Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 176 | Diari La República Checa

REDACCIÓ25 Febrer, 2019
gustau_vilellas.jpg

Aquest cap de setmana hem inaugurat la temporada de calçots.
En un moment del dinar una cambrera del restaurant ha vingut a la taula per queixar-se del comportament d’uns dels nens i, sense pensar-ho, l’Albert ha cridat als seus fills amb la intenció de renyar-los pels seus actes.

          Comencem…

Aquesta última setmana ha començat el judici, farsa, al Suprem. Hem vist als nostres polítics asseguts davant un tribunal després de passar aproximadament un any en presó preventiva.
Veient el judici per l’única televisió que es pot seguir, televisió catalana, m’adono de la gran capacitat, formació i fermesa de totes elles i ells. Gaudeixo de les respostes, i m’indignen les preguntes que els hi fan per tal de justificar un relat que figura als escrits de l’instrucció.

Per mi,els encausats ens van mentir i ens van prometre i dir coses que no eren veritat, ens van fer creure que la República Catalana estava a punt, que ho tenien tot controlat, tot pensat.
Aquest cap de setmana, entre calçots i carn a la brasa, m’he adonat que l’Albert ja tenia pensat el càstig pels seus fills, per allò que suposadament haurien fet.

Entenc que l’Albert pugui castigar als seus nens per trencar les llums del jardí del restaurant, entendria també que els castigués per orinar-se a la graella dels calçots.

Els nostres polítics seran jutjats a les urnes per mentir-nos, però no poden ser jutjats per uns delictes inexistents, per unes accions que no són certes.

Seria com si castiguéssim als fills de l’Albert per pixar-se a les graelles del restaurant quan ells tan sols van dir que es portarien bé i van trepitjar l’herba amb sabates … (enlloc deia que això no es podia fer).
En aquest cas el relat està escrit per la cambrera.

Gustau VILELLAS
Criminòleg
@tavitu007

 


REDACCIÓ24 Febrer, 2019
Jaume_Pujol1.jpg

«Al principi Déu va crear el cel i la terra…» Així comença el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, que narra la creació del món, el paradís terrenal, el primer pecat, la promesa de redempció, i la vida des d’Adam i Eva fins als nostres primers pares en la fe, com Abraham, Jacob, Josep, patriarques amb els quals Déu segella la seva Aliança.

Rellegir aquestes pàgines sublims a poc a poc i amb esperit d’escolta, ens permet conèixer millor el Creador de l’univers, i endinsar-nos en els traços doctrinals fonamentals de la nostra fe, com la unitat de Déu, la omnipotència divina, la justícia i la misericòrdia.

També ella, la misericòrdia, que tindrà la culminació explicativa en el Nou Testament, apareix ja en les primeres pàgines de l’antiga Llei. Després de la temptació i la caiguda, quan l’ésser humà s’avergonyeix de la seva nuesa i s’amaga de la mirada del seu creador, Déu li surt a l’encontre i li promet la redempció amb aquella figura de la dona que donarà a llum un fill que esclafarà el cap del diable.

Misericòrdia també per a Caín, el primer de la llista inacabable d’homicides que hi ha hagut al món, quan li posa un senyal al front per a salvaguardar-lo: «El Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobarien» (Gn 4,15b).

El Gènesi, amb un llenguatge no científic, presenta la magnificència de Déu i episodis tan alliçonadors i suggerents com el de l’arca de Noè i la torre de Babel, fins entrar en una segona part amb els patriarques, començant per Abraham, amb qui Déu fa la promesa de lliurar-li una terra, que serà Palestina, i fer-lo pare d’una gran descendència.

Abraham, exemple de fe, surt de la terra dels seus pares sense saber on anava, se’ns diu (cf. Gn 12,1), però fidel a la paraula de Déu, fins i tot quan el sotmet a la prova màxima del possible sacrifici del seu fill Isaac.

Cada patriarca ens ofereix lliçons de vida inigualables en aquests textos immortals, com el somni de l’escala de Jacob, la vocació de Josep després de ser venut pels seus germans, i molts altres que han inspirat artistes durant segles i que han permès als teòlegs conèixer millor la intimitat divina. Recomano, en aquest sentit, el llibre Viure amb la Bíblia, del cardenal Carlo Maria Martini, retrat excepcional, amb múltiples ensenyaments que ens transmeten aquests primers patriarques.

Després del Gènesi la Bíblia continua amb l’Èxode, el personatge central del qual, Moisès, mereixerà l’atenció de tot estudiós de la Bíblia.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ22 Febrer, 2019
DAVID-ROCAMORA.jpg

Esperen al final. No se precipiten Aguarden… ahora vienen los testigos. Esto de los juicios es como una montaña rusa. El juicio del Procés no es una excepción.  Las defensas tienden a obtener un fuerte impulso emocional tras la declaración de sus clientes, máxime cuando pretendidamente se da respuesta y se contrapone su aparente solidez a argumentos acusatorios más endebles, a priori al menos.

De hecho, este plus emocional es posible conseguirlo al final del procedimiento. El artículo 701 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal permite a los acusados deponer en ultimo termino, tras el resto de testigos, si con ello se obtiene un mejor y más profundo conocimiento de la verdad, lo cual debería ser una redundancia en un procedimiento penal que precisamente debería buscar siempre, como máxima, la verdad.

Yo, sin duda hubiera optado por pedir la declaración en último término de los acusados. No se ha hecho y el tiro, parece que ha salido bien, relativamente bien. Miren, los acusados con sus respuestas han reconocido meridianamente que han cometido un delito de desobediencia al TC. Han negado todos la comisión de un delito de malversación. Y nadie admitió la sedición ni la rebelión. La condena por desobediencia es insoslayable con lo que ya consta. Pero eso es un mal menor. Las acusaciones presencian impotentes como los acusados se les escapan por el rabillo del ojo. El 75% de las preguntas se han centrado en acreditar la desobediencia que son los postres de la acusación, incapaz de aportar un solo elemento creíble de la imputación por rebelión o sedición y con ridículos monumentales como la referencia del Fiscal Cadenas a los vehículos “devastados”.

Los fiscales son muy buenos técnicamente, pero están oxidados como la bisagra de la puerta de casa de mi bisabuela. Hacen y evacúan informes en materia de casación pero es sencillo presumir que en los últimos 5 años han participado en muy pocos juicios, al menos alguno de ellos, no así los de más reciente incorporación al Supremo, claro está. Si hubieran puesto un fiscal antidroga de cualquier Audiencia Provincial otro gallo cantaría. Ir al grano no es lo suyo salvando, quizás a Zaragoza, con mucho el más incisivo.

La abogacía del Estado es, aunque no lo parece, más precisa pero la puesta en escena, dubitativa y que traslada una cierta incomodidad personal percibible por entenderse en el foco de las cámaras y del ojo supervisor del Presidente de la Sala, traslada inseguridad y duda, lo que daña su discurso.

Los abogados defensores están desplegando su repertorio. Melero convierte el juicio en una clase de practicidad. Pina a medio camino de Melero y Van den Eiden, el abogado de Junquera y Romeva. Podrían haber contestado a los fiscales y a la abogacía del Estado. Lo hubieran hecho si hubieran podido imaginar que las acusaciones navegaban sin rumbo. Pero no lo sabían y si Romeva hubiera reconsiderado su posición, dejaba en evidencia a Junqueras. Promete Salellas, un digno heredero del gran Salellas padre.

Prepárense a ver espectáculo; Salellas interrogando a De los Cobos y a Rajoy. A Rajoy, su comparecencia en la Audiencia Nacional por la  Gurtel le parecerá un masaje.

Deberían ir con cuidado los abogados con los micros. Se oye lo que les soplan a la oreja sus ayudantes, por cierto; No se fíen del Presidente Marchena. La amabilidad y corrección de un juez es innata salvo trastornos mundanos. Ninguna relación tiene que ver con el pronunciamiento a dictar.  Sabe más de derecho que todos los que están en la Sala juntos. Puede ser filopepero, pero es un tipo recto y digno. No manchará su carrera con un pronunciamiento no ajustado a derecho. Hay que dar motivos técnicos, no políticos, la exención moral no existe en derecho si no entra en el artículo 20 o 21 del Código penal como eximente o atenuante.

Prepárense que vienen curvas.

DAVID ROCAMORA
Advocat

 


REDACCIÓ22 Febrer, 2019
IMG-20190220-WA0007.jpg

Coincidint amb la #VagaGeneral21F, avui ha estat el torn de declaracions del nostre estimat Jordi Sánchez, expresident de l’ANC (en presó provisional pel presumpte delicte de rebel·lió pel qui es demana 17 anys de presó) i de l´ ex-Conseller Santi Vila (en llibertat provisional a qui se li demana 7 anys de presó pels presumptes delictes de malversació i desobediència…).
Abans d’emprendre les reflexions de la jornada voldria fer una prèvia sobre la valoració que em mereix el procés. Ja hem dit moltes vegades que aquest és un procés polític i que els presos són polítics… però tot i això resulta esfereïdor copsar les connotacions ideològiques que impregnen moltes de les preguntes del Ministeri Fiscal i l’Advocacia de l´Estat per apuntalar el relat d’en Llarena (de Vox ni en parlaré perquè no esmerço temps en partits xenòfobs, homòfobs, supremacistes i masclistes).

Preguntes del tipus de si és vostè soci d’Òmnium Cultural o de l’ANC, o de si vostè pensa o creu això o allò oblidant els fets i insistint sobre el que ells pensaven, evidencien que el que efectivament estan Jutjant és la ideologia i no pas els actes. Recordem que la majoria dels ex-consellers, i membres del Govern, del Parlament i associacions com Òmnium Cultural i l’ANC que estan jutjant avui, són injustament a la presó des de fa mes d’un any o gairebé un any segons els casos, i en les sessions del plenari quan les respostes que donen els acusats a les preguntes de les acusacions sobre els fets imputats els desfan la teranyina teixida, les refan tot dient “pero usted se pensaba…usted se imaginaba….usted creía…” com si pensar, creure o imaginar fos objecte del delicte imputat.

Tristament presenciem astorats com la Fiscalia i Advocacia de l’Estat s’esforcen per posar la cara i el nom dels acusats en el relat quixotesc construït per Pablo Llarena i que tots sabem que només va succeir dins del cap de l'”Hidalgo Caballero”. Espero que hom, en algun moment, (Strasbourg) – tant de bo sigui abans – els digui que “los muros humanos” abalançant-se violentament sobre els cossos de seguretat de l´Estat, en realitat, eren només aspes de molí.

Comencem per l´ex-Conseller Santi Vila:
Afortunadament per a ell, no és a la presó i això ho denota el lluent rellotge que duu al canell en comparació als de plàstic de la resta d’acusats que han declarat, impecablement vestit s’asseu a la mateixa cadira dels qui l´han precedit i està descansat i serè. Només respondrà a preguntes del Ministeri Fiscal, Advocacia de l´Edat i defenses, diu. Després de fer un recorregut polític i contextualitzar la seva funció dins del Govern de la Generalitat, comença a respondre que si va rebre les Interlocutòries del TSJC i resolucions del Constitucional i que sí es va sentir interpel·lat, manifesta que ell va fer el que calia per complir les resolucions. Matisa que creu que va actuar correctament, evitant els actes que afavorien el Referèndum. Intenta diluir la seva responsabilitat dient que les decisions es prenien de manera col·legiada.

Pel que fa a la finalitat del Referèndum, comenta que tenia com a objectiu tensar la corda i forçar una negociació. Llavors a diferència de la resta d’acusats, s’esmena a si mateix i manifesta que ho lamenta profundament i que si pogués tornaria enrere per evitar que el “Gobierno del Estado” llencés a la policia contra la població civil i el Govern de la Generalitat convoqués el referèndum….com si una cosa fos causa directa de l’altra o a l’inrevés perquè no entenc aquest sil.logisme. Concreta que per ell ara l’1 d’octubre no va ser un Referèndum sinó una gran mobilització traient ferro “al asunto”.

Respecte a les despeses del Referèndum afirma que no hi va haver despesa o partida pública destinada a l’efecte sinó que va ser tot gratuït o pagat per mecenes. Com anècdota el Fiscal demana que li mostrin un document i ell respon que “veo mejor de lejos que de cerca”, el Fiscal replica “que bien”… Sembla que l’ex-Conseller quan estava al Govern no veia la suposada il·legalitat que ara si hi veu… la distància del temps suposo i l’escalfor de la llar que no vol perdre. Més endavant afirma que ell va dimitir per frustració i per discrepàncies amb la interpretació de l’1 d’octubre, ell ho veia com una mobilització que no obligava a ningú i alguns Consellers en canvi es van sentir directament interpel·lats a complir amb el mandat. Afirma que va negociar amb el Gobierno del PP per rebaixar la tensió i confessa que “Todos podríamos haber sido más responsables unos con las porras y otros para evitar la suspensión del autogobierno” un altre sil·logisme marca de Santi Vila. Llavors afegeix que com ell va donar la seva paraula que no es declararia la independència (com acte política, formal, etc) va sentir que els traïa (al Gobierno de España)…i que ja no pintava res i per això va dimitir – aquí ja m’he pres un almax -. En referència a la Llei de Transitorietat Jurídica comenta sorneguer que ni “un alumno de 1º de Derecho haría esa ley…”, no em fa prou efecte i agafo un altre almax… seguim.

Per Santi Vila el Govern va convocar el referèndum per mandat del Parlament però quan van rebre les notificacions de les resolucions van deixar de fer actes d´afavoriment per donar pas a la ciutadania, “otro 9-N?”. Concreta que ell no va facilitar cap local, i reconeix que es porta bé amb càrrecs rellevants del PSOE i del PP (als qui no volia trair suposo). Agafo aire i continuo…l’Advocada de l´Estat en un “totum revolutum” torna a ser corregida per en Marchena perquè no reiteri preguntes, la seva intervenció diu, anava dirigida a deixar clar que el contingut de les Interlocutòries (Autos) era per evitar la convocatòria del referèndum.

En resum: La culpa va ser del President Puigdemont. Per ell el Referèndum era una mena de mobilització per fer moure al “Presidente del Gobierno” cap a una negociació. En tota la seva intervenció s´ha esmerçat en diluir la seva responsabilitat i a interpretar els actes del Govern com a mers actes de tràmit posant aigua al vi. En definitiva una completa desconnexió amb el mandat popular de les urnes que ha desnaturalitzat com si hagués estat una “costellada”.

Jordi Sánchez

Torn pel Sr. Jordi Sánchez:
Porta més d´un any a la presó per unes imputacions pròpies d’un llibre de cavalleries malgrat això, manté la calma i dignitat d’aquells que són sabedors que no han fet res més que vehicular l’exercici del dret a vot dels seus conciutadans, pensin el que pensin, perquè es puguin expressar lliurement a les urnes.

També impecablement vestit però amb rellotge de plàstic, ocupa el mateix seient que ha deixat lliure en Santi Vila. Manifesta que només respondrà les preguntes del Ministeri Fiscal, l´Advocacia de l´Estat i les defenses. Reivindica que és un pres polític, però que vol donar oportunitat a l´Estat perquè demostri que és un Estat democràtic com contínuament repeteixen aquí i allà i per això se sotmet a les acusacions per defensar-se de la persecució política que pateix. Aquí el fiscal que interroga és un altre i el to és clarament més inquisidor a diferència d’en Santi Vila, no el senten dels seus…

El Ministeri Fiscal anticipant la declaració que ha de fer el Sr. Jordi Sánchez li pregunta si vol canviar la que va fer durant la instrucció. El seu lletrat (Jordi Pina) intervé i manifesta que li faci les preguntes que calgui i que en el cas que hi hagi contradicció ja l’explicarà. Li pregunta sobre l’ANC i respon dient que té tres pilars, la mobilització ciutadana, augmentar la majoria social a favor de la independència i el desig d’assolir la independència.

El president de la Sala Sr. Marchena intervé i li impedeix que pugui atacar la seva acusació política, tan aviat dona arguments polítics el Magistrat el talla. El Fiscal li cita la seva declaració per rebatre-la i el lletrat del Jordi Sánchez intervé i interpel·la al Tribunal tot recordant-los la Llei Processal, s´ha de preguntar sobre un fet en concret i si es detecta contradicció haurà de ser la lletrada de l´Administració de Justícia la que llegeixi la declaració i després donar l´oportunitat al declarant perquè ho expliqui.

Els retreu que no es pot utilitzar la declaració del Sr. Jordi en la fase d’instrucció per induir a l´engany al Sr. Sánchez en el plenari (aquelles argúcies que fan les acusacions quan el vaixell els trontolla). Afirma que la manifestació del 20 de setembre tenia com a objectiu defensar les institucions catalanes i els recorda que hi havia molts periodistes a sobre dels cotxes policials anticipant-se a les acusacions del Fiscal i Advocacia de l´Estat. Li fan lectura dels tuits per criminalitzar la seva crida a la protesta com si protestar fos il·legal.

Respecte als danys en els vehicles, recorda que hi havia unes 60.000 persones i que l´actuació incívica d´uns pocs (que a més a més no se sap qui eren ni d´on venien) no pot criminalitzar els actes pacífics de milers de persones concentrades cívicament. Se suspèn la sessió per reprendre’s a la tarda.

Quan comença ja vaig armat amb “omeoprazol”. El fiscal continuant amb la teranyina d´en Llarena insisteix a criminalitzar la concentració pacífica del dia 20 davant la Conselleria d´Economia i com a mostra fa exhibir les fotos de tres vehicles amb adhesius, llaunes de coca cola dins dels vehicles i un amb els vidres trencats per demostrar “la rebel·lió”. En Jordi Sánchez insisteix, eren 60.000 persones les allí concentrades i aquests mers danys a tres vehicles no poden desnaturalitzar el caire pacífic i reivindicatiu de la protesta ciutadana. Puntualitza que la finalitat de la concentració no era impedir les actuacions ordenades pel poder Judicial (que es van poder complir íntegrament) sinó per protestar front aquella actuació que es duia a terme i que també era legítim fer-ho.

Retreu a preguntes del Fiscal que sempre van demanar permís a les autoritats per totes i cadascuna de les manifestacions i concentracions que l´ANC va convocar (la del 20 de setembre també) així com pels actes a favor del Referèndum i que mai ni Fiscalia ni l´autoritat Judicial les hi va prohibir ni se’ls va condicionar o matisar la seva actuació o participació… Llavors ara què pretenen? dic jo.

El Fiscal treu el tema de les escoles obertes i parla d´ocupació, en Jordi Sánchez, li diu que aquesta paraula té connotacions negatives i que no va ser així, li respon que es van organitzar tota mena d´actes lúdics i culturals durant el cap de setmana a les escoles i que això la interlocutòria del TSJ de Catalunya no ho va prohibir, és més matisa, ho va consentir, la cara del Fiscal era un poema. En cap moment es va pretendre ni ordenar enfrontaments amb la policia, ans el contrari, si als centres que havien d´anar hi havia la policia que anessin a uns altres a votar sense cap problema, ha dit. Als papers del Fiscal s´hi fan tants forats que les preguntes s´hi escolen en veure que les respostes desmenteixen la seva teranyina constantment.

Esverat el Fiscal li parla d´un correu electrònic que li va enviar un tal Xabi Setrubell el 28 de setembre de 2017 i li diu que si va intercanviar correus amb ell per tal de criminalitzar la seva actuació, amb l’estratègia que hi havia sobre com es podria actuar a les escoles per impedir l´acció policial.

En Jordi Sánchez el corregeix i li diu que ell no ha intercanviat cap correu electrònic amb aquest senyor i que no el coneix, li exhibeixen a la pantalla disposada a la Sala i en Jordi respon que ell no li ha enviat cap correu a ell i que ni l’havia llegit, li ressenya que en tot cas l´envia el Sr. Xabi Strubell a ell, però que ell no l´havia vist mai i que el llegeix ara per primera vegada, emplaça al Tribunal a fer una pericial informàtica per acreditar si certament el va rebre o no però que ell ni el va llegir llavors ni l´havia vist fins ara, i que mai li va contestar.

I ara repic de timbals… l’habilitat i lucidesa d´en Jordi esclata quan diu que no vol ser impertinent però que també hi ha whatsapps que s’han enviat que han compromès la dignitat i el bon nom del President d’aquesta Sala i que en Marchena diu que no el va rebre. Sánchez es referia al missatge enviat pel portaveu del PP al Senat, Ignacio Cusidó, a tots els senadors del grup, en el que deia que controlaria “des del darrere” la sala del tribunal que jutja els líders independentistes gràcies a haver aconseguit situar Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem.

L’endemà, Marchena renunciava a aquest càrrec. Llàstima que no han enfocat en aquest moment la cara d´en Marchena però…pim pam i pum, el silenci de la sala es pot tallar amb ganivet. El Fiscal queda “KO” i “no hay más preguntas Señoría”….

Després d’empassar les acusacions i el tribunal el mal tràngol, comença l´Advocada de l´Estat, la Sra. Seoane, amb cara de “no sé que hago aquí” Quan li pregunta sobre la manifestació que titlla d’il·legal del 20 de setembre, li etziba la primera el Sr. Jordi Sánchez, la manifestació no era ilegal s’havia comunicat i li recorda que les manifestacions no se sol·liciten per autoritzar o no, sinó que només es comuniquen, la cara de la Sra. Seonane és la de ja l’he tornat a ca…

La Sra. Seoane torna sobre el tema de les escoles els dies previs a l´1 d´octubre i li respon en Jordi Sánchez que el TSJ de Catalunya no va prohibir les activitats a les escoles i que cada escola va decidir el que li va semblar, organitzant tota mena d’actes lúdics i culturals durant el cap de setmana com es fa habitualment, estic a punt de donar-li un “omeoprazol” dels meus a la Sra. Seoane però em rebota de la pantalla de l´ordinador…, i un altre “no hay más preguntas Señoría…

La Marina Roig, lletrada de Jordi Cuixart, pregunta a Jordi Sánchez sobre la concentració davant la Conselleria d’Economia el tan esmentat 20 de setembre de 2017 i demana que s’exhibeixi un vídeo on es veu com el Sr. Jordi Sánchez i els membres de l´ANC col·laboren activament amb les autoritats amb tot el que els demanen, organitzen un passadis perquè pugui sortir la Guàrdia Civil i la comitiva judicial de la Conselleria.

L’advocat Jordi Pina

Després n´exhibeixen una altra des de dins de la Conselleria, tot és tranquil i transcorre amb la més absoluta normalitat trencant amb la imatge de “tumultos y turba de gente violenta apostada delante de la Conselleria” que havia relatat l’Hidalgo Caballero”, s´hi veu clarament a Jordi Sánchez parlant serenament i col·laborant amb el tinent de la Guàrdia Civil sobre la situació mostrant-los imatges del seu mòbil de la gent concentrada fora i el passadís que havien preparat perquè poguessin sortir ells i tota la comitiva judicial sense cap problema. En Marchena posa entrebancs a què es visualitzin els vídeos que diu que es mirarà tranquil·lament en un altre moment no sigui que el públic vegi el que realment va passar…

Torn ara pel Jordi Pina, advocat de Jordi Sánchez:
Li contesta que efectivament es va posar a disposició de la Guàrdia Civil i Mossos d´Esquadra pel que fos menester, explica Jordi Sánchez el tracte de cordialitat entre ell i el tinent de la Guàrdia Civil i la resta d’autoritats. Comenta com després d´això el van sorprendre les declaracions del mateix tinent per les que se l´acusa de rebel·lió. Una rebel·lió posant-se a disposició de la Guàrdia Civil? Després parlen de l’Enfocats un informe que no coneixia abans de la causa Jordi Sánchez i que és apòcrif, una altra “prova” de les acusacions atribuïda als acusats que no saben d´on surt, i amb el que volen exemplificar el full de ruta de l’independentisme o pedra angular del procés, una altra peça de l´atuell de “l´Hidalgo Caballero”.

Li pregunta després Jordi Pina sobre l´ANC, ell respon que és una associació que neix el 2011 amb la finalitat de mobilitzar a la ciutadania i afavorir l´independentisme que no ha rebut mai diners públics, confirma que l´ANC és un òrgan col·lectiu en el que el President no té vot de qualitat, que les decisions les pren l´assemblea de socis ( de 3.000 a 7.000 socis). Afirma que les mobilitzacions que ha convocat l´ANC sempre han estat pacifiques i exemplars essent un referent arreu d´Europa. Ara parlen que les mobilitzacions pel judici del 9-N, s´hi van aplegar unes 40.000 persones davant del TSJ de Catalunya i que van ser pacífiques, i retreu que si alguns membres d´aquell Tribunal es van sentir molestos o incòmodes per les concentracions això no pot privar a la ciutadania del seu dret a manifestar-se i protestar, que els Tribunals com a poder públic hi han d’estar subjectes a la crítica i a l’opinió pública i acaba dient que no hi va haver cap incidència.

Tornen a parlar sobre les concentracions del 20 de setembre davant la Conselleria i manifesta que aquell dia hi van haver 19 entrades i registres per part de la Guàrdia Civil i insisteix que les manifestacions no eren per impedir la feina de la comitiva judicial (que la van fer i concloure íntegrament) sinó protestar, un dret legítim.

Explica que durant les concentracions d´aquell dia el personal de la Conselleria durant tota la jornada van entrar i sortir amb normalitat sense que passés res, que la Guàrdia Civil era qui autoritzava els accessos i que tots els comerços i restaurants de la zona van estar oberts durant tot el dia sense cap problema de funcionament, mostra evident del caire pacífic i festiu de la concentració. S´exhibeix un nou vídeo de la concentració, la gent cantant “passi-ho bé passi-ho bé i moltes gràcies”, amb cares rialleres i picant de mans, joves i grans amb ànim festiu i pacífic… si pretenien “segrestar” la comitiva perquè els acomiadaven cantant?

Després la cosa canvia quan li pregunta sobre la brutalitat policial exercida per la Guàrdia Civil i la policia el dia 1 d´octubre i es posa un tall de vídeo de l´Institut Pau Claris de Barcelona, allí es veu com un policia salta dempeus amb tot el seu pes des de l´escala sobre la gent que hi havia a terra, la imatge és terrorífica impròpia d´un ésser humà i molt menys d´un agent de l´autoritat que suposadament no havia de pertorbar la convivència com deia l´Auto.

Tots amb un nus a la gola i un silenci sepulcral a la sala, aquest només era un fragment de vídeo de les més de vuit hores que hi ha de gravacions amb imatges similars aportades al procés i que de moment no s´han visualitzat a la sala… i amb aquest regust agre a la boca s´acaba l´interrogatori i la sessió d´avui. Passi-ho bé, Passi-ho bé i moltes gràcies. Ara em prenc la resta d´omeoprazol que em quedaven.

Robert GIMENEZ i BONET
Advocat Voluntari 1 d´Octubre


REDACCIÓ21 Febrer, 2019
lluis_muñoz.jpg

Lamentablemente llevamos unos dias con unas pésimas noticias para todas aquellas parejas y familias que por causas diversas hemos tenido que recurrir a la Gestación Subriogada para tener a nuestro hijo.

Sobretodo porque desde el pasado miércoles  13 de febrero, el Consulado de España en Kiev, empezó a denegar la inscripción de niños y niñas de padres españoles nacidos por gestación subrogada, aduciendo que no se cumplían los requisitos  que establece la circular de la Dirección General de los Registros y del Notariado de 2010, que establece que se precisa de una sentencia judicial para dicha inscripción y registro de los bebés.

Si recordamos, estos problemas surgieron en el mes de julio de 2018, donde se mantuvo a varios padres  retenidos en Kiev durante casi 3 meses hasta que finalmente se volvió a inscribir. Ahora estamos viviendo un segundo episodio provocado por la entrada en escena de ministras del gobierno Central, que han complicado la situación con declaraciones incendiarias e injustas sobre la GS y tomando decisiones más própias de las vísceras que de la razón, pasando a perjudicar a muchas familias que se encuentran en Ucrania con la ilusión de haber conseguido finalmente el sueño de la paternidad, y con la esperanza de que finalmente se reconozcan a sus hijos con el amparo de la legalidad, para poder regresar a sus casas. Sumiendo así a muchas  familias en un estado de incertidumbre e indignación  totalmente inhumano. 

Es tal el caos en el cual nos han metido que en menos de una semana  que se ha pasado de denegar la inscripción de  varios niños e impedir la entrada de los padres al Consulado español de Kiev, vulnerando los más básicos derechos como ciudadanos españoles, a un cambio total de panorama donde la Dirección General de Registros y Notariado, el órgano superior de los registros civiles,  expide una nueva instrucción, modificando la de 2010, reconociendo el derecho de la inscripción de los niños nacidos por gestación subrogada, si sus padres aportan el ADN. (De hecho como se venía practicando hasta julio  de 2018). 

Pero llegan las sorpreses con la Ministra de Justicia, Dolores Delgado, que suspende la circular aduciendo que no se habia tenido en cuenta su opinión a la hora de expedirla, y el Ministerio de AAEE,  emite un comunicado donde recuerda a los cónsules que deben seguir las instrucciones de las circulares de la DGRN.

Tras el anuncio del Ministerio de Justicia del dia 16, de dejar sin efecto la Instrucción de la Dirección General de los Registros y del Notariado (DGRN) en la que se abría la puerta a la inscripción de niños concebidos en el extranjero por gestación por sustitución mediante la presentación de una prueba de ADN que certifica la paternidad o maternidad de uno de los progenitores, el Ministerio de Asuntos Exteriores, Unión Europea y Cooperación recuerda que los Cónsules y Encargados de los Asuntos Consulares están sujetos, como responsables de los Registros Civiles Consulares, al contenido de las Instrucciones de dicha Dirección General, a la normativa sobre Registro Civil y a la Ley 14/2006 de 26 de mayo, sobre técnicas de reproducción humana asistida, però sin dejar de dar solución a las situaciones de hecho que se hayan creado, atendiendo al interés superior del menor. Auqnue con ello el Ministerio de AAEE nos indica que deben de obedecer la orden de la Ministra de Justicia.

Por lo tanto llegamos en un punto surrealista que nadie sabe què sucede realmente, ni què hacer, ni que puede pasar. Solo hay una triste realidad que es que el Estado Español ha dejado a muchas personas en un total desamparo,  sin dar solución a un grave problema de familias españolas con bebès recién nacidos, vulnerando muchas directrices y leyes del ordenamiento jurídico nacional e internacional. Aunque hoy haya anunciado a través del consulado que va a proceder a inscribir a los 39 bebés de familias españoals nacidos  recientemente en Ucrania, nadie sabe lo que pueda pasar mañana…

España está obligada a cumplir con la jurisprudencia europea del tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo, que  ya condenó a Francia e Italia por denegar la inscripción de menores nacidos por gestación subrogada. A Raíz de la condena a Francia, el Ministerio de Justicia del PP ordenó la inscripción de los menores aportando la prueba de ADN  como establece también la ley de reproducción asistida.

Es incomprensible que desde su llegada, el gobierno socialista se ha mostrado  muy beligerante con la gestación subrogada, tratándola de tráfico de menores y amenazando a los padres y madres intencionales con perseguirles.

Pero la ley està por encima de decisiones y órdenes políticas y está para cumplirla; y dejar sin efecto  la circular de la DGRN  es pretender desautorizar la legislación española, el Tribunal Supremo y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, que establecen que hay que inscribir a los menores respetando el vínculo paterno.

Por lo tanto, le pese a quien le pese,  los bebés acabarán siendo debidamente inscritos en el Registro civil español como hijos de sus padres comitentes; aunque se tenga que proceder  a instar un procedimiento de filiación en España, que reconozca la paternidad. La Constitución reconoce que el hijo de un español es español, así como la Jurisprudencia europea reconoce el derecho  de los niños nacidos por Gestación Subrogada a su filiación.

¿Y que sentido tiene todo ello? Pués solamente el intento de disuadir y desanimar a futuros padres que hayan pensando iniciar un proceso de GS, y que decidan abandonar la idea. Como no se puede impedir por la ley porque se vulnerarian derechos y libertades, solo queda desarticular la GS poniendo obstáculos burocráticos, de trámite y de procedimiento. Varios padres ya han tomado medidas legales y han interpuesto una querella por prevaricación contra funcionarios, que podria extenderse a la Ministra de Justicia. Espero que de ello tomen nota y sirva de lección para que nunca más vuelva a ocurrir un caso tan bochornoso.

Lluïsa MUÑOZ
Grupo Opción GS

 


REDACCIÓ21 Febrer, 2019
eloisa.jpg

Cronograma en mà, el President de la Sala ha donat inici a la cinquena sessió del judici en què han declarat, l’ex Conseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull i Andreu, l’ex Consellera de Treball, Afers socials i Famílies Dolors Bassa i Coll, l’ex Consellera de Governació Meritxell Borràs i Solé, i l’ex Conseller de Justícia Carles Mundó i Blanch o potser hauríem de dir, en terminologia del propi Rull, els legítims Consellers d’uns i altres departaments de la Generalitat.

Amb caràcter previ, la companya Marina Roig ha intervingut inicialment demanant a la Sala que els testimonis proposats únicament i exclusiva per les defenses testifiquin després dels proposats per les acusacions. Lògic, en termes de defensa. La Sala així ho ha estimat.

A continuació, en Josep Rull, una mà sobre l’altra, amb posat tranquil i serè, ha reiterat la protesta per la denegació per part del Tribunal del sistema de traducció simultània, denunciant que d’aquesta manera s’infringien els principis d’oralitat, espontaneïtat i fluïdesa. Rull ha volgut contestar totes les preguntes del Ministeri Fiscal, en aquest interrogatori representat per la Sra. Consuelo Madrigal –ex Fiscal General de l’Estat en l’era Rajoy-, les de l’Advocacia de l’Estat, encarnada en la Sra. Rosa Mª Seoane i, lògicament, les del company Pina, breu, incisiu i clarificador.

Eloïsa López

La Fiscal actuant ha deixat el llistó allà abaix on l’havia deixat el seu predecessor: ha formulat preguntes embolicades, retòriques, sovint buscant encabir-hi una resposta impossible; ha confòs documents, la sindicatura de comptes amb l’electoral, la suspensió d’una resolució amb la seva anul·lació, el full de ruta dels partits amb el full de ruta de l’ANC; ha mostrat una absoluta desconeixença del sistema de nomenament i cessament de Consellers a Catalunya, i fins i tot ha practicat una nova categoria del Dret, el Dret-Ficció, quan després que el Conseller afirmés per activa i per passiva que “no es va gastar ni un sol euro públic per organitzar el referèndum” li ha etzibat un: “pero y si lo hubiera habido?” Fins i tot la Sala ha advertit el “detall”.

Rull, imbuït d’una enorme dignitat i fermesa, no ha deixat res a l’atzar. Ha estat una autèntica defensa tècnica més, asseguda, però, a la cadira dels acusats. Ha demostrat un minuciós coneixement del procés, del dret marítim i portuari; ha justificat la seva actuació en relació a la preparació del Referèndum triangulant els Principis de Legitimitat, el Principi democràtic derivat del mandat popular i l’imperi de la llei, ha rebutjat la malversació i ha assegurat que l’única violència que hi va haver l’1-O va ser la desplegada pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, salvant de la crema els Mossos d’Esquadra de qui ha lloat haver donat compliment a la Interlocutòria de 27 de setembre de 2.017 del TSJ, en els estrictes termes d’aquesta resolució, això és, “sense afectar la normal convivència ciutadana”.

La Fiscal ha volgut preguntar-li sobre els fets dels dies 19 i 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, sobre els “escratxes” –ha dit, entre d’altres- de l’Hotel Gaudí a Reus, i sobre els talls de carretera dels estudiants. Però Rull ha respost amb la valentia del qui se sent del costat dels drets fonamentals més elementals i ha contraatacat evocant i ressaltant el caràcter essencialment pacífic de totes les manifestacions i concentracions produïdes, i com les forces i cossos de l’Estat van intentar fer registres sense ordre judicial a la seu de la CUP el mateix dia 20, obtenint per resposta, novament, el civisme de la gent. Davant les envestides de Rull a la Fiscalia, Marchena ha perdut la paciència i li ha demanat que no interrogui la Fiscal. Sens dubte, Rull ha estat qui més difícil li ha posat a Marchena des de l’inici de les sessions.

L’explicació del caràcter participatiu de la gent de Catalunya, del seu compromís amb la democràcia i les llibertats com a eina per a garantir la celebració del Referèndum sense la intervenció dels poders públics ha estat brillant, i ha culminat amb la sentida expressió: “Tenia confiança en el meu país”.

També ha plantat cara a l’Advocada General de l’Estat i ha dit, amb orgull, que el dia de la signatura del Decret 139/17, de 6 de setembre, de Convocatòria del Referèndum va ser el moment més honorable i trascendent de la seva trajectòria política.

El torn per a la Dolors Bassa i un Fiscal ja conegut, Fidel Cadena
Bassa protesta per la llengua però rebaixa to, i declara que va “acatar” els 4 o 5 requeriments que recordava haver rebut del Tribunal Constitucional, que l’advertien de no dur a terme cap acte preparatori del referèndum. Però alhora, també ha justificat no haver atès íntegrament aquests requeriments emparant-se en què la convocatòria de referèndums a Espanya havia estat expressament destipificada i, per tant, extreta de l’òrbita del dret penal; refugiant-se en el marc internacional de dret que permet el l’autodeterminació dels pobles; al·legant l’existència d’un 80% de la societat catalana a favor de la celebració d’un referèndum; i, finalment, argumentant la constatació, en definitiva, d’un conflicte competencial temporal entre l’Estat i Catalunya que, segons creia ella mateixa, tard o d’hora havia d’acabar amb un procés de negociació en què les parts acostessin posicions. O això esperava.

La Consellera ha emfatitzat molt dos aspectes:
El primer, que no es va gastar ni un sol cèntim de la partida pressupostària prevista per al referèndum, tot reiterant que els documents relatius a Unipost no eren factures (li ha dit a l’Advocada de l’Estat: “no se lo puedo decir más claro. Más alto sí”) i afirmant que els Centres Cívics en tant que locals públics, mai no podrien haver estat arrendats.

El segon, és que ha negat una i altra vegada la materialització de l’acord de govern sobre el referèndum, i li ha restat qualsevol caràcter finalista, atribuint-li més aviat una funció instrumental per a forçar el diàleg, la negociació i, finalment el pacte amb l’Estat, “de manera pacífica”, qualificant la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, com un “acte polític i pacífic”, matisant que no es va publicar al DOGC ni es va enviar a cap organisme internacional.

Ja més especifícament dins el seu àmbit competencial, Bassa ha rebatut amb habilitat al Fiscal Cadena quan aquest ha provat d’atribuir-li la incitació a la vaga general del 3 d’octubre de 2.017. La Consellera ha deixat clar que el 3 hi va haver vaga general i també aturada de país (que és diferent, li ha dit), i que l’art. 4 de l’Ordre de Serveis mínims (acords en fred, per cert) no era incitador sinó complidor –si se’ns permet- del Real Decreto Ley –espanyol- 17/1977, de 4 de marzo, regulador entre d’altres del “derecho de huelga”. Bon cop, aquest ha anat al front.

Ha arribat l’hora de la Consellera Borràs, visiblement nerviosa. Ha respost dubitativa a algunes preguntes del Fiscal Jaime Moreno, dur, i ha reconegut la seva disjuntiva interna entre haver de ser fidel al mandat popular de la majoria absoluta parlamentària per a fer un referèndum, derivat de les eleccions del 27 de setembre i haver de donar compliment als requeriments d’un Tribunal Constitucional “polititzat”, ha dit, “sense voler desmerèixer-lo”.

Pel que fa a la malversació, ha justificat l’existència de la partida per a material electoral al pressupost per la fragilitat política del Parlament d’aleshores, i ha ressaltat que, des de la Conselleria de governació, ni van comprar urnes, ni van encarregar paperetes, ni van dur a terme cap acció ni cap despesa per al referèndum, i que el resultat del contracte marc fou que el concurs per a la fabricació d’urnes va quedar finalment desert.

La seva advocada, Judit Gené, ha practicat un interrogatori de rescat, balsàmic.
Mundó, malgrat les hores intempestives (eren ja aprox. les 20:30h) i el necessari cansament acumulat, ha tornat a elevar i intensificar el to de l’interrogatori practicat, en aquest cas, pel Fiscal Javier Zaragoza: “ud. pone en mi boca palabras que yo no he dicho”, li ha dit. I ha protestat reiteradament a la Sala per la manca de connexió entre les preguntes del Fiscal i els delictes que se li imputen (malversació i desobediència), entrant en debat obert amb aquest últim i declinant la resposta a vàries de les seves preguntes per aquest motiu. Un cop rebuts els requeriments del Tribunal Constitucional -ha dit l’ex Conseller de Justícia- l’important és què es fa després, “i jo no vaig fer cap acte tendent a realitzar allò que se m’havia prohibit”, rebutjant així l’acusació de desobediència que se li atribueix.

Ha respost amb ironia al Fiscal quan li ha preguntat sobre les despeses relatives a la preparació del Referèndum: “como no se financió con dinero público, como no hay tercera alternativa, se financió con dinero privado”.

Un Mundó àgil, hàbil, en bona forma, que ha guanyat clarament el tête a tête amb el Fiscal, ha esquivat amb elegància les recriminacions del President de la Sala, i ha deixat clar que els documents d’Unipost no eren, al seu entendre, factures sinó pressupostos, i que, en definitiva, no es va destinar ni un euro de la Generalitat per a organitzar el referèndum.

Pina, a les 21:13 hores, ha reclamat la finalització de l’interrogatori de Mundó per tal de poder garantir que el seu defensat, Jordi Sànchez, pugui declarar en condicions durant la següent sessió del judici, però el Supremo té pressa. Molta pressa. La seva gran generositat es demostra iniciant la vista de dijous mitja hora més tard. Dia per cert, de vaga general a Catalunya.

Carles Mundó ha respost amb empenta a l’Advocada General de l’Estat en relació al compliment dels requeriments del Constitucional i ha tornat a guanyar la partida.

Exquisit.
I a tot això, com si la neutralitat de la monarquia fos un valor en decadència -que certament ja va quedar al descobert el 3 d’octubre de 2.017-, Felip VI ha declarat davant els mitjans, mentre els acusats es jugaven penes d’entre de presó d’entre 74 i 7 anys, que “’és inadmisible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”.  És obvi que no ha sentit Rull, Bassa, Borràs ni Mundó, avui. Ni tampoc haurà sentit Txarango cantant “el poble mana, el govern obeeix”, que sentir-ho fa de plebeu.

Eloïsa LÓPEZ BOSCH
Advocada i membre de l’Associació Advocats Voluntaris 1-O
Reus

 


REDACCIÓ20 Febrer, 2019
monica_alabart.jpg

A tots ens agrada quan trobem una cosa gratuïta. Quan ens arriba un missatge on clicant on botó ens ofereixen algun regal sense cost sempre ho trobem d’allò més atractiu. La veritat, però, és que aquest regal acaba no arribant mai, perquè la veritat és que no hi ha res que sigui gratis.

El mateix passa amb els diners públics. Quan alguna cosa es paga des de l’administració ens en alegrem perquè ens sembla que no ho estem pagant nosaltres de la nostra butxaca. Però no és així. La veritat és que quan l’ajuntament fa que alguna cosa sigui gratuïta, per exemple l’autobús, el que està fent és gastant en allò els nostres diners, els diners de tots .

No estem en contra de que hi hagi serveis bàsics gratis, però pensem que és necessari ajustar aquesta gratuïtat, o la rebaixa del preu, a aquelles persones que ho necessiten i no fer-ho de manera sistemàtica, per a tothom.  Ben segur que hi ha persones que no es poden permetre una despesa diària com la que suposa el bitllet de l’autobús, perquè amb les seves condicions de precarietat laboral no s’ho poden permetre. D’igual manera que estic convençuda que hi ha persones que no necessiten  aquesta gratuïtat, perquè amb les seves rendes poden pagar l’autobús diari, i si cal fins i tot un taxi.

Perquè si els diners fossin infinits estaria molt bé que ningú hagués de pagar, però desafortunadament no és així. Els diners dels que disposa el nostre ajuntament són limitat i cal que tinguem en compte el cost d’oportunitat. Per exemple, quan l’ajuntament dedica 5 milions anuals a fer que l’autobús sigui gratuït, està perdent 5 milions que podria destinar, per exemple,  a renovar la flota. De tots són coneguts els problemes que té l’autobús a la nostra ciutat. l’Empresa municipal de transports disposa de 65 vehicles, dels quals 7 superen els 20 anys i 53 que properament superaran els 15 anys.  Les queixes sobre l’estat dels autobusos les podem sentir tant per part dels usuaris com dels conductors:  autobusos obsolets, emissores deficient,  rampes que no funcionen, aires condicionats que no funcionen…

Però no només  es podria renovar la flota d’autobusos, hi ha moltes altres prioritats de ciutat que caldria cobrir, per exemple el manteniment de les escoles,  o  la dignificació dels barris, o l’impuls a projectes eternament pendents com el del banc d’Espanya, o llençar d’una campanya de suport al petit començ de la ciutat abans que acabi de desaparèixer, o l’impuls a la rehabilitació dels edificis de la ciutat que cauen a trossos, a la inversió en habitatges socials…

En resum, el que necessitem és que el govern tingui una línia estratègia, que tingui clares quines són les prioritats de la ciutat i que no faci electoralisme uns mesos abans de les eleccions.

Mònica ALABART
Regidora ERC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ20 Febrer, 2019
salvador-mestre.jpg

Aquest dimarts s’han reprès les sessions del judici al Tribunal Suprem amb les declaracions de Jordi Turull i Raül Romeva. Ambdós porten un any en presó preventiva i comparteixen el dubtós honor de fer-ho acumulativament. Cal recordar que en una espècie de macabre tortura judicial, tot i presentar-se voluntàriament a totes les citacions, en van sortir per tornar-hi a entrar quan tenia lloc al Parlament un Ple d’investidura que hauria convertit el primer en president. Raül Romeva, com d’altres companys que s’asseuen a la banqueta, havia tornat de Bèlgica per atendre la citació judicial.

I malgrat viure sotmesos a aquest despropòsit, malgrat les peticions de condemna de presó de què són objecte, ambdós han donat en les seves intervencions una lliçó de serenor, d’assertivitat tranquil·la, de fermesa i, fins i tot, d’agudesa mental a l’hora de deixar anar expressions entre línies prou clares per tothom. Podríem dir, seguint el símil futbolístic, que defenses i acusats mantenen la possessió de la pilota.

Continuant amb el futbol, ignoro si els fiscals de Sala del Suprem també són susceptibles de patir la “sanció de nevera”, però el primer que ahir va saltar a la vista és el relleu dels dos anteriors per un altre parell de refresc. Vagin vostès a saber-ne els motius, però el canvi en la “dobleta fiscal” sembla que no ha suposat cap revulsiu en el trident atacant, comptant amb l’Advocacia de l’Estat (l’acusació popular de VOX de moment ni hi és ni se l’espera; continua escalfant per la banda i esmolant-se els ullals).

En Jordi Turull va obrir joc lamentant no poder expressar-se en català. La qüestió no és de poca importància, malgrat pugui semblar incidental. Fins i tot amb traducció, simultània o successiva, el fet que els jutjadors no entenguin la llengua dels testimonis o acusats és evident que debilita els tan repetits principis d’oralitat i immediació que haurien de regir en una vista judicial. Qui de vostès no té amics o parents que no s’expressen igual en català que en castellà? Els puc assegurar que en l’exercici de l’advocacia no som pocs els professionals que creuem els dits quan, amb la millor de les voluntats, un Jutge diu a un declarant: “No se preocupe, hable si quiere en catalán, que más o menos lo entiendo”. Entre aquest més i aquell menys hi pot anar el sentit d’uns fets provats i una condemna.

Turull va contestar les preguntes de la seva defensa amb un discurs coherent i ben travat, en el mateix sentit que ja havíem vist a Oriol Junqueras i a Quim Forn i, m’atreveixo a vaticinar, continuarem veient en gairebé totes les declaracions dels acusats: és a dir, amb vocació d’adreçar-se i explicar-se al tribunal, als ciutadans de Catalunya, a l’audiència espanyola i a la comunitat internacional (i no necessàriament en aquest ordre).

Abans, en les seves respostes al Ministeri Fiscal i a l’Advocacia de l’Estat, ja havia demostrat una fermesa i una coherència absoluta, arribant a un cert punt de pedagogia –fins i tot jurídica– i deixant en evidència la desorganització de les acusacions de l’Estat. No només això, sinó fent palès l’absolut desconeixement, volgut o no, que tenen a la madrilenya “Plaza de la Villa de París” de la realitat política i social catalanes. Així es va permetre atacar el pretès relat que la societat catalana és una societat presonera dels seus líders polítics i mediàtics amb una expressió tan significativa com que els catalans “no som ovelles”, que aquest procés, per si algú no ho havia notat, va de baix a dalt, i que és profundament pacífic. Brillant també en la resposta sobre si és soci d’Òmnium Cultural (i de Càrites Diocesana, del RACC i d’Intermón Oxfam), però magnífica la rebla entre línies apuntant al pal dels Drets Fonamentals: això no es pregunta.

Però a banda d’allò que, de ben segur, ja han escoltat en tertúlies o en programes especials dels seus mitjans habituals, deixin que faci un apunt prou important des del punt de vista processal penal: les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia sobre malversació (qui i com es va pagar què), i les impecables respostes d’en Jordi Turull que, resumint i aplegant-les, són de manual de dret penal. Concretament el capítol dedicat a la inversió de la càrrega de la prova: correspon a les acusacions provar els pagaments que implicarien malversació.

Sovint se sent a dir que si aquesta sentència ja està escrita abans de començar. No serà un servidor qui ho afirmi. Però els asseguro que no tinc clar si això no és així respecte de les qualificacions definitives de la Fiscalia. O això, o no saben per on van.

Respecte de la declaració de Raül Romeva, ni feta expressament: tota múscul, ni un gram de palla ni greix. Després d’adherir-se a les queixes precedents per no poder parlar en català, va posar damunt de la taula el seu extens currículum d’activista i polític internacional, per, a continuació, confirmar-lo amb un reguitzell de coneixements respecte dels processos de pau, mediació i pactes polítics: No és fàcil, però és l’únic camí.

No li ha calgut respondre a les preguntes de les acusacions de l’Estat per desmuntar el relat de la rebel·lió, així com per deixar en evidència la despenalització del referèndum per part del mateix legislador estatal: No és que es realitzés el referèndum de l’1 d’octubre pensant que era legal, sinó sabent del cert que no era delicte (entre línies: consultin vostès el Codi Penal).

Igualment, de ben segur són molts que li agraeixen la referència a la violència del dia 1 d’octubre: n’hi va haver, i tant si n´hi va haver, però per part del cossos i forces de seguretat enviats pel govern espanyol contra una població pacífica i indefensa.

L’ex conseller d’Acció Exterior, en definitiva, va poder mostrar-se com allò que és: un gran coneixedor de l’escenari internacional, un activista per la pau (des del conflicte dels Balcans), ex eurodiputat i profundament republicà en referencia als valors que han d’informar una societat (si no els saben els hi explico).

Per cert, també feu referència a Intermón Oxfam. Dues mencions el mateix dia per part de dos acusats. Encara bo que els empara el dret internacional: vagi a saber vostè què ha apuntat el ministre Borrell a la seva llibreta.

I la coda final, el clímax de la declaració d’en Romeva adreçant-se al tribunal (i més enllà): Els hi han passat una pilota que no els correspon; no és aquesta una lliga ni un partit que s’hagi de jugar a un camp judicial sinó polític.

En fi, una jornada més en què els declarants van erosionant els dèbils arguments de Fiscalia i Advocacia de l’Estat (l’acusació popular, si em permeten, la tractaré igual que els injustament jutjats: ignorant-la), i on queda un cop més manifesta l’actitud profundament cívica, democràtica i pacífica del poble català i els seus representants. No en va, el lema dels sometents d’una època passada fou “Pau, pau i sempre pau”.

Per cert, he pogut fer aquesta crònica, encertada o no, perquè he seguit les sessions per ràdio, televisió i des de dispositius mòbils. Com ho poden fer qualsevol dels testimonis sense necessitat d’estar dins la sala. I en obert. Tal i com un dia ens van assegurar que serien els partits de futbol “de interès general” (per cert, els mateixos que van dir que no hi havia hagut referèndum).

Atesa la doctrina del Suprem que diu que, el fet de conèixer detalls de la vista per part dels testimonis afecta la seva credibilitat, no me’n puc estar d’imaginar-me les preguntes d’una defensa als testimonis de l’acusació:
—¿Tiene televisor en casa?
—Sí
—¿Escucha la ràdio, lee algún periódico?
—Sí
—No hay más preguntas, Señoría.

Salvador MESTRE GISPERT
Advocats Voluntaris 1 d’octubre
Reus

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
ricard_checa.jpg

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
jaume_pujol.jpg

Molts estimats tots en el Senyor,

Durant aquests dies han aparegut diverses informacions sobre preveres de la nostra arxidiòcesi, un d’ells ja difunt.

Admetre fets tan dolorosos entre nosaltres no és fàcil. Som una comunitat cridada a servir i a caminar junts, i el primer que sento és vergonya quan escolto fets comesos a innocents com són els nens, encara que sigui d’ara fa molts anys. La gravetat dels fets explicats amb detall m’omplen de pena, d’indignació i em porten a pregar primer de tot per les víctimes, i a estar disponibles per ajudar-les en tot el que necessiten.

Cal posar sempre la persona com a màxima de la nostra activitat pastoral, i ens produeix vergonya i sorgeix una crida forta al penediment, ja que són germans nostres els qui han causat mal.

Demanar perdó és part del ministeri que portem com un tresor en Crist, com també posar tots els mitjans perquè això mai no succeeixi ni torni a produir-se. Qualsevol tracte inadequat amb nens i adolescents sempre és greu i reprovable, i el nostre ministeri així ho exigeix.

Hem de viure aquests moments tan durs amb confiança en el Senyor i us demano que pregueu pels vostres mossens, als quals agraeixo tot el seu treball a les parròquies i en tantes altres activitats que es desenvolupen en favor de la infància, l’adolescència i la joventut.

I pregueu per mi. Us dono, amb tot el meu afecte, la meva benedicció,

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter