Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ28 Novembre, 2020
herman_pinedo.jpg

Tarragona és Patrimoni Mundial des de fa vint anys. Des d’aleshores hi ha hagut diferents governs i responsables polítics al capdavant que, amb més o menys fortuna, han desenvolupat i impulsat diferents projectes en relació amb el patrimoni. Sí, ens enganyaríem si diguéssim que hi ha hagut un abandonament total per part de les institucions. S’han fet coses millors o pitjors, però se n’han fet.

Ara bé, ens preguntem: s’ha fet tot el necessari? S’ha fet tot el que la ciutat necessitava per estar a l’alçada d’una distinció que per llegat sens dubte Tarragona mereix? Estic segur que aquesta pregunta suscita divisió d’opinions, però crec que està bé que ens la fem. Mirar cap enrere de vegades és necessari per afrontar el futur més preparats i reconeixent els errors del passat.

La meva resposta a aquesta pregunta és clara: crec que es podria haver fet més i, sobretot, crec que es podria haver fet diferent. Un exemple. Les famoses grades de fusta de la Plaça Sedassos van tenir un cost aproximat de 240.000€. Una inversió controvertida i que va comptar amb el rebuig de diferents institucions i especialistes. Doncs bé, amb aquest mateix import es podria haver intervingut preventivament a l’Amfiteatre i es podria haver evitat el seu tancament. A més a més, tenint en compte que diferents tècnics municipals ja havien informat que els problemes estructurals eren clarament visibles. Aquest és només un exemple, és clar, però evidencia que, des de les institucions públiques, des de l’Ajuntament, tenim un poder de decisió important a l’hora de decidir on invertim els diners de tots els tarragonins i tarragonines i que, per tant, els responsables polítics tenim capacitat d’influir en els pressupostos i en la despesa.

Estem en el camí correcte. Ara bé, ni serà ràpid ni serà fàcil. Hi ha feina per a diverses legislatures

Així, el resultat de les diferents decisions polítiques en matèria de patrimoni dels darrers vint anys és el que podem veure als nostres carrers. Per a mi, i ho dic com a regidor de Patrimoni, però també com a ciutadà, la salut del nostre patrimoni no és bona. A partir d’aquí, què podem fer?

Des que vam començar a governar ara fa un any i mig – i quin any i mig! – hem dut a terme un gir de 180 graus en la manera en què entenem i gestionem el nostre patrimoni. Així, el principal objectiu que ens hem marcat ha estat invertir en la conservació. En aquest sentit, s’ha multiplicat per més de sis la partida destinada a conservació, passant dels 15.000 euros anuals de 2019 als 100.000 de 2020. A aquests 100.000 euros, cal afegir-ne 100.000 més d’anuals que és l’aportació de la Generalitat de Catalunya, el que fa un total de 200.000 euros a l’any durant quatre anys només en conservació i manteniment. Faltarà, segur, però creure en el nostre patrimoni han de ser fets, no només paraules.

Tarragona està impregnada d’història en cadascuna dels seus carrers i racons

Sumat a això, estem destinant els diners de les inversions a redactar i executar projectes que impliquen recuperació de patrimoni. Els problemes estructurals de l’Amfiteatre, la recuperació de les tan malmeses façanes del Pretori, la recuperació de la Plaça del Pallol, la recuperació de diferents trams de la Muralla, etcètera…en definitiva, hem centrat els esforços municipals en conservar, recuperar i mantenir aquesta part de nostre passat que ens fa referència a nivell nacional i internacional.

D’altra banda, el segon dels objectius que ens hem marcat és el de millorar la museïtzació dels nostres espais patrimonials. Què ensenyem i com ho ensenyem al visitant, és part fonamental de la nostra imatge. Una de les coses que més trobo a faltar quan passejo pels nostres carrers, és la informació necessària perquè puguem entendre on som i el que veiem en cada moment. Tarragona està impregnada d’història en cadascuna dels seus carrers i racons, i tot això s’ha de fer més visible i posar-ho en valor. Hem de generar un relat de ciutat que serveixi per entendre, de manera didàctica i accessible, el passat diacrònic de la nostra ciutat. Tot això ha de servir també per al creixement cultural i econòmic de Tarragona.

Finalment, però no menys important, el tercer objectiu en el qual estem treballant és el de posar en valor, dignificar i donar suport als professionals vinculats al sector del patrimoni.

L’Ajuntament ha de tenir cura sempre a les seves treballadores i treballadors. Sempre. Sense matisos. A més, com a institució pública que gestiona patrimoni hem de facilitar, en la mesura del possible, que professionals del turisme i de la cultura tinguin els espais i les eines per  a funcionar en les millors condicions. Així mateix, hem d’impulsar, donar suport i aprofitar la investigació científica, que és bona i molta la que tenim a Tarragona (URV, ICAC, IPHES).

En definitiva, crec que aquestes mesures i projectes contribueixen a marcar el nou rumb a seguir per estar a l’alçada de la distinció que té la nostra ciutat. Tarragona ha de caminar cap a un model de gestió del patrimoni proactiu que, de manera coordinada, posi en valor el que té, que és molt. Per què no aspirar a ser una referència en la gestió del patrimoni a Europa? Podem aconseguir-ho, sobretot si som capaços de sumar a aquest immens repte a les diferents administracions competents. En aquest sentit, la formació d’una taula de treball compartida amb la Generalitat i l’Estat és un primer pas per generar aquest full de ruta que suposi el suport i l’impuls que necessita el nostre patrimoni.

Per què no aspirar a ser una referència en la gestió del patrimoni a Europa?

Així, vint anys després de la declaració de Tarragona com a patrimoni mundial, crec que estem en el camí correcte. Ara bé, ni serà ràpid ni serà fàcil. Hi ha feina per a diverses legislatures i per això és important generar aquestes eines perquè, governi qui governi, hi hagi una estructura consolidada sobre la qual seguir enfortint el nostre patrimoni.

Crec que aquest aniversari ha de ser un punt d’inflexió en la manera en què, tant polítics com a ciutadans, entenem i gestionem el nostre patrimoni. Ara més que mai hem de seguir invertint i apostant per la cultura com a eina de futur. Tot perquè, d’aquí a cinc, deu i vint, anys, Tarragona sigui una capital de referència en la gestió del patrimoni.

Herman PINEDO
Regidor de Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
Toni-Cruz.png

¿La seguridad en nuestro municipio, Torredembarra, importa? ‘This is the qüestion’. Torredembarra está sumergida en un pozo cada vez más hondo por el incivismo, vandalismo y actos delictivos. ¿Falta de responsabilidad? ¿Impasividad de un gobierno de Torredembarra y del alcalde, máximo mandatario de nuestro municipio? Toda la culpa no puede recaer ante esta figura, aunque es evidente que sí que tiene parte de responsabilidad.

Como portavoz del grupo municipal de Ciutadans solicité información al alcalde acerca de la falta de seguridad en Torredembarra y solo nos deleitó con cifras sobre actos delictivos ocurridos en el municipio, que presentan un panorama de ocupación de viviendas (en el último año, cuatro de ellas en la Marítima Nord), drogas, peleas, botellones y fiestas en periodo de pandemia y fuera de ella. Todo ello datos que se pueden sacar de Internet. La pregunta sería y es, la siguiente: ¿Qué modelo de seguridad plantea el alcalde para nuestra ciudad y para nuestros vecinos? Porque solo leyó una enumeración de las actuaciones policiales realizadas. Hay que decir que la policía local, dentro de sus posibilidades, realiza un trabajo excepcional. Pero la falta de efectivos es un problema que hay que afrontar porque, cuando un responsable público se ve obligado a contratar vigilancia privada, malo.

Desde Cs consideramos que el alcalde debería dar explicaciones acerca de sus intenciones programáticas en el ámbito policial y de la regiduría que ostenta a corto, medio y largo plazo. Pero sobre todo debe dar soluciones para reducir los delitos y el incivismo al que está sometida Torredembarra.  La mayoría absoluta tiene estas cosas: el gobierno hace lo que cree conveniente y la oposición no importa. Así, nos encontramos con que los medios de comunicación preguntan y no sabemos nada de nada. Los ciudadanos nos preguntan por la calle ¿qué va a hacer el ayuntamiento ante la situación de Torredembarra? Incluso los propios policías también preguntan. Y lo peor de todo es que no tenemos respuesta.

Como oposición, nuestro deber es preguntar públicamente al equipo de gobierno y el deber de un máximo representante es informar a todos los grupos municipales y a los vecinos sobre su programa de actuación política. El tema policial no puede ser tabú y no se puede excluir a la oposición de toda esta cuestión, porque también somos cargos públicos y también vecinos. Torredembarra necesita más seguridad. Los ciudadanos deben pasear por las calles sin miedo, los comercios deben abrir y cerrar sin miedo a sufrir un robo o un susto y en las plazas y parques no se deben de reunir grupos de más de seis personas. Mientras no consigamos todo esto, Torredembarra seguirá en ese pozo oscuro y sin fondo.

Toni CRUZ
Portavoz de Cs en el Ayuntamiento de Torredembarra

 


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
576_1421932154ibarra.jpg

Garratibada. Així és com em vaig quedar després d’escoltar Pere Aragonés (ERC) en plena sessió parlamentària. Interpel·laven al senyor Aragonés sobre el vodevil que protagonitzen cada dia ERC i Junts per Catalunya al Govern de Catalunya acusant-se mútuament de deslleialtat.

Aquell dia havíem viscut un episodi sense precedents com ho és el fet que els consellers d’ERC havien abandonat la reunió del seu propi executiu per “protestar” contra les filtracions que presumptament havien dut a terme els seus socis de Govern (elegits per ells, consensuats amb ells i amb voluntat de continuïtat després de les eleccions, segons ells mateixos juren i perjuren cada dia.)

Doncs bé, potser perquè no sabia quina cara posar per justificar tant de despropòsit el senyor Aragonès es va despenjar amb una afirmació que devia fer tremolar les parets de totes les facultats de periodisme del país. Literalment va dir: “que ningú faci cas de les filtracions, i si hi ha mitjans de comunicació que les critiquen que no les publiquin. Demanem responsabilitat als mitjans.”

Parin màquines, amics i amigues! El matrimoni de conveniència i el mal Govern d’ERC i dels incondicionals del senyor Puigdemont fa aigües per tot arreu i la culpa de tot és dels… periodistes que publiquen les filtracions. No és de qui interessadament mou les filtracions –que com han recordat molts periodistes n’hi ha per triar i remenar entre les mateixes files d’ERC-, no és d’un Govern incapaç que no té ni el bri de coherència mínima de demanar lleialtat i confidencialitat als seus mateixos membres, no, no. La culpa de tot és dels mitjans de comunicació que publiquen les filtracions… La culpa dels seus errors sempre és dels altres, aquesta és la resposta dels líders independentistes a tots els desgavells que provoquen. En aquest cas, dels periodistes i dels mitjans de comunicació catalans.

De traca! Potser sorprendrà al senyor Aragonès però la filtració és una de les receptes bàsiques del periodisme com sap qualsevol alumne de primer curs de ciències de la informació. El que hauria de saber i fer un responsable polític (més si vol ser president de la Generalitat) és que si no confia en el Govern del que forma part el que hauria de fer és exigir lleialtat política als membres d’aquest Govern i si manté la desconfiança sortir d’aquest Govern en lloc de carregar contra les filtracions i contra el periodisme independent que es limita a explicar allò que els membres del seu Govern li han filtrat.

Fixeu-vos si tot plegat és trist que els mateixos dirigents d’ERC que qualifiquen a Junts per Catalunya de ser els representants de “la dreta catalana” i d’acusar-los constantment de deslleialtat volen tornar a pactar i governar després de les eleccions amb aquesta mateixa “dreta catalana” i amb aquests “deslleials que no són de fiar” i a més presentar-ho “com un projecte d’esquerres”. Potser després diran que la culpa de tot és dels periodistes però caldria exigir a un responsable polític un mínim de coherència. Quina imatge, quina poca exemplaritat, estan donant als seus mateixos votants?

Què és el que volen en realitat? Seguir la batalla campal que protagonitzen amb Junts per Catalunya des del Govern quatre anys més? No diuen que són la dreta i que no són de fiar? No són de fiar i són de dretes però és vol seguir governant amb aquesta dreta deslleial en nom d’un projecte progressista… En què quedem?

Com a diputada socialista vull reiterar el compromís del PSC amb una societat catalana cívica i plural amb mitjans de comunicació independents. I fixeu-vos que no he dit mitjans de comunicació “amics” com fan els independentistes, sinó mitjans de comunicació independents que fiscalitzin amb rigor al poder polític, element essencial del que ha de ser una democràcia desenvolupada.

I també el compromís del PSC amb un Govern que mereixi aquest nom, que governi per millorar la vida de la gent, que ja toca a Catalunya. Un Govern amb un president que no culpi de les filtracions als periodistes sinó que sigui capaç d’oferir un Govern amb un mínim de coherència i de responsabilitat polítiques, condició sine qua non per fer quelcom de positiu. Un Govern de progrés, en definitiva, liderat per Miquel Iceta.

Rosa Maria IBARRA
Diputada al Parlament del PSC per Tarragona


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
estela1-1280x960.jpg

La proximitat del Cos de Mossos d’Esquadra cap a la ciutadania té com un dels seus pilars fonamentals el contacte directe amb els col·lectius o grups més vulnerables de la nostra societat. Entre aquests hi ha les dones que pateixen o han patit en algun moment la violència masclista en qualsevol de les seves múltiples formes. Violències que suposen un greu atemptat contra els drets humans i a les quals cal fer front des de la prevenció i la detecció de tots els actors i estaments socials que hi estem implicats.

A la Regió Policial Camp de Tarragona (RPCT), els Grups d’Atenció a la Víctima (GAV) treballen diàriament per eradicar aquesta xacra social. Mosses i mossos que han rebut una formació específica i complementària dels diferents tipus de violència masclista (parella, familiar, laboral, sociocomunitària) orienten, donen suport i acompanyen a les víctimes, adaptant-se a les circumstàncies personals de cada una i oferint-los-hi els recursos adients.

Però l’atenció dels GAV no es limita només a la violència masclista i de gènere; vetllen també per les víctimes de violència domèstica, passant per altres col·lectius vulnerables com els menors i la gent gran, o  els il·lícits penals motivats per l’odi i la discriminació. Són professionals amb un alt nivell de compromís vers la tasca policial assistencial. La seva implicació va més enllà del que se’ls exigeix, sense escatimar esforços per pal·liar els diferents nivells de risc, segon el cas.

En el que portem d’any, al Camp de Tarragona hem instruït 1123 denúncies per violència de gènere i hem fet el seguiment de 2537 víctimes amb diferents nivells de risc.

La nostra voluntat és guanyar la batalla als feminicidis

El nostre objectiu més preuat és no tenir cap més víctima mortal. Setze és el nombre de víctimes mortals que en l’àmbit de la violència de gènere hem patit els darrers 10 anys al Camp de Tarragona. ZERO ha de ser la xifra intrínseca d’una normalitat social, on cap més dona pot quedar-se pel camí. La nostra voluntat és guanyar la batalla als feminicidis, la manifestació més greu i extrema de discriminació i violència contra les dones.

Per a nosaltres és una prioritat fer un seguiment directe i personal de les víctimes, després d’haver tingut coneixement d’un cas de violència masclista o de gènere. No volem que estigui sola, volem acompanyar-la, minimitzar el seu patiment, sobretot en els moments d’urgència.

Per a nosaltres és una prioritat fer un seguiment directe i personal de les víctimes

L’assessorament dels GAV consisteix en primer lloc a establir mesures preventives, anticipar quina ha de ser la seva reacció davant d’un intent d’agressió,  la necessitat de tenir present el telèfon 112 o la complicitat amb els fills perquè sàpiguen respondre davant d’un episodi de violència; també radica  en entendre què cal fer després d’haver-se produït l’agressió, com buscar un lloc segur mentre arriba la policia, conservar totes les proves de l’agressió (com la roba esquinçada o els objectes trencats), i la necessitat d’acudir a un centre d’assistència mèdica per a realitzar un informe mèdic de lesions.

Després de la accions preventives i de la detecció del cas comença el seguiment de la víctima. Ho fem explicant quina serà la traçabilitat del procés al què s’enfronta: què li comporta la presentació d’una denúncia, amb quins recursos podrà comptar, quines són les mesures cautelars penals i civils que pot demanar davant l’autoritat judicial (per ella, pels seus fills o pel nucli familiar). Les mesures de protecció policials, els serveis planificats de les dotacions policials al carrer i els contactes i acompanyaments personals durant els mesos següents, ens ajuden a comprovar el seu estat físic i emocional, el grau d’arrelament o d’aïllament social i l’evolució de la situació de risc i vulnerabilitat.

Des de Mossos d’Esquadra seguirem treballant amb afany i perseverança per a combatre els obstacles de la desigualtat

Un treball que coincideix de forma transversal amb el què duen a terme altres actors com els jutjats especialitats de violència sobre la dona, la Fiscalia, policies locals, el cos Nacional de Policia, el cos de la Guàrdia Civil i per suposat la xarxa de serveis socials i les institucions governamentals. Una xarxa de protecció i de col·laboració fil conductora de la igualtat de tracte i oportunitats entre dones i homes.

Avui dia 25 és el dia internacional per a l’eliminació de les violències envers les dones. Una data necessària per a seguir mantenint el nivell més alt de consciència sobre un problema que, malgrat la nostra societat encara no té resolt, ha deixat de viure silenciat i amagat entre l’estigmatització i la vergonya.

Des del cos de Mossos d’Esquadra seguirem treballant amb l’afany i la perseverança necessaris fent-nos partícips de la lluita per a combatre els obstacles de la desigualtat i ajudant a garantir els drets de totes i cada una d’elles.

Josep Maria ESTELA RIBES
Comissari

Cap de la Regió Policial Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
mar-vazquez.jpg

Un nou 25 de novembre sense solucions, sense una actuació contundent, per part dels Governs, que acabi amb els assassinats, amb el terrorisme masclista que des de 2003 ha robat la vida a 1075 dones de forma directa, ha destrossat la vida de 1075 famílies i ha deixat nens i nenes sense mares. De forma indirecta i sense comptabilitzar en aquests 1075 assassinats: amigues, mares, familiars que han mort víctimes, també, d’aquesta xacra social.

Aquest 2020 no ha estat millor, 42 dones assassinades, 23 orfes i òrfenes pel camí. I tenim la pandèmia de la Covid19 pel mig, que ha tancat a casa, amb el seu maltractador, a dones i fills i filles, tres mesos que han degut de ser un infern. I seguim sumant, una nova crisi econòmica, que com sempre, afecta més a les dones i agreuja la situació del maltractament. La crisi i el confinament han agreujat la situació de les dones que pateixen aquesta violència i s’ha enregistrat un gran augment de trucades i de peticions d’ajudes als serveis habilitats. A nivell nacional, durant el confinament, les trucades al 016 van augmentar un 12% tot i que les denúncies van disminuir per la impossibilitat d’abandonar el domicili.

Des de la UGT ho tenim clar: incorporar la perspectiva de gènere en les mesures dirigides a pal·liar les pèrdues d’ocupació, ingressos i altres impactes negatius de la crisi, a nivell social; incorporar la perspectiva de gènere al sistema judicial i treballar per incorporar aquesta perspectiva de gènere en totes les vessants de la societat des de la base, formant en igualtat.

A les empreses EXIGIM que totes les empreses tinguin el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, ja que estan obligades independentment del número de treballadors i treballadores i EXIGIM tolerància zero contra les violències masclistes. I davant de qualsevol denuncia s’ha d’actuar de forma ràpida i contundent per erradicar aquestes situacions.

La violència no és més que una manifestació de les relacions desiguals de poder i de la discriminació contra les dones, que es veuen agreujades per les crisis sanitària, social i econòmica que estem vivint. Qualsevol situació ataca a la persona més dèbil i la fractura social cada dia va en augment. No ho podem permetre.

Instem les treballadores i treballadors i el conjunt de la societat a participar en els diferents actes i manifestacions organitzats al voltant del 25 de novembre, per a manifestar el nostre compromís amb l’erradicació de la violència masclista… perquè ens volem vives!!!!

Mar  VÁZQUEZ OLIVEROS
Secretària d’Igualtat i d’Afers Socials de la UGT a Tarragona i Delegada Territorial al Baix Penedès

 


REDACCIÓ24 Novembre, 2020
laia4-1280x960.jpg

Els motius pels quals molts col·lectius i moviments socials estan profundament decebuts amb el Govern espanyol «més progressista de la història» són múltiples i variats. Les entitats de suport al poble sahrauí afegeixen a la trista llista de decepcions el silenci eixordador en relació a l’escalada militar al Sàhara Occidental, veient que l’únic pronunciament oficial al respecte ha estat una tímida crida a la calma. Hi havia molta gent que esperava que per fi l’Estat espanyol treballés, ajudés, facilités, l’avanç del conflicte. Però lluny d’això, l’Estat espanyol s’ha posat de perfil i manté, en termes generals, el seu silenci còmplice.

Possiblement ningú esperava que el PSOE canviés el paper que ha mantingut fins al moment, però que Unidas Podemos hagi, aparentment, oblidat tota la lluita pel poble sahrauí que defensava quan no era al govern, ha fet mal a moltíssims col·lectius. I és que la sortida al conflicte existent és un referèndum lliure, net i imparcial per a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental i, és clar, això, ja sabem que comporta assumir contradiccions.

I tot i que a algunes no ens hagi sorprès, no deixa de ser trist. Molt trist.

El Desembre del 2016, just quan vaig saber la sentència del judici del cas Bershka i que es volia aprofitar per fer-me plegar com a regidora de l’Ajuntament, em trobava al Camp de Refugiats Smara, un dels molts camps de refugiats ubicats en Territori Algerià. Va ser una experiència colpidora. Volen saber què és el Sàhara, més de quaranta anys després de l’ocupació marroquina amb el beneplàcit del rei franquista? És un poble esquarterat en tres parts.

La part que viu al seu territori, ocupada militarment i sota un règim d’apartheid, que és espoliada pel Capital internacional que paga una misèria d’impostos per alimentar el règim autoritari i corrupte de la monarquia marroquina, la que «casualment» sempre ha fet negocis amb el rei emèrit espanyol, que viu als Emirats Àrabs Units i guarda els seus beneficis a Suïssa.

La part que viu escampada arreu del món en busca d’una vida millor. Una diàspora que trenca el seu vincle amb el seu poble, com milers de catalans i catalanes es veieren obligades a fer l’any 1939, quan també hagueren de viure durant quaranta anys a milers de quilòmetres de casa seva.

I la part que viu a l’altra banda del mur militaritzat més llarg del món. La que viu al mig del no res. Sorra i més sorra, i tones de plàstics que serveixen d’aliment per a les cabres famolenques que no tenen res més per menjar, perquè l’ajuda humanitària a prou feines arriba perquè les persones puguin gaudir d’una mínima base alimentària. El camp de refugiats més antic del món, el qual no ha sigut necessari ni tancar amb tanques, perquè al seu voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres de sorra. Un camp de refugiats on fins i tot han reaparegut les classes socials. L’únic camp de refugiats del món on hi ha un cementiri on hi descansen milers de persones que no han pogut tornar a casa seva i milers de persones que mai no l’han coneguda.

Saben què és el que més em va impactar? Quan els preguntàvem com és que havent passat tan de temps en aquells camps de refugiats, no havien millorat mínimament les infraestructures més elementals, la seva resposta era clara. Allò no era casa seva, no volien sentir-s’hi còmodes perquè estaven convençudes que tornarien a la seva terra i serien lliures. Tan de bo sigui així, però serà difícil si la comunitat internacional persisteix en mantenir-se al marge o fins i tot, com és el cas l’Estat Espanyol, manté la seva complicitat amb el Marroc.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ21 Novembre, 2020
ropinio_ricard.jpg

Vaig estar en els tres darrers judicis més importants per a la Història de Catalunya: 1 d’octubre; Major Trapero i cúpula d’Interior i els atemptats del 2017 a Barcelona i Cambrils. Un d’ells – els dels líders independentistes – em va frapar molt perquè amb alguns dels encausats mantinc una relació d’amistat.

Va passar el mateix amb el judici contra la cúpula d’Interior. Sempre he confiat amb la innocència de Cèsar Puig, persona per qui nodreixo amistat i respecte. Però, de tots tres judicis, el dels gihadistes és el més dur i impactant.

Estic fent la cobertura mediàtica des de la sala de vistes. Estic assegut en les primeres files, just al costat de la ‘peixera’ on es troben els tres processats, acusats de pertànyer a la cèl·lula terrorista dels atemptats del 17A a Catalunya. No em surt del cap que van col·laborar – de manera més o menys activa – en un atac terrorista que va posar fi a la vida de 16 persones i en va ferir centenes d’innocents. Si el seu pla de barbàrie hi ha hagut sortit tal com ells ho havien planejat, la massacre seria dantesca, de conseqüències imprevisibles.

L’altre dia, a l’Audiència Nacional, quan vam visionar els vídeos de l’atropellament massiu a La Rambla de Barcelona no em vaig cansar de mirar-los i als ulls. Driss també em va mirar fixament, mentre els altres dos (Said I Mohammed) tenien comportaments dispars. Un mirava la pantalla mentre l’altre tenia la mirada fixada a terra. Per moments, intentava imaginar que els passava pel cap quan veien les imatges de la tragèdia provocada per la seva radicalització. No sóc capaç d’entendre-ho ni d’arribar a cap conclusió. Per què tanta maldat? Què guanyen amb aquesta barbàrie? Escampar el terror? Sentir els testimonis dels agents i de les víctimes d’aquell fatídic agost és tremend i ens deixa en estat de xoc. És horrible i injust. Les seqüeles físiques i psicològiques de les víctimes directes o indirectes no poden quedar impunes.

El terror no pot quedar indemne. Espero i desitjo que es faci justícia i que la sentència sigui exemplar perquè aquestes actes terroristes no tornen a succeir en un país que només vol la pau. Em deixa astorat la reacció freda i insensible dels encausats. Les seves mirades són desafiants. No sé a què es deu la seva ràbia interior. No hi ha cap Déu ni cap religió que justifiquin escampar el terror, sobretot acarnissar-se amb els innocents. No hi ha res que justifiqui aquesta barbàrie ni el dolor provocar. Res….

Ricard CHECA
Periodista

PUBLICITAT


REDACCIÓ20 Novembre, 2020
Lluís-Abella.jpg

La nostra identitat i les arrels marineres han fet possible que enguany Cambrils obtingui la marca turística de Barris i Viles Marineres. L’Agència Catalana de Turisme ens ha distingit amb aquest segell que ens ajudarà a reforçar la nostra marca turística arreu de Catalunya, de l’Estat i d’Europa. Sens dubte, una gran notícia enmig d’una pandèmia que ens ha posat a tots a prova i que ens ha recordat la importància de valorar, encara més, tot allò que tenim a casa nostra, com les platges, el port, el teixit comercial i empresarial, el patrimoni cultural i festiu, la nostra gastronomia i les tradicions que ens marquen com a poble.

Des de Junts per Cambrils teníem clar que era imprescindible aconseguir aquesta marca que essuma a les que ja tenim: Destinació de Turisme Familiar, i Destinació de Turisme Esportiu. El nostre programa electoral de 2019 precisament estava creat i basat a partir d’aquest segell de qualitat, en la mateixapersonalitat del nostre poble. Per aquest motiu un dels nostres objectius va ser treballar per obtenir aquesta distinció, que el que veritablement mostra és com es Cambrils, el nostre patrimoni, i com són les cambrilenques i cambrilencs, i així diferenciar-nos d’altres destinacions turístiques fent visible l’essència d’un poble amb arrels marineres, la nostra empremta. Per saber on anem, cal saber d’on venim.

Han estat uns mesos de treball intens, de recopilació de tota la documentació necessària per poder obtenir aquest distintiu que ens servirà per treballar per a la desestacionalització de l’activitat turística. En definitiva, una eina més pel desenvolupament i la diversificació econòmica del municipi amb aquesta aposta pel turisme cultural.

Sabíem que podíem assolir aquest segell. Els municipis que volen optar a la marca han de complir una sèrie de requisits, per exemple, el de la tipologia de “barri o vila marinera”. Tenim port i activitat pesquera, per tant, aquest primer punt el complim. Una altra condició és la de tenir un patrimoni cultural important, com a mínim, dos Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN).

Cambrils en aquest sentit mostra el seu potencial: la Torre del Port, el Parc Samà, la Torre de l’Ermita, la Castlania, la muralla medieval amb el portal del carrer Major i el Castell de Vilafortuny, entre d’altres, a més de comptar amb l’encant d’un Barri Antic potent, que demostra que són la viva imatge d’un poble amb una història.

Altres criteris que s’han de validar són els de la vocació turística, un dels nostres potencials. La nostra gastronomia que ens ha convertit en la capital gastronòmica de la Costa Daurada; la feina que fa el Patronat de Turisme per promocionar tota l’oferta del municipi a les fires i l’aposta per tenir una presència destacada a les xarxes socials, o les visites guiades per descobrir el patrimoni cultural cambrilenc són alguns dels punts forts.

També es valoren les tendències de futur, com la creació de punts wifi públics de lliure accés que es va impulsar fa uns anys des del govern municipal, i ara es vol potenciar. Un altre punt important és l’accessibilitat per a persones amb discapacitats, amb informació turística, activitats i visites adaptades. Val a dir que des del Patronat de Turisme s’han impulsat diferents mesures per garantir l’accés, tant a la informació com als equipaments turístics, a tots els turistes que visiten el municipi.

Per últim, es destaquen les polítiques de protecció del medi ambient, com les dels paisatges marins, de les construccions arquitectòniques pròpies de l’àmbit mariner, o dels serveis de les platges.

Gràcies a tots aquests requisits, Cambrils rep aquesta distinció de Barris i Viles Marineres que mostra al món quina és la nostra postal, i reflecteix aquesta empremta única tan especial que tenim com a poble. I agrair molt a les famílies pescadores, la Confraria de Pescadors, el Club Nàutic Cambrils i l’Estació Nàutica Costa Daurada, i entitats com l’Arjau Vela Llatina o els Vogadors Vent d’Estrop que ajuden a traure profit la nostra identitat com a poble mariner.

J. Lluís ABELLA
Portaveu de Junts per Cambrils
Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Cambrils

PUBLICITAT


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
Rfa.jpg

¡La verdad! en la mayoría de casos no deja de ser un tema cuestionable, por aquello que muchas veces hemos oído hablar: es tu verdad que no la mía, te crees en la posesión de la verdad, no existe una verdad absoluta, la verdad es relativa o como muy bien la definía Ramón de Campoamor cuando decía “que en este mundo traidor, no hay verdad ni mentira, todo es según el cristal con que se mira”.

En ese quehacer lleva tiempo sucumbido el gobierno social comunista de Pedro Sánchez, en cuanto a dirimir cuáles son las informaciones falsas y cuáles no, eso sí, sin detallar los criterios que va a utilizar, por si acaso, justificándose en los bulos que se hacen noticia en las redes sociales, pudiendo dañar la imagen del gobierno, pero en especial la suya propia, quizás la excusa del bulo, sea el motivo para intentar fiscalizar los medios de comunicación, sometiéndoles al control de sus noticias, que no deja de ser una censura encubierta, atentando contra la libertad de expresión y el pluralismo mediático, en resumidas cuentas, es atentar contra uno de los principios fundamentales de un estado de derecho, como es la libertad de expresión que recoge la Constitución Española.

Este intento de intromisión en la libertad de información, se ha bautizado como el “Ministerio de la Verdad”, recogida en el Boletín Oficial de Estado (BOE) el pasado 5 de noviembre que, reserva al Ejecutivo la potestad de determinar qué informaciones son erróneas y las que no, poniendo al frente de la misión, a su jefe del gabinete de presidencia, persona encargada de las campañas mediáticas del gobierno social comunista de Pedro Sánchez, con ello, queda clara su capacidad de “objetividad” y “parcialidad” a la hora de juzgar la verdad de las informaciones, estamos más ante un “Misterio de la Verdad” que no la de un “Ministerio de la Verdad”. La pregunta surge si ante la puesta en marcha de la “máquina de la verdad”, si servirá también para detectar la verdad del gobierno. Quizás, la invención se le debe a Pablo Iglesias, en su afán de copiar del gobierno amigo bolivariano de Venezuela, un gobierno de la mentira que ha creado un “Ministerio de la Verdad”, para acabar con la disidencia en los medios de comunicación que no le son afines, ni tampoco le ríen las gracias a Maduro.

El “Ministerio de la Verdad” va a ser también capaz de fiscalizar las mentiras del gobierno social comunista de Pedro Sánchez, cuando por ejemplo, haciendo  referencia a la pandemia, informaba que se había aplicado la estrategia de la OMS para combatir el coronavirus, cuando no empezó a actuar hasta el 9 de marzo sabiendo que la OMS había declarado la alerta sanitaria internacional el 30 de enero, hablaba se habían hecho más test que “en ningún país del mundo” y que no hacia falta hacerse los test masivos, las cifras de fallecidos y contagiados dadas por el gobierno tuvieron que ser más tarde rectificadas a el alza, llegando incluso a decirse que las mascarillas no eran del todo necesarias, que se había vencido la pandemia después del confinamiento o las promesas de ayudas a autónomos o empresarios que con duras penas están llegando.

Alguien ha olvidado cuando Pedro Sánchez muy convencido y contundente manifestaba a un periodista de Navarra TV: “con Bildu no vamos a pactar. Se lo repito. Con Bildu no vamos a pactar…. si quieres lo digo 5 veces o 20 durante la entrevista”, añadiendo “nosotros tenemos una línea roja, que es la defensa de la Constitución Española”, de todo lo dicho no ha quedado nada de nada, hace pocos días los pro etarras de Bildu en boca de su dirigente Otegui, dijeron si los Presupuestos Generales del Estado, para gozo y disfrute de quien los negaba. En esa hipotética defensa de la Constitución de Pedro Sánchez, vuelve nuevamente a mentir, olvidándose de su artículo 3 cuando habla del uso de las lenguas en todo el territorio español, para entregar a los independentismos la supresión del castellano como lengua vincular en las administraciones educativas, a pesar incluso de muchos de sus votantes. Estos son algunos de los ejemplos en los cuales también el “Ministerio de la Verdad” tendría que actuar, ya que el gobierno de Pedro Sánchez también participa con sus campañas mediáticas en informaciones algunas de dudosa veracidad.

Rafa LUNA
Ex senador i diputat


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
Alberto-Bondesio-e1605725751337.jpg

Enguany es conmemoren els primers 70 anys de la Declaració Schuman, o el que és el mateix, la primera pedra de la construcció europea. Un 9 de maig de 1950 el Ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Schuman, va pronunciar la Declaració que havia d’encetar un període de cooperació, solidaritat i democràcia enmig d’una Europa desolada després de l’atrocitat de la Segona Guerra Mundial.

70 anys més tard, Europa es troba inmersa en una voràgine de pandemies: la de la covid19, la del populisme, la del canvi climàtic, la de la desigualtat, o la dels nacionalismes, entre d’altres. Com poder fer front a totes elles inclouria un nivell d’anàlisis tant extens que caldrien milers de pàgines per aproximar-nos-hi al detall. Però, segurament, totes les possibles solucions acabarien fent referència i girant al voltant d’una sola idea: Europa. I és que la singularitat de la solidaritat europea com un dels fonaments de la Unió en conforma en resposta als reptes actuals, incloent-hi la pandemia i les seves conseqüències sanitàries, econòmiques i socials. Només podem fer front als reptes globals de forma conjunta i solidària.

Si bé és cert que la Unió pot fer només allò sobre el que té competències, tendim a nacionalitzar èxits europeus i a europeïtzar fracassos nacionals. D’aquí aquella màxima tan injustament estesa de “Europa no fa res”. Evidentment, tot és millorable, i Europa també. Pero cal recordar que en aquesta pandemia la Unió Europea no només ha respost,  per exemple, coordinant equipament sanitari amb 380 milions d’euros, o amb l’establiment de l’Ajuda Temporal per Mitigar el Risc d’Atur en situació d’emergència (SURE) amb 100 mil milions d’euros, que ajuda a protegir llocs de treball afectats per la pandèmia. Però, sobretot, ho ha fet a nivell institucional, i mirant cap al futur amb el Pla de Recuperació Europeu. Aquest Pla inclou un pressupost europeu pel període 2021-2027 d’1,1 bilions d’euros i el fons Next Generation EU, amb 750.000 milions d’euros de pressupost.

Aquest fons Next GenerationEU té 3 grans pilars: el de recolzar els Estats membres en la seva recuperació econòmica, el d’estimular i recolzar la inversió privada i, per últim, el de millorar la capacitat de reacció a crisis sanitàries amb el que hem après de l’actual, reforçar el mercat únic i accelerar la doble transició digital i ecològica.

La rellevància d’aquests Fons no és només pressupostària. Aquests són fruit d’una voluntat de cooperació intergovernamental per fer front a aquesta crisi de forma solidària i efectiva, i defineixen la sortida de la crisis apostant per un futur sostenible, en el sentit més ampli. Aquests fons han d’impulsar una transició econòmica justa cap a un model més ecològic i menys contaminant per fer front a la crisi climàtica, garantint llocs de treball i igualtat social. Aquests fons aposten per la digitalització de la nostra economia, que ha de ser vanguardista a nivell mundial. Aquests fons han de recolzar el Pilar Social Europeu i la Cohesió Territorial, que garanteixi nivells de vida dignes en tot el territori de la Unió, acabant amb les bosses de pobresa existent. Aquests fons, han de garantir la igualtat de gènere i la no discriminació en aquest impuls cap al nou futur.

Si abans de la crisi no hi havia temps a pedre per fer un canvi de rumb, ara no hi ha excusa! A nivell estatal, la traslació d’aquests objectius europeus és una realitat, i s’està negociant amb Comunitats Autònomes i Ens locals la seva execució. Cal, doncs, una alineació d’objectius i una planificació estratègica que ens permeti també, a Cataluya i al Camp de Tarragona, de sumar-nos a aquest nou futur comú. Hauríem, doncs, de tenir un Govern capficat en definir com Catalunya fa front a aquests reptes, i no centrat en la innacció amb preteses excuses nacionalistes. Hauríem de tenir un Govern que liderés com transformem el nostre teixit productiu, com conservem la nostra biodiversitat, com garantim la igualtat de gènere i com reduïm la pobresa. També, haurem de liderar des d’aquesta segona àrea metropolitana de Catalunya com volem generar riquesa de forma sostenible, com fem front a la crisi del sector turístic, com millorem les nostres infrastructures i les fem més netes o com despleguem el nostre potencial com a territori en, transformant sectors consolidats i creant de nous.  Haurem, doncs, de plantejar-nos com volem fer front a aquests reptes comuns: com volem aprofitar els recursos i com volem contribuir a aquest nou futur comú que no pot esperar més.

En definitiva, aquests instruments seran a nivell econòmic una mena de Pla Marshall del segle XXI, que disten de les receptes neoliberals del 2008 que van tenir al Govern de la Generalitat com alumne aventatjat. Però a nivell hisòric, aquests Fons són una resposta solidària i ambiciosa que no només ha d’ajudar a la recuperació econòmica i a la sortida de la pandèmia, sinó que també han d’impulsar la transformació ecològica i social per aconseguir un futur més igualitari i més just, on ningú quedi enrera. Són, doncs, l’oportunitat de fer història i pavimentar el nostre futur més inmediat. No desaprofitem aquest moment. Si fa 70 anys es va començar a bastir una nova Europa sobre les cendres d’una guerra, bastim ara un nou futur més verd i més just sobre les conseqüències d’un virus. Un nou futur que sigui marcada i genuïnament europeu.

Alberto BONDESIO MARTÍNEZ
Assessor de la Presidenta del Grup Socialista i Demòcrata al Parlament Europeu

 

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter