Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Gener, 2020
toni_teixidó.jpg

La proliferació d’incendis i la desaparició del Delta i de les Glaceres del Pirineu són una realitat que se’ns planta a la cara a causa del desgavell climatològic provocat per l’antropocentrisme excloent que, des del neolític, portem practicant. En som tots còmplices o culpables, sigui per acció o per omissió, doncs és per culpa de la mà humana i del fenomen que ha provocat la seva desmesura, que el Delta del riu Ebre desapareixerà i, amb ell, ho farà l’agricultura, la caça, la pesca i l’aqüicultura que implícitament li ve relacionada. Aquest futur pròxim podrà resultar més o menys traumàtic, però no s’hi podrà fer res, simplement perquè aquest indret geogràfic deixarà d’existir, almenys, tal com el coneixem en l’actualitat.

Desenganyem-nos, la desembocadura de l’Ebre no ha sigut mai un espai natural deshumanitzat i protegit, sinó tot el contrari, doncs la pressió humana, l’activitat industrial, les infraestructures viàries, l’enverinament dels sòls, la retenció dels sediments als embassaments i la captació d’aigua per a l’enaiguament agrícola i ramader són els principals motius que fan que el Delta sigui un ecosistema altament degradat i, com ja vam comprovar la setmana passada, extremament vulnerable als efectes de l’escalfament global.

Així doncs, la destrucció del Delta se’ns presenta, al primer terç del segle XXI, com una realitat objectiva i material, i prosseguir per l’actual sistema econòmic i social, senzillament com una utopia irrealitzable. Al futur no hi haurà lloc per a l’extractivisme ni per a la indústria de productes innecessaris i contaminants ideats pel paradigma consumista, ni per a l’urbanisme inspirat en el model turístic de fa 60 anys, ni en el de la dispersió de segones residències, com tampoc n’hi haurà per a les tradicions atàviques i opressives que s’associen a la ramaderia: els correbous i els tres tombs.

A les Terres de l’Ebre, un reflex que tot això va pel viarany que adverteixo, és el progressiu despoblament protagonitzat per les generacions més joves, una fugida de cervells i de professionals qualificats foragitats per la manca d’oportunitats laborals no-precàries. Com a la resta de territoris de Catalunya i del món, a les Terres de l’Ebre necessitem convertir-nos en un pol tecnològic al sud dels Vallesos i de Barcelona, amb la implantació de l’I+D+I, de hubs, de clústers de recerca i de més universitats, simplement perquè necessitem una tecnologia punta al servei d’un canvi profund de model social i econòmic que estigui basat en la preservació i protecció de les Terres de l’Ebre, de la costa ebrenca, dels seus habitants (humans i no-humans). Per tant, els correbous i el “projecte ur” plorat a les administracions, no tenen lloc a la Catalunya del progrés, doncs és ben sabut que els territoris que organitzen mostres públiques i subvencionades de sadisme, històricament són demarcacions estigmatitzades i apartades de la modernitat i del progrés social i cultural pel seu propi veïnat.

Els fruits de la terra i el model agrari estaran al servei de l’alimentació dels humans i no del bestiar; els recursos hídrics serviran per a cobrir les necessitats bàsiques de tots els éssers vius; la muntanya haurà de tornar a ser del llop i del linx, com també de la resta d’animals no-humans als qui hem foragitat del seu únic hàbitat. No hi ha pla B ni altres fonaments sobre què es puguin aguantar les bigues que forjaran les solucions a la depredació que fem del nostre entorn. El Delta pot simbolitzar la lluita contra el canvi climàtic, tot depèn de la consciència de tots nosaltres, però el que si que queda clar és que els correbous simbolitzen el dominacionisme estractivista, causa directa de l’emergència internacional que patim.

Després del Gloria, i en relació a les conseqüències (en general) de l’escalfament global, els catalans no podem instal·lar-nos en el victimisme. Posem per cas quan aquests darrers dies han aparegut als mitjans de comunicació bona part dels alcaldes de les poblacions afectades per la tempesta Gloria, esglaiats demanant solidaritat i ajut, requerint empatia relacionada amb una desgràcia que ha causat un dany considerable al territori. Sobta que siguin els mateixos alcaldes que s’apleguen al voltant de manifestos i declaracions d’intencions amb els que traslladen a la societat catalana la seva determinació de voler continuar causant dolor i sofriment als bous, -malgrat una majoria absoluta de la mateixa societat exigeix la fi d’aquestes crueltats-, on precisament demostren tenir molt poca empatia, ja no només amb els subjectes directes dels linxaments, sinó amb la voluntat popular dels catalans, els mateixos individus als qui se’ns demana solidaritat.

Si els catalans vam manifestar-nos en contra del transvasament, formem tots part d’un pateix país; si els catalans donem suport a les justes reclames de treballadors, estudiants (i usuaris en general) de les poblacions de les Terres de l’Ebre per a què gaudeixin d’un ferrocarril digne o d’unes comunicacions modernes, formem tots part d’un mateix territori; si els catalans de totes les vegueries sempre hi som quan ha fet falta (no parlo pas dels governs de torn), llavors, ¿per què els portaveus dels mateixos municipis taurins es mostren bel·ligerants quan el Parlament va significar-se en contra dels correbous, d’acord amb el sentiment de la majoria social i amb la més que justa exigència d’acabar amb el privilegi d’una excepció a la llei de protecció dels animals? Per què no us mostreu empàtics ni conseqüents amb la resta de la ciutadania? Les singularitats festives les haureu de trobar al marge de la tortura taurina, i des de la ciutadania compromesa us hi ajudarem com sempre hem fet.

Com deia, no podem fer-nos les víctimes davant de l’escalfament global i no actuar determinadament per posar-hi remei. No s’hi valen pedaços. Si les Terres de l’Ebre volen continuar existint com a comunitat, no podran romandre alienes al canvi de paradigma urbanístic, agrari i industrial que es necessita per contrarestar els efectes de l’emergència climàtica. La utopia del creixement econòmic basat en l’explotació il·limitada i mal planificada dels recursos de la Terra no farà més que conduir-nos cap al col·lapse i cap a una pugna social sense precedents. Més enllà de la sobreexplotació del Delta i dels correbous hi haurà vida, una de millor, més justa, solidària, ecològica i inclusiva. El futur és la tecnologia aplicada als sistemes de producció i el sector serveis, que inseparablement hauran de ser respectuosos amb el medi ambient i el rebrot de la vida natural. Com més resistència vulguem oferir a la transició de l’actual paradigma productiu i econòmic actual al progrés que pot garantir la nostra supervivència com a civilització, més tard i malament hi entrarem, i això ja ens va passar amb la il·lustració. No voldrem pas repetir-ho, oi?

Toni TEIXIDÓ
És mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya


REDACCIÓ25 Gener, 2020
joan-planellas_.jpg

El passat 30 de setembre, a l’inici de la commemoració dels 1.600 anys de la mort de sant Jeroni, el primer traductor de la Bíblia al llatí, el papa Francesc va fer pública una carta apostòlica per la qual institueix el «Diumenge de la Paraula de Déu» i estableix que se celebri el tercer diumenge de durant l’any. Feia tres anys que a les diòcesis catalanes ja celebràvem aquest diumenge, però a l’inici de l’any litúrgic, és  a dir, el primer diumenge d’Advent. En rebre aquesta carta, com és obvi, hem canviat la data, que enguany s’escau avui, 26 de gener. A més, les possibles activitats complementàries que ja havíem començat a realitzar en la setmana que en dèiem «de la Bíblia», es faran tot seguit, és a dir, enguany del 27 de gener a l’1 de febrer.

El papa Francesc institueix aquest diumenge per tal que tot el poble sant de Déu reflexioni i valori la importància que té llegir i viure el contingut de la Paraula de Déu en la pròpia vida cristiana. El Concili Vaticà II va donar un gran impuls al redescobriment de la Paraula de Déu, amb la seva Constitució Dei Verbum, «Paraula de Déu». I el mateix Concili Provincial Tarraconense, del qual comencem a celebrar el vint-i-cinquè aniversari, hi dedicà tota una part dels seus debats i, en la primera resolució sobre el tema, considerada a més com a prioritària, hi trobem escrit: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (n. 48).

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. A casa nostra cal lloar i agrair l’esforç de l’Associació Bíblica de Catalunya, sobretot a l’hora de traduir i promoure l’anomenada Bíblia Catalana en la seva traducció interconfessional. Però la veu de la Paraula ha de ressonar també a través de la ràdio, de les artèries informàtiques d’Internet, dels canals de difusió virtual on line…, ha d’aparèixer en els esdeveniments culturals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola.

D’altra banda, la família, tancada a la seva llar, amb les seves alegries i els seus drames, és un espai fonamental en què ha d’entrar la Paraula de Déu. La Bíblia està plena de petites i grans històries familiars. El salmista imagina amb vivacitat el quadre serè d’un pare assegut a taula, envoltat de la seva esposa, com una vinya fecunda, i dels fills, com plançons d’olivera (cf. Sl 128). Cada casa hauria de tenir, doncs, la Bíblia, custodiar-la dignament, llegir-la i pregar amb ella, perquè «infants i vells, joves i noies» (Sl 148,12) escoltin, comprenguin, lloïn i visquin la Paraula de Déu.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ25 Gener, 2020
Screenshot_20200124_170823.jpg

Aquest 2020 els vendrellencs i vendrellenques som música, teatre, dansa, bèsties, foc, ball, lletres, gastronomia i patrimoni.

Aquest any podem ser allò que sempre hem somiat, una vila unida entorn la cultura. Una cultura diversa, rica, dinàmica, viva i plural, per això som capital.

Sílvia Vaquero

És una oportunitat per reviure l’esperit d’il·lustres vendrellencs i aconseguir que les seves obres, creacions i pensaments arribin a tothom: Pau Casals, Àngel Guimerà, Apel·les Fenosa o  Andreu Nin; una oportunitat per ser capaços de donar veu a la gent anònima, que omple les places i els carrers de la nostra vila, que viu el dia a dia del nostre municipi.

Som Capital de la Cultura Catalana perquè el Vendrell som passat, present i futur. El passat perviu en el patrimoni; el present es manifesta en les entitats, les associacions, els historiadors i les historiadores, en els músics, els artistes, en definitiva, en tots aquells i aquelles que s’expressen a través de llenguatges universals. I som futur perquè volem que les generacions que vindran i les que estan creixent entenguin la cultura com un tot que és capaç de transformar una societat a millor.

Desitgem que aquest any l’entorn urbà sigui l’escenari principal, perquè el carrer és el testimoni dels esdeveniments. El so de les gralles, dels timbals, de les bandes, dels bastons, dels picarols, les castanyoles, els colors dels vestits i les cintes, el so de la música i la intensitat del foc han d’arribar a tots els racons de la vila i dels nostres cors. Perquè hem d’aconseguir emocionar-nos i emocionar també a aquells que encara no ens coneixen, perquè només a través de la il·lusió farem del Vendrell, un Vendrell millor.

Som capital, felicitem-nos.

Silvia VAQUERO MARTÍN
Regidora de Cultura a l’Ajuntament del Vendrell

 


REDACCIÓ23 Gener, 2020
ricardCheca.png

Ja diu el refrany que ‘la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho’. I això mateix és el que es demana als responsables de la fàbrica IQOXE i de totes les administracions (governamentals, policials o d’inspecció) d’aquest país. Sobre l’explosió de la planta química de La Canonja hi ha moltes ombres i interrogants.

Abans d’entrar a fer valoracions, necessito saber si es podria haver evitat aquest accident tràgic. Si la resposta és sí, resulta interessant saber què va fallar i per què no es va fer i si la resposta és no, cal saber els motius que van posar fi a la vida de tres persones. No dubto de la responsabilitat i exigències d’algunes de les empreses instal·lades en el polígon petroquímic de Tarragona, però no hem de ser il·lusos per descartar que tots els empresaris no trampegen la legalitat.

La qualitat i, sobretot, la seguretat haurien de ser els eixos fonamentals d’aquest sector. No es tracta d’una empresa sense conseqüències i riscos per a la societat. Ans el contrari. Una equivocació o distracció en una planta pot provocar el caos al territori. No podem permetre que s’abaixi la guàrdia o que l’avarícia d’uns posi en perill la vida de moltíssima gent.

A mi personalment – que no els crec ni un pèl – no em serveix que diguin tenir els papers en regla i protocols de seguretat, si tot això, en la pràctica, no passa de paper mullat. Els testimonis d’alguns treballadors (i familiars d’aquests) ens posen la pell de gallina.

Els polítics i governants voldran pactar amb secretismes només per diners? Giraran l’esquena als afectats? Sabran estar a l’altura? O s’imposarà la covardia i la mentida col·lectiva? Ara és quan s’ha de tenir allò que s’ha de tenir…

La poca plantilla i la seva poca experiència i formació no consten de cap pla d’emergència ni requereix llicències municipals. Les directives per accelerar la producció i la pressió sobre els empleats tampoc està plasmada en cap document. Per tant, digui el que digui l’empresa, hi ha moltes ombres per esclarir. No em serveix que vagin de bona gent i de complidors escrupolosos de la legalitat quan la majoria dels treballadors coincideixen en la poca sensibilitat per la seguretat (efectiva) i la qualitat del material emprat en la fàbrica. Els polítics i governants voldran pactar amb secretismes només per diners? Giraran l’esquena als afectats? Sabran estar a l’altura? O s’imposarà la covardia i la mentida col·lectiva? Ara és quan s’ha de tenir allò que s’ha de tenir…

La mortífera explosió d’IQOXE ha de representar un abans i un després. Ningú pot quedar indiferent. Totes les entitats han de fer els (im)possibles per arribar al fons de la qüestió i dirimir responsabilitat, encara que sigui per respecte a les víctimes. Només per això. No tot s’hi val. Encoratjo els investigadors a no cedir a cap pressió política o empresarial.

No poden continuar al capdavant d’un sector tan delicat persones que només veuen beneficis econòmics i releguen a un tercer pla la seguretat.

No em serveix que IQOXE contracti la millor empresa d’Espanya per blanquejar la seva imatge, tenint a l’esquena la mort de tres persones

Espero i desitjo que el govern de la Generalitat, els ajuntaments, les inspeccions de Treball i les autoritats judicials remin en el mateix sentit. No hem de tenir por que les empreses marxin. Només marxaran les que no tenen cap intenció de respectar la legalitat. Les altres – les serioses – intensificaran tots els mecanismes i controls de seguretat.

No em serveix que IQOXE contracti la millor empresa d’Espanya per blanquejar la seva imatge, tenint a l’esquena la mort de tres persones. M’agradaria saber si els directius de la fàbrica van visitar els ferits i els familiars de (totes) les víctimes.

A ningú se li ha de tremolar les mans. S’ha d’arribar fins a les últimes conseqüències, caigui qui caigui. Els que callin i no facin res seran còmplices de totes les desgràcies que puguin ocórrer. Amb la nostra seguretat (i la dels nostres fills) no s’hi pot jugar. Ho tenim clar? Segur?

Ricard CHECA
Periodista


REDACCIÓ22 Gener, 2020
ricardCheca.png

Jo realment al·lucino. No entenc la poca sensibilitat d’alguns polítics, sobretot quan no hi ha eleccions a la vista. Això és el que ha passat a Tarragona arran del tràgic accident de la planta IQOXE, que ha costat la vida, de moment, a tres persones.

És molt trista l’absència de representants de l’executiu de Pedro Sánchez al costat dels familiars de les víctimes. L’escalf en aquests moments és important i la sensibilitat, també. No entenc que un govern, progressista i preocupat per les persones, no hagi tingut la delicadesa de desplaçar-se al lloc dels fets o fer una visita (encara que sigui de cortesia) als hospitalitzats.

Hi havia programada una visita del ministre Ábalos que va ser cancel·lada arran de l’accident. Malament. Li haurien d’haver dit que vingués i que aprofités per interessar-se personalment pels afectats i ferits. Quina poca sensibilitat, insisteixo.

El president Pedro Sánchez va venir a Catalunya a visitar uns policies ferits. El ministre d’Interior, també. I ara què? La mort de tres tarragonins no és prou motiu per sensibilitzar els nostres representants de l’Estat?

No és d’estranyar la desafecció política. No es pot tractar la població d’aquesta manera, amb aquest desinterès. Ara ens diran que la delegada i subdelegat del govern estan pendents de la situació i que l’executiu farà costat a les víctimes i bla, bla, bla…. El cert és que Tarragona no els interessa per a res.

El que diguin realment no em desperta gens d’interès. El que importa és que no hi ha cap foto dels governants donant suport a un moment de veritable tragèdia. La gent, sobretot la que ha de (con)viure amb la petroquímica, està espantada i s’està adonant que Don Dinero és qui mana i ordena.

Hi ha molts interrogants a l’aire i sort que els Mossos d’Esquadra estan investigant el que va passar realment. Espero que no siguin permeables a les pressions, perquè, en definitiva, la seva valentia és l’únic que ens queda per fer justícia.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ10 Gener, 2020
ricardCheca.png

L’any 2020 arriba carregat de notícies i també de moltes incerteses. Pedro Sánchez acaba de ser investit president del govern espanyol amb el suport de Bildu i dels republicans. Un acord que no sortirà gratis al líder socialista.

Seria incomprensible que ERC i els bascos permetessin la investidura de Sánchez –qui es va posicionar al costat del PP en l’aplicació del 155 a Catalunya– a canvi de res.

Entrevistant a Pedro Sánchez

Cal rebaixar el suflé judicial i la tensió política en què està submergida la relació entre els governs central i català. És obvi que estic d’acord amb l’acord d’investidura. No és el desitjable, però és el possible. Era això o anar a eleccions i que ens mengi la dreta radical, extrema i xenòfoba. Al PP, a Ciutadans i a Vox ni aigua, perquè a aquests vividors de la política només els alimenta la mala maror. El suport d’ERC a la investidura de Sánchez ha de servir perquè a Catalunya torni la calma i que la política torni a ocupar el seu lloc, allunyada dels jutjats. Hauria de servir també per aconseguir que la justícia no sigui el braç executiu de cap tendència política.

El paper (ridícul, per cert) que està tenint (una part de) la justícia espanyola davant les institucions europees prejudica la imatge de país i denigra el nostre sistema democràtic. La politització de la justícia acabarà convertint Carles Puigdemont en víctima.

És inconcebible que el sistema judicial guanyi protagonisme en moments crucials d’efervescència política. Em molesta (i molt) parlar de jutges conservadors i progressistes. Hauríem de parlar de justícia i prou

És inconcebible que el sistema judicial guanyi protagonisme en moments crucials d’efervescència política. Em molesta (i molt) parlar de jutges conservadors i progressistes. Hauríem de parlar de justícia i prou. Espero i desitjo que el primer govern de coalició posi algunes coses al seu lloc i que Espanya recuperi el prestigi internacional com una democràcia madura. Tinc fe que tard o d’hora el conservadorisme més ranci esdevindrà una anècdota o un malson. Vull que els polítics es dediquin a la res publica, que la justícia apliqui les lleis i que els ciutadans deixem d’actuar com a xais sense massa crítica.

Sóc conscient que aquest govern no serà la panacea de tots els problemes, però confio que minvi la tensió que interessa a molts polítics. La solució implicaria, segurament, fer que ses senyories –judicials i polítiques– es dediquin a ser exemples socials a seguir. No necessitem pagar una tropa que no fa res més que insultar i complicar-ho tot.

L’independentisme no és un problema, el problema és la (nefasta) classe política que (no) ens representa. Sánchez no tindrà una vida fàcil i estic d’acord que els republicans no s’ajupin davant un possible govern capaç d’ignorar les inquietuds catalanes. Sense diàleg i negociació, l’executiu socialista no tindrà futur ni convivència, i Espanya tampoc. Si res no canvia (en la pressió política), ERC les passarà canutes.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ1 Gener, 2020
oscar-molero.png

En años se decidió contar los días agrupados de doce meses, desde enero hasta diciembre pasando por agustos veranos y febréricos inviernos… inventos del hombre para coincidir en el tiempo y para que la civilización modérnica sea ese ganado que pierde su tiempo en gastarlo consumiendo productos en los que el marketing ha convertido en irresistibles, necesarios y hasta imprescindibles.

Ahora que acaba uno de esos años en otro diciembre más, por lo visto toca copiar y pegar felicitaciones whassaperas y comprar incluso a débito manjares sobrevalorados para cumplimentar y retroalimentar nuestros menús…¡menos mal que sólo hay un diciembre cada año!!!

Yo no voy a felicitaros y copiar y pegar uno de esos vídeos y mensajes impersonales que llegan desde el más allá hasta aquí determinando la manera de cumplir otra necesidad más del humano que es la de responder al compromiso, yo simplemente quiero agradecer y compartir con vosotros todo lo bueno y malo que este año me regaló a diario y que ya forma parte de mi equipaje de a bordo por la vida…

En este año ha primado el sentimiento, la lucha, la paciencia, la resistencia, el amor propio, la lealtad, la soledad en calma, la pasión a fuego ardiendo y el placer del tierno amor. He convivido con la nostalgia, he batallado contra guerreros enmascarados y he dado de comer al hombro sin hambre y he robado la comida a la gula que acumula llenando sus bolsillos cargando mulas. Me han pasado tantas cosas…!! Bufff!! No lo podríais imaginar!! Por eso quiero agradecer a este año que dejamos todo lo que me ha hecho vivir, recordar, reconocer, sentir y descubrir… Gracias 2019!!

 

“Y AHÍ VA LA APERTURA DEL SOL DEL 2020…

Hola año 2020, sólo te voy a pedir una cosa…

FELIZ…..   de lo demás ya me encargo yo.

Un abrazo para tod@s y no olvidéis que la felicidad está en cada uno de vosotros, se trata simplemente de tener y tomar conciencia  de quienes somos y lo capaces que podemos llegar a ser….

Reíros de la vida y en ella!!!

 

Óscar MOLERO

 


REDACCIÓ31 Desembre, 2019
jesusSantJordi.jpg

Estem poques hores abans de donar la benvinguda a un altre any. Deixem enrere les dificultats, les penes i els dessabors d’un any que passarà irremeiablement als annals de la Història.

El nostre digital, amb els pocs recursos econòmics i personals que disposa, ha intentat estar en tots aquells indrets que ens requeria l’actualitat més prement. Hem fet els possibles (i a vegades els impossibles) per fer la cobertura dels episodis més destacats de l’actualitat.

Som un mitjà local que (sense voler donar classes de  moral ni ètica periodística) pensa en gran i té com a principal objectiu (que a vegades es converteix en obsessió) informar de forma diferent. Singular? Sí i diferent, també. Ens agrada interpretar la realitat i explicar el que passa a la nostra manera, amb sentiment, però sempre intentant no faltar a la veritat.

És obvi que molts ens acusaran de no ser objectius, però ens preguntem cada dia perquè hem de ser objectius si no som objectes? Formem part de la societat i hem de saber traslladar la informació d’acord amb la realitat del nostre entorn. Som subjectes d’aquesta societat i conseqüentment subjectius. No hi ha veritats absolutes. Per això, abans de demanar-nos objectivitat ens hauran de reclamar imparcialitat i pluralisme.

Molts ens acusaran de no ser objectius, però ens preguntem cada dia perquè hem de ser objectius si no som objectes?

El dia a dia ens consumeix i som conscients que sovint no dediquem l’atenció a sectors i a col·lectius que la requereixen. Som pocs i el dia només té 24 hores, de les quals treballen moltes més del que estipula la legislació laboral. Però no ens en penedim. Ho fem de bon grat, perquè el suport que reben per part dels nostres lectors, les nostres fonts i els anunciants ho recompensa. Sense la comprensió de molts dels que ens segueixen seria impossible arribar on hem arribat i satisfer algunes de les exigències de la nostra raó de ser: el lector.

Hem intentat, amb més o menys encerts i amb més o menys dificultats, ser honestos i estar a l’altura de l’encàrrec que ens han fet. Mai no hem defallit, fins i tot quan ens hem sentit menystinguts o denigrats i tampoc ens hem acovardit davant les pressions, amenaces o querelles criminals. Solen dir que la mida no importa, el rellevant és l’actitud… Tota la raó.

La confiança dels lectors i dels anunciants es guanya amb fets i aquest és el nostre compromís. Fa 5 anys que existim i volem continuar almenys cinc anys més. Continuarem fent les preguntes que toquen, investigant i fent allò que més ens agrada: fer periodisme de proximitat, sense oblidar el nostre entorn més immediat i la història.

De cara a l’any nou renovem els nostres compromisos amb els lectors i la societat. Prometem no deixar de treballar, d’esforçar-nos per mantenir la nostra independència i l’essència humana i professional

Aquest any, el nostre digital ha pogut acompanyar en directe i in situ el judici contra el procés al Tribunal Superior a Madrid i contra el president Quim Torra al TSJC. I volem continuar acompanyant els moments històrics. No volem prometre res que no podem complir. No volem vendre fum ni créixer a costa de malabarismes que, a banda d’estèrils, són, com solen dir les àvies, sol de poca dura.

No ens falta il·lusió ni energia per seguir informant sense perdre la nostra essència. Els nostres lectors s’ho mereixen i així ens ho demanen.

Demanem disculpes pels errors comesos, però també és veritat que ningú no ha dit mai que som perfectes.

De cara a l’any nou renovem els nostres compromisos amb els lectors i la societat. Prometem no deixar de treballar, d’esforçar-nos per mantenir la nostra independència i l’essència humana i professional.

No podem oferir l’impossible, però farem els impossibles per no decebre

Tot l’equip de larepublicacheca.cat agraeix la confiança i l’estima rebuda i es compromet a treballar de valent per satisfer els nivells d’exigència imposats pels nostres lectors i anunciants. No podem oferir l’impossible, però farem els impossibles per no decebre. Gràcies a tothom i esperem que l’any 2020 arribi carregat de valors i bones notícies.

Volem continuar treballant per ser dignes i mereixedors de la vostra confiança.  Bones Festes i gràcies, de tot cor!!!

La Direcció

 


REDACCIÓ29 Desembre, 2019
joan_planellas.jpg

En el marc de les festes de Nadal, la festa de la Sagrada Família és un do de Déu que ens convida a assemblar-nos a la família de Natzaret per tal de poder-nos emmirallar en el seu testimoniatge i, d’aquesta manera, retrobar la grandesa de la vida familiar.

Les famílies són objecte d’una gran esperança en tothom, però avui, al mateix temps, esdevenen molt fràgils. Les condicions econòmiques són complicades. El treball lluny dispersa sovint les famílies. L’atur desmoralitza els joves i desestabilitza les llars. Les mentalitats evolucionen. Hi ha noves relacions en el si de la família, a banda del nou lloc de la dona en la família i en la societat. Però també hi ha la por al compromís de la durada per a tota la vida, el culte de «tot ha de ser de seguida», la por a la renúncia i a l’esperit de sacrifici per l’altre… Tot això últim arruïna la família, mina la fidelitat i amplifica els conflictes entre generacions. ¿Quants pares no es desesperen en veure els seus fills esdevenir fills i filles «pròdigs», com el de l’Evangeli? ¿Quants joves no estan mancats de llars sòlides i radiants que els facin venir ganes d’assemblar-s’hi? ¿Quants infants, esquinçats entre els seus pares separats, es troben mancats de la seguretat afectiva tan necessària per a l’equilibri de la persona?

El record de la família de Natzaret, la família de Jesús, esdevé un repte per al nostre temps, en què tantes famílies es trenquen, o tants joves han decidit de viure simplement en parella perquè veuen en el matrimoni tan sols una convenció burgesa o l’oficialització de l’egoisme entre dues persones.

El record de la família de Jesús demana, en canvi, posar en el centre l’amor cristià, amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica. No hi ha cap realització familiar perfecta del tot. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit. És així com l’Evangeli «salva» no sols les persones sinó també els grups humans, i especialment aquest bàsic que és la família.

«Concediu-nos d’imitar sempre els exemples de la Sagrada Família», resem en una de les pregàries del Missal Romà de la festa d’avui. No, naturalment, en les seves mateixes formes i estructures, però sí en el seu Esperit: el de l’amor, el servei, la generositat i la recerca del bé de tots. Per tant, el record de la família de Natzaret és una invitació a veure la nostra pròpia família a la llum de l’experiència familiar del mateix Jesús. És també una invitació a no reduir la vida de família als problemes de la parella, sinó a obrir-la a la comunió amb Déu, de manera que la família esdevingui un signe lluminós i transparent del diàleg entre Déu i els homes.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ16 Desembre, 2019
JORDI-CARTANYA.jpg

Aquest diumenge 16 de desembre, se celebra la jornada central de la Marató de TV3, on durant tot el dia es recolliran aportacions de diners de la ciutadania per destinar-los a fer front al càncer. Seran euros dirigits a finançar projectes d’investigació per avançar en la curació d’una de les malalties més greus i generalitzades avui en dia.

Aquest projecte sorgit de la societat civil, que va néixer l’any 1992, ha esdevingut un clàssic de la solidaritat al nostre país, amb unes xifres rècord de participació i col·lecta de diners molt per sobre d’altres maratons similars que es realitzen en altres països. Això diu molt de la nostra societat i de la implicació de totes i tots en aquells projectes que contribueixen directament a millorar la vida de les persones.

Jordi Cartanyà

La salut és un bé preuat i que tots i totes volem preservar. Per això, la millor inversió és en investigació, ja que permet avançar en tècniques, fàrmacs i mesures que incideixen directament en el dia a dia de molts malalts. Algunes veus qüestionen que hagi de ser la Marató la que financïi projectes de recerca i que, en canvi, no ho facin els governs a través de la inversió pública. És cert que l’Estat espanyol està a la cua de la inversió pública en I+D+I.

Els prop de 14.000 milions d’euros actuals són un percentatge inferior al que hi dediquen altres països d’Europa. Invertir en I+D+I és fer-ho en futur, és projecció, és desenvolupament i sobretot és millora de la qualitat de vida, no només en l’àmbit de la salut sinó també en les oportunitats tecnològiques i empresarials.

Ara bé, això no treu que una iniciativa social com la Marató s’hagi de menystenir, perquè a més de la recaptació que assoleix i que és fonamental per impulsar la investigació, hi ha un seguit de valors que se’n deriven i que són molt importants. La informació i la divulgació que es fa de les malalties ajuden en el coneixement, en la comprensió dels qui les pateixen, i també a reduir l’estigma social d’algunes de les malalties tractades. Recordo en aquest sentit algunes maratons dedicades a les malalties mentals, a la Sida, al Síndrome de Down, a l’obesitat, i d’altres, que han possibilitat entendre com se senten les persones afectades i han ajudat a normalitzar-les en la nostra societat, a través de la humanització que es fa en el programa televisiu i en les múltiples sessions de divulgació a escoles, instituts i locals socials de les nostres ciutats.

També vull destacar els valors associats al voluntariat i a la solidaritat. Quants grups d’amics, entitats de tota mena i persones individuals dediquen part del seu temps a organitzar petits actes destinats al bé comú? Moltíssims. Això que pot semblar tant senzill és una de les claus de l’èxit de la Marató i el que ens fa admirables com a societat, aquest treball col·lectiu pel bé comú, on tothom aporta el que pot ja sigui amb feina, diners o idees.

La nostra ciutat no es queda pas enrere en l’organització d’actes per la Marató. Enguany a Valls hi han divuit activitats organitzades per entitats, ampes i clubs esportius, que fan que tots i totes ens moguem amb finalitats solidàries. Vull destacar especialment els actes que cada any organitza la comissió social del Club Bàsquet Valls, per la seva superació continuada i la quantitat d’activitats organitzades.

Dit això, us animo a tots i a totes a participar en aquesta nova edició de la Marató de TV3, dedicada al càncer, una malaltia que és la primera causa de mort a Catalunya entre els homes i la segona entre les dones. De fet, a tots i a totes en un moment o altre ens ha tocat d’aprop, i hem tingut vivències contradictòries, des de pèrdues sobtades i incomprensibles fins a veure com els pitjors diagnòstics inicials anaven virant a base de tractaments innovadors i d’una fantàstica atenció sanitària cap a la superació de la malaltia. Perquè l’avenç tècnic ens ha permès un increment de la supervivència d’un 7% en els darrers 10 anys, una xifra que demostra que la inversió en I+D+I dóna els seus fruits a mig o llarg termini.

Com moltes iniciatives que emprenem en el nostre país, la suma de voluntats permet superar els reptes més difícils que tenim com a societat catalana. La Marató és un exemple evident d’aquesta empenta de la ciutadania i un projecte que ens ajuda a avançar en la qualitat de vida de les persones malaltes alhora que ens fa més forts i millors com a societat.

Jordi CARTANYÀ
Primer Tinent d’Alcalde i portaveu d’ERC Valls

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter