Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 189 | Diari La República Checa

REDACCIÓ3 Novembre, 2019
jordi_marti.jpg

El ministre Grande Marlaska diu que aquesta setmana que ve dirà públicament qui està darrere de Tsunami Democràtic. Sense ànims de barrejar el que no es pot barrejar -o sí- ni de donar bou per bèstia grossa, recordo aquella resposta entre poètica i contundent que el subcomandant Marcos va donar el seu ministre de la Guerra Interior.

El pobre Marlaska diu que dirà qui hi ha darrere i la gent se’n riu, perquè aquí tothom sap de fa dies qui hi ha darrere i, sobretot, davant, qui és Tsunami, en resum. Perquè:

Tsunami és un pagès del Priorat amb la collita de dos anys per cobrar

Tsunami és un pescador sense peix i a punt de perdre la barca

Tsunami són tres malalts en llistes d’espera creades per afavorir la privatització de la sanitat

Tsunami és una noia violada a Manresa amb un jutge que es mira els violadors gairebé com a víctimes

Tsunami són tres malalts d’alzheimer de l’Hospitalet en famílies sense cap ajuda perquè els tràmits són lents, lents, lents

Tsunami són quatre ulls i dos testicles perduts per obra de la policia que es queixa de la violència dels manifestants

Tsunami són dues noies escarnides per ser lesbianes a València i com els planten cara besant-se un cop més

Tsunami és un altre jutge que menja fetge i ens el fa perdre a totes

Tsunami és una netejadora d’hotel amb artrosi i unes obligacions impossibles de complir que fa vaga

Tsunami són terroristes que no creen terror i agents de l’ordre que en fan molt

Tsunami són els qui esperen ser expulsats d’aquest Estat tancats com si fossin delinqüents

Tsunami són tres obrers del Metall acomiadats al Penedès i tres cambreres precaritzades a Palma

Tsunami són desenes de preses en cel·les d’aïllament -que són de tortura- en presons democràtiques

Tsunami són quatre àvies vivint al carrer a Barcelona mentre passen turistes i se les miren

Tsunami són dos estudiantes expulsades de la universitat pel preu de la matrícula

Tsunami és un periodista d’investigació que fa la seva feina

Tsunami és un xiquet gelat de fred al pis que els seus pares han hagut d’ocupar per poder tenir casa en un barri ple de cases propietat de la Caixa

Tsunami és un avi expulsat de casa pels fons voltor amb l’esclaf dels seus veïns

Tsunami són tres xiquets que no poden estudiar en la seva llengua a la Franja

Tsunami són els drets laborals a Andorra exercits amb determinació

Tsunami són dues hakers que s’enfronten a la privatització del coneixement

Tsunami és un antimilitarista escoltant notícies de Rojava a Ràdio Klara

Tsunami és un poble sense dret a l’autodeterminació

I tu, ruc, Tsunami ets tu però mai te n’adonaràs. Perquè mentre el mal govern governi som i serem milions i no acceptarem que hi hagi vida sense autodeterminació, amnistia i drets socials. Es digui Tsunami, tempesta o qualsevol altre nom dit en col·lectiu, un cop i un altre reptarem el poder per dir-li que mentre no dialogui no hi haurà normalitat.

Tsunami, Marlaska, ets tu. Però quan te n’adonis ja no hi seràs.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ30 Octubre, 2019
ricardCheca.png

A Catalunya, ara mateix, es pot parlar de tot menys de calma i de seny. I no em refereixo només a l’estat d’ànims – exaltats, per cert!!! – de la ciutadania. Els polítics, per anomenar-los d’alguna manera, no són capaços de cercar solucions a un conflicte que comença a incrustar-se amb les conseqüències econòmiques, socials i cíviques que això comporta.

En pocs dies entrem en campanya i tinc la sensació que la ‘cosa’ anirà a més, ja que a alguns candidats moure’s en el fang és el millor que els pot passar. És trist que algunes formacions polítiques es pleguin de braços perquè els fa por perdre votants. Per tant, el més segur és que fins al dia 10 de novembre ningú no vulgui fer res per raons electorals i electoralistes. I el pitjor de tot és que es barreja la política amb altres esdeveniments.

S’ha perdut la sensibilitat social i la solidaritat. És lamentable que el president del govern en funcions, Pedro Sánchez, es passegi per tota Espanya oferint comicis i no trobi temps per desplaçar-se, per exemple, a l’Espluga del Francolí per conèixer ‘in situ’ les conseqüències de la fúria de la ‘gota freda’. Confesso que l’actitud (o millor dit les darreres actituds) de Pedro Sánchez m’han sorprès negativament. M’ha decebut. Vaig arribar a pensar – pobre de mi!!! – que l’actual president del govern en funcions era diferent, que tenia més sensibilitat i humanisme que la resta de líders polítics espanyols. Mare de Déu, que equivocat estava.

Pedro Sánchez ens ha venut fum i hipocresia. No ha fet cap pas per solucionar, eficaçment, el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya. Pitjor encara: se n’ha aprofitat dels actes protagonitzats pels més radicals per treure’n benefici electoral. El president del govern central té les competències d’apaivagar els ànims i de fer els possibles i impossibles per calmar les aigües i no a l’inrevés. Fa temps que s’hauria d’haver assegut amb el desastrós i imprudent Quim Torra. I a ell i no a través dels mitjans de comunicació hauria d’haver-hi posat els punts sobre les is i parlar clar, però mai fugir al diàleg que a ell tant li agrada proclamar.

La guerrilla ciutadana que hem vist als carrers de Catalunya és conseqüència de la judicialització de la política i de la desídia i irresponsabilitat dels nostres governants. És fonamental que els polítics s’allunyin dels focus mediàtics i vulguin cercar una sortida pacifica a un conflicte que ja dura massa temps enquistat en l’agenda política i que està provocant desassossec entre la ciutadania, sobretot la catalana.

Espero i desitjo que durant els cinc dies de campanya, els candidats optin per la construcció de ponts i que no es converteixin en incendiaris per evitar una tardor (encara) més calenta.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

Fa dues setmanes que la sentència del Procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats però alhora ferm davant de l’autoritarisme a què l’Estat ens té acostumades. Es tracta d’un moviment que en bona part ja no confia en els que s’autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l’autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat «seny».

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, BOCS, Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l’Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d’un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones.

La violència de l’Estat (i la Generalitat també és Estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d’armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions. I no ha funcionat perquè al davant s’ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió.

Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s’han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l’Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l’ensenyament, que ha estat capaç d’aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d’un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem…

I l’Estat ha actuat de l’única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no serà l’hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l’explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por.

Davant del feixisme que l’Estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó.

Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d’enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l’únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials.

No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots. Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol… però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
oscar-molero.png

“¡Juventud divino tesoro!”
Los desquiciados locales vacíos han encontrado un nuevo franquiciado de ocupación. Una manera al alza de rentabilizar el espacio cerrado cuyo fin es vaciar los bolsillos al descubierto de una juventud instalada en aplicaciones de inmediatez.

Escenarios de atracción accesibles a través de consumos abaratados, medios inasequibles gratuitos e ilusiones fomentadas por la tímida valentía al riesgo del doble o nada. Jóvenes que juegan a caer o esquivar los mecanismos de adicción configurados a posta por los manipulantes del “dinerego”  haciéndoles recorrer de adicción en adicción el tablero de la tentación como pantallas en su afán impostado por vivir su propia “vidajuego”.

Si la vida se toma como un juego en el que fácil parece ganar, los valores se pierden en la batalla contra canallas que primero se hacen los perdidos para que una vez ya adictivo sólo se quiera jugar para creer ganar. Los bajos de las calles de las ciudades y barriadas con mayor índice de necesidad, son los lugares estratégicos en los que las casas de apuestas con sus inquiniosos inquilinos han apostado para establecerse. Una apuesta ganadora en la ruta de la tentación.

¿Por qué no se premia el descubrir ante el acertar?, ¿por qué no se fomenta la inversión, el ahorro y el esfuerzo?. Deberían premiar al joven que más ahorra por mes, al que apuesta por mejorar la sociedad mediante proyectos sociales, a quienes saben perder y a quiene juegan para divertirse y por divertir, pero mientras que la mayoria de clubes de “futbolítica” de este país lleven en el pecho publicidad infecciosa, la tentación no se desinstalará de nuestro estadio mental.

Licencias con via libre hacen de ello una realidad, la banca siempre gana señores…¡salgan del juego!. La bola de la tentación ronda por un gran número de nuestra  juventud, desde a la niña bonita al cero negro pasando por el uno más uno. Ya hay familias arruinadas con la casa acuestas por esta destructiva droga que no pulula a escondidas ni trapichea por las esquinas, sino que nos decora en su descarada legalidad de sobremanera en locales de todo el país.

El Franquiciado de Loterias y Apuestas del Estado se convertirá con el tiempo en “Loquerías a cuestas del estado”…¿qué te apuestas?”

Óscar MOLERO

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
BEGO_FLORIA.jpg

A la vida s’ha de ser valent i dir les coses pel seu nom. El govern municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya i En Comú Podem no vol que es tiri endavant el pla parcial urbanístic 24, més conegut com la Budellera, i és legítim, res a dir. Dit això, resulta sorprenent que s’amaguin sota teòriques qüestions tècniques, quan la pregunta és molt clara. Volem o no volem frenar la despoblació de Tarragona i generar habitatge nou, de qualitat i accessible per tothom? Aquí està la qüestió.

Tarragona perd població respecte als municipis veïns. Segons dades de l’Idescat, gens sospitosa, en els darrers cinc anys s’ha reduït la població en un 0,93 per cent mentre a localitat com la Pobla de Mafumet (+21,28%), Els Pallaresos (+6,49%) o el Catllar (+4,32%) la tendència és a l’alça. Trobem dades similars a Vila-seca, el Morell o Altafulla per citar altres exemples. Les mateixes fonts indiquen que el lloguer ha crescut un 18 per cent en el mateix període a Tarragona, i que la demanda d’habitatge protegit va a l’alça. Tot això, amb una davallada en la construcció d’habitatge nou altament preocupant.

Hem de parlar amb rigor per definir quin ha de ser el model de ciutat que volem, ja que això incidirà directament en la nostra qualitat de vida i podrem mesurar els criteris d’igualtat, justícia social i solidaritat que molts volem que s’apliquin en l’àmbit urbà. I com deia el geògraf Robert Casadevall en un article recent en aquest mateix rotatiu, el dilema no està en extensió o rehabilitació, sinó extensió i rehabilitació ben fetes o mal fetes.

El ple municipal s’ha pronunciat clarament i amb una àmplia majoria en favor de continuar amb l’expedient de la Budellera endavant. Administrativament ens trobem davant una aprovació inicial, amb informes tècnics que apunten qüestions esmenables i que en tot cas els promotors hauran d’arreglar. És aquí on està la responsabilitat del govern municipal, vetllar perquè la Budellera es faci bé, però en cap cas aturar-la.

De fet, en tràmits anteriors ja s’ha millorat molt el projecte, com no podia ser de cap altre manera. Amb el govern Ballesteros, es va treballar perquè la proposta fos compacta però integrada en el territori. En aquests moments, la proposta que hi ha damunt de la taula dibuixa un barri que s’assemblaria a l’Arrabassada en alçades. Cal tenir en compte que només el 20 per cent de la superfície total és per habitatges, a més que allibera deu hectàrees de la platja Llarga, condició que el govern socialista va posar per fer de forma immediata.

La decisió és política, per això l’òrgan que es pronuncia en darrera instància és el ple municipal. Per tant les preguntes són clares. Volen o no volen solucionar el problema de la manca d’habitatge per les generacions joves? Volen o no volen salvar la platja Llarga de forma definitiva i pública? Volen o no volen ampliar l’anella verda en 43 hectàrees? Volen o no volen solucionar el problema de la manca d’habitatge per les generacions joves? Volen o no volen crear habitatge protegit accessible per tothom en una de les millors zones de la ciutat? Per sort. Volem!

Begoña FLORIA
Periodista i regidora del PSC a Tarragona

 


REDACCIÓ28 Octubre, 2019
joan-planellas_.jpg

Molt estimats, pregar és posar-nos en mans de Déu. És pensar en Déu estimant-lo. I, al mateix temps, sentir-nos estimats pel Pare del cel.

Quan resem no es tracta de recordar a Déu el que ha de fer. Ni és lluny de nosaltres, ni està distret. La pregària és més aviat un diàleg amb Déu: escoltar-lo i parlar-hi. Quan parlem amb una persona ho fem segons qui és o com la considerem: amb respecte si és una autoritat, amb afecte si és el pare o la mare, amb confiança si és l’esposa, el marit o els fills, o un bon amic.

Déu és pare i amic com no n’hi ha altre. No falla mai. Això ens fa veure com ha de ser la pregària: plena d’estimació, de confiança, d’esperança, d’obediència. Què hi guanyem? La garantia de la pregària és l’amor que Déu ens té i la certesa d’acarar la nostra vida a la llum de la seva paraula.

En el camí de la vida hem trobat moltes persones de les quals som deutors. Alguns ja han mort, altres viuen encara. Nosaltres, els cristians, preguem pels vius i pels difunts. Pels difunts? Quin favor els fa? Per la fe, sabem que la vida continua després de la mort. «La mort no destrueix la vida dels qui creuen, tan sols la transforma; i quan se’ls desfà la casa de l’estada terrenal, en troben una altra d’eterna al cel», resem en un dels prefacis de la missa. No viurem sempre en aquesta terra, però viurem amb Déu. «No és la casa permanent» es troba gravat en llatí a la llinda de pedra de la porta d’una casa d’un dels pobles empordanesos on vaig exercir de mossèn.

Cada dia prego més pels «meus» difunts. M’hi sento lligat, unit i agraït. Els pares que em van iniciar en la fe, els avis que ens van estimar i cuidar quan érem petits. Membres de l’estimada família, o la veïna de casa que sempre ens comprava joguets i el diumenge esperàvem les seves llaminadures. El mestre del poble, que em va fer costat en els primers anys d’aprenentatge. Els mossens que van ser decisius en un moment de la vida, algun bon amic amb qui vam plorar i riure… Els morts en plena joventut, i que vaig intentar que morissin confiant en Déu. És clar que cadascú té els seus difunts, com també té els seus sants, perquè els cristians no som una família feta en sèrie i les relacions i les dependències sempre són diferents. «Els sants ens enyoren!», deia sant Bernat.

Però no podem tancar aquest cercle amb la gent que hem estimat i que se’ns han avançat en el camí d’aquesta vida. La «comunió dels sants» és una fraternitat i una pregària universal que inclou els difunts desconeguts i també els vius mateixos. D’aquí que hem de pregar pels malalts greus o que estan sols, pels morts d’accident, de violència o víctimes innocents de terrorisme i de guerres. Hem de pregar no sols pels de casa i pels amics, sinó també pels pobres i els qui sofreixen, per una Església missionera i per la seva unitat, per les vocacions, per la pau, per una Església que proclami Jesús. Perquè la gent sigui menys freda i més oberta a l’Evangeli. Preguem per tots els qui ens acompanyen en el viatge d’aquesta vida, fins que arribem «al cel nou i la terra nova» que Déu ens ha preparat.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ25 Octubre, 2019
Imagen-mientras-dure-la-guerra.jpeg

Decía el escritor alemán Thomas Mann: “La guerra es la salida cobarde a los problemas de la paz”. Estoy de acuerdo, como también guardo en mi memoria, al primer profesor de historia que me habló del enfrentamiento entre españoles: “La guerra civil es una aberración porque siembra el odio y la muerte entre hermanos”. Creo que Amenábar apela a la reconciliación con su emotivo e intimista film, con una perspectiva histórica y desde el convulso presente donde parece que vuelven a abrirse las heridas.

Y lo hace narrando los últimos meses del intelectual, dramaturgo y catedrático Don Miguel de Unamuno, un patriota vasco y español, al que tocó sufrir unos momentos terribles en una España a la deriva. Sin duda un buen pretexto para reflexionar sobre ese latente dilema de las dos Españas enfrentadas.

Confieso que entré al cine con ciertos prejuicios, acostumbrado al frecuente maniqueísmo que ha surgido a través de innumerables cintas en los últimos años sobre tan lamentable época. Afortunadamente trata con respeto a ambos bandos, sin caer en el error de soltar su opinión personal, claramente evidente, pero de la que intenta huir.

Película de gran puesta en escena, de factura técnica impecable, emocionante en muchos momentos gracias a unos actores que transmiten la complejidad del crítico momento, excepto el personaje de Millán Astray, bastante histriónico y rozando la caricatura en mi opinión.

Film pleno de sensibilidad, típico del cineasta, donde prefiere sugerir a mostrar, la mayoría de los actos violentos son narrados en off, fuera de cámara. El otro personaje que domina el relato junto a Unamuno (excelente Karra Elejalde), es Franco (Santi Prego en un contenido rol), calificado por sus generales como “Un lobo con piel de cordero”), ambos forman la columna vertebral de este drama con ribetes de tragedia.

Más allá de la célebre secuencia donde comparece el rector en el paraninfo de la universidad (“Venceréis pero no convenceréis”), me gustan otros momentos mucho más humanos que reflejan la angustia de un hombre de ideas que debe enfrentarse al poder de la fuerza, el intento de ser justo con todos, incluyendo su propia familia, de salvar el incierto futuro de sus amigos más íntimos perseguidos y con los que más discrepa, pero siempre desde el respeto (le pido perdón, por llamarle “meapilas”, confiesa amargamente).

Cinta muy recomendable, pese a que se toma ciertas licencias, cosa lógica si hablamos de cine. La música compuesta por el propio cineasta me parece discreta, en cambio sabe elegir para momentos estelares el “Ave María” de Bach / Gounod, una delicia. Película oportuna porque no es tiempo de reescribir la historia, como algunos pretenden, es tiempo de asumirla y aprender de los errores.

Antonio MORALES
Apasionado del cine y de la música
antonio.anmorales.morales@gmail.com


REDACCIÓ24 Octubre, 2019
rosa-maria-ibarra.jpg

Després d’un periple de recursos, d’entrebancs, d’haver d’enfrontar-se no només a la família, sinó també a la Fundació Nacional Francisco Franco, a la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos, i a la mateixa comunitat Benedictina que s’ocupa del culte religiós en aquell espai, per fi ha arribat el dia en què el dictador serà exhumat. Sense honors, sense cap reconeixement públic.

El govern socialista ha estat tenaç, no ha tirat la tovallola, per restablir la dignitat a tantes i tantes víctimes, a tantes famílies que havien de patir encara l’escarni que el seu familiar, estés enterrat junt amb el dictador.

Com deia Pedro Sánchez, quan anunciava la mesura; no es tracta d’obrir ferides, es tracta precisament de tancar-les.

Fa uns dies que llegia les declaracions d’una familiar d’una víctima del dictador, deia: treiem-lo del Valle de los Caídos, i enterrem-lo sense cap honor, i oblidem-lo.

I sí, el traurem. Aquest govern, ho ha tingut clar des del primer moment. l’hem de treure d’un lloc públic, no li hem de donar cap tractament d’honor, perquè evidentment no se’l mereix. Però no l’hem d’oblidar, ni a ell, ni a la barbàrie que va suposar el seu règim, i a tots els que el van fer possible

Hem de tenir memòria, memòria històrica.

No hem d’oblidar, perquè amb el temps hi ha qui pot tergiversar, de manera interessada, o per ignorància el què va passar. I algú pot estar temptat d’escriure un relat molt diferent del que va succeir.

Alguns diuen que és important saber què ha passat històricament per no tornar a repetir els mateixos errors. I de ben segur que és així,

Però també cal recordar, perquè massa sovint el què ha passat dibuixa una fotografia de la realitat on no hi són tots els seus protagonistes.

De vegades, aquells que es van enfrontar al terror, aquells que van lluitar per defensar els drets i la llibertat de tot un poble, no hi són en aquesta fotografia, els vencedors, els han eliminat, els han fet desaparèixer físicament, però també els volen fer desaparèixer de la memòria col·lectiva.

I és per això, pel que és important per dotar-nos d’eines que ens permetin recuperar la Memòria Històrica.

Per tenir la fotografia sencera, la que ens aporta la visió total de la realitat, històrica, però també actual.

I per això va ser tan important la primera llei que en aquest sentit es va fer, l’any 2007, com no podia ser d’altra manera, per un govern socialista, encapçalat pel President Rodríguez Zapatero.

Aquella llei, que es va anomenar de memòria històrica, però que en el seu títol sencer deia: per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, pretenia precisament això, tornar a posar a la imatge, aquelles persones que n’havien estat esborrades.

I precisament en aquesta llei, en la disposició addicional sisena, deia que al Valle de los Caídos inclourà entre els seus objectius honorar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes a conseqüència de la Guerra Civil de 1936 a 1939, i de la repressió política que la va seguir a fi d’aprofundir en el coneixement d’aquest període històric i dels valors constitucionals. Així mateix, fomentarà les aspiracions de reconciliació i convivència que hi ha a la nostra societat.

I és evident que no es podia aconseguir aquest objectiu que determina la llei, si en un lloc d’honor del Valle de los Caídos hi seguia enterrat el dictador.

Avui, aconseguim una fita històrica, que és un pas més, fonamental, per restablir la memòria col·lectiva. Però no tot acaba aquí, hem de seguir treballant, per tornar a posar a la fotografia la imatge d’aquells i aquelles que en van ser esborrats, perquè és de justícia que hi siguin, perquè del nostre record mai n’han desaparegut.

Rosa Ma. IBARRA
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya

 


REDACCIÓ23 Octubre, 2019
ricardCheca.png

Els episodis de violència que vam veure i viure a Tarragona són, de totes totes, inconcebibles. Ningú no pot acceptar ni permetre que els aldarulls, dignes de la kale borroka, s’escampin pels carrers de Catalunya.

Sé que el moment és d’extrema dificultat i que la duresa i la crueltat de la sentència contra el procés poden provocar indignació, impotència i fins i tot ràbia. Però això no justifica en cap cas la violència protagonitzada per alguns radicals. Tampoc estic d’acord amb la violència (en alguns casos desmesurada) per part de la policia.

És molt trist veure que mentre als carrers manifestants i policies juguen al gat i a la rata, els polítics es desentenen de les seves responsabilitats.

És lamentable la desídia política. Els governants han passat la patata calenta als CDR, a la policia i a la justícia, un fet inadmissible en un país que es diu democràtic. Ni Quim Torra ni Pedro Sánchez estan a l’altura per ser presidents. No poden actuar segons la conveniència de les enquestes electorals. Estan obligats a asseure’s i a entendre’s abans que sigui massa tard i que s’hagi de lamentar la pèrdua de vides humanes.

No accepto que diguin que tinc els polítics que em mereixo. No és cert, aquesta colla d’irresponsables no se la mereix ningú. Entre tots hem de rebaixar el nivell d’adrenalina que hi ha al carrer i aconseguir que els polítics es facin càrrec d’una situació que és excepcional i crítica. Les imatges de la darrera setmana ens haurien d’avergonyir a tots. A tots sense excepció. Independentistes o no.

Hem de dir prou als missatges incendiaris que afavoreixen aquells que només saben remoure’s entre el fang. Al conflicte polític i institucional s’ha afegit la guerrilla urbana i, si no s’aconsegueix posar seny i pau als carrers, caminem cap a una revolta popular amb les conseqüències que representa. Les lluites ideològiques han de ser sobretot pacífiques i encara més quan trobem al davant un estat que, curiosament, fuig del diàleg.

El clima que ara mateix vivim als carrers és insuportable i el poble ha de ser prou intel·ligent per revertir la situació i encara més si els governants i polítics no són capaços de fer-ho. És repugnant que hi hagi més interès a aprofitar-se d’un relat de guerra ciutadana que cercar la via del diàleg, només perquè estem en plena precampanya electoral.

No mereixem aquests polítics. Hem de fer fora dels carrers els que protagonitzen la violència i també els polítics que, a banda d’incendiaris, se senten millor allunyats del diàleg i propers a la confrontació. En molts aspectes ja no estem parlant de polítics empresonats sinó de drets i llibertats i el poble té dret a viure en pau i a tenir governs responsables…

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La presó de Mas Enric es va omplint de preses i presos polítics catalans. La Carme Forcadell ja no és l’única presa política pel procés que hi ha; ara, la Laura i el Joan li fan companyia, esperem que per poc temps. I hi ha tarragonins com el David Solé que són tancats a prop de Barcelona.

L’Estat espanyol respon al començament de la resposta contra la sentència del procés amb repressió, de la mateixa i única manera que va saber respondre a les votacions democràtiques de l’1 d’octubre i a la declaració (falsa) d’independència que se’n va derivar. Les acusacions que utilitza per empresonar gent innocent van des d’atemptat a l’autoritat o desobediència fins a terrorisme o malversació. Grans paraules per negar-ne una altra que de tan gran que és tapa totes les altres: llibertat.

És aquest un estat putrefacte que només s’aguanta gràcies a la violència. Mai l’Estat espanyol ha sabut tractar els seus problemes socials o d’estructura territorial d’una altra manera que repartint garrotades. És per això que l’exèrcit i la policia són una de les bases centrals de l’estructura estatal espanyola. És per això que la violència («proporcionada» i «legal» diuen ells) ha estat la seva única resposta a cada una de les demandes d’autodeterminació, d’igualtat, de llibertat o de justícia.

Per tal que entenguem de què va tot això que està passant als nostres carrers deixeu que resumeixi l’explicació que corre per les xarxes sobre la detenció de la Laura Solé, una jove tarragonina que no conec però que avui han tancat a la presó de Mas Enric. El passat 17 d’octubre, la Laura i uns companys seus van detectar la presència d’infiltrats a la manifestació que es feia a Tarragona i van decidir aïllar-los. Sabien perfectament com els infiltrats es dediquen a fer destrosses i altres actes violents quan encara no en fa ningú per tal de fer-ho petar tot i després poder detenir i pegar a qui creuen convenient. La Laura i els seus amics van seguir els suposats infiltrats pels carrers de Tarragona i aquells es van amagar en una porteria. La Laura i els seus es van quedar a la porta fins que els suposats infiltrats van cridar reforços i els reforços que es van presentar eren policies amb uniforme perquè els infiltrats també eren policies, però disfressats de manifestants. Van treure porres extensibles i van pegar-los a tots. La majoria van poder fugir però la Laura no, la van detenir i ara li imputen diversos delictes. Avui dissabte dia 19, la jutgessa del jutjat número 1 de Tarragona ha decidit enviar-la a la presó.

Enviar una persona a la presó per això és absolutament delirant, i només s’entén si assumim que l’Estat espanyol té ben clar que el que passa a Catalunya és un aixecament contra la seva violència i aquest aixecament d’autodefensa posa en perill la seva pròpia existència. L’Estat està en guerra contra la majoria de la població i pensa que la repressió ens acabarà fent callar. És per això que Marlaska diu el que diu i Buch calla el que calla, que la Generalitat està intervinguda sense necessitat de 155 i els Mossos han esdevingut part de l’aparell de repressió de l’Estat. No és que no ho fossin abans però sí que és clar també que al voltant dels fets de l’1 d’octubre la seva forma d’actuar va ser molt diferent a la de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Ara són el mateix cos repressor perquè l’Estat està en guerra i les detencions que està realitzant i les garrotades, bales de foam, cops de porra, bales de goma i altres armes de guerra contra les persones les utilitza amb la intenció que tothom calli i que no se’n parli més. Potser no ho saben, però no ho aconseguiran.

Tancar algú a la presó sense fiança per un aldarull de carrer en què el que va intentar la detinguda va ser que la cosa no es descontrolés més és absolutament fastigós i repugnant. És part d’una administració de justícia injusta i putrefacta que per molt que dicti sentències sap que els dies que li queden amb aquesta forma de procedir i aquesta manera de fer s’acaben perquè la independència de Catalunya és avui més a prop que mai i en la nova república no hi ha de cabre cap herència del franquisme de què és filla la «justícia» que avui patim.

És per això i per tot el que podem veure i llegir cada dia a les nostres pantalles que cal parlar amb qui coneguem per informar-nos, que cal continuar sortint al carrer i veure què hi passa, des de la noviolència i la desobediència civil, perquè en qualsevol guerra la primera víctima és sempre la veritat i no tingueu cap mena de dubte que la majoria d’informacions que podeu veure o llegir avui són directament falses o manipulades.

Informeu-vos per mitjans alternatius, però sobretot per persones en qui confieu i per vosaltres mateixos. I no dubteu a demanar la llibertat de les preses i els presos polítics i a mostrar-los la vostra solidaritat, aquella que jo mateix vull expressar en aquest article. Perquè davant d’aquest monstre que es diu Estat, allò que ens fa i ens manté humans continua sent la llibertat que volem per a nosaltres i per als altres. Llibertat per a la Laura, per al Joan, per al David, per a la Carme i per a tota la resta de preses i presos polítics, germans de totes i tots, a qui volem lliures i fora de la presó.

Jordi MARTÍ FONT

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter