començar a posar les bases per a un canvi polític a la ciutat i ens comprometíem perquè aquest esdevingui una transformació real, sòlida i profunda.

Hi ha qui s’ha entestat a qualificar l’entesa que ha permès a Pau Ricomà ser alcalde, com un “pacte de l’odi”. Res més lluny de la realitat. Aquí el que ha guanyat és l’amor, l’amor a Tarragona, a la seva gent, als seus interessos, al seu patrimoni, als seus valors naturals,… justament perquè estimem la nostra ciutat, formacions polítiques molt dispars, ens hem posat d’acord per fer fora qui l’ha governat des de la desídia i la negligència.

La CUP som una formació que no té por d’assumir alcaldies però ens costa avenir-nos a participar en pactes de govern amb altres partits polítics, donat que s’acaben diluint les propostes rupturistes. Tanmateix, l’assemblea local de Tarragona, conscient de l’excepcionalitat de l’actual mandat, va decidir assumir la responsabilitat d’un moment que requereix sumar. Per això la CUP vam manifestar estar obertes a treballar perquè hi hagi un acord programàtic de govern no només de 9 sinó d’11 consellers i conselleres, deixant clar, però, que si aquest no és possible, no passa absolutament res. No necessitem cadires per treballar, som més de mantenir-nos dempeus i amb el puny alçat, la nostra única motivació és servir el poble tarragoní com es mereix.

Ara tenim l’oportunitat històrica per acabar amb el mal govern, per fer front, amb diligència i sense por, a l’herència que rebem d’anys i dècades de malbaratament de recursos públics i de corrupteles. I és que els governs tarragonins no han combatut la corrupció, ni la que està tipificada com a delicte ni la que no ho està, com el clientelisme, els tractes de favors o les vendettes contra qui s’atreveix a dir prou o no aplaudeix prou fort. Sota el mandat ballesteril l’Ajuntament es va personar en el cas Bershka, però mai no s’ha volgut personar per depurar responsabilitats en casos de corrupció, ni d’Inipro, ni a les empreses municipals… Una bona manera de trencar amb aquesta lògica seria garantir que l’Ajuntament adopti un paper proactiu per esclarir el cas del Pàrquing Jaume I, d’una vegada per totes.

Transformar la ciutat requereix trencar amb la forma de governar que hi ha hagut fins ara. I quan afirmem que cal que “fem fora la màfia”, ens referim a trencar amb les formes de fer política des del saló de plens i des de fora de l’Ajuntament, basades en el clientelisme i les corrupteles. És a dir, per transformar la ciutat cal deixar de rendir pleitesia als promotors immobiliaris, els interessos eclesiàstics i les grans empreses de l’Íbex 35, perquè ha arribat l’hora que les decisions polítiques que es prenguin a la nostra ciutat tinguin com a únic i exclusiu objectiu garantir el benestar de la població tarragonina, és l’hora que posem la vida de la gent al centre.

En aquest sentit, recordem que la CUP no només som capaces de fiscalitzar i destapar la corrupció, sinó que ara som aquí per construir l’alternativa a la Tarragona Desballestada. Som aquí per posar l’Ajuntament al costat de totes les Hayat a qui vulguin desnonar de casa seva i que hagin estat expulsades del criminal lliure mercat. Som aquí per posar l’Ajuntament de part de totes les Montse o les Maria que desenvolupen en condicions de precarietat els serveis externalitzats. Som aquí per posar l’Ajuntament al servei de totes les Marimar, les Maruchi o les Núria, que lluiten per veure els seus barris dignificats. Perquè som aquí per portar el feminisme a la pràctica, i no permetre que es quedi en retòrica, perquè precarietat, pobresa i exclusió, malauradament són noms de dona, però lluita, dignitat i transformació, també.

El repte és titànic, però estem decidides a afrontar-lo. Si el nou govern assumeix aquest compromís de transformació real i profunda, a la CUP no ens tremolarà el pols per sumar-nos-hi. Si no, farem valer la nostra força com hem fet fins ara, des de l’oposició.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ25 Juny, 2019
Bego_opinio.jpg

Comentava l’altre dia amb un periodista amic que l’actualitat política a Tarragona està certament moguda i informativament molt interessant. El moviment d’aquesta setmana de la CUP, de manifestar la seva profunda preocupació per la manca de resposta d’ERC i Comuns-Podem per entrar al govern municipal i de donar un ultimàtum per accedir-hi, que ha sonat certament amenaçador, donarà, segur, moments interessants.

Si ERC accepta el desafiament, profunditzarà en la seva imatge de dependre dels anticapitalistes per avançar, i si no ho fa, la CUP queda desairada i perdrà moltes plomes amb un impacte impredictible. Ara mateix, la sensació que impera entre alguns quadres de la CUP és que ERC els està aixecant la camisa. La formació radical ha canviat les seves estratègies i vol governar, ho ha dit des del primer dia. Però no sembla que els republicans tinguin pressa, més aviat al contrari. De fet, són conscients de la debilitat del seu govern i el volen consolidar. L’entrada dels radicals alteraria els minsos equilibris amb els socis principals, que tenen les seves pròpies guerres entre Podem i Podemos (batalla que encara no ha acabat).

Cal tenir en compte que l’entrada de la CUP al govern municipal afectaria directament la parella principal del ball, Comú-Podem. Els morats veurien incrementada la pressió en relació al paper de l’Ajuntament de Tarragona en el procés, amb debats oberts com el de posar el llaç groc no al balcó del palau municipal. Per una altra banda, els de Comuns-Podem passarien de parella protagonista a presumible comparsa. Cal tenir en compte que els anticapitalistes tenen una maquinària propagandística molt potent que arrossegaria els morats a la irrellevància mediàtica. Si Ruben Viñuales (Cs) ja ha batejat – amb molt d’encert i ironia – a la portaveu de la CUP com a ‘alcaldessa Estrada’, que seria si estan dins? Veurem.

La segona part curiosa de la setmana ha estat el gir de relat que ha fet Junts per Catalunya, amb el portaveu Dídac Nadal al capdavant. De tots és sabut, així ho van pregonar arreu, que els Comuns-Podem van vetar la presència dels exconvergents al Govern Municipal. “No volem estar amb els del tres per cent”, van dir alguns que ara veiem vestits de morat i que en altres èpoques no van gosar a rebutjar prebendes, favors i càrrecs als quals ara pretenen injuriar (alguns tenim memòria i aquesta ciutat és petita). Nadal, hàbil i amb bons mestres, ha fet un gir del relat, “sóc jo el que no vull estar al govern” ha dit aquesta mateixa setmana, sent coneixedor de la força que els republicans li han donat.

Junts per Catalunya està jugant bé les seves cartes. S’ha situat en sintonia amb un govern independentista, com li demanen les seves bases, però amb la comoditat que li atorga una oposició coneguda. Nadal ja no és aquell regidor novell i acabat d’aterrar, i se sap decisiu. Ha aprofitat l’avantatge que té davant un govern massa fràgil i desbordat. Els exconvergents han aconseguit fins i tot tenir més assessors que els inicialment previstos, i també més representants a les empreses municipals que les que li pertoquen proporcionalment. Tot plegat ha provocat la decisió d’ERC de fer fora Ciutadans de les societats mixtes, quelcom que ha generat una forta polèmica mediàtica durant tota la setmana. Els lliberals tenen quatre regidors, i en canvi JuntsxCat només tres.

Un altre tema polèmic ha estat la pujada de sou de l’alcalde Ricomà, cosa que no entenc. La democràcia costa diners i sempre he defensat que els càrrecs públics han d’estar ben remunerats perquè d’una altra manera només els rics podrien dedicar-se a ser alcaldes o regidors (això passava en el franquisme). Capítol a part té l’anàlisi de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors i regidores de Govern. Aquí s’obren algunes preguntes interessants, perquè precisament els que major càrrega de treball tenen han agafat temps parcial (suposo que legítimament és per no perdre el sou, algun d’ells important, de les seves feines actuals). Sense entrar en judicis de les raons personals, sí que m’agradaria apuntar que una capital de província no pot permetre’s a parer meu que el seu govern no s’hi dediqui de forma exclusiva i principal, almenys aquells que tenen responsabilitat sobre les àrees més estratègiques.

El soroll social i els atacs d’alguns opinadors assenyalats també s’ha calmat en qüestions que fins fa tres setmanes tot era cridòria. Alguns silencis sorprenen (m’haguera agradat veure les reaccions si les decisions haguessin estat de l’alcalde de la llista guanyadora, Josep Fèlix Ballesteros), però això ja és capítol d’un altre article amb més temps i perspectiva.

Begoña FLORIA
Regidora del PSC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ18 Juny, 2019
alvaro_sola.jpg

Ja fa algun temps que venia dient que el canvi en l’Ajuntament era possible i que només es portaria a terme amb èxit des de les urnes, la generositat i el diàleg com així ha estat.

Dono l’enhorabona al nou alcalde i a tot el nou govern municipal. Els ofereixo la meva ajuda, el meu suport, les meves capacitats i els meus coneixements sobre la ciutat.

Encara que sembli insignificant continuaré, durant els dies, setmanes i mesos, mantenint diferents trobades amb persones que ostenten representació municipal per valorar possibles millores i oferir tota l’ajuda que em demanin.

Tot això des de l’amor a Tarragona i des de la voluntat personal, sincera i insubornable de fer una ciutat millor. Tenim una oportunitat d’or per canviar la ciutat. No la desaprofitem! Siguem i treballem pel futur de Tarragona multiplicant sumes i respectant les diferències.

Coincideixo amb moltes persones en el diagnòstic de la ciutat i en les solucions. Oferim allò que som i sabem fer pel bé comú. Fem del feminisme un estil de vida que impregni Tarragona i la faci ser valent, com les dones, davant els reptes.

Álvaro SOLÀ

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
BEGO_FLORIA.jpg

Comencem el nou mandat municipal amb un canvi d’etapa a l’Ajuntament de Tarragona. Malgrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya va ser la llista més votada, un pacte “anti” Ballesteros ha donat l’alcaldia al republicà Pau Ricomà. Personalment, em costa d’entendre la nova situació però l’assumeixo amb responsabilitat i amb vocació de servei públic treballar des de l’oposició, confiant en què el nou alcalde posi Tarragona per damunt de tot Tarragona. M’agradaria que Ricomà entengui una premissa fonamental: cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres “és” el poble. Aquest missatge el va donar clarament la nostra portaveu, Sandra Ramos, en la seva intervenció en el plenari de constitució de l’Ajuntament, i el subscrit totalment.

Lamentablement, les escenificacions que vam viure dissabte em generen preocupació respecte a la nova etapa que comença. Des del meu punt de vista, el respecte institucional va quedar bastant en entredit, especialment per part de la CUP, i les referències al procés va tenir més protagonisme que tot allò que té a veure amb la ciutat. Per totes aquestes raons tinc seriosos dubtes que Pau Ricomà sigui capaç, com va dir, de ser l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines, els que l’han votat i els que no. Em remeto a les imatges de televisió i als reculls de premsa perquè cadascú valori per si mateix.

Vull remarcar especialment que és un govern que comença amb desconfiança i temor, demanant que per elegir l’alcalde es fes amb un vot a ma alçada que va trencar una tradició històrica a Tarragona (mai s’havia fet així en els darrers trenta anys). Tothom sap que el vot en urna i en secret és l’expressió més democràtica i transparent del que opina cada persona íntimament, amb responsabilitat i coherència. Quina por tenia ERC per trencar una manera de fer que sempre ha estat així?

A Barcelona i altres ajuntaments importants es va votar en urna com sempre s’ha fet. A Tarragona no, la qual cosa traspua por i desconfiança, valors que estan als antípodes de qualsevol projecte que vulgui avançar en positiu. Des del Grup Municipal Socialista, no vam voler fer qüestió tot i que ens vam oposar al trencar la tradició, sense èxit. El que va passar és un mal precedent que evidencia de forma alarmant la debilitat del nou govern que comença.

Un altre aspecte preocupant és que el nou alcalde ha situat en el debat municipal, com a eix central, la decisió de posar un llaç groc i la pancarta de llibertat presos polítics al balcó de l’Ajuntament. Redunda en el que he comentat abans, significa trencar una neutralitat històrica de la façana de l’Ajuntament, quelcom que sempre s’ha defensat històricament i que ajuda a donar valor a la principal institució que ens representa a tots i a totes, pensem com pensem.

Vull recordar que l’alcalde Ballesteros fins i tot ha tingut denúncies per treure del balcó totes les banderes (excepte per moments especials i festa major) i que la neutralitat del balcó ha estat un símbol de pluralitat des de l’inici de la democràcia. Reitero que és realment significatiu que el primer element de debat públic sigui vulnerar la institucionalitat de la façana de l’Ajuntament, la casa de tots, amb el perill evident de generar una major fractura en una societat, la tarragonina, que és diversa i plural. Preservar la convivència hauria de ser una prioritat.

Veurem com evoluciona la dinàmica política municipal. Els regidors i regidores socialistes farem una oposició contundent i responsable, i confiem que puguem avançar tots plegats en els grans temes de ciutat.

Begoña FLORIA
Regidora del PSC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
BALLESTEROS_GAME-OVER-1280x1058.jpg

Sr. Ballesteros, cuando le entregue en mano uno de mis 10.000  flayers, que hemos repartido por toda Tarragona, usted me dijo “Esto son tonterías” a lo que yo le respondí , “Tonterías las tuyas”, he demostrado que esas tonterías, han sido y eran un determinante para que se haya producido una alternancia a la alcaldía de Tarragona, y Sr. Ballesteros, ni se IMAGINA la satisfacción que me ha producido y más aún cuando he visto algunas reacciones y tragadas de saliva.

Doy miles de gracias a todos los alcaldables y a sus equipos que en todo momento empatizarón con nosotros y con mi problema, ya lo ve sr. Ballesteros, un don nadie haciéndole una campaña en contra de usted, aunque debe saber que la MEJOR campaña, se la ha hecho usted contra sí mismo, iba de sobrado y prepotente y se creía usted casi inmortal. Además le vaticino un largo calvario en su futuro próximo en la oposición, al menos es mi deseo.

De todos los que conocen de mi problema del “Bar-cafetería Los Pilares”, nadie se explica como usted, no ha sabido o querido solucionar un problema tan evidente, malintencionado y con mala FE, más aun cuando usted, Sr. Ballesteros ExAlcalde y la Sra. Elvira Ferrando, sabían que la actividad de Espimsa en el mercadillo de Bonavista es toda IRREGULAR y que esta se desarrolla al más puro estilo MAFIOSO por el gerente de ESPIMSA, Isidre Prunor, me duele por algunas personas de su entorno pues sé que son decentes, pero que han sido arrastrados por su ego, para mi usted ha sido un mal alcalde y en mi experiencia una mala persona.

Mi agradecimiento a todas las gentes de Tarragona que han permitido la alternancia de la alcaldía y que después de 12 años, se pueda al fin airear este Ayuntamiento, si después no se cumplen las expectativas vuelvan a alternar, pero ahora toca dejar trabajar y dar la oportunidad a los elegidos.

Deseo MUCHA suerte al nuevo equipo de gobierno en Tarragona porque yo sé que hay buena gente y con ganas de trabajar por Tarragona.

Gracias, gracias y gracias a todos y todas.

Juan Antonio HEREDIA   

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
Joan_planellas.jpg

Estimats diocesans,

Amb molt de goig m’adreço per primera vegada a tots vosaltres immediatament després de l’ordenació episcopal i de l’inici del meu ministeri com a bisbe enmig vostre. I m’hi adreço, avui, en aquesta gran diada de la Pentecosta, en la festa de l’Esperit Sant!

Precisament, «L’Esperit fa jove l’Església», he posat en el lema episcopal. És aquell Esperit que davallà en el cenacle i canvià els cors esporuguits dels Apòstols, l’Esperit que els va fer treure la por i, amb un cor jove i renovat totalment, començaren a anunciar la bona notícia de Jesucrist, mort i ressuscitat.

Sant Pau VI, en el discurs d’obertura de la tercera sessió del Concili Vaticà II, deia que eren dos els factors que Jesús, per continuar la seva obra en aquest món, havia promès i enviat: els apòstols i l’Esperit Sant. Els apòstols són l’agent extern i objectiu: formen el cos material de l’Església, sempre dins i conjuntament amb tot el poble sant de Déu. L’Esperit Sant és l’agent interior que obra no sols en la intimitat de cada un de nosaltres, sinó en tota la comunitat. L’Esperit anima, vivifica, rejoveneix, renova, santifica. El dia de la Pentecosta trobem aquests dos factors —apòstols i Esperit— admirablement associats: Feien falta uns enviats, uns apòstols per anunciar l’Evangeli. Però si Jesús no hagués donat als apòstols l’Esperit Sant, l’Evangeli hauria quedat només com una doctrina teòrica, els apòstols no haurien anunciat la bona notícia de Jesús i encara estarien a Jerusalem amb les portes tancades.

L’Esperit rejoveneix, fa jove l’Església. Com afirmava sant Agustí, l’Esperit és aquell «Mestre interior» que, sense la seva secreta instrucció, les paraules de la predicació evangèlica o, fins i tot, del mateix text sagrat, no ens permetrien descobrir i assimilar tota la veritat i la força que contenen i transmeten. Perquè l’Esperit ens empeny a no perdre mai l’entusiasme «per escoltar la crida del Senyor al risc de la fe, i donar-ho tot sense mesurar els perills», com afirma el papa Francesc (cf. Christus vivit, 37). Amb aquest Esperit superarem el pessimisme i les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres, la por a la veritat tal com és, la por a mostrar-nos com cristians, la por a arriscar-nos a l’hora d’anunciar l’Evangeli, la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida, la por a perdre el bon nom, la por a ser criticats, la por que el veí tingui més que jo, la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres, la por que els altres ens passin al davant, la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església.

Veniu, Esperit Sant! Rejoveniu els nostres cors! Veniu a donar-nos la força, veniu a treure’ns la por!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
PACO-ZAPATER.jpg

Con la frase de rigor “¡visto para sentencia!”, el juez Marchena ponía fin, este miércoles, al juicio del procés. Atrás quedan cuatro meses de juicio con 52 sesiones maratonianas, 422 testigos, decenas de vídeos,  miles de folios, los informes de las partes y la última palabra de los acusados.

Ha sido un proceso que pasará a la historia y sus distintas facetas se estudiarán en las facultades de derecho. Y no solo en las aulas de derecho penal y procesal, también en las de internacional, como durante años sucedió con la quiebra de la Barcelona Traction. En el futuro los profesionales del derecho invocarán sus pasajes como precedentes a tener en cuenta en otros procesos. Y es que, la verdad, el juicio del procés ha sido, para muchos –operadores jurídicos o no- un máster en derecho penal y procesal.

Cierto es que todavía queda Estrasburgo, un camino muy interesante, y más tras dos resoluciones recién salidas del horno del Tribunal de Derechos Humanos: la que rechaza la demanda de Carme Forcadell contra su prisión provisional, y la que desestima la de 74 diputados indepes del Parlament por la suspensión del pleno  en el que iba a declararse la independencia.  Y es que en esta última se crea una suerte de legítima defensa de la sociedad democrática para “el mantenimiento de la seguridad pública, la defensa del orden y la protección de los derechos”. Un precedente de suma importancia si tenemos en cuenta que todavía quedan por resolver varias demandas del procés y las quejas derivadas del proceso penal, a las que, por coherencia, el  TEDH aplicará la misma doctrina.

Volviendo al juicio del procés, dos  son las incógnitas a despejar por el Supremo: ¿cuándo dictará sentencia y cuál será su contenido?

Tengo la intuición de que la sentencia saldrá en los últimos días de julio. Afino un poco más: el 31 de julio. ¿Por qué?, para aprovechar el mes de agosto como sordina al impacto mediático que sin duda tendrá. Cierto que mes y medio parece poco tiempo para una sentencia de tal enjundia. Pero no lo es menos que el tribunal ha tenido cuatro meses para formarse criterio, durante los cuales los magistrados han ido comentando sobre la marcha, y que su redactor,  Marchena, tiene muy interiorizado el caso, iba tomando notas en su inseparable portátil y es un juez con mucha capacidad y determinación. Si no se dicta antes de vacaciones, la sentencia se notificará entre el 1 de septiembre y el 16 de octubre, fecha ésta en que los Jordis cumplen dos años de cárcel, plazo máximo de la prisión provisional, que obligaría a prorrogarla o a  decretar la libertad.

¿Qué sentencia se dictará? En una primera aproximación hay que descartar la absolución, pues si el Supremo manejara esa posibilidad ya habría puesto en libertad a los acusados, como hizo la Audiencia Nacional en el caso de Sandro Rosell.  Por similar razón, hay que descartar también la condena solo por la desobediencia, castigada con pena de multa e inhabilitación. Si los acusados siguen en prisión a día de hoy, hay que suponer, razonablemente, que además de por desobediencia, habrá condena por malversación de caudales públicos, rebelión o sedición. Y aquí se abren dos posibilidades: o una condena dura o una benigna.

Si el Supremo opta por el castigo bíblico, apocalíptico, ejemplar, pondrá el acento en la prevención general y especial y condenará por rebelión –aunque yo no veo por ninguna parte la violencia, su elemento esencial- o por sedición a pena superior a ocho años de prisión. Pero será un castigo injusto, desmedido, que agravará el problema y se entenderá como un escarmiento a todos los catalanes.

En cambio, si se decanta por una sentencia benigna, aún condenando por desobediencia y malversación (de 4 a 8 años de prisión) la decisión del Supremo puede abrir la puerta a la solución del conflicto y retornarlo al ámbito político, como afirmó el letrado Van den Eynde el martes en su vehemente informe final y algún otro acusado el miércoles en su última palabra. El tribunal es consciente de las consecuencias que para el país puede tener su veredicto. Y en su mano está (vía interpretación de la ley o proponiendo un indulto al Gobierno como le permite el artículo 4-3 del Código Penal) que los doce políticos juzgados pasen  la próxima Navidad en casa, primera piedra para la solución. Y hay otro camino que lleva al mismo resultado: se suele cumplir solo la mitad de la pena, merced a la libertad condicional y a otros beneficios penitenciarios, de modo que si la condena es de cuatro años estaría casi cumplida. Y todo ello sin merma de la prevención general y la especial.

Al margen de la decisión del Supremo hay otra carta -un comodín, diría yo- que puede conducir al mismo resultado: la Ley de Indulto de 18 de junio de 1870, en virtud de la cual el Gobierno de Pedro Sánchez puede indultar, total o parcialmente, cualquier pena impuesta por un tribunal, una vez alcance firmeza de la sentencia, si existen “razones de justicia, equidad o utilidad pública”. Y la del procés quedará firme de inmediato al ser el Supremo la última instancia en vía penal. Y no hace falta que el indulto lo pidan los afectados. Pueden solicitarlo sus familiares, el propio Tribunal Supremo en su sentencia –en cuyo caso se suele conceder casi siempre- o cualquier ciudadano. Por ejemplo Vd. o yo, querido lector.

Pero el indulto tendría un enorme costo político para el Gobierno. Haría falta un gesto del independentismo para propiciarlo: olvidar la vía unilateral. Como dijo el fiscal Zaragoza en su informe oral, los independentistas tienen todo el derecho a defender sus ideas, incluso a tratar de cambiar el statu quo para conseguir la independencia, pero dentro del marco del ordenamiento jurídico. Como todos los demás.

Sería de desear que la conjunción de los astros (sentencia del Supremo, gobierno del PSOE, indulto, sufrimiento de muchos y cansancio de todos) propicie el trueque y que los presos pasen la Navidad en casa. Se aliviarían tensiones y quedaría un terreno abonado para tejer, en lugar de destejer, para tender puentes, en vez de destruirlos, para el diálogo y la paz social en  Catalunya.

Paco ZAPATER
Abogado

 

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
pau_ricomà_alcalde.jpg

DISCURS DE PAU RICOMÀ

Deixin-me introduir aquest discurs amb un sincer agraïment a totes les persones que d’una manera o altra han fet possible que avui assumeixi l’alcaldia de Tarragona. Un agraïment especial als grups polítics d’En Comú Podem, Junts per Tarragona i la Candidatura d’Unitat Popular que han fet possible el canvi a Tarragona. A tots els grups municipals i de manera especial als que no m’han votat: Partit Socialista de Catalunya, Ciutadans i Partit Popular, els vull dir sincerament que també compto amb vostès.

Som conscients que Tarragona és de tothom i de ningú alhora i que, més enllà de les discrepàncies ideològiques, tots hem de tenir la nostra part de protagonisme en la transformació de Tarragona? Els estenc la mà, respectuosament, sabent que la seva responsabilitat amb la ciutat farà que trobem espais de treball compartit.

Exactament allò que l’alcalde Pere Lloret publicà al seu primer ban, el dia 14 d’abril de 1931:

“Per amor als ideals i per l’estimació de Tarragona, reclamo de tots el manteniment d’aquestes virtuts. Ells afermaran el govern del poble per al poble i asseguraran el progrés de la Ciutat.”

Embargat per una profunda emoció i un immens agraïment, m’adreço a vostès. Per un nen que jugava a pilota entre els bancs de la Rambla i passava les tardes d’estiu saltant per les grades de l’Amfiteatre, ser alcalde de Tarragona és un dels orgulls més grans que la vida l’hagi pogut donar. Un orgull que exigeix entrega, servei i que només té sentit des d’un amor infinit per la gent de Tarragona.

Una ciutat que als anys 60 i 70 del segle passat, va viure el creixement més espectacular de la seva història. Un creixement que ha definit la Tarragona actual. L’arribada de persones vingudes de gairebé totes les regions de l’estat espanyol, ha configurat socialment la nostra rica comunitat.

Ja en el segle XXI, Tarragona, com el conjunt de Catalunya, rep persones de pràcticament arreu del món. Les creixents desigualtats socials entre Nord i Sud ens han convertit en un país d’acollida. A les cases de Tarragona es parlen centenars de llengües diferents. A les nostres escoles conviuen nenes i nens de moltes nacionalitats d’origen.

Estem davant d’una enorme oportunitat col·lectiva si la Tarragona forjada al llarg de la història i l’actual saben crear comunitat, mobilitzar  somnis i tenir ciutadans lliures i crítics.

Múltiples identitats enriqueixen una terra que no van trobar erma. Una ciutat bimil·lenària d’acollida, que per un sentit elemental d’ecologia social i cultural, es farà forta, podrà definir els seus projectes de futur, a través de la identitat comuna per a tothom. La identitat construïda durant segles, com a resultat de processos socials, culturals i econòmics. La identitat que té en la llengua catalana el màxim element de cohesió i el facilitador de l’ascensor social que ens ha de permetre fer de la nostre terra, una terra d’oportunitats i d’integració.

Això, és fer república.

Aplicant els valors republicans del bon govern: honestedat, participació, transparència, justícia social, cohesió i respecte a la diversitat.

Ens hi juguem drets bàsics que semblaven conquerits per sempre. Davant l’avenç de la intransigència, hi posarem les nobles causes que substancien el respecte per a tothom. Ens enfrontarem al masclisme amb el feminisme; al racisme amb el respecte; a la homofòbia amb la defensa de la llibertat sexual de totes les persones; al maltractament dels animals amb els seus drets; a la censura i la repressió amb la llibertat de creença, d’opinió i d’expressió.

I defensem les vies polítiques per resoldre els problemes polítics. Posant per davant el respecte als drets humans, sense limitacions. El dret de totes els pobles, i el català no pot ser diferent, de cap manera, a dirimir democràticament quin és el futur què volem com a nació. No és de justícia que hagi presos polítics per les seves actuacions representant el poble.

Des d’aquest Ajuntament lluitarem, amb totes les forces, contra la desigualtat. Farem la nostra aportació solidària a la lluita contra el canvi climàtic i cercarem el futur per a la nostra gent de la mà del cercle virtuós basat en el coneixement, la recerca, el treball i la cultura.

La Cultura és el millor instrument de transformació que té una ciutat. Un element de cohesió, d’igualtat d’oportunitats, de benestar personal, de dedicació professional i la millor eina de projecció exterior. L’accés a la Cultura ha d’arribar a tots els racons de la ciutat.

Amarat de responsabilitat i d’esperança, en el moment de rebre la vara d’alcalde de l’estimadíssima Tarragona vull retre un record emocionat  als alcaldes republicans que em van precedir: Pere Lloret i Joaquim Fort. Ells van liderar el gloriós anhel de llibertat del poble tarragoní.

I als alcaldes Ramon Boronat, Francesc Conde i Jaume Castelló, que van haver de fer front a un cop d’estat feixista, violent i cruel, que es va acarnissar amb la població de Tarragona.

També vull expressar el meu respecte més sincer als alcaldes democràtics tarragonins que m’han precedit: Josep Maria Recasens, Joan Miquel Nadal i Josep Félix Ballesteros.

Avui, comença una nova època per a Tarragona. Per a una Tarragona que volem pròspera, justa i cohesionada. Una ciutat on ningú s’hi ha de sentir aliè i que, per això mateix, hem de construir entre totes i tots. Això vol dir posar-nos a la pell de l’altre, comprendre que els seus patiments, les seves pors i les seves esperances són legítimes. Precisament, perquè són seves, de cadascú. No és menystenint els sentiments de ningú com avançarem col·lectivament, sinó respectant-los i buscant incansablement punts de trobada.

Tarragona vol mirar endavant. Amb tota la força de progrés i d’optimisme. Els que som aquí tenim l’obligació, ara, d’obrir aquest Ajuntament a l’esperança, a la gent il·lusionada per un futur que tot just comença.

Com als versos de Rovira i Virgili:

Obriré de bat en bat

Els finestrals de la casa

Perquè hi entri l’ideal

Com hi entra la marinada

Moltes gràcies per la vostra confiança, tarragonines i tarragonins, us convido a fer junts una ciutat i una societat millors.

Visca Tarragona!

Visca Catalunya!

Pau RICOMÀ
Alcalde de Tarragona

 

 

 

 

 


REDACCIÓ15 Juny, 2019
ricard_checa.jpg

Els vents que bufen a favor d’Esquerra Republicana – en part a causa del conflicte polític entre Catalunya i Espanya – han aconseguit, almenys a Tarragona, posar punt final a dues dècades de ballesterisme.

Ara no és el moment perquè el ja exalcalde Ballesteros faci una reflexió profunda, seriosa i responsable dels motius que li van fer fora de l’alcaldia. Fa temps que una gran part de la ciutadania reclamava un canvi. I això no té res a veure amb la persona de Ballesteros sinó amb la seva manera de liderar el seu (des)govern.

És obvi que el desastre dels jocs del Mediterrani, el cas Inipro, la sensació accentuada d’absència de l’alcalde al carrer, la (mala) gestió de la intervenció policial a Tarragona el dia 1 d’octubre i alguns errors tàctics i estratègics d’alguns membres del seu equip han contribuït a un desgast accelerat del PSC i de retruc de la figura de Ballesteros. El problema, en el meu entendre, és que el PSC i l’equip de Ballesteros no han sabut interpretar el cabreig d’algun sector de la societat i sobretot va ser contraproduent l’enemistat declarada amb la CUP i la distància (cada cop més profunda) entre Pau Ricomà i Ballesteros.

El nou alcalde i el seu equip de govern tenen molta feina pel davant. Caldrà veure si Pau Ricomà optarà per una nova manera de fer i estar en la política, més transparent, més propera, més ciutadania i sobretot governant per a la gent. Ara, és més que normal que el nou batlle faci una auditoria pública de com està realment l’ajuntament i els comptes públics.

Caldrà, potser, posar fill i l’agulla i acabar amb el servilisme i l’endollisme. Fóra aconsellable que a l’hora d’ocupar els càrrecs de confiança no es tingués en compte exclusivament el carnet o la defensa de l’estelada però sí la professionalitat, l’estima a la ciutat i el compromís amb la bona gestió. Seria un error defenestrar tots les ‘caps’ de departament o gerents com si es tractés d’un canvi de cromos. També s’hauria de tenir en compte que la política nacional i el conflicte existent no pot entorpir ni perjudicar decisions.

El lema ha de ser Tarragona i més Tarragona. Si Pau Ricomà opta per governar per la gent de forma indiscriminada, saber escoltar, actuar amb responsabilitat i assumir el diàleg com a bandera, Tarragona sortirà guanyant i el canvi serà aplaudit per diferents sectors de la societat. Només cal que Ricomà sigui com és com a persona: senzill i un defensor de Tarragona. Cas contrari, el seu mandat serà força complicat…

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ9 Juny, 2019
IMG_20190604_121611-1-e1560068362738.jpg

Queria agradecerle públicamente al Excmo. Sr. Arzobispo, su dedicación a “La Comunidad del Cenáculo” de Cornudella de Montsant. Aprovecho la ocasión para hablarles de este hogar, tan desconocido para los tarraconenses.

En uno de mis viajes a Medjugorje (Bosnia-Herzegovina), conocí el Cenáculo, fundado en Italia, en 1983 por Sor Elvira Petrozzi. Quien quiso donar su propia vida en favor de ‘Los adictos’.

La comunidad del Cenáculo es una asociación Cristiana que acoge a jóvenes desilusionados, desesperados, que quieran hayar un sentido a la vida.  Hay 58 hermandades, en 15 países y más de 1.800 jóvenes en recuperación. Su comunidad NO es terapéutica, sino una escuela de vida. No se cobra ninguna tarifa por acoger y mantener a los chicos. Se acepta ropa, comida, enseres, herramientas útiles para su duro trabajo diario, pero NO Dinero.

Carmen Gil Pidal

LA DROGA… Que tema tan feo y tan sucio, verdad? Muy poca gente lo afronta y habla de ello. Las palabras de una madre afectada que oí: “Cuando tienes un hijo con cáncer, enfermedad o minusvalía..  La gente te apoya, te visita, te ayuda, te consuela.. Cuando tienes un hijo con adicciones… La gente te analiza, te juzga, en definitiva… Se aleja”. Bonita reflexión.

LA DROGA mata, destruye familias, entristece a hermanos, angustia a padres, rompe el alma.

Los testimonios desgarradores que pude escuchar en Medjugorje, el drama de un chico Valenciano,  que ahora esta en la dirección del Cenáculo de Barcelona.

“Los Ángeles custodios”, ex- drogadictos reinsertados cuya misión es ser la sombra día y noche de los chicos que ingresan. Adolescentes muy jóvenes que llevan a sus espaldas unas mochilas cargadas de dolor, de abusos de todo tipo, que se criaron  o NO… en hogares desestructurados.

El resultado del Cenáculo, altísimos índices de sanación. Os invito a que lo visitéis, dispone de 2 días de jornadas de puertas abiertas al año.

Gracias Monseñor, por haberles devuelto la sonrisa a estos chavales, y la alegría de volver a vivir! por todo lo que les has ayudado, apoyado y querido. Y sobre todo el que puedan llevar el día de mañana una vida digna.

Gracias de nuevo, Jaume y sé de buena tinta, que te van a echar mucho de menos!  En tu poco tiempo libre siempre te los llevabas a esos paseos..  de excursión por el  monte y admiraban esa naturaleza… La sierra de Montsant, tan bonita que yo y mi marido hemos podido disfrutar, conocer, pasear y a veces “sufrir muchos kms” gracias a la “Associació amics camí sant Jaume” de Tarragona.

Seguiré promocionando esta ciudad maravillosa..cultural….histórica, esa luz..  su gastronomía, sus costumbres, sus gentes..Que tanto me han aportado en apenas un año.

Que la Mare de Déu l’acompanyi sempre.

Moltes grácies Arquebisbe!!!

Carmen GIL PIDAL
Tarragona

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter