Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ8 Desembre, 2019
victorCanalda-e1575833544958.jpg

Recentment hem pogut veure en xarxes socials unes gravíssimes actuacions que es van produir en el programa Gran Hermano de Tele5. Concretament, es va tancar la concursant Carlota Prado contra la seva voluntat dins la sala anomenada “confessionari”, i aplicant-li tècniques de manipulació mental i emocional per part de l’organització, consistents a bombardejar-la amb àudios del presumpte abús sexual que la concursant hauria patit en el transcurs del programa, es va intentar que guardés silenci sobre els fets, portant-la al límit del plor i l’ansietat emocional, podent tot això ser considerat com una coacció.

A part de la depuració que es pugui fer en altres ordres jurisdiccionals, des del punt de vista laboral pot existir una clara responsabilitat per a l’empresa productora del programa des de diferents perspectives.

En primer lloc, tant l’abús sexual originari, com la coacció psicològica posterior del confessionari, haurien de ser considerats accidents de treball, per tenir connexió clara i directa amb la prestació del servei, ja que en tot cas s’haurien produït en temps i lloc de treball, la qual cosa podria provocar la baixa per incapacitat temporal de la concursant, una indemnització per danys i perjudicis, i un probable recàrrec de prestacions en cas que no s’haguessin observat les mesures generals o particulars de seguretat i salut en el treball.

En aquest sentit, des d’una òptica de riscos laborals, en tots dos casos estaríem davant de clamorosos incompliments de la normativa de prevenció de riscos laborals i altres disposicions de salut i seguretat en el treball. Concretament, no s’haurien avaluat i previngut correctament els riscos psicosocials, en el seu vessant de violència en el treball (assetjament laboral, assetjament sexual o per motiu de sexe), que l’empresa té l’obligació legal de prevenir abans que succeeixin, i de pal·liar els seus efectes una vegada produïts. La conseqüència d’això és que la treballadora podria rescindir el seu contracte, amb la indemnització equivalent a un acomiadament improcedent, a més que la Inspecció de treball pugui sancionar, fins i tot d’ofici sense l’existència de denúncia per part de la concursant.

Finalment, és molt probable que també es declarés lesió de drets fonamentals de la persona, com la seva dignitat, integritat física (per l’abús) i moral (per la coacció), l’honor i la mateixa imatge i, encara que més dubtós, la llibertat de circulació. En aquest cas, a part de sancions per part de la Inspecció de treball, es pot imposar a l’empresa una indemnització pels danys morals derivats de la vulneració de drets fonamentals, que tenint en compte els interessos en joc, la gravetat de les infraccions i la dimensió de la companyia i el seu volum de negoci podria ser bastant elevada per a la mitjana d’indemnitzacions d’aquest tipus.

Això no obstant, perquè poguessin existir responsabilitats per a l’empresa, la relació entre la concursant i la productora hauria de ser laboral, la qual cosa no consta formalment que en aquest cas ocorri, essent necessària prèviament la declaració com a tal per un jutge, o d’ofici per la Inspecció (i posteriorment ratificada per un jutge), com ja va succeir en el cas d’un concursant del reality “Casados a primera vista”, en què el TSJ de Madrid, en la seva sentència 429/2018, de 16 de juliol (Recurs 497/2017), va declarar que es donaven les notes essencials del contracte especial d’artistes d’espectacles públics.
Cal recordar que el nom que les parts donin a una relació jurídica no vincula les autoritats ni tercers sobre quin tractament legal se li ha de donar a la dita relació, si la realitat és diferent de la constitució formal que s’hagi pogut formular.

Víctor CANALDA
Advocat i professor de dret laboral a la UOC

 


REDACCIÓ4 Desembre, 2019
ANA-LÓPEZ_PSC-CAMBRILS.png

Era l’any 1969, encara faltaven uns quants anys perquè jo nasqués, però a Cambrils ja hi havia un col·lectiu de gent ferma i decidida que va creure en la necessitat de crear un ‘Centro de Iniciativas y Turismo‘ que, amb el temps, ha esdevingut l’actual Patronat de Turisme a Cambrils. Ben aviat celebrarem a Cambrils els 50 anys d’aquesta efemèride.

Tot i que les diferències entre aquell ens i l’actual són abismals -des del pressupost de gestió a la preparació tècnica de l’equip que el conforma- voldria aprofitar aquestes línies per agrair aquest mig segle d’esforç a totes i a cada una de les persones que ho han fet possible. Segur que sense aquella empenta visionària del 1969 avui estaríem lluny de les fites aconseguides en turisme familiar; de sol i platja; en turisme gastronòmic o en turisme esportiu i nàutic…

Personalment, he estat regidora de Turisme (i també de Platges) des del 2003 al 2011 i conec de primera mà el que costa tirar endavant una cartera com aquesta. No podem perdre de vista que el turisme és el principal motor econòmic i empresarial de Cambrils i representa el 49% del seu PIB. No ens quedem tan sols amb la dada; anem més enllà i pensem com Cambrils projecta una imatge de modernitat i d’obertura a la resta de la societat; com cal seguir aprofitant l’empenta i treball en comú entre el sector públic i privat perquè aquest engranatge funcioni any rere any.

La visió que tenim i en la que s’ha de treballar -al nostre entendre- ha de fonamentar-se en eixos com el turisme sostenible i de qualitat; en una aposta ferma i decidida pel comerç local i la gastronomia; amb una especial cura en l’urbanisme i l’obra pública i, finalment, que aquesta dinàmica sigui capaç de generar una ocupació de qualitat basada en la innovació per a aconseguir un creixement inclusiu.

En aquests moments, no és una novetat parlar de sostenibilitat a qualsevol dels àmbits de la nostra vida però en turisme cal fer-ho especialment donant les eines per a aconseguir qualitat i no quantitat; per a millorar en la gestió de residus que es multiplica en temporades altes… i cal fer-ho des de diverses perspectives. Cal ser una ciutat més competitiva i disposar de millors instal·lacions, ja que la competència en el món turístic és inabastable. Mirem de generar experiències úniques al nostre visitant perquè torni; perquè ens recomani a les seves amistats; mirem de fer xarxa.

Un altre aspecte fonamental que pot canviar dinàmiques turístiques i comercials és l’urbanisme, la mobilitat, el fet de tenir cura de l’espai públic. A Cambrils en aquest aspecte hi ha molta feina feta però encara resta mot per fer. A tall d’exemple voldria enumerar algunes de les propostes que veiem cabdals i que cal que es plantegin els actuals governants: cal dignificar i revitalitzar els espais per crear noves centralitats; exigir el desmantellament de la via del tren i l’eliminació dels talussos i obstacles; planificar de forma consensuada una avinguda Diputació amplia com una extensió del port de Cambrils amb un passeig agradable a on establir nous comerços; obrir l’Eixample vila al mar -a través de l’actual passeig Vidal i Barraquer- i seguint per l’avinguda Horta de Santa Maria; replantejar la zona comercial de la Rambla Jaume I o crear noves plataformes úniques de carrers al voltant del carrer Hospital i Mercat Municipal. I me’n deixo unes quantes al tinter… Però Cambrils no és només el Port, i com a tal s’ha de treballar.

Finalment no voldria acabar aquest article sense fer una reflexió en veu alta sobre la situació política que viu el nostre país i que ens està afectant de manera greu tant en l’àmbit personal com a escala empresarial. Cal posar fre; cal incorporar més seny i menys rauxa; apostar pel diàleg i tornar a buscar la calma perquè les vacances no entenen de banderes.

Ana LÓPEZ
Portaveu del PSC a l’Ajuntament de Cambrils

 

 


REDACCIÓ29 Novembre, 2019
ricard_checa.jpg

Arriba el Nadal i, amb ell, la temporada del consum, amagat en l’esperit nadalenc. Regalar no és un problema i comprar allò que ens fa falta, tampoc. La qüestió rau en el fet de si comprem perquè necessitem o perquè estem impel·lits a fer-ho, atenent l’entorn, les modes o les amistats.

Confesso que jo soc més aviat seguidor de la verge del puny, o sigui, que només compro quan realment ho necessito o per un capritx, però aquests no m’agafen massa desprevingut. Són moltes les campanyes que alerten els ciutadans per a un consum responsable, però tot i així les compres desenfrenades durant les rebaixes, el Black Friday, Nadal o Reis són una autèntica realitat.

Qui no coneix algú que és addicte a les compres i que compra de forma impulsiva, tant si té diners com si no? Tots coneixen algun cas. Segur. És obvi que els comerços aprofiten aquestes dates per fer caixa i l’economia ho agraeix. El problema és que hi ha qui s’hipoteca per satisfer el vici de comprar compulsivament. No cal dir que hauríem de ser una mica més curosos i menys impacients quan entrem en una botiga.

En general, hauríem de ser capaços de saber remenar, triar i perdre temps cercant les millors gangues. I, parlant de saber escollir, se m’acut que a alguns haurien de fer alguns cursets per evitar que els regals del famós «amic invisible» es converteixin en un «pongo». Són presents de dubtosa utilitat. De vegades, val més no regalar res, d’aquesta manera no contribuïm a omplir, innecessàriament, els prestatges.

Seria aconsellable que, de cara a l’època nadalenca i posterior temporada de rebaixes, els consumidors, sobretot els més compulsius, controlessin la seva addicció. Hauríem de col·laborar per aconseguir un consum sostenible i evitar l’ús del plàstic. No seria una idea desbaratada embolicar els nostres regals amb paper (de diari, si s’escau). Últimament m’he convertit en un apassionat a l’hora d’empaquetar regals amb paper de diaris antics. Us ho prometo que no queda gens malament. Qui s’atreveix a experimentar-ho?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019
eusebi_campdepadros.jpg

100 anys de condemna pel Vicepresident Junqueras, els Consellers Romeva, Turull, Bassa, Forn i Rull, per la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, i pels presidents d’Òmnium i l’ANC, Cuixart i Sánchez. 100 anys de condemna per a 2.286.217 catalans que van votar l’1 d’octubre.
Després de l’èxit del 9N, l’Estat va construir un entramat juridico-repressiu per respondre al plantejament democràtic independentista. L’Estat no es va plantejar respondre també democràticament, sinó a través de l’aplicació del dret penal de l’enemic.

Es va modificar el tipus penal de terrorisme. S’aprova la llei mordassa, que el PSOE va prometre derogar, i la llei de Seguretat Nacional. Es reforma la llei del Poder Judicial, limitant l’aplicació de les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, en previsió de futures condemnes a l’Estat. També es reforma la llei del Tribunal Constitucional, dotant-lo de facultats executives, sense paral·lel en països del nostre entorn. A una proposta democràtica, de donar veu a la ciutadania, només es va preparar una resposta amb Guárdia Civil, fiscals, jutges i presons.

L’acusació per rebel·lió només va ser usada per suspendre diputats electes del Parlament, del Congrés dels Diputats i del Senat, privant-los dels seus drets de representació política, vulnerant els drets dels seus electors, i alterant les majories de les cambres. D’un judici polític, només pot sortir una sentència política. La sentència dedica una gran quantitat de pàgines, no als fets provats, sinó a negar l’existència del dret d’autodeterminació. L’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, que hauria de ser objecte de diàleg, negociació i acord, es pretén resoldre amb una condemna penal.
A l’Estat espanyol hi ha presos polítics, i no és pas que ho diguem els independentistes, ho diuen estaments importants de la societat com les universitats catalanes, que han consensuat un manifest conjunt de rebuig de les condemnes dels presos polítics catalans i de la judicialització de la política. També ho diuen organitzacions internacionals, algunes de les quals, com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, l’Estat en forma part.

Mitjançant les opinions 6/19 i 12/19, el Grup treball detenció arbitraria del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, va exigir la immediata posada en llibertat dels presos polítics, perquè en les seves actuacions no hi havia cap element de violència, i si d’exercici de drets fonamentals de llibertat d’expressió, opinió, associació, reunió i participació política, i van arribar a la convicció que les acusacions penals en contra seva tenien per objecte coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència de Catalunya i inhibir-los ha de continuar amb aquesta pretensió a l’àmbit polític, vulnerant així els articles 18 a 21 Declaració Universal, i els articles 19, 21, 22 i 25 del Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, ratificat per l’Estat el 1977.

El Consell d’Europa enviarà una missió d’investigació a Madrid i a Barcelona per avaluar el cas dels polítics catalans empresonats. El Comitè d’Afers Legals i de Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària va aprovar l’1 d’octubre passat, un document de treball què s’expressava la preocupació per “la situació dels polítics empresonats per exercir la llibertat d’expressió”, en referència al cas català i també als representants kurds a Turquia.

El grup d’observadors internacionals que han assistit a totes les sessions del judici al Tribunal Suprem, han emès un informe en el qual conclouen que en aquest judici s’ha vulnerat el dret al jutge predeterminat per la llei, dret a un jutge imparcial, dret a la 2a instància, dret a la presumpció d’innocència, el dret de defensa, i el dret d’ús a la llengua pròpia. Es condemna per una sedició sense violència i una malversació sense pagament.

El Comitè d’Afers Legals i de Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària va aprovar l’1 d’octubre passat, un document de treball què s’expressava la preocupació per “la situació dels polítics empresonats per exercir la llibertat d’expressió”, en referència al cas català i també als representants kurds a Turquia.

Per últim, el passat 19 de novembre, Amnistia Internacional va fer públic el seu informe sobre la sentència, en el que expressa la seva preocupació per la definició del delicte de sedició i la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem d’aquest delicte, que vulnera el principi de legalitat i permet imposar restriccions desproporcionades a conductes que poden estar emparades pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. L’impacte que l’aplicació per primer cop del delicte de sedició pugui tenir en l’exercici dels drets i el seu possible efecte dissuasiu en l’exercici d’aquests drets en el futur, perquè permet la criminalització de tàctiques pacífiques, incloent-hi el desacatament deliberat o conscient d’una llei per protestar o expressar dissidència política o social.
Amnistia Internacional no comparteix l’afirmació del tribunal que “les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017 van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta.”.

Amnistia Internacional condemna la decisió d’enjudiciar i sancionar pel delicte de sedició Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents d’entitats de la societat civil, perquè això suposa una restricció massiva i desproporcionada dels seus drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Constata que cap dels missatges atribuïts a Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart poden considerar-se com una incitació directa a la violència, i així ho reconeix el tribunal, i urgeix les autoritats a què Jordi Sànchez i Jordi Cuixart siguin posats en llibertat de forma immediata i a assegurar un procés que permeti anul·lar la condemna.

Els que s’oposen a què el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat es resolgui per vies pacífiques i democràtiques, que respectin la lliure voluntat de la ciutadania de Catalunya, sempre parlen de llei, però només l’esgrimeixen per limitar drets, mai per emparar-los. El dret és l’eina per donar solucions als conflictes. També als conflictes polítics. La llei mai no pot ser el límit del diàleg polític. La llei neix als parlaments, i neix del diàleg, la negociació i el pacte.

L’Estat va voler resoldre definitivament el tema català amb la sentència de l’Estatut de 2010, modificant l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Avui s’aplica a Catalunya una llei que els catalans no han votat, i diuen que això és legal. Aquesta és la seva democràcia, on el que vota la ciutadania mai no és legal. Aquella sentència ens ha dut on som avui. Ara volen tornar a donar per solucionat el tema amb una nova sentència, que tampoc no serà la solució.
Le Monde, Financial Times, empresaris, sindicats, i fins i tot el portes de la Roja, ningú no entén que no es dialogui. No és un problema d’ordre públic, és un conflicte polític. Sit &Talk.

Eusebi CAMPDEPADRÓS 
Secretari 1r Mesa Parlament de Catalunya

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019
albert_punyet-1280x720.jpg

I de sobte obres els ulls i ja ha passat un any. Si, un any d’aquell 21 de novembre quan, a les 18.40, tornant de treballar en moto, algú es va saltar un stop i em va envestir amb la seva furgoneta.

Ha estat un any molt dur, sense cap mena de dubte, el pitjor any de la meva vida amb diferència. Però també un any on he tingut l’oportunitat de redescobrir-me, de sentir l’estima i afecte de tantíssima gent que m’estima i/o m’aprecia, de conèixer uns professionals mèdics que són galàctics i, també, d’altres que no tant, de reaprendre a caminar, de fer un mini màster avançat en neurologia i rehabilitació, de certificar que la vida és molt curta i que existeixen les segones oportunitats, de veure, creure i entendre que hem de treballar per viure i no viure per a treballar, que no valorem les coses fins que les perdem i per últim i no per això menys important, he tornat a certificar quelcom que ja sabia, que la Sandra (Coloma) és un pilar bàsic i fonamental, que és més forta que Muscul Man i que, sense ella, “tot això” hagués estat impossible, a més, he aconseguit tenir una relació espectacular amb les meves filles, i és que penseu, que abans em veien molt poc, marxava al matí amb elles adormides i tornava amb elles sopant o ficant-se al llit.

Un mes ingressat en tres hospitals, un mes a la clínica Guttmann i 10 mesos lluitant des de casa. Ha estat un any “Dragon Khan” de sentiments, de notícies bones i també de dolentes, de superació personal i familiar també d’aprendre a valorar les petites coses i les petites passes endavant.

Fa un any, si algú m’hagués dit que estaria immers en un procés d’incapacitat laboral, que caminaria amb bastó, que no podria tornar a fer castells o que no podria tornar a portar la meva estimadíssima Àliga, l’hagués pres per boig i per mala persona, i ara és una realitat. UNA PUTA REALITAT.

Ara bé, “es lo que hay”, i ara em toca jugar amb aquestes cartes. No puc passar-me la vida maleint aquell dia, s’ha de passar pàgina i adaptar-se als canvis. Personalment m’ha costat bastant deixar de maleir aquell moment i acceptar aquesta nova vida que em toca viure.

Creieu-me quan us dic que heu de gaudir de la vida, de la família i dels amics. Que no heu de deixar de fer coses que et ve de gust fer perquè “ja ho faré més endavant”, que no es poden fer plans a gaire llarg termini i que gaudiu del dia a dia i de les petites coses, per insignificants que puguin semblar.

Amigues i amics, si la vida te da limones, haz limonada.

Albert PUÑET

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019
PACO-ZAPATER.jpg

Pasadas las elecciones, los efectos de la sentencia del procés y el juicio de Torra, es el momento de descomprimir, de apaciguar los ánimos, de echar agua al fuego en lugar de gasolina, de sentarse y de llegar a acuerdos que acaben con la excepcional anormalidad que desde hace años vive Catalunya. Y todos deberíamos conjurarnos con ese objetivo.

Pero hay un factor importante que condicionará la solución: la prisión de nueve de los condenados por el Supremo. Y pese a las condenas bíblicas impuestas –de 9 a 13 años de prisión-, la ley ofrece cuatro alternativas para remediar, más pronto que tarde, su situación. Vamos a analizarlas.

El primer remedio está en los beneficios penitenciarios. A pesar de  la dureza de las condenas, el Supremo dejó la puerta abierta a la inmediata concesión del tercer grado penitenciario a los presos,  y rechazó la petición del fiscal de que cumplieran antes la mitad. Y ese resquicio, en apariencia fútil, puede propiciar, en cuestión de semanas, el pase a la situación de régimen abierto o de semilibertad, de tal manera que pernocten en prisión de lunes a jueves y el tiempo restante lo pasen en libertad desarrollando actividades laborales, formativas, etc. El tercer grado lo decide la Generalitat a propuesta de Junta de Tratamiento de la prisión, y es susceptible de recurso por la Fiscalía, primero  ante el juez de vigilancia penitenciaria y después ante Marchena.

La última palabra de estos permisos no la tiene el Supremo, sino la Audiencia Provincial respectiva, en el caso de Carme Forcadell la de Tarragona

Los permisos de salida son otro beneficio penitenciario. Los hay ordinarios (entre 36 a 48 al año, de 7 días de duración como máximo cada uno) una vez cumplida la cuarta parte de la pena (los Jordis podrían salir con permiso el 16 de enero, Forn en junio, y así sucesivamente). Y el excepcional del art. 100.2 del Reglamento Penitenciario, que permite salir durante el día a trabajar o a otras actividades, de modo que a partir de principios del próximo año los políticos presos pernoctarían en la prisión y el resto del día libres. La última palabra de estos permisos no la tiene el Supremo, sino la Audiencia Provincial respectiva, en el caso de Carme Forcadell la de Tarragona.

El segundo remedio posible es el indulto. Puede ser de toda la pena que queda por cumplir o de una parte. Lo puede pedir cualquier persona, entidad o institución, si hay “razones de justicia, equidad o utilidad pública”. Y esas razones en mi opinión existen: la paz y la convivencia social en Catalunya -que no es poco- y la atenuación de un castigo desproporcionado. Lo concede el Gobierno y sin excesiva motivación.

En tercer lugar tenemos la amnistía. A diferencia del indulto -que parte de la existencia de un delito cuya pena se perdona después- la amnistía supone la desaparición del hecho y de sus consecuencias jurídicas. Como si no hubiese existido, vaya. Tras la Constitución de 1978 la creencia generalizada fue que las amnistías quedaban prohibidas. Esa opinión es todavía mayoritaria hoy. Es más, opinan así personajes tan relevantes como la vicepresidenta en funciones Carmen Calvo, y Manuel Cruz, presidente del Senado.

Yo también pensaba igual, pero en los últimos meses he cambiado de opinión, sobre todo con la lectura de algunas reflexiones de penalistas, entre ellos de Gonzalo Quintero, catedrático de derecho penal, hasta hace poco de la URV. Lo que la Constitución prohíbe expresamente son los indultos generales, pero nada dice de la amnistía, y el Código Penal tampoco. Y según un aforismo jurídico, lo que la ley no prohíbe, está permitido. La amnistía se suele aplicar en los cambios de régimen para delitos con connotaciones políticas, una especie de borrón y cuenta nueva para construir un nuevo espacio de convivencia. Como el paso del franquismo a la democracia. De hecho la última amnistía se concedió en 1997. Quizás se pensó que, conseguida la democracia, no habría más “cambios de régimen” y, por tanto, no se necesitarían amnistías, lo que pudo abonar la creencia de que estaban prohibidas.

Que la amnistía sea posible jurídicamente no significa que sea probable. Sería difícil de digerir que lo ocurrido en los dos últimos años no existió

Que la amnistía sea posible jurídicamente no significa que sea probable. Sería difícil de digerir que lo ocurrido en los dos últimos años no existió. Además, habría que aplicarla por igual a los dirigentes que comparecieron ante el juez y a los que marcharon al extranjero, lo que generaría un agravio comparativo pues unos se han chupado dos años de prisión y los otros ni un solo día. Y un último obstáculo: la amnistía se tiene que aprobar por ley orgánica, que exige mayoría absoluta del Congreso en una votación final.

El último remedio es una reforma del Código Penal. Algunas voces apuntan a la necesidad de reformar el delito de sedición, que tal cual está tipificado contiene perfiles anacrónicos, impropios de nuestro tiempo, genera dudas de interpretación que van en detrimento de la seguridad jurídica, y compromete algunos derechos fundamentales de las personas. Es más, varios países europeos, de peso específico no menor en el concierto de las democracias consolidadas, denegaron la extradición de los políticos que marcharon al extranjero porque la sedición no estaba en su ordenamiento jurídico o porque tenía perfiles distintos. Hace pocos días, Amnistía Internacional aconsejaba la revisión de la sedición porque la tipificación actual es de excesiva vaguedad y propicia interpretaciones extensivas y peligrosas.

Pues bien, cualquier reforma del Código Penal que restringiera el ámbito del delito de sedición, se aplicaría ipso facto a los responsables del procés por el principio de retroactividad de la ley penal más favorable, algo que posiblemente rebajaría las penas impuestas.

En los cuatro remedios citados la voluntad del Gobierno es decisiva. Y en ese sentido el reciente preacuerdo PSOE-PODEMOS  puede ser el punto de partida, el viento de cola,  de la doble solución, la de los presos y la de Catalunya, algo que difícilmente se dará con un partido de signo opuesto en La Moncloa.

Yo de los indepes no torpedearía la investidura de Sánchez.

Paco ZAPATER
Abogado

 

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019
toni_teixidó.jpg

Aquesta és, literalment, la pregunta que motivarà la consulta (ni referendària ni vinculant) que el Govern de Santpedor realitzarà aquest diumenge al voltant de la tortura taurina que s’organitza des de fa prop de 40 anys i celebrada en motiu de la seva festa major.

Aquesta pregunta, que a simple vista semblaria ben intencionada, inclusiva i democràtica, amaga en realitat un fosc rerefons, i és que des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC) sempre hem advertit dels perills que comporta «refrendar» la violència dels correbous, d’una pràctica que vulnera la llei de protecció animal i que se celebra gràcies a una vergonyant excepció que la regula, ja que la llei de protecció animal catalana desautoritza la tortura contra tots els animals (incloent-hi els bous) i l’organització del sadisme taurí, però tot i prohibir-la, fa 9 anys que el Govern del senyors Mas i Rull, per motivacions i excuses de xovinisme catalunyaire, van decidir incloure l’excepció a aquesta llei 2/2008 per permetre que la violència de la tauromàquia continués present a Catalunya.

Com a coportaveu de la CAC, voldria recordar als santpedorencs i les santpedorenques que la violència exercida contra els animals és un crim, un delicte, una vulneració als drets fonamentals, i que com a tal, no pot ser opinable ni molt menys objecte referendari, de la mateixa manera que no acceptaríem que una minoria social imposés que es vulneressin els drets humans i socials més essencials ja conquerits i que en volgués referendar (legitimar) l’exigència per a tota una comunitat. Però queda palès que, en relació als drets dels animals no-humans, tot són excentricitats i excuses de mal pagador, perquè tots els estaments socials, polítics i econòmics de l’estructura saben que reconèixer drets als qui considerem els nostres esclaus ens faria perdre molts privilegis.

En relació als correbous d’aquesta vila del Bages, com de la resta de municipis taurins de Catalunya, en parlo amb total coneixement de causa, doncs el passat 10 de juny, farà poc més de cinc mesos, vaig formar part de l’equip d’investigació de la CAC que va enregistrar “les vaquetes de Santpedor”. Com tot acte taurí, fou un espectacle nauseabund, realitzat impunement en un solar apartat, no només en un enclavament allunyat del centre del poble, sinó aïllat de qualsevol senyal de civilització mínimament il·lustrada. No era el primer any que hi enregistràvem els correbous, sinó el cinquè consecutiu des que ens vam constituir el 2.014, i d’ençà que res no havia canviat al poble: la barra de bar organitzada per la penya taurina era al mateix lloc i no va deixar d’omplir gots de cervesa; els menors d’edat (alguns d’ells amb signes d’embriaguesa etílica) entraven i sortien de la zona de la plaça portàtil per a fer-se els milhomes davant d’un vedellet espantat, inofensiu i indefens; els mateixos espectadors adults continuaven ben aferrats a les barreres de la plaça per no perdre’s detall de l’assetjament; el mateix comentarista -«speaker» taurí-, un mascle d’aquells que recorda als personatges d’instints primaris de les tómboles, als quinquis d’atracció de fira nòmada; les mateixes colles d’amics provant de coreografiar, ridícula i esperpènticament entre ambulàncies, les cançons més xarones i estridents dels últims estius; la mateixa policia local, aquella que lluny de quedar aclaparada per tanta vulneració a la llei civil i al reglament taurí, va continuar esdevenint mimètica, un espectador més, on cada any que passa li trobem el gest és més relaxat, d’un cos on ja només li faltaria el cigar i la copa de conyac entre els dits. I el més frustrant de tot, els nombrosos infants humans que van ser obligats a presenciar per enèsima vegada el linxament d’altres infants d’una espècie animal diferent a la seva. Res nou a la festa major de Santpedor, perquè el dominacionisme, l’explotació i l’opressió sempre serà una anomalia atàvica practicada per una minoria addicta al turment aliè.

Res nou a la festa major de Santpedor, perquè el dominacionisme, l’explotació i l’opressió sempre serà una anomalia atàvica practicada per una minoria addicta al turment aliè

Els santpedorencs estan sent utilitzats per la classe política per tapar les seves covardies i la manca de diligència d’uns polítics que diuen estar al seu servei però que en prop de 40 anys no han gosat acabar amb la tortura pública i subvencionada de bòvids, traslladant la decisió última a la ciutadania per exculpar-se davant de la minoria organitzada del sadisme taurí, simplement perquè es tracta d’un tema polèmic i d’un col·lectiu violent al que tenen por. El govern de Santpedor no realitzarà mai una consulta sobre el sou que han de cobrar els càrrecs polítics de l’Ajuntament, ni les decisions en obra pública i serveis socials, ni res que tingui a veure amb l’autodeterminació real i efectiva sobre la resta dels afers municipals. La violència pública dels correbous són un assumpte nacional i no local, és per això que han de ser els diputats del Parlament de Catalunya els que han de posar fi a l’excepció a la llei de protecció animal.

Posar a debat la violència organitzada contra innocents indefensos, promocionar i permetre que un ciutadà pugui votar «sí» a la continuïtat de la barbàrie dels correbous o qualsevol altra xacra, és llençar un missatge funest i perillós cap a la societat en el seu conjunt: que l’organització de la violència contra un grup (humà o no-humà) minoritari, vulnerable i fràgil, és estructuralment acceptable, sent que la història ens adverteix dels crims i genocidis que s’han comès sota aquestes exactes motivacions.

Toni TEIXIDÓ és mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya


REDACCIÓ24 Novembre, 2019
laura_castel.jpg

Avui commemorem, com cada 25 de novembre, el Dia Internacional contra la violència envers les dones. En ple segle XXI.

Sí, en ple segle XXI, ens toca recordar, fer visible i manifestar, el rebuig cap a qualsevol violència masclista i erradicar aquesta vulneració de drets humans, contra la meitat de la població de la terra.

Sembla mentida que, en ple segle XXI, ens trobem en aquesta situació, no només de desigualtat, sinó de dominació en les relacions humanes. No ens cansarem de denunciar aquestes violacions, però sense la implicació de l’altra meitat de la població, no ens en sortirem.

Jo sempre faig la comparació següent: si estiguéssim parlant de violència contra qualssevol altres col·lectius vulnerables (de religió, raça, culturals, etc.), semblaria tan insuportable que ja s’haurien posat els instruments per prevenir aquests atemptats.

Però la violència masclista, no només perviu, sinó que ara mateix ens trobem amb partits polítics que ni es plantegen que sigui un problema contra el que calgui refermar-ne el compromís. Al contrari, qüestionen les estratègies de condemna o les accions, per prevenir aquestes violacions de drets humans.Com diu el manifest d’ERC, l’única manera d’assolir els nostres objectius feministes, és implicant-nos tots i totes, transformant-nos tots i totes en agents actius, per tal de garantir els drets de les dones i la denúncia de les violències masclistes. Perquè les dones volem ser lliures, no valentes.

I no només cal denunciar els casos més visibles, sinó també les violències quotidianes que passen més desapercebudes i són més difícils de detectar i atacar, perquè el sistema és discriminatori. Per això no ens cansarem de repetir que cal una república amb polítiques encaminades a la prevenció i l’educació afectivo-sexual, i que generi maneres respectuoses de relacionar-se.

32 feminicidis portem aquest any. 32 assassinats en 11 mesos, que si fossin d’un col·lectiu diferent, serien un escàndol mundial. Però la tolerància davant els feminicidis és molt preocupant. Cal repensar, doncs, quin tipus de ciutadania tenim, i quins valors amaren la nostra ètica pública. Relacions de domini, d’imposició, de violència i desigualtat es toleren, es generalitzen i s’expandeixen de manera preocupant. Violència masclista, violència sexual, violència econòmica, violència simbòlica, i totes les situacions de discriminació que patim les dones pel sol fet de ser dones.

La llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret, per ser reals i legítims, han d’incloure totes les dones. I amb violència no hi ha llibertat.

LAURA CASTEL
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ23 Novembre, 2019
joan-planellas_.jpg

A l’exhortació del papa Francesc sobre L’alegria de l’Evangeli, sota l’epígraf general de les temptacions a les quals ens veiem sotmesos els membres de l’Església, el Papa formula un enèrgic «sí» a l’espiritualitat que cal viure en un món globalitzat i complex (n. 76-109). Permeteu-me que, tenint per guió de fons el document papal, proposi una revisió d’allò que pot malmetre la nostra espiritualitat.

Els Pares antics parlaven sovint de l’accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos una càrrega insuportable. Aquest es el primer punt. En certs moments de la vida s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, com si tot el que fem per la causa de l’Evangeli no tingués massa sentit (n. 82). Llavors ens desinflem i ens abandonem; i la primera a ressentir-se’n és la qualitat espiritual de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació, o acabem no pregant.

Les causes d’allò que podríem anomenar «tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la mateixa vida. Aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. La vida del cor ha de reflorir, la pregària ens ha de guiar, l’afecte pels qui ens necessiten ha de reencendre’s dins nostre. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli!

El segon punt de revisió és sobre la mundanitat espiritual. Aquesta acostuma a ser més desastrosa que la mundanitat moral, diu el Papa (n. 93). Quan el fariseu de la paràbola (Lluc 18,10-14) prega ostentosament dret en el temple i proclama davant Déu que ell és un jueu exemplar, religiós i complidor, cau en l’engany de l’aparença. Sembla que pregui però de fet s’enalteix a si mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. La prova és que els seus ulls són incapaços de mirar el publicà tal com Déu mateix el mira.

La misericòrdia de Déu omple el cor d’aquell home pecador que demana pietat, i en canvi aquesta misericòrdia no pot entrar en el cor del qui no demana res i que, per tant, en darrer terme, no prega. Per dir-ho amb les paraules del Papa, el fariseu de la paràbola és un home «autoreferencial» que se sent segur de la seva virtut i de la seva pràctica de la religió. Sota unes aparences de forta religiositat sorgeix de fet una mundanitat que és desastrosa per l’esperit.

Les causes de la mundanitat espiritual són diverses, però es poden resumir a creure’s que som millors que els altres. Aleshores sorgeixen les crítiques indiscriminades, la vanitat, els sentiments de superioritat i, fins i tot, la superficialitat en el tractament de les persones. Procurem redreçar aquesta situació pensant que tots som «família de Déu» i que tots fem camí amb les nostres grandeses i misèries. Estiguem alerta i lluitem espiritualment amb les armes interiors perquè, llevat del Senyor, ningú no ocupi el castell de la nostra ànima!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ21 Novembre, 2019
ricard_checa.jpg

Jo vaig ser un dels periodistes acreditats per seguir el judici contra el president Quim Torra des de l’interior del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hi vaig arribar ben d’hora. Davant de l’edifici hi havia unes quantes persones concentrades, exhibint pancartes, banderes estelades i llaços grocs, però em vaig fixar en un cartell de cartró penjat amb llacets grocs en una les tanques de seguretat. Hi posava: «n’estem fins als dallonsis».

Al principi estava confós. No sabia si el text l’havien escrit independentistes o constitucionalistes/espanyolistes. Sigui com sigui, crec que uns i altres n’estan fins als dallonses de tot això. Hem de posar aturador  a aquest deliri politicojudicial. No m’agrada veure el president de la Generalitat assegut al banc dels acusats. I encara menys quan veig que un advocat insisteix que hauria de rebre el tracte institucional que li correspon com a cap de govern.

Sóc contrari a alguns posicionaments de Quim Torra i crec que algunes de les seves conductes no em representen i no són pròpies del president de tots els catalans. Malgrat tot, discrepo de la justícia espanyola que vol asseure’l, sí o sí, davant d’un tribunal, amenaçant-lo amb una inhabilitació de 18 mesos. Si no recordo malament, Pedro Sánchez i Vox van ser censurats per la JEC i, en canvi, no han rebut la querella d’una Fiscalia que sembla el braç polític d’un govern entestat a marcar tendència.

Lamento profundament que els jutges estiguin assumint un protagonisme que no afavoreix la imatge de la justícia. No vull jutges que segueixin una tendència política. Si no fem res per evitar-ho, el sistema democràtic espanyol –qüestionat ja per algunes institucions europees i de drets humans– acabarà per terra. És un error asseure el president de la Generalitat al banc dels acusats per no despenjar una pancarta.

L’al·legat de Quim Torra al final de judici ha estat una bufetada –amb guant blanc– a un tribunal que ha estat acusat de manca d’imparcialitat. El president enviava un missatge a l’exterior. Als CDR i a Tsunami Democràtic. Els deia que no abandonin les seves lluites i que continuïn fent front a la repressió de l’estat. Benvinguda sigui, deia Torra quan es referia a la hipotètica condemna. El govern espanyol hauria d’aprofitar el moment per calmar els ànims, parlar amb Torra –o amb qui sigui– per buscar solucions al desastre convivencial.

La política espanyola s’està equivocant perquè intenta substituir la seva inoperància per la força judicial i l’executiu català s’equivoca en actuar més com una plataforma independentista que un govern.

Cada vegada que la JEC i la Justícia intenten castigar un dirigent català, està convertint-se en una fàbrica d’independentistes. La justícia no pot convertir-se en l’escut de la política més centralista en un estat que se sent còmode en la repressió. La justícia pot fer fora a Quim Torra, però no traurà dels carrers la ràbia i la impotència… Solucions?

Ricard CHECA
Periodista

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter