Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ2 Març, 2021
antonio-morales_opinio.jpg

En los últimos años la política municipal comunista y la autonómica separatista, han alentado las protestas y algaradas callejeras de los violentos, prometiéndoles una “Arcadia feliz” donde todo debe ser gratis y sin esfuerzo para la izquierda, mientras que a los otros la independencia sería el bálsamo milagroso del “Problema” catalán. Todo ello ha creado en su frustración la rabia contenida y abyecta que nos asola, el caldo de cultivo de un vandalismo aguerrido, hordas radicales organizadas, además de delincuentes juveniles y malhechores de toda ralea se han dado cita esta semana.

Tal insatisfacción ha convertido a la Ciudad Condal en un lugar inseguro y peligroso para pasear por sus calles. Destrozan sucursales bancarias, saquean comercios, atacan comisarías, destrozan toda clase de inmobiliario urbano y agreden a la policía de forma asesina. La pasividad de la clase dirigente, la justificación política y la banalización de actos violentos junto a la demagogia populista han degenerado hacia el caos.

La escusa reivindicativa de la libertad de expresión del rapero calumniador y mentecato al que llaman artista, no es más que el pretexto que les sirve a estos esbirros manipulados para justificar sus fechorías. Barcelona se ha convertido en la capital europea de los okupas, los manteros, los ultras y la “kale borroka” importada del País vasco. Cócteles molotov, adoquines, material urbano, botellas y armas punzantes varias, sirven para atacar a una policía cada vez menos arropada por sus responsables políticos que los han maniatado y abandonado a su suerte, estando más preocupados por la suerte de los vándalos que por el apoyo y los medios que solicitan desesperadamente las fuerzas del orden. Se juegan la vida cada día para garantizar nuestra libertad y seguridad, pero son acusados por los antisistema, la izquierda radical y el independentismo como fuerzas represoras, siendo el colmo del cinismo.

¿Dónde está aquella ciudad crisol de culturas? Aquella inquieta metrópolis de progreso, refugio de la intelectualidad y la cultura, tierra de acogida y cuna de emprendedores, libertad y bienestar. Aquella maravillosa locomotora económica orgullo de sus moradores que el olimpismo vendió al mundo, con todos sus atractivos sobradamente conocidos para los españoles. ¡Qué triste! Verla ahora cómo se convierte en una ciénaga que apesta a odio e intolerancia, víctima de una sociedad pasiva y timorata que soporta un infierno fiscal, que tolera a unos dirigentes corruptos y déspotas que les mienten con insolencia y sarcasmo eludiendo responsabilidades.

Una sociedad fracturada en su convivencia, dividida y enfrentada, donde los que tienen el poder cuidan solo a sus cachorros, humillando al resto de los ciudadanos. Han ahuyentado el turismo con eslóganes pueblerinos, descuidando la atención y seguridad de las visitas a una ciudad con infraestructuras envidiables. Han protegido a okupas y manteros y lo más lamentable es que la hemorragia de las 8.000 empresas que se han marchado de aquí, no cesa. Porque nadie en su sano juicio va a venir a invertir en una tierra con graves conflictos sociales y políticos, acentuados ahora por el vandalismo y la anarquía de unos individuos descerebrados que se han adueñado de las calles desde la impunidad más aberrante.

Barcelona es hoy en día, una ciudad degradada social y económicamente con una sociedad en decadencia en manos de unos irresponsables que nos llevan a la devastación absoluta. Mientras el Gobierno de España ni está ni se le espera, no quieren enfadar a sus socios catalanes de investidura para seguir en el poder.

Antonio MORALES SÁNCHEZ


REDACCIÓ2 Març, 2021
joan_planellas.jpg

Des de fa unes setmanes que glossem el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Avui hi constatem com «l’acolliment ha de ser una de les notes característiques de l’Església i dels seus pastors. La pedra de toc de tota acció pastoral és la misericòrdia».

Convé que l’Església es distingeixi per la seva capacitat d’acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats. Potser no podrà resoldre els seus problemes, però el qui sofreix ha de trobar l’escalf de l’amistat que no humilia, sinó que acull fraternalment. Acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre’l a la nostra companyia.

Es tracta d’una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes. Jesús ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats» (Mateu 11,29). Si l’Església és signe de la presència de Jesús, no pot fer altrament.

L’acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat. És cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores. En un poble, en un veïnat, en un bloc de pisos on hi ha cristians, no hi hauria d’haver ningú, sigui qui sigui, que s’hagués d’empassar el seu dolor tot sol. El papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d’enguany, entre altres coses, ens diu: «Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu servent: “No tinguis por, que jo t’allibero” (Is 43,1); oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com un fill.»

La relació de situacions de soledat és inacabable. Afirmem els bisbes, en el document esmentat, tot rememorant passatges clau del Concili Tarraconense: «Tothom qui s’acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l’escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar (vegeu Joan 10,14-15). Els qui demanen rebre un sagrament, els qui passen pel tràngol de la malaltia i de la mort i demanen ajuda i consol, els qui es troben en situacions complexes i demanen una paraula de vida, allunyada de tot judici (separats, divorciats, divorciats amb una segona unió, famílies monoparentals…), a tots ells ha d’arribar l’acolliment de l’Església, mare de misericòrdia. Els sagraments han de ser administrats i rebuts en un marc d’acolliment i respecte, evitant tota burocràcia, també en les formes i en el tracte de les persones.» De necessitats d’acollida en surten més: des de proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària fins a l’acollida d’immigrants promovent la seva integració a la societat; des de la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d’una casa de l’Església fins a l’adopció d’un infant disminuït. Amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills» (34,7).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ1 Març, 2021
Enrique-Chicano-Cs-Bellvei.jpeg

Desde el día que los vecinos y vecinas de Bellvei me concedieron el privilegio de representarles en el Ayuntamiento como concejal y portavoz del grupo municipal de Ciudadanos, la okupación y la seguridad han sido unas de mis principales preocupaciones. Muestra de ello son las diferentes mociones, propuestas, etc. que hemos presentado como grupo municipal.

Hace unos días a través de redes sociales fuimos conocedores de una problemática relacionada con la okupación, la delincuencial y que genera problemas de convivencia en nuestro municipio. A nuestro grupo municipal le preocupan, y mucho, este tipo de incidentes, y más después de escuchar hace unas semanas a nuestro alcalde en la radio local, donde el sr. Gerard Colet manifestaba que la okupación no era un delito. Esta afirmación, por parte del alcalde, es mucho más grave de lo que parece, ya que este tipo de afirmaciones públicas puede producir un efecto llamada.

Permítame, sr. alcalde, decirle que la okupación sí que es un delito. El procedimiento de actuación podrá ser diferente dependiendo del tipo de okupación y de la propiedad ocupada, tal y como indica la Fiscalía General del Estado en su instrucción 1/2020 de 15 de septiembre, pero en ambos casos es delito. Por otro lado, la sentencia del Tribunal Supremo N.º 587/2020, de 6 de noviembre de 2020, vino a confirmar los criterios de actuación para la solicitud de medidas cautelares en los delitos de allanamiento de morada y usurpación de bienes inmuebles publicada por la Fiscalía.

En relación con la seguridad ciudadana creo que no exagero si digo que empieza a ser un problema. Esto es debido a la falta de cumplimiento de los diferentes gobernantes que han pasado por la Generalitat de Cataluña, que han incumplido de forma reiterada viejas promesas electorales, como por ejemplo la ampliación de agentes de Mossos d’Esquadra.

Pero también es cierto que, con un poco de voluntad política local, se podrían realizar acciones para mejorar la seguridad. Por ejemplo, se podrían instalar sistemas de vídeo vigilancia, o se podría formar parte de algún programa piloto como el que en breve entrará en funcionamiento en municipios vecinos, donde instalarán lectores de matrículas conectados a los Mossos d’Esquadra.

Desde el Grupo municipal de Ciudadanos Bellvei creemos que las diferentes fuerzas políticas de la comarca debemos hacer todo lo que esté en nuestra mano para que los Mossos d’Esquadra dispongan de todos los efectivos necesarios para que puedan garantizar nuestra seguridad.

Enrique CHICANO
 Portavoz de Cs en el Ayuntamiento de Bellvei


REDACCIÓ28 Febrer, 2021
ropinio_ricard.jpg

És més que evident que el que està passant als carrers de les grans ciutats de Catalunya, amb l’excusa de l’empresonament del raper Pablo Hasél, res té a veure amb la reivindicació del respecte per la llibertat d’expressió.

Això és només un pretext perquè els radicals continuen fent bretolades i fent destrosses. Insisteixo que no es pot demanar respecte amb pals, pedres, cremant contenidors, destruint material urbà o robant botigues. No es pot privilegiar les actituds violentes en detriment del diàleg.

És obvi que no me n’alegro que Espanya comenci a ser un país hiperjudicialitzat. Però ha d’haver-hi respecte per la convivència i saber on comencen i acaben els drets. Escampar la por i el terror no és la solució encara que es compti amb el suport de la CUP o dels moviments més radicals.

El que més em xoca és la passivitat política. La deshonestedat institucional de qui ens governa. La seva desídia. Fan els suecs només per aconseguir un grapat de vots, els suficients per formar govern. Els que no reproven la violència no estan capacitats per governar el país. No hi ha res a discutir en matèria de seguretat. No podem donar joc als violents, els que fomenten i protagonitzen la kale borroka. Defenso la llibertat (les llibertats), però m’agradaria que no ens oblidéssim dels deures i obligacions.

Entenc perfectament el cabreig i la decepció del jovent. Els polítics no s’han preocupat (ni ho estan fent) amb les seves lluites, anhels i inquietuds. El seu futur s’aveïna magre. Però, la pregunta que segurament toca fer és si els joves estan mal acostumats i s’han desentès excessivament de les seves responsabilitats, drets i deures com a ciutadans de ple.

M’espanta que un partit encoratgi els radicals i faci servir la seguretat (model policial) com un canvi de moneda per donar llum verda a la formació de l’executiu. És una actitud irresponsable. Inconscient. És obvi que cal investigar algunes males praxis per part dels Mossos d’Esquadra, però haurem d’evitar generalitzar.

És molt fàcil crispar i escalfar motors quan un està a l’oposició. Tot canvia quan un és cridat a governar per a tots i sota el paraigua de la responsabilitat. Catalunya necessita retrobar-se, tornar al sentit comú i estimar-se. Amb la kale borroka, els radicals i extremistes de dreta i esquerra no arribarem enlloc. Si la violència continua al carrer, la policia qüestionada i els polítics fent-se el longuis, el nostre futur serà decebedor, terrible…

Haurem d’eradicar la violència dels carrers i recuperar la bona convivència… El problema no és l’empresonament d’Hasél, és la poca qualitat i dignitat política… Diguin el que diguin… Ja m’agradaria saber què farien si els violents anessin a ‘tocar lo suyo‘… Un altre gall cantaria…

Ricard CHECA
Periodista
@ricard_checa


REDACCIÓ27 Febrer, 2021
jordi_marti.jpg

El fotògraf Jordi V. Pou és l’autor de la imatge que acompanya aquest article, en què es veu Pablo Hasél aixecant el puny envoltat de Mossos d’Esquadra uns minuts després de ser detingut a la Universitat de Lleida on havia entrat per no lliurar-se als segrestadors que, en nom de l’Estat i les seves lleis absurdes i inhumanes, el mantenen tancat a la presó.

La fotografia de què parlo és part de la feina del fotògraf que la va fer, un periodista gràfic que explica el món a través d’una càmera de fer fotos, un estri professional que totes i tots tenim avui en dia i que totes i tots utilitzem uns quants cops cada dia, sobretot a través del telèfon mòbil. Aquesta utilització constant de l’aparell potser l’ha convertit en quelcom que dissociem ràpidament de la feina, del treball, que la fotografia és per a molta gent que, dins de la professió periodística o en el món de l’art, la utilitzen per informar, crear o les dues coses alhora.

Vaig treure al fotografia d’Internet, d’una piulada de no sé qui, i després vaig veure que l’autor n’era el Jordi, pel que el vaig citar. Vaig penjar la imatge al meu blog Prendre la paraula junt amb una moció que vam presentar amb la CUP fa dos anys a l’Ajuntament de Tarragona demanant la llibertat de Hasel i Valtònic. El meu blog és part del sistema de blogs de MesVilaweb i el fotògraf va veure la seva foto a la pàgina de Vilaweb, els va reclamar la quantitat de diners que val publicar-la, Vilaweb es va posar en contacte amb mi per aclarir el tema i jo he trucat al Jordi.

El Jordi m’ha enviat la factura pels drets de publicació i jo l’he pagada. Alhora, però, el Jordi m’ha explicat com la fotografia ha estat publicada per una ingent quantitat de mitjans que, en una bona part, o no el contesten quan els reclama la quantitat de diners que val la o bé no li paguen i punt, amb la qual cosa es veuria abocat a denunciar-los i començar un procés de denúncia llarg i costós.

Quan jo era periodista, el diari del comte va començar a quedar-se en propietat les fotografies de què fins aleshores només tenia els drets de publicació. Obligava als seus fotògrafs a signar un contracte en aquests sentit i qui s’hi negava no treballava més. Ràpidament, s’hi van afegir molts altres mitjans, entre els quals es trobaven els que jo treballava.

La precarització en el món del periodisme ha crescut, en els darrers anys, fins a destruir el mitjà de vida de moltes persones, n’ha precaritzat la resta i, mentrestant, molts suposats periodistes que mai han escrit un article omplen platós televisius explicant no res (no passa sempre però sí que massa sovint). Quan la tecnologia serveix per destruir la vida de milers de persones, quan aquesta ens dota no de més saber o coneixement sinó de més brossa, i quan la feina dels professionals del periodisme, amb els fotògrafs i altres periodistes al capdavant, és menystinguda d’aquestes maneres, és clar que com a societat tenim un greu problema, perquè la majoria de coses les sabem a través de la premsa, ja sigui de paper, tele o radio, o digital. I, sense cap mena de dubte, com més precària és la feina dels que ens informen més enganyats estem.

Per tant, respectem la feina dels periodistes i els seus drets laborals i de creació. Això, evidentment, no és contrari al fet que compartir continua donant gustet i sent un objectiu sobretot polític. Però fer feina de fotògraf i que la resta de persones que no hi treballem compartim les nostres fotos no són dos fets contradictoris. Més aviat, són complementaris.

Així que tot el suport a qui viu de la seva feina, suport a les seves reivindicacions i suport al fet de fer-se valer malgrat sigui tan fàcil malmetre la seva feina amb els actuals mitjans digitals, tal com jo mateix vaig fer amb aquesta foto de Hasel obra de Jordi V. Pou.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ24 Febrer, 2021
josep_m_buqueras.jpg

PSC/Illa guanya en vots i l’independentisme amplia la seva majoria en el Parlament, amb el 51,4 % de vots totals. Vox entra en força i aguditza la crisis del PP i Ciutadans i es converteix en la quarta força política parlamentària. Segueix en peu els dos blocs que configuren la política catalana des de fa més de deu anys, en un bucle que sembla no tenir fi.

Però substancialment  han canviat dues coses: el president serà d’ERC i en l’oposició estarà el PSC, a no ser que recolzi el govern des de fóra. Ambdues forces són partidàries del diàleg i Sánchez veu avalada per les urnes  la política de distensió i la necessitat de sortir del enquistament.

El PSC s’ha convertit ara en la referència dels catalans  que rebutgen la independència, recupera una centralitat catalana, ara torna a ser un partit esponja, capaç de lligar sensibilitats distintes i de connectar amb les diverses Catalunyas. El PSC, no a curt, però si a mig termini té la possibilitat d’articular una alternativa tripartida (PSC, ERC, Comuns) a la majoria independentista. La simple possibilitat de canviar la majoria és una mala noticia per els blocs, doncs concedeix versemblança a la transversalitat.

L’efecte Illa ha sortit prou bé però ha estat superat per l’efecte Junqueras. El mandat 14-F  ha reforçat el mandat del 1-O. Hores d’ara tots “està obert”, que és una manera diferent de manifestar que tot està “desesperadament tancat”. ERC ja està al centre de la política: té capacitat de de liderar un Govern que pot format amb uns o altres. Junqueras  sembla que no vol formar un govern amb JxCat, llavors ERC pot presidir el govern, amb l’abstenció del PSC.

ERC està molt a prop de complir una de les seves promeses de campanya “via àmplia a la independència”. Ens fa difícil pensar que ERC i Junts siguin capaços de desfer els nusos i oferir un programa de govern que sigui sòlid i creïble. Laura Borràs ha intentat alimentar les brases retòriques de la via unilateral, en una etapa de pandèmia i repensament estratègic del sobiranisme. L’independentisme segueix tenint majoria, però està més dividit que mai.

Ara tenim dues opcions  de majoria de govern obertes en canal: una independentista, o sigui més del mateix, i una altre d’esquerres, que també tenen majoria parlamentària. No podem pas oblidar l’actitud absolutament diferent que mantenen ERC i Junts a Madrid, un element clau de la cohesió de qualsevol compromís programàtic de Catalunya, ja que la interlocució amb Pedro Sánchez serà indispensable i no sols respecte als indults/amnistia dels dirigents presos i la taula de diàleg.

L’ensorrada del PP ha estat evident, superat salvatgement per Vox. La bufetada és monumental, Pitjor trompada ha estat per Ciutadans , de 36 a 6 diputats, que desborda tots els pronòstics. C’s arribarà amb vida al final de la legislatura espanyola? El PP intentarà posar en marxa una operació de fusió amb C’s com signe de revitalització  del centre dreta?

Pere Aragonés si o si, serà president de la Generalitat. Haver quedat per davant de JxCat (aquest és potser la data més rellevant de les eleccions) els hi dona avantatge per liderar la Generalitat amb els independentistes i si aposten per un govern d’esquerres transversal, fàcilment podran exigir la presidència.

Josep Ma. BUQUERAS

PUBLICITAT


REDACCIÓ21 Febrer, 2021
ANA-LOPEZ.jpg

El grup municipal socialista de Cambrils ja venim advertint que ens preocupa molt la poca transparència d’un tema tan cabdal pel desenvolupament social i econòmic de la nostra ciutat 

Deixeu-me explicar-vos breument com comença una història que ens sorprèn i que creiem, no és de rebut. Enmig de la campanya electoral, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat fa una nota de premsa, parlant dels avenços del tren-tramvia que unirà Cambrils, Salou i Vila-seca i arribarà a Tarragona i Reus per l’antiga via que s’ha de desmantellar.

Sorprenen les declaracions de l’Alcaldessa de Cambrils poc temps després, afirmant que “la Generalitat ha comprat el discurs del nostre municipi de que volem un tren-tram i que el volem integrat a la ciutat”. La pròpia alcaldessa explicava “és un projecte en tres fases en el que Cambrils hi surt ben ubicat. En una primera fase ens uneixen amb Salou i en una segona fase ens uneixen a l’estació d’Adif. Quan hi hagi tota la xarxa feta servirà per anar a Reus, Tarragona, l’hospital,… una xarxa de transport públic que ja hi havia de ser fa anys i que és el que es mereix el territori”.

Quan dic sorprèn, és perquè en reiterades vegades li hem demanat que ens expliqui el projecte i fins ahir dimecres 17 de febrer que van tenir junta de portaveus, afirma que no ens pot explicar massa perquè el que sap és el que és d’informació pública, penjat a la web i per tant no ens poden explicar res, ja que es un projecte de la Generalitat.

En canvi en declaracions a la premsa destaca que “prèviament, hi ha hagut un treball en equip, ja en el mandat anterior vam fer una reunió a Madrid de la mà de la Generalitat. Es va crear una comissió tècnica entre la Generalitat i Ajuntaments i una altra entre Adif i Ajuntaments. A través d’aquestes comissions hem anat fent alguna aportació.”

Tot plegat el grup municipal socialista ja venim advertint que ens preocupa molt la poca transparència d’un tema tan cabdal pel desenvolupament social i econòmic de la nostra ciutat.

La Generalitat ha proposat l’aprofitament de l’actual traçat entre Cambrils i Salou per a posar-hi el tramvia.

Nosaltres sempre hem estat partidaris d’eliminar la barrera de la via. Una barrera social que ha marcat la comunitat cambrilenca entre ‘dalt’ i ‘baix’ de la via, una barrera física que manté tallats carrers, barrera en cas de pluja que talla i embassa l’aigua, quedant aïllada la part de mar.

També, genera una barrera psicològica que impedeix l’accés tranquil a col·legis, instituts, residències d’avis, centres cívics .

Necessitem recuperar la permeabilitat, la tranquil·litat,el lliure flux de persones es un objectiu immediat per la ciutat, i això no significa renunciar a un transport públic lleuger i sostenible…….

Els objectius de la ciutat han de ser, recuperar la permeabilitat, pacificar el trànsit i ordenar l’espai al voltant de la via,

Tot això no està garantit: la solució del pont de la Riera d’Alforja, el encreuament del Molí de la Torre, el pas per Vilafortuny, requereixen la participació de l’Ajuntament, sí o sí. També és el cas de les parades, com la del Molí de la Torre, on s’ubica el CEIP Cambrils, o els quatre camins on s’ubiquen els dos equipaments escolars, el rosa i el blau. Aquests són exemples de la importància de la participació de l’Ajuntament en el projecte.

La solució tècnica que proposa el projecte resulta contradictòria; Ample ibèric es sinònim d’una solució tipus tren convencional, una màquina pesada i amb poca capacitat de frenada i acceleració; un tren no pot fer de tramvia urbà. Els tramvies moderns, de nova planta, funcionen amb ample estàndard (1.435 mm.) com és el cas de Saragossa i Barcelona. En el context actual, molt diferent del de fa 20 anys, l’ample estàndard UIC (unió internacional del ferrocarril), s’anirà imposant en el futur. La mostra és que el corredor del mediterrani migrarà de forma immediata a l’ample estàndard. Per tant no podem apostar per un sistema que es farà obsolet en pocs anys.

L’altre dubte fonamental és la via única, es pot deduir fàcilment que la freqüència de pas pot ser molt millor amb dues vies que amb una sola, tal com s’ha fet evident el tram Vandellòs Tarragona, un autèntic coll d’ampolla.

Els tramvies que no necessiten catenària en part del recorregut és una tecnologia a avaluar, cal pensar en l’accés de vaixells per terra al Port. Aquesta millora no està disponible en l’ample ibèric així com tampoc la possibilitat en el futur de circular en pila d’hidrogen.

En resum, un seguit de dubtes que les bases de l’encàrrec no resolen i que temem que doni pas a un projecte incomplet, falta per conèixer la resta de fases sense les quals la resta del projecte no serà viable, el tram a l’estació de l’ave, a Reus, a l’aeroport .

Sense debat públic i d’amagat no és poden fer actuacions tant importants pel futur de la ciutat. No és de rebut que es facin volar coloms com si estiguessin parlant del pati de casa seva. No es pot resoldre amb una nota de premsa improvisada de la nit al dia a rel de la moció presentada pel PP i recolzada pel PSC sobre aquesta qüestió.

Ana LÓPEZ
Portaveu PSC Cambrils

 


REDACCIÓ21 Febrer, 2021
ropinio_ricard.jpg

El que s’està vivint als carrers de Catalunya no és cap reclamació del dret a la llibertat d’expressió. Desenganyem-nos. El que tots estem veient és pura kale borroka i és urgent posar fi a l’actuació indiscriminada dels radicals violents al carrer. És llibertat d’expressió trencar i malmetre mobiliari urbà, trencar contenidors, destrossar aparadors i façanes de comerços o entitats bancàries? Jo diria que no. Les manifestacions i protestes són vàlides per reclamar millores i denunciar abusos i violacions de drets.

Les mobilitzacions són lícites i recomanables. És una de les formes de pressionar el poder establert. El que no és acceptable és anar a les manifestacions amb la intenció de fer destrosses i de provocar i amb molta impunitat. No és normal, almenys al meu parer, que menors d’edat encaputxats participen en protestes i porten motxilles carregades de pedres. Això evidencia que l’única voluntat és fer mal. Molts dels que avui reclamen la llibertat del raper Pablo Hasél segurament mai no han sentit les lletres de cap de les seves cançons. Potser, fins ara, no sabien ni qui era el músic lleidatà. Per a molts, l’empresonament del raper és només una excusa per ‘tornar a les andades’.

El que està passant als carrers s’enquadra en la lògica kale borroka. Són esvalotadors.  Diguin el que diguin els partits que recolzen aquests radicals, només amb objectius electoralistes. Em repugna el missatge d’alguns governants contra els Mossos d’Esquadra. Els hauria de caure la cara de vergonya. No tenen perfil de govern ni coherència. No haurien de formar part de cap executiu. Les policies – siguin d’aquí, d’allà o del més enllà – han de treballar tranquil·les, amb el suport dels seus ‘caps’ i dels seus conciutadans. No s’hauria de fer demagògia ni populisme amb la seguretat. Als esvalotadors ni aigua i als radicals violents encara menys. No podem permetre que els que trenquen, amenacen, destrossen, provoquen i escampen el pànic pels carrers s’erigeixin en els defensors del dret a la llibertat d’expressió. Els drets i les llibertats es defensen amb la cara descoberta i allunyats de la violència, de l’enfrontament físic… A qui representen aquests violents? La societat en general se sent identificada amb les seves malifetes? Si no és així, fem-nos mirar.

Amb tot això, no estic defensant els Mossos i a cap força policial. Hem d’entendre que són policies i han de fer la seva feina, sempre dins del marc legal. Les males praxis i els abusos han de ser investigats i si cal depurar responsabilitats, endavant. No em sembla bé que es reclami ara un canvi radical del model policial quan no tenim dibuixada una ruta clara del model de seguretat.

Els partits que donen suport a les manifestacions (que culminen amb violència) hauran de tenir clar que els vàndals i els esvalotadors han de ser eradicats dels carrers, perquè, simplement, no contribueixen a res de bo. Curiosament, aquests partits liderats que quan pateixen algun escrache posen l’ai al cel i es querellen…

Contra els ‘niñatos‘ encaputxats, que es dediquen a destrossar per passar l’estona, s’ha d’actuar amb contundència i fermesa. Jo els posaria a arreglar els desperfectes.

A mi no m’agrada pertànyer a una societat judicialitzada ni que un raper estigui a la presó i l’altre a l’exili, però no alimento disturbis. La veritat és que m’espanto només de pensar que aquests ‘ninis‘ són els que ens hauran de ‘governar’ en el futur. Ja tinc l’ai al cor… Que Déu ens agafi confessats.

Ricard CHECA
Periodista
@ricard_checa


REDACCIÓ15 Febrer, 2021
Miren-Eskarne-Zabalo-Rojas.jpg

Si alguna enseñanza debemos sacar de lo sucedido ayer con Ciutadans es que las elecciones no se ganan sin la ilusión de los afiliados, simpatizantes y votantes.

Qué son las ganas de participar de la gente en algo grande, fuerte y con sólidas convicciones las que agrandan un proyecto.

Qué las elecciones no las gana una persona, ni un pequeño grupo de “elegidos”, las gana el esfuerzo de los que salen a las calles con las carpas, el programa, aquellos que con la entera seguridad de estar en el lado correcto hablan y convencen a todos aquellos con los que se encuentran.

Luego sí queda en manos de los representantes elegidos, defender con su trabajo el camino marcado, dando cuenta del buen uso del voto que se les ha delegado por miles de personas que han confiado en ellos.

Pero no, parece que una vez se obtiene el cargo se olvidan de quienes les llevaron hasta allí y la desafección del partido a sus bases y muchas de sus decisiones, en algunos casos dictatoriales, son las que nos han llevado a esta situación. No tengan ninguna duda.

Me afilié a Ciutadans a comienzos de 2014 y he ejercido de redic’s, coordinadora, regidora, RRII zona, coordinadora grupos de trabajo, he tenido mi parking lleno de material de Cs, ha dormido en él la furgo de campaña y he hecho miles de km para acudir a actos locales, autonómicos e incluso nacionales. Ni más ni menos que muchos que conozco y que no dudaban en quitar tiempo a su familia y a su ocio para hacerse 7 horas en autobús y llenar Vistalegre.

No hay que llevar en Cs desde 2006, ni ser un histórico con carnet naranja, que te diferencie del resto, para haber luchado con todo lo que tienes por el partido.

No se es el más adecuado para un puesto solo por ello, ni mucho menos para ejercerlo eternamente.

Uno debe estar en política para dar servicio a la ciudadanía y cuando llega alguien que puede hacerlo mejor…darle paso y dar por finalizada tu labor y volver a la sociedad civil que es de donde presumimos venimos todos.

Así es como uno se va con todos los honores y agradecimientos.

¿Soluciones? Pocas y difíciles.

En la última Asamblea General acudí como compromisaria, con el único propósito de dejar constancia de un par de situaciones que al entender de muchos, perjudicaban a la satisfacción de los afiliados y por tanto a la captación de nuevos activos y la implantación del partido.

Defendí que la afiliación debe elegir sus coordinadores y estos a su subdelegado territorial y que los miembros del Consejo General debían ser los más votados como compromisarios en cada provincia. Así en última instancia las decisiones tomadas por unos y otros siempre emanarían de las bases y el afiliado las asimilaría como suyas y serían menos cuestionadas.

El resultado final de esa Asamblea ha sido saltarse a la torera unas primarias, disminuir número de Agrupaciones, elegir desde arriba al Comités Territoriales y reducirlo al mínimo de miembros. Eso sí, nos van a dar un carnet del partido ¡Qué bien!

Que estas elecciones no se han sabido movilizar a nuestro electorado, en parte es cierto…pero no por la Covid, si algo somos los de Cs somos gente que no se acobarda…la gente no ha ido a votarnos porque les hemos desilusionado y alguien debe hacerse responsable.

No creo que sean muchos los que lean esta larga perogrullada, pero necesitaba escribir lo que siento y así lo he hecho.

Solo pido que, quién sepa y pueda, intente levantar este proyecto que es el mejor en décadas para Catalunya.

Que unos pocos no sigan quitando la ilusión a tantos.

Miren Eskarne Zabalo Rojas
Ex-regidora de Ciutadans a Salou


REDACCIÓ12 Febrer, 2021
manuel-castaño.jpg

A Tarragona ja ho tenim tot a punt per a celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya el pròxim 14 de febrer. Abans que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagués decidit mantenir les eleccions catalanes, i no tenir en compte les recomanacions dels experts en salut, l’Ajuntament de Tarragona ja s’havia posat a treballar de formar ingent davant la previsió d’aquest escenari.

L’objectiu és clar: garantir la seguretat dels ciutadans i ciutadanes que vagin a votar així com la de tots els membres de les meses electorals. Per tant, ho tenim tot a punt per garantir el dret a vot a tothom.

S’ha portat a terme una feina a consciència que ha implicat professionals de diferents departaments de l’Ajuntament per complir la normativa que estipula el Procicat amb motiu de la pandèmia de la COVID-19.

El 14-F es disposarà de 14 nous col·legis electorals, això és fruit de la reestructuració d’espais necessària per a poder anar a votar el pròxim diumenge. Tot i que se n’han tancat alguns, la ciutat disposarà de 42 punts de votació que garanteixen les distàncies de seguretat i que hi ha suficient ventilació. Tots els espais estaran desinfectats i durant el 14-F es portarà a terme una neteja contínua per mantenir l’espai net i lliure de virus.

Com deia, des de l’Ajuntament volem que la gent pugui anar a votar i que ho faci amb tranquil·litat i per això, també posarem en marxa accions per afavorir la mobilitat dels votants. Des de l’EMT s’ha habilitat un servei especial d’autobusos llançadora, gratuïts,
per a tota la jornada electoral per aquelles persones que han vist modificat el seu col·legi electoral i això els obliga a desplaçar-se i no tenen mitjans per fer-ho.

La implicació del consistori en la jornada electoral no acaba aquí, està previst que hi hagi un responsable de seguretat municipal que serà qui s’encarregarà que es compleixin totes les mesures que s’han concretat per evitar contagis i que es pugui votar amb seguretat. I també, unes 140 persones de l’Ajuntament -a banda de Guàrdia Urbana, Protecció Civil i Brigada municipal- treballaran perquè es desenvolupi tot amb la màxima normalitat possible tenint en compte el marc de pandèmia en el qual estem immersos.

Per altra banda, des de l’Ajuntament realitzarem tests d’antígens als membres de les meses electorals. Això suposa una despesa extra que, un cop més, es destina a garantir la seva seguretat i la dels votants. Com no podia ser d’una altra manera, a totes les persones que per sorteig els ha tocat participar en les meses, se’ls facilitaran tots els equips de protecció individuals (EPI) necessaris perquè puguin afrontar la jornada electoral amb garanties.

Aquestes són algunes de les mesures, totes necessàries, que s’ha preparat per a aquest diumenge.

Per tot plegat, des del consistori us animem que exerciu el vostre dret a vot però sense perdre de vista, i ho reitero un cop més, que el més important és la seguretat de tots els nostres veïns i veïnes. També us demanem que entre tots actuem amb responsabilitat i consciència i que després de votar, aneu cap a casa. És vital, perquè tot sigui un èxit, que mantenim les distàncies, ens netegem bé les mans i que portem la mascareta.

Manuel CASTAÑO
Regidor de Seguretat Ciutadana i portaveu del govern municipal de Tarragona




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter