Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Setembre, 2019
HelenaEscodaCAC.jpg

L’accident ocorregut al correbou de Vidreres el passat diumenge 1 de setembre no és un cas aïllat, sinó una conseqüència lògica derivada del comportament boví, ja que els bous no volen participar en els correbous. En qualsevol mena d’espectacle d’índole taurina, els toros sempre volen fugir i en alguns casos la seva desesperació és tan extrema que són capaços de saltar a les grades. El bou de Vidreres no pretenia fer mal al públic, estava desesperat i buscava una sortida perquè volia fugir, només volia escapar del turment.

Quan un toro irromp a l’arena de la plaça de braus, el bullici causat pel xivarri del públic l’espanta molt, per aquest motiu la primera reacció instintiva de l’animal és fer una volta circumval·lant l’arena, per buscar una sortida. Aquest és el comportament propi dels herbívors, fugir davant qualsevol situació adversa. Normalment, els toros fan fins a tres voltes a l’arena i a la tercera prenen plena consciència que no hi ha escapatòria, comprenen que es troben tancats. Llavors, comença l’espectacle. Durant els correbous, els bous no envesteixen perquè en tinguin ganes, sinó perquè no han pogut fugir.

Que els bòvids volen fugir, a Vidreres ja ho haurien de saber, ja que l’any 1999 les 10 vaquetes del correbou van aconseguir escapar i amagar-se al bosc. Durant el periple de la fuga, una d’elles va provocar un accident de trànsit que afortunadament no va causar la mort al conductor del vehicle sinistrat. Les vaquetes però, no van tenir la mateixa sort. L’Ajuntament va demanar als caçadors del poble que prenguessin l’escopeta i les anessin a cercar. Durant els dies següents totes van ser abatudes a trets, inclosa la que deambulava ferida a causa de la topada amb un cotxe.

Aquesta mesura no va estar exempta de controvèrsia, la Protectora d’Animals de Tossa de Mar va manifestar la seva indignació. El consistori vidrerenc va respondre que davant una situació d’emergència com aquesta calia una solució final. La moralitat d’aquests fets haurien d’haver portat a la lliçó: si tal despropòsit com el correbou no se celebrés, tal vegada no hauria calgut tanta desraó, però no va ser així. Diumenge passat, la plaça de Vidreres va esdevenir l’escenari d’uns fets que podrien haver derivat en tragèdia, no obstant això accidents com aquest no són en absolut fets insòlits.

Encara no fa un any, el 20 de setembre de 2018, a la plaça de toros de Villafranca de Navarra, durant el concurs de recortadores, un toro va saltar a les grades, va causar 20 ferits, va escapar i va aconseguir arribar al carrer major de la vila. L’animal va ser controlar sense haver de ser tirotejat. Tampoc no fa ni un any, gener de 2018, que un toro de nom Trueno va causar el pànic a les grades de la plaça de braus més gran del món, la Monumental de Ciutat de Mèxic.

L’agost de l’any 2010, a la plaça de braus de Tafalla (Navarra) el toro va saltar a les grades i va causar 40 ferits. El setembre de l’any 2003, a Torralba de Calatrava (Ciudad Real), una vaqueta va causar 17 ferits en saltar a les grades. El Setembre de 2011, a Guadalajara de l’Estat de Jalisco (Mèxic), durant la corrida un toro va saltar al burladero i va causar diversos ferits i un mort… i casos com aquests, al llarg dels anys, en trobaríem centenars, arreu de la península Ibèrica, Occitània i a Llatinoamèrica.

Quan el Parlament de Catalunya va prohibir l’ús d’animals salvatges en espectacles de circ, un argument irrefutable fou la premissa relativa a la seguretat, ja que els animals en aquestes situacions adverses poden reaccionar de maneres inesperades, cosa que compromet la seguretat pública i per descomptat la del mateix animal. Vidreres, per segona volta, ens hauria de llegar aquesta lliçó.

Helena ESCODA
És antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya


REDACCIÓ13 Setembre, 2019
buqueras.jpg

 Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo“. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2. Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan?, i 8. Etcètera, etcètera. A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes, corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.

30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre l'”Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”

31/08. Sánchez solament anirà a una altra investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.

01/09. Sánchez es prepara per eleccions a l’espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència de l’1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i C’s, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; L’estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè a l’interès d’Espanya”; “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.

02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en el fet que els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions importants però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.

03/09. El jutge acusa Aguirre d'”idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil” el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP.

04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa d’Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar; El PP evita comentar les noves acusacions; C’s recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalusia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de l’onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol.

5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el suport d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, i menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.

06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació; “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;

07/09. L’actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs“: Junqueras recrimina a Torra el vet a l’avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”

08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que faci “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; L’onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a C’s, és forta malgrat les darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra? S’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.

Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació d’escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “Diplocat està en liquidació”.

Tots els mals vénen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tots els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10-12%, i ara després de les Diades 2012-2013-2014, el 2018 gairebé arriben al 50%. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver-hi”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar“, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée“, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.

Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, C’s i VOX, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics – l’IBEX + la CEOE + altres patronals -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerra política i social.

Li falta valor, coratge? Doncs sí. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te l’has de jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016) i “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ12 Setembre, 2019
AngelArticles-2-1280x1558.jpg

 Un programa de las fiestas de cualquier barrio de Tarragona nos muestra la curiosa evolución que ha tenido la figura del pregonero. Antiguamente, solían ser políticos que daban su pregón y allí acababa su pena y su gloria. Muchos vecinos ni siquiera sabían quién era el pregonero. Su función era dar paso a las fiestas y ya. Una figura casi de trámite que aparecía- si lo hacía- como de paso en el programa. Los créditos y ya.

Sin embargo, hoy esta figura ha cobrado una especial relevancia y en el programa, se le dedica una página entera como si fuera una autoridad más. Tampoco son ya políticos, sino personas del propio barrio o del tejido asociativo y sí que son conocidas por los vecinos, gracias a la labor que hacen. Son pregoneros mucho más implicados porque saben de lo que hablan y conectan con el barrio porque o forman parte de él o se hacen querer. Son, por tanto, pregoneros más aplaudidos porque, sobre todo, tienen algo que decir.

En esta época nuestra en que lo digital ya se ha mezclado con lo analógico, también vemos como en cada pregón, las redes sociales se inundan con la ¿humilde? figura del pregonero. Ahora bien, también vemos un fenómeno curioso, el de las formaciones políticas que lo sienten más o menos suyo. A veces, porque efectivamente es militante o simpatizante, otras, porque a algunos, les gustaría que lo fuera; otras porque simplemente hay afinidades personales.

Ahora parece que los partidos compitan entre ellos a ver quién suma más pregones en la órbita de su formación.
Cuando les toca este honor, cierran filas en primera línea de claca. Así, solo se ve gente de un partido determinado, pero escasamente del resto. Si el pregonero es de la esfera X, todos son X y se ve alguna Y, alguna Z suelta….pero si es de Y, todos son Y. Al menos, lo que vemos últimamente.

En cualquier caso, ser pregonero de las fiestas es todo un honor y es una alegría que se distinga a personas anónimas fuera de ese día que batallan a favor de su barrio y de su ciudad. Creo que hay que reivindicar la labor callada, esforzada y más que valiosa de estos líderes sociales que, pasito a pasito, ayudan a transformar la sociedad. También de empresarios, deportistas o ciudadanos que miran por su barrio.

Tristemente, algunos de estos impagables vecinos ya han fallecido y tampoco llega el reconocimiento prometido en forma de dedicarle alguna calle de la ciudad y perpetuar así su recuerdo y buen hacer. Es el caso de Jaime Artero, uno de los fundadores de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, organismo del que fue vicepresidente varios años y al que aportó dedicación y compromiso o al dirigente vecinal Domingo Bahíllo, en la ciudad vecina de Reus. Desde aquí, vuelvo a pedir que no se retrase lo que muchos han prometido, pero que no vemos que, de momento, se cumpla.

Tarragona ya respira Santa Tecla y el célebre Eduard Boada pregonará las fiestas desde el balcón consistorial, aunque confío que el año que viene, ya sea a pie de plaza. También hemos visto la supresión del carro de las autoridades por Sant Magí y aplaudo estos pasos de acercamiento. Uno bien dado sería extenderlo también a la agenda del equipo de Gobierno y que pusiera a los líderes sociales y vecinales antes que a los poderes fácticos de esta ciudad.

Ángel JUÁREZ
Es presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra


REDACCIÓ5 Setembre, 2019
laia_estrada.jpg

Aviat farà tres anys que va morir a Reus la Rosa, una dona de 81 anys que vivia sola i a qui feia dos mesos que Gas Natural Fenosa havia tallat la llum per impagament. El novembre de 2016 va morir en un incendi, després que una de les espelmes amb les que s’il·luminava des que l’havien deixat sense corrent elèctric caigués i encengués el seu matalàs, estenent el foc per tot el seu pis. Va caldre que la Rosa morís perquè s’agilitzés la implementació dels protocols que impedeixen els tall de llum a persones en situació de pobresa.

El gener d’enguany, tres persones van morir i una trentena va resultar ferides a un barri de Badalona; set persones més també van quedar ferides al barri del Clot, a Barcelona; i a Manresa una família amb criatures va haver de ser desallotjada. En tots els casos les veïnes vivien en pisos ocupats i van ser víctimes d’incendis originats per la pobresa energètica que patien. Aquestes tragèdies van evidenciar que el risc de la pobresa energètica s’incrementa quan hi afegim l’exclusió residencial, doncs les persones que viuen en immobles ocupats no poden acollir-se als protocols vigents. Ara per ara, però, la realitat és que encara no existeix cap protocol que faciliti la llum a tot immoble en el qual hi resideixin persones, malgrat els bombers porten anys denunciant la relació directa entre incendis amb víctimes mortals i situacions de vulnerabilitat.

El passat mes d’abril l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) reclamava al President Torra la signatura d’un conveni amb les empreses elèctriques a Catalunya, per donar solució als deutes de les famílies que es troben en situació de pobresa energètica. Aquest conveni no es va arribar a signar i dilluns es feia pública l’amenaça d’ENDESA de tallar la llum a les famílies vulnerables que deuen factures a la subministradora elèctrica, si els ajuntaments no es fan càrrec de pagar la meitat del deute acumulat. En el cas de Tarragona, la subministradora comptabilitza 342.927 euros.

A tall d’informació, el benefici net d’ENDESA va ascendir a 1.511 milions d’euros, 1.463 milions d’euros i 1.411 milions d’euros el 2018, 2017 i 2016, respectivament. Tenint en compte que el total d’aquest deute és de 21 milions d’euros, que representa menys de l’1,5% del benefici net que va obtenir ENDESA durant l’exercici del 2018, la resposta per part dels poders públics ha de ser contundent. S’ha de forçar les elèctriques a signar convenis per solucionar els impagaments, tal com preveu la Llei 24/2015, i s’han d’aplicar les màximes sancions previstes en cas que es talli la llum a persones vulnerables. Però, sobretot, és imprescindible deixar clar que ni un sol cèntim de les arques públiques anirà a parar a ENDESA ni a cap altra subministradora per sufragar les factures que no poden abonar persones i famílies en situació de pobresa. I confiem que aquesta sigui la postura que adopti l’actual govern de Tarragona en defensa tant de les 370 llars que podrien patir el tall de subministrament com de les arques públiques.

Dit tot això, hi ha un aspecte més a tenir en compte. Cada vegada som més les llars que apostem per contractar els serveis amb subministradores alternatives. Ho fem per responsabilitat i també perquè som conscients que la sobirania també passa per fugir de les urpes de les grans empreses. Ara bé, fer front a l’Íbex 35 no és una tasca que ens ateny només a títol individual, sinó que ha de ser un compromís de país i hauria de formar part del full de ruta cap a la independència. La nacionalització dels sectors estratègics no és un concepte romàntic sinó un repte imprescindible per esdevenir un país lliure, on la seva població tingui els drets bàsics garantits i no siguin una mercaderia amb la qual especular.

Laia ESTRADA
 Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 

 


REDACCIÓ4 Setembre, 2019
nachogarcialatorre-1.jpg

Recorden aquella cançó de Serrat, “el sur también existe”? Doncs això és el que hauríem de recordar tots els habitants de les comarques tarragonines al Govern Torra i als seus socis d’ERC, Junts per Catalunya i de la CUP. Sí senyors meus, el sud de Catalunya també existeix. Més enllà del Llobregat hi ha vida. El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre també formen part de Catalunya.

I ja em perdonaran el sarcarme però és que no hi ha per a menys. Què ha fet l’actual Govern independentista de la Generalitat per les nostres comarques en aquest primer any de Govern Torra? Res. I no és una metàfora, és literal. Res de res. De fet ara mateix, amable lector, som a la cua del país en volum inversor per part de la Generalitat. Menys que Barcelona, menys que Girona, mentre que la Catalunya central, menys que l’Alt Pirineu. Menys, menys, menys…

Res i menys, aquests són els termes que defineixen la inacció de l’actual Govern d’ERC i Junts per Catalunya a la Generalitat. El pitjor és que tanta desídia ens està fent perdre oportunitats, que s’estan augmentant les llistes d’espera sanitàries per poder ser operat, que alguns CAP continuen tenint els horaris d’atenció reduïts, que el transport sanitari urgent s’ha vist malmès en algunes comarques, que les llars d’infants segueixen esperant el finançament que els correspon per part de la Generalitat, etc, etc.

Els socialistes hem preguntat al Parlament quin és el calendari d’inversions de la Generalitat per a les comarques tarragonines per aquest mandat? Silenci absolut. Els hem emplaçat, davant la inexistència d’aquestes inversions, a què estableixin (i si no ho saben fer ja els ajudarem) un pla calendaritzat d’inversions concretes per poder executar des del sentit de la realitat. Doncs res. Res més enllà de repetir el mantra de les “maldats” de “l’Estat repressor”, autèntic príncep de les tenebres, i de seguir sacsejant aquesta barreja tan lamentable de demagògia, retòrica, incoherència i pura incapacitat política en la que han caigut alguns dirigents independentistes que ocupen responsabilitats institucionals. I no em refereixo tan sols al president Quim Torra.

S’ha arribat a l’esperpent de votar en contra dels pressupostos del Govern socialista de Pedro Sánchez que incorporaven un augment de 2.200 milions d’euros en inversions directes a Catalunya. Vull posar-ho de relleu perquè en cap lloc d’Europa podem trobar un exemple d’un Govern que protesti dia sí i dia també per “l’ofec inversor” i, al mateix temps, voti en contra d’un augment d’aquestes inversions que, per a més inri, en la seva majoria haguessin estat gestionades per la Generalitat. És a dir, protesto per la manca d’inversions… i alhora voto en contra de rebre 2.200 milions d’euros addicionals d’inversió. Però com s’entén tot plegat? Com es pot arribar a aquests nivells de pura incompetència tan excepcionals?

Tarragona i la seva gent es mereixen un Govern que governi. I fixin-se que ja no dic no tan sols un bon Govern (que ja és trist), sinó que Govern que governi. No podem seguir perdent el temps. Si el senyor Torra i els seus consellers d’ERC i Junts per Catalunya es veuen incapaços de governar el millor que poden fer és plegar i deixar pas a persones que sí volen governar pensant en les necessitats immediates de set milions i mig de catalans. Necessitem un Govern que pensi en tot el país, no només en la meitat. Un Govern que no es dediqui a alimentar la política de confrontació i d’animar als grups intolerants que agiten el carrer sinó que pensi en satisfer els necessitats dels metges, infermeres, mestres, mossos, bombers i de la resta de treballadors públics que depenen del Govern de la Generalitat.

Davant d’aquest escenari tan lamentable els socialistes seguirem defensant i sent la veu de les comarques tarragonines al Parlament. Prou ja d’excuses! La Generalitat disposa d’uns pressupostos superiors als 40.000 milions d’euros i amb això alguna coseta es deu poder fer. Des del PSC no ens cansarem de demanar i exigir a la resta de forces polítiques que els diputats per Tarragona, en cap cas, aprovin uns pressupostos que no contemplin, com a mínim, unes inversions equivalents a la nostra població i a la nostra contribució al PIB nacional. És el mínim del mínim. Una qüestió bàsica de respecte i de dignitat dels tarragonins i tarragonines. Què governin, que aprovin uns pressupostos que inverteixin a casa nostra o que convoquin eleccions al Parlament d’on surti un Govern que mereixi aquest nom. Més clar l’aigua.

Nacho GARCÍA LATORRE
Primer secretari de la JSC del Camp de Tarragona

 

 

 

 

 

 


REDACCIÓ26 Agost, 2019
jordi_marti.jpg

M’ho deia el Fran Richard per xarxes: «S’ha mort el Pitu Tarrasa». I la notícia no tardava a ser explicada pel Tot Tarragona, el primer diari de notícies de la ciutat creat a Internet, degà de la nostra premsa digital, creat pel Pitu i la Maribel, la seva companya de vida i aventures.

El Pitu -ho explica tota la premsa aquests dies- va ser cap d’informatius d’Onda Rambla i director d’Onda Rambla Tarragona, Onda Cero Reus i Onda Cero Tortosa; i va treballar a Radio Reloj, Cadena Catalana i Rueda de Emisoras Rato, a més d’altres feines relacionades amb el periodisme. Alhora, va mantenir la memòria del seu pare, Josep M. Tarrasa, i de la seva creació més coneguda: Maginet Pelacanyes. Des de tots els mitjans on treballà, mostrà un gran coneixement de la ciutat, de la societat que hi vivia, de tot el que es coïa i es feia a Tarragona, i sempre d’una forma absolutament accessible marca de la casa.

Jordi Martí

Deia Tot Tarragona que ens havia deixat «un home honest, lleial i creïble» i jo hi afegiria, un periodista en majúscules que, quan va caler i ell va voler va cantar la canya a qui manava sense miraments, més que res per decència. I per això fou durament reprimit, per això alguns intentaren que perdés la seva veu.

Per decència, en Pitu no va callar quan li van manar i el seu compromís amb la professió el va portar a explicar coses que, segons els manaires de torn, no s’havien d’explicar… mentre Nadal manava a Tarragona. I el van fer fora de la feina per això, i cal recordar-ho ara també, més que res per no deixar la veritat de banda, quelcom que ell només feia quan li donava la gana.

Recordo la seva assistència a la presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de «Ni Nadal ni Setmana Santa», el meu llibre sobre els anys de Nadal al capdavant de la ciutat, una presentació en què em vaig sentir acompanyat per molta gent, però sobretot per ells, supervivents i, sobretot, dignes.

Ell i la Maribel se’n van sortir, van obrir un excel·lent restaurant a on anàvem molts periodistes, a dinar i alguns a fer tertúlia després. Jo hi anava amb la gent del Clàxon, amb el Josep, el Xavi, i la Sílvia, i a cops també amb l’enyorat Rafa González, un dels seus companys de redacció i més. El 2008, però, en Pitu i la Maribel van tornar-hi i van crear Tot Tarragona, un diari digital amb una obertura de compàs clara i rotunda, fins al punt que avui hi escrivim des del Magí Aloguín fins a jo i d’altres.

Seria de ximples tancar aquí res, perquè en Pitu és mort però queden tantes coses d’ell que no oblidar-lo serà una feina important per fer, una feina de les i dels periodistes d’avui, però també dels tarragonins i les tarragonines que ens estimem aquesta ciutat i tenim com a objectiu central la seva millora. Perquè en Pitu, li pesi a qui li pesi, és part fonamental de la història del periodisme tarragoní. I més encara, perquè en Pitu és patrimoni de Tarragona.

Jordi MARTÍ

 


REDACCIÓ23 Agost, 2019
josepcarlesvicente.jpg

Han passat uns 60 dies després de l’incendi de la Ribera d’Ebre que també va cremar territori de les Garrigues i que va despertar diversos sentiments, el primer dels quals el reconeixement per part dels polítics cap a aquests territoris allunyats i on els que hi vivim sovint ens sentim oblidats.

Un cop més vam ser notícia per una gran tragèdia ja anunciada i s’ha tornat a posar a prova els que viuen i gestionen un territori feréstec i complicat i que lluiten a diari per poder fer de pagès, que no és poca cosa. Jo que sóc veí del terme i pagès he pogut observar i verificar quines han sigut les expectatives que s’han generat entre els pagesos i ramaders afectats o entre les persones que conreaven alguns trossos però no són professionals, en molts casos persones jubilades de la terra.

Des del primer moment els pobles afectats i els seus veïns necessitaven informació i arribaven rumors que l’administració estudiaria alguns ajuts per poder recuperar el potencial productiu i donar acompanyament als afectats. També hi ha hagut iniciatives privades per tal de recollir diners, com la feta per al company que va perdre tot el ramat de bestiar o l’associació Rebrotem, amb l’objectiu de recollir solidaritat pels afectats i el territori. Tot plegat fa que, entre els afectats creixi la confiança de poder tirar endavant.

Les organitzacions agràries representatives com la Unió de Pagesos de Catalunya i Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), les que no tenen representativitat com ASAJA i també les cooperatives ens vam posar a disposició per informar els afectats i els ajuntaments.

La Unió de Pagesos primer va fer una ronda pels pobles afectats per informar de quins ajuts podia habilitar l’administració i reclamant que calia tramitar un decret llei per tal que els pagesos afectats poguessin començar les actuacions per recuperar-se dels danys i tinguessin la cobertura legal per poder-ho fer. Cal dir que aquest decret llei encara no s’ha publicat tot i que sabem per un comunicat del Departament que s’ha aprovat un acord de govern amb un reguitzell de mesures aportant liquiditat a les explotacions mitjançant crèdits bonificats al 0% amb uns anys de carència, més puntuació per poder-se acollir als ajuts per inversions (plans de millora) i que es retirarà la fusta cremada sense cost per al propietari.

Des de la Unió de Pagesos ja vam dir que era insuficient i que calia donar suport a la renda malmesa dels pagesos professionals, ja que no tindran ingressos. Ara que comencem a tenir dades del número d’afectats hem fet arribar els números al DAAM i buscarem els consensos polítics per fer possible aquest suport a la renda per als pagesos professionals significativament afectats per l’incendi i que, gràcies al sumatori de totes les mesures, puguin continuar. Això és possible i la consellera ho sap, i li aclareixo que informar no és el mateix que consensuar.

Josep Carles VICENTE
Responsable d’Organització i Comunicació d’Unió de Pagesos

 


REDACCIÓ22 Agost, 2019
oscar_peris_opinio.jpg

Treballar amb pressupostos prorrogats genera problemes. Ens ho recordava ahir en la seva compareixença al Parlament el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, que porta temps fent equilibris per donar cobertura a les noves necessitats del país amb els recursos de les velles. Malgrat que no sigui l’escenari idoni, el Govern s’ha adaptat a aquesta realitat, fent un pla de gestió de la pròrroga i prioritzant les inversions per garantir, sobretot, els serveis relacionats amb l’Estat del benestar: educació, salut o serveis socials continuen creixent.

El Govern català, malgrat les pròrrogues pressupostàries, està complint. Llavors, per què cal ara contenir la despesa? La resposta implica parlar d’una altra pròrroga pressupostària, en aquest cas la del govern en funcions de Pedro Sánchez, que sense govern i amb pressupostos prorrogats, està retenint de forma irregular l’actualització de les bestretes del model de finançament per a Catalunya. Traduït això vol dir que tenen retinguts uns diners -1.317 milions d’euros!- que corresponen als increments de finançament del 2019, fruit de la major recaptació tributària a Catalunya, i bloquejada, també, una part de la recaptació de l’IVA del 2017,que s’hauria de liquidar aquest any. Uns diners, tots ells, que no són de lliure disposició sinó que ens corresponen per llei.

Ara el conseller d’Economia i Hisenda no parla de retallades -al contrari la despesa pública aquest 2019creixerà respecte el 2018 en mil milions. Aragonès parla de contenir la despesa no prioritària –la vinculada als serveis de l’estat del benestar queda exempta-per evitar un daltabaix a la tresoreria atès que Madrid ens està retenint uns diners que haurien de ser a les nostres arques. Ahir, el vicepresident del Govern va comparèixer per explicar que hi ha governs que -amb pròrrogues pressupostàries o sense- governen i compleixen; que hi ha governs que prenen mesures per evitar que els incompliments d’altres governs afectin la gestió i l’economia d’un país que, malgrat tots aquesta greuges, continua creixent a bon ritme. L’any passat, tot i el context general de desacceleració, el PIB català va ser un 2,6% superior al de l’any anterior. Enguany, es preveu que creixi un 2,2%. En els darrers vuit anys s’ha aconseguit reduir un 89% el dèficit alhora que s’han recuperat els nivells de despesa en serveis públics fonamentals previs a la crisi. Són només alguns exemples fruit d’una bona gestió econòmica que, enlloc de tenir premi, afegeix un nou incompliment.

En el terreny de joc de l’Estat de les autonomies ho tenim difícil per tenir un tracte fiscal just, per això som independentistes, però com a mínim reclamem que mentre juguem en aquesta lliga no es facin canvis en les regles en funció dels interessos d’un equip. D’aquí la decisió de portar el govern espanyol als tribunals.

Òscar PERIS
Delegat del Govern a Tarragona

 


REDACCIÓ16 Agost, 2019
laia.jpg

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini única i exclusivament a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia ESTRADA
Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ13 Agost, 2019
rubenCs-e1558469155193.jpg

Llevamos 50 días de “gobierno” del Sr.Ricomà. “Vota el canvi” rezaba su eslogan de campaña, curioso y paradójico a la vista de sus actos.

Me explico. En estos 50 días de “pseudogobierno”, ¿qué ha hecho nuestro nuevo Ilustre Alcalde?: ha parado un parque acuático temporal con los permisos de la Generalitat, ha quitado de “amagatotis” el cuadro del Rey del Salón de Plenos, ha colgado una pancarta a favor de los políticos presos -haciendo uso de su voto de calidad como alcalde, cosa que jamás había pasado-, ha eliminado a la tercera fuerza política en votos de los consejos de administración de las empresas municipales mixtas en favor de fuerzas con menos votos y regidores (¡olé la democracia de ERC!), ha renunciado -a última hora- a un torneo 3X3 de básquet firmado con la FEB, y que implica, incluso, un centro de tecnificación en Tarragona, que finalmente Madrid acogió con gran éxito.

Y, la última de todas, ahora dice que el PP10 (el de “IKEA”), atacado siempre frontalmente por el Sr.Ricomà y prometiendo su interrupción si era Alcalde, seguirá adelante y que no se puede parar. Y, una muy “gorda”: a la pregunta, hace pocas semanas, en la Cámara de Comercio, alusiva a qué opina de que Tarragona sea municipio turístico, responde el Ilustre Alcalde: “Bueno, ja tenim les Terres de l’Ebre per anar a vistar-les que són molt boniques!”. A eso lo llamo yo defensa a ultranza de los intereses de Tarragona (si fuera posible aquí vendría el emoticono ese del señor tapándose la cara con la mano).

¡Pues oiga! ¡qué metamorfosis que vive Tarragona! De hecho, esta mañana al salir de casa ya no he visto el incivismo que hace que mi calle esté cada día más sucia, no he parado de ver comercios abriendo y un frenesí descontrolado de turistas ávidos de gastar en nuestros comercios, he visto cultura brotando a cada paso, grandes obras de Teatro (cuando no se cae el techo, claro), música de calidad en la calle haciendo las delicias de los viandantes, inversores haciendo cola para crear empleo en nuestra capital,
vecinos de los Barrios de Ponent caminando o en bicicleta desde sus casas hasta el centro, he observado con júbilo como en Llevant tienen una carretera nacional transformada en vía urbana y donde los accidentes son cosa del pasado, he visto vecinos de San Salvador sin jugarse la vida para cruzar una carretera, he palpado el optimismo exacerbado de nuestros vecinos relatando lo hermoso, bello y maravilloso que es vivir en esta “nueva” ciudad, comandada por el cambio encarnado en el ímpetu, energía jovial y ansias de renovación del Alcalde Ricomà!

Lástima que todo eso se desvaneció al despertar, y al contactar con la realidad ese sueño se tornó quimera, lo mismo que las promesas del Sr.Ricomà en el ecuador de los 100 días de “tregua” que todo nuevo gobierno merece pero que, por desgracia para Tarragona, parece que llegará a dicha efeméride con un “muy deficiente”.

Apreciado lector, por el bien de nuestra ciudad espero que este gobierno haga algo para cumplir su propio eslogan y ese cambio (a mejor, espero) llegue, ya que, como dijo Don Eduardo Galeano, “Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

RubénVIÑUALES
Portavoz municipal de Ciutadans en Tarragona

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter