Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La presó de Mas Enric es va omplint de preses i presos polítics catalans. La Carme Forcadell ja no és l’única presa política pel procés que hi ha; ara, la Laura i el Joan li fan companyia, esperem que per poc temps. I hi ha tarragonins com el David Solé que són tancats a prop de Barcelona.

L’Estat espanyol respon al començament de la resposta contra la sentència del procés amb repressió, de la mateixa i única manera que va saber respondre a les votacions democràtiques de l’1 d’octubre i a la declaració (falsa) d’independència que se’n va derivar. Les acusacions que utilitza per empresonar gent innocent van des d’atemptat a l’autoritat o desobediència fins a terrorisme o malversació. Grans paraules per negar-ne una altra que de tan gran que és tapa totes les altres: llibertat.

És aquest un estat putrefacte que només s’aguanta gràcies a la violència. Mai l’Estat espanyol ha sabut tractar els seus problemes socials o d’estructura territorial d’una altra manera que repartint garrotades. És per això que l’exèrcit i la policia són una de les bases centrals de l’estructura estatal espanyola. És per això que la violència («proporcionada» i «legal» diuen ells) ha estat la seva única resposta a cada una de les demandes d’autodeterminació, d’igualtat, de llibertat o de justícia.

Per tal que entenguem de què va tot això que està passant als nostres carrers deixeu que resumeixi l’explicació que corre per les xarxes sobre la detenció de la Laura Solé, una jove tarragonina que no conec però que avui han tancat a la presó de Mas Enric. El passat 17 d’octubre, la Laura i uns companys seus van detectar la presència d’infiltrats a la manifestació que es feia a Tarragona i van decidir aïllar-los. Sabien perfectament com els infiltrats es dediquen a fer destrosses i altres actes violents quan encara no en fa ningú per tal de fer-ho petar tot i després poder detenir i pegar a qui creuen convenient. La Laura i els seus amics van seguir els suposats infiltrats pels carrers de Tarragona i aquells es van amagar en una porteria. La Laura i els seus es van quedar a la porta fins que els suposats infiltrats van cridar reforços i els reforços que es van presentar eren policies amb uniforme perquè els infiltrats també eren policies, però disfressats de manifestants. Van treure porres extensibles i van pegar-los a tots. La majoria van poder fugir però la Laura no, la van detenir i ara li imputen diversos delictes. Avui dissabte dia 19, la jutgessa del jutjat número 1 de Tarragona ha decidit enviar-la a la presó.

Enviar una persona a la presó per això és absolutament delirant, i només s’entén si assumim que l’Estat espanyol té ben clar que el que passa a Catalunya és un aixecament contra la seva violència i aquest aixecament d’autodefensa posa en perill la seva pròpia existència. L’Estat està en guerra contra la majoria de la població i pensa que la repressió ens acabarà fent callar. És per això que Marlaska diu el que diu i Buch calla el que calla, que la Generalitat està intervinguda sense necessitat de 155 i els Mossos han esdevingut part de l’aparell de repressió de l’Estat. No és que no ho fossin abans però sí que és clar també que al voltant dels fets de l’1 d’octubre la seva forma d’actuar va ser molt diferent a la de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Ara són el mateix cos repressor perquè l’Estat està en guerra i les detencions que està realitzant i les garrotades, bales de foam, cops de porra, bales de goma i altres armes de guerra contra les persones les utilitza amb la intenció que tothom calli i que no se’n parli més. Potser no ho saben, però no ho aconseguiran.

Tancar algú a la presó sense fiança per un aldarull de carrer en què el que va intentar la detinguda va ser que la cosa no es descontrolés més és absolutament fastigós i repugnant. És part d’una administració de justícia injusta i putrefacta que per molt que dicti sentències sap que els dies que li queden amb aquesta forma de procedir i aquesta manera de fer s’acaben perquè la independència de Catalunya és avui més a prop que mai i en la nova república no hi ha de cabre cap herència del franquisme de què és filla la «justícia» que avui patim.

És per això i per tot el que podem veure i llegir cada dia a les nostres pantalles que cal parlar amb qui coneguem per informar-nos, que cal continuar sortint al carrer i veure què hi passa, des de la noviolència i la desobediència civil, perquè en qualsevol guerra la primera víctima és sempre la veritat i no tingueu cap mena de dubte que la majoria d’informacions que podeu veure o llegir avui són directament falses o manipulades.

Informeu-vos per mitjans alternatius, però sobretot per persones en qui confieu i per vosaltres mateixos. I no dubteu a demanar la llibertat de les preses i els presos polítics i a mostrar-los la vostra solidaritat, aquella que jo mateix vull expressar en aquest article. Perquè davant d’aquest monstre que es diu Estat, allò que ens fa i ens manté humans continua sent la llibertat que volem per a nosaltres i per als altres. Llibertat per a la Laura, per al Joan, per al David, per a la Carme i per a tota la resta de preses i presos polítics, germans de totes i tots, a qui volem lliures i fora de la presó.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
gustau.jpg

Avui he decidit escriure l’article d’opinió més sincer, menys demagog. Unes lletres que necessito vomitar des del fons de la meva consciència, sense filtres, sense voler remoure pensaments, sense malícia i sense seguir un guió prèviament definit.

Comencem….

No tenia l’edat mínima per votar i jo era un adolescent, de Manresa, que volia i desitjava la independència de Catalunya. Les meves primeres eleccions, unes municipals, vaig votar per AUP (Assemblea d’Unitat Popular (avui seria la CUP)).

En aquella època (1995-1996) l’independentisme a Catalunya era una opció molt minoritària.
25 anys més tard les coses han canviat.

Recordo l’any 2006, un mes d’abril, l’Alfonso Guerra dient en actitud xulesca que “el Congreso “se ha cepillado” l’Estatut “como un carpintero”. (estatut votat per la majoria de la societat catalana). Cal recordar la recollida de signatures per part del PP.

Tothom sabem, almenys a Catalunya, que ha passat durant aquests anys… (manifestacions pacífiques, Butirreferèndum, 1 octubre…. ).
Avui molts hem sortit al carrer, de fet molts estem als carrers des del dia que vam conèixer la sentència de sedició que condemna als Jordis (no polítics) a 9 anys de presó i als nostres representants democràtics fins a 13 anys, estan presos fa gairebé 2 anys de forma preventiva, no perquè van fer sinó per escarmentar i acollonir a un poble que només desitja exercir el dret a decidir.(el 80% de la societat catalana hi està a favor).

Estic convençut que si ens haguessin deixat votar en un referèndum acordat l’any 2017… el No s’hagués imposat al Si. Sempre que l’estat hagués mostrat l’amor i respós  a aalgunes de les pretensions de la societat catalana.

En recerca de vots a la resta de l’estat tots els partits de la dreta espanyola (PSOE, PSC …) i els que competeixen per fer-se seu l’espai de l’extrema dreta (PP, CS, VOX …), han insultat, criminalitzat, menyspreat, atacat i infravalorat a tot un poble.

Podeu manipular mitjans de comunicació perquè la resta dels nostres conciutadans de bona fe de la resta de l’estat pensi que som uns egoistes, violents, radicals i sediciosos.

Avui la ministra Isabel Celaá ha dit que la responsabilitat de les agressions de grups feixistes és a conseqüència de l’independentisme, (us imagineu que la portaveu del govern digués que la culpa que hagin violat a aquella noia és per què portava la faldilla massa curta?)

Mai no estaré a favor de l’ús de la violència. De fet a Catalunya vàrem patir la violència el dia 1 d’octubre de l’any 2017 i hem estat en pau fins aquesta setmana. Això em fa pensar que potser la violència apareix quan el govern central envia els “a por ellos”.

Vull agrair al Ricard Checa, director d’aquest digital que em deixi escriure sobre qualsevol tema sense limitar la meva llibertat d’opinió a condició que sigui fidel a 3 conceptes bàsics com … No mentir ni manipular, no insultar (mai faltaré al respecte) i sentir que el mitjà respecta la meva llibertat d’opinió(sovint no la comparteix…(crec)

M’agradaria mostrar la meva solidaritat al periodista Arnau Maymó de Catalunya radio que ha patit agressió per part de policies nacionals i al gran bagenc Quico Sallés que ha rebut un impacte d’una pilota de goma (va rebre, fa 2 dies, cops de porra).

Vull dedicar les últimes línies d’aquest article al gran fotoperiodista Albert García del diari El País i que ha estat detingut i emmanillat per la Policia Nacional quan feia la seva feina.

Si després de 2 anys de presó preventiva el condemnen per sedició prometo que sortiré al carrer per demanar la seva llibertat i no li tindré en compte que tenim el president d’Òmnium Cultural i el qui era president de’ANC fa 2 anys a la presó al costat de representants elegits democràticament a Catalunya o els xavals d’Altsasu per les falsedats que han creat un estat d’opinió i alarma gràcies també al seu diari.

El periodisme no pren part. Informa.

Gustau VILELLAS
Criminòleg
@tavitu007

 


REDACCIÓ17 Octubre, 2019
marc_ferre.jpg

Enguany la població de Tarragona està d’enhorabona perquè podrem gaudir de dues festes de Santa Tecla en un any, la de setembre i la d’octubre.

La Crida, el perpetuador i el Tecler d’honor. Les festes es van iniciar el dilluns 14 d’octubre amb la Crida, on s’homenatjà el perpetuador de les festes, que aquest any ha recaigut en Manuel Marchena per la seva tasca de recuperació dels judicis sumaríssims d’època franquista; tot seguit s’homenatjà el Tecler d’honor. Miquel Buch ha estat l’escollit per la seva tasca de recuperació de balls de carrer per part de grups neonazis, així com per la seva esplèndida tasca de revitalització de grups folklòrics com són la Brimo i l’Arro.

La tronada. Després de l’acte institucional de la Crida del des del balcó s’encendran els 10 morters de Santa Tecla, un per cada una de les 9 sentències, i el desè per la nova euroordre emesa pel Tribunal Suprem.

La mostra del Folklore Viu. Enguany la mostra s’iniciarà a la plaça Imperial Tàrraco, els grups convidats són les furgonetes dels antidisturbis de la policia nacional espanyola de València, els Jeeps de la Guàrdia Civil de León i els escopeters de la Guàrdia Civil de Toledo. A partir de les 21 h hi haurà tanda de lluïment de cada un dels elements festius juntament amb els homenatjats, la Brimo.

El macroconcert. Aquest any després de moltes demandes hi haurà descentralització de festes i es tornarà a fer l’espectacle piromusical del Carrer Montoliu i a les seves immediacions. L’espectacle comptarà amb “DJ On sou de Gent de Pau” que emetrà des dels altaveus de les furgonetes blindades.

El xumet de la Brimo. A partir de les 18 h, des de la Plaça Imperial Tàrraco, fes-te gran i rep el teu xumet de la Brimo. És el moment de fer un pas per ser més grans, i és hora que els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional et pegui a base de bé per participar en manifestacions culturals pacífiques.

La Festa per tothom. La fórmula inclusiva de les festes de Santa Tecla. Enguany agents antidisturbis i uniformats visitaran les urgències dels Hospitals Joan XXIII i de Santa Tecla per fer arribar la festa a tothom.

Punt Lila i Arc Iris. En aquesta Santa Tecla no hi haurà Punt Lila i Arc Iris. Tarragona no és un espai lliure de violències masclistes.

Santa Tecla a les escoles. Per anar escalfant els motors festius els primers dies de Santa Tecla, res millor que l’activitat que ajuda a conèixer les interioritats d’alguna de les entitats del nostre Seguici Popular: enguany visita de membres del seguici policial secret i uniformat als Campus Catalunya i Sescelades.

El Pregó. Obertura solemne del balcó principal de l’Ajuntament, sortida dels Macers de la Ciutat (Casado, Ribera i Abascal) i a continuació pregó a càrrec de Pedro Sánchez president de la Pirotècnia Hispànica. A continuació es dispararan les salves de la Guàrdia Civil.

La Baixada de l’Àliga. Venga valientes! La Baixada dels furgons policials. Quan les bèsties i els gegants entrin a la plaça Imperial Tàrraco, DJ Piolin els obsequiarà amb la tanda d’Amparitos que marca el costum.

Recomanacions de seguretat per la Baixada. Malgrat que fa anys que les autoritats fan promoció, apologia i incitació del consum abusiu d’alcohol promocionant la mamadeta, el barrilet, el gelat amb Chartreuse… Intenteu deixar ampolles i llaunes fora de l’itinerari de la Baixada i no consumiu alcohol.

Salteu individualment o, com a màxim, en parella; no us poseu davant dels elements ja que us poden atropellar. No tireu aigua des de finestres o balcons ni feu repics de cassoles. S’ubiquen serveis sanitaris on s’impedirà que puguin atendre.

Ball de Dames i Vells. Una nova representació del Ball de Dames i Vells. El sarcasme i la ironia d’aquestes parelles d’ERC i de Junts per Catalunya retratarà, un any més, la misèria de les institucions fins que el Sargento Blàzquez despeje la zona.

La Cercavila de Santa Tecla. Des de la plaça de les Corts Catalanes la primera sortida al complet de tot el Seguici Popular. Enguany s’estrena el nou element del seguici popular. La Tanqueta d’Aigua dels Mossos d’Esquadra. L’element d’aigua té fins a 12 punts de sortida d’aigua, i així converteix el Seguici Popular dels Mossos d’Esquadra com un dels més complets a nivell mundial.

La nova vestimenta del Ball de Bastons. Els bastoners estrenaran nou equipament recuperant models tradicionals d’actuació de l’època franquista. En la nova equipació trobem gas pebre, pilotes de goma, bales d’escuma…

La Professó. Última sortida al complet del Seguici Popular. Amb el vestuari cerimonial de les grans ocasions rituals, amb la Rojigualda, amb escorta de macers, militars i policies de gran gala, que tancaran la professó.

El Correfoc. La última nit de festes s’omple de les espurnes i els trons de carretilles i sortidors. Enguany les forces de l’infern estaran representades per diferents cossos de seguretat.

Recomanacions pel correfoc: portar barret i un mocador per tapar-se la cara. Vestiu preferiblement roba de cotó. Porteu calçat còmode i pantalons llargs.

TOTHOM A CÓRRER LA TRACA PER ACOMIADAR SANTA TECLA!!!

Marc FERRÉ LLAURADÓ
Militant de la CUP de Tarragona

 


REDACCIÓ17 Octubre, 2019
ricard_checa.jpg

De cap de les maneres. El que està passant des del passat dilluns a les principals ciutats de Catalunya és intolerable, més enllà del repudi. Els violents han de ser aïllats i portats de la justícia. Els encaputxats radicals no tenen cabuda en les manifestacions sigui contra la sentència del procés o per expressar solidaritat als presos independentistes.

Cal erradicar-los de tota l’esfera pacífica. Els catalans som gent de pau. La violència dels radicals i promoguda intencionalment pels infiltrats han de ser censurada, condemnada i combatuda a través de tots els mitjans legals al nostre abast. No podem continuar permetent que els carrers de Catalunya esdevinguin autèntics camps de guerra, on la por i el pànic són els plats forts. La violència només ens afebleix i ens perjudica, independentment de la nostra ideologia política.

Els demòcrates no entenem de guerra bruta i encara menys de guerrilles ciutadanes que, de forma discriminada i sense obeir a cap norma, provoquen, amenacen i colpegen. En aquests moments difícils ens cal maduresa, seny, sentit de la responsabilitat i respecte per les diferents opinions i posicions contràries.

Les imatges que aquests grupuscles radicals i extremament violents no contribueixen a la pau social ni a la bona convivència. No ens podem oblidar que els cossos i forces de seguretat – ens agradi més o menys el color de l’uniforme – existeixen per desenvolupar una missió concreta i definida i la principal és salvaguardar la nostra seguretat i el bé comú. No poder equivocar-nos i pensar que aquesta policia és “nostra” i l’altra no. Tots són policies. No n’hi ha de bons ni de dolents.

Els polítics han de liderar projectes polítics i nosaltres exigir que els compleixin i que no posin la nostra seguretat i pau social en perill

En aquests moments difícils cal que tots els demòcrates lluitem per la pau i ens impliquen perquè la convivència i el bon veïnatge siguin una realitat. Hem d’exigir als polítics que deixin d’enviar missatges contradictoris i difusos. Cal claredat, honestedat, cap fred i serenor. Els polítics han de liderar projectes polítics i nosaltres exigir que els compleixin i que no posin la nostra seguretat i pau social en perill.

Els moments que travessa el país és d’una complexitat extrema i és comprensible que molta gent, cansada de l’estira-i-arronsa, es cabregi i surti al carrer. Cadascú té el dret de manifestar-se i de protestar. Però no podem fer-ho amb passamuntanyes o encaputxats. La llibertat es guanya donant la cara i amb gestes. No es guanya res amb violència ni insults. Al contrari. Si persistim en l’estratègia dels disturbis i de la por, perdrem tot allò que hem guanyat fins ara, que no és poc.

Ara més que mai cal seny, calma i paciència. Si actuar al contrari només estarem beneficiant l’enemic que s’alimenta del ‘com pitjor millor’. A la policia també li demanen prudència i paciència, ja que els temps actuals no és propici a gent amb la pell fina. No volem que es repeteixi el nefast ‘A por ellos’.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ17 Octubre, 2019
HAKIMA.jpg

Les dones sempre som víctimes d’un sistema desigual des dels seus inicis. Sempre vam ser treballadors però la nostra aportació només és reconeguda des de fa poc. Totes sentim parlar de “la incorporació de les dones al mercat laboral” com mai haguéssim aportat res a la societat. Avui en dia estem patint les conseqüències d’aquest sistema. La desigualtat i la pobresa sempre recauen sobre la dona.
Avui 17 d’octubre es commemora el dia internacional de l’erradicació de la pobresa.

Cal destacar que segons les Nacions Unides el 60% de les persones que passen fam al món de forma crònica són dones i nenes. A Espanya un dels col·lectius més afectats són dones majors de 65 anys. Es troben en major risc per les pensions més baixes que reben pel fet de no haver cotitzat suficient. No ens hem d’oblidar que les dones sempre hem treballat, de manera precària, sense indemnitzacions i treballs no reconeguts. Avui estem assumint les conseqüències d’aquest sistema desigual.

Des dels inicis dels temps sempre hi ha hagut la divisió de treball entre homes i dones. Les dones ens han assignat les tasques domèstiques per la naturalesa de la nostra entrecuix. Per això sempre hem tingut limitacions a l’hora d’accedir als treballs qualificats. Barreres com el sostre de vidre, bretxa salarial, doble jornades de treball assumint la cura com a part natural i el treball precari extern. La pobresa de gènere és conseqüència de la idea estereotipada basada en funcions que desenvolupa l’home i la dona.

La normativa internacional de drets humans exigeix als governs posar fi a l’exclusió social de les dones i les nenes, lluitar contra els estereotips que obstaculitzen el seu accés als recursos i perpetuen la pobresa i la discriminació. El debat de les pensions en els últims anys a Espanya està generant inseguretats i crea un risc important de l’exclusió social.

Tot es transforma en un bucle infinit on la voluntat política no existeix, la precarietat laboral no s’eradica i la pobresa va en augment cada vegada més, afectant els més desfavorits. Un exemple clar d’això són els successos que estem vivint en els últims anys: desnonaments, suïcidis i pobresa energètica. Recordem a Rosa, veïna de Reus de 81 anys, que va morir per no tenir mitjans econòmics pagats per pagar la llum. Va morir per una injustícia social, per un sistema que exclou les dones grans.

Hakima ABDOUN SERRAK
Graduada de Treball social por la Universitat Rovira i Virgili
Treballadora social y Directora del Centre de dia la Marinada

 


REDACCIÓ17 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La sentència del judici del Procés no per esperada és menys criminal. 100 anys de presó per organitzar un referèndum d’autodeterminació, per donar la paraula i la decisió a un poble en el qual, tant qui volia continuar a la monarquia espanyola com qui volia construir la república catalana, podia decidir. No com ara, quan només tenim la possibilitat de continuar aguantant el descendent de Felip V reposat en la línia successòria pel dictador Francisco Franco.

Ja sabem que la sentència diu que allò de l’1 d’octubre va ser només un simulacre per pressionar el Govern espanyol i arribar a asseure’s amb ell a debatre o a negociar no se sap ben bé què. I segurament això és el que va ser, però ara em referia al fons del tema, a allò que l’Estat intenta aturar amb amenaces, presó i extensió de la por. A la possibilitat que la gent, organitzada, es planti i exigeixi decidir-ho tot o bona part del tot. I aquest és el nucli del tema, resumit en la frase que tant amoïna i encén a ninots del tipus Marc-Álvaro: que el poble mani i el Govern obeeixi.

La sentència és producte d’una «justícia espanyola» que beu, tant en les formes com en les persones, de la dictadura anterior, de les famílies i ideologia que van guanyar la Guerra Civil i és seguint aquesta «justícia» injusta que són escrits els centenars de pàgines de sentència que assenyalen culpables i els condemnen a 100 anys de presó.

Fa mesos que perdem el temps sentint «experts en el tema», gent que parla molt bé de lleis, de l’aplicació de les lleis i de complir la llei, i hi ha qui se’ls escolta i bada. Però poc hem sentit a parlar i menys encara hem parlat o debatut sobre el centre de tot, sobre si les lleis són justes o injustes. Un gran oblid, perquè totes les dictadures, fins i tot els règims assassins com el franquisme que va construir l’actual Estat espanyol, sempre han estat legals. Per tant, la legalitat de la sentència no té res a veure amb el fet que sigui justa o no.

I la sentència no és justa perquè condemna persones concretes per uns fets de què en som responsables més de dos milions. Els atribueix la responsabilitat d’arrossegar-nos darrere seu com si fóssim un ramat de ximples fins a portar-nos cap a un carreró sense sortida. Si això hagués estat així, avui no seríem aquí i no hi hauria sentència, perquè l’Estat segur que hauria trobat algun «dirigent útil» per pactar i tancar el tema. De fet, aquest «dirigent» el va tenir a mà, però la CUP el va enviar a la paperera de la història. El tema que els preocupa és un altre. Els preocupa que, malgrat ho intentessin, ningú va poder reconduir-nos, dirigir-nos ni anul·lar-nos i el referèndum es va fer. Un mal precedent per a qui sempre ho ha tingut tot lligat i ben lligat.

Som i ens hem comportat com un poble que s’ha emportat cap al dret a decidir el Govern que tenia davant. I ho hem fet mobilitzant-nos al carrer, any rere any i sense pausa, amb decisió i sense esperar que ens ho manessin. De l’Estat espanyol se n’han independitzat desenes de pobles i cap, fins ara, no hi ha volgut tornar. Per tant, la independència no és cap carreró sense sortida; ben al contrari, avui en dia és l’únic carrer per arribar tant a l’alliberament nacional dels Països Catalans com a la regeneració democràtica de l’Estat espanyol, on hi viuen pobles germans que volem amics i que pateixen tant o més que nosaltres l’autoritarisme d’un Estat al servei d’unes classes dirigents més pròpies de l’Antic Règim neoliberalitzat que de la contemporaneïtat. I que consti que aquesta contemporaneïtat no és cap xollo ni cap objectiu per assolir.

Aquests dies postsentència del Procés hem demostrat, un cop més al carrer, que som capaces de desbordar-los amb mobilitzacions i desobediència civil i ells, com sempre, han respost amb l’únic llenguatge que saben parlar: amb porres i pilotes de goma. Hem rebut de valent i enmig dels cops hem vist, un cop més i de forma molt clara, el paper de la policia administrada per la Generalitat. Igual que en el moment de la seva creació, el cos dels Mossos d’Esquadra ha servit per reprimir fins a l’extenuació qui defensava la terra, qui s’enfrontava a l’autoritarisme borbònic. I al capdavant del cos, Buch, però també Aragonès o Torra, feien el paper més galdós i miserable possible, imitant en tot allò dolent el sinistre creador del cos, el botifler Veciana (botifler aquí és definició, no insult).

Ni Buch ni Aragonès ni Torra dimitiran perquè sempre, al llarg dels darrers 40 anys i en cada un dels moments de crisi del sistema polític espanyol, cada cop que els seus han hagut de triar entre el poble o l’Estat (espanyol), s’han decantat pel segon, a vegades entusiastament i altres cops amb mala cara però amb el convenciment de saber que des de Madrid els ho pagarien generosament. Amb cada una de les estructures de poderet polític que la dreta regionalista catalunyesa ha creat al llarg dels dos darrers segles (la Lliga de Cambó o la CyU de Pujol, Duran i Mas), sempre han acabat triant obeir les ordres dels amos. Caldrà veure què fan ara amb el pollastre que tenen damunt la taula, perquè tot i que semblava que la cosa havia canviat, és clar que l’arrenglerament d’aquests dies de tsunami amb la violència de l’Estat els torna a situar on sempre havien estat: pegant als de baix per rebre algun rosegó dels amos que sempre són a dalt.

Que tinguin clar, però, que si els dirigents d’aquest «governefectiu» opten per tornar a fer d’encarregats de la finca catalunyesa, de mossos dels amos, els passarem pel damunt, perquè fa dies que tenim clar que d’amos no en volem més, cap més, i d’encarregats de la finca tampoc. Perquè això no és una finca, sinó una nació nascuda de la suma de lluites, contra ells també, nascuda per ser lliure, que es construeix entre totes i tots i des de les diferències, les complicitats i el rebuig absolut a l’autoritarisme tant com al trilerisme i l’intent de presa de pèl constant.

Desbordem-los, en marxa per la llibertat i cap a la vaga general!!!

 

 

Jordi MARTÍ FONT

 

 

 


REDACCIÓ16 Octubre, 2019
Angel-articlesweb.jpg

“No nos queda tiempo”, decía en mi último artículo de opinión, pero no pensaba que fuera tan poco. El ejemplo del Mar Menor, con peces boqueando en busca de un oxígeno que ya no tienen por culpa de la mano del hombre, es el espejo que nos muestra que mundo más horripilante nos espera si no hacemos algo ya mismo.

Las administraciones han mirado hacia otro lado demasiado tiempo y ya no vale cerrar los ojos. El desastre ecológico de esta laguna de Murcia es la historia de un disparate consentido y alentado que ha relatado un artículo de La Verdad. Causa desazón leer que en 1987, el Gobierno autonómico aprobó una ley pionera para proteger este ecosistema singular, pero nada más nacer, el PP, capitaneado por el exministro Federico Trillo, la denunció al Tribunal Constitucional.

“Como telón de fondo estaban las pérdidas que podían sufrir los insaciables promotores de la zona y la industria del hormigonado en general”, narra la noticia. La Ley marcaba ya algunas medidas que se proponen hoy en un plan de choque para salvar la laguna, si es que tiene salvación. Total, solo ha  pasado 32 años desprotegida, expoliada, envenenada, intoxicada, sentenciada y ahora, de esos polvos, estos lodos.

Trillo perdió la causa, pero en el 2001, el PP dio el golpe de gracia sacando una Ley del suelo a la que el Mar Menor tenía que adaptarse. Daba igual que pisoteara el Convenio de Ramsar sobre humedales y varias figuras de protección de aves y ecosistemas de la Unión Europea. Una vez más, lo que mandaba era el beneficio económico, aún a costa de hipotecar el futuro.

A todo esto, proliferaron las desaladoras ilegales para regar los campos, algunas tan ocultas que parecen instalaciones de narcotraficantes en vez de agrícolas y una tupida red de tubos y pozos ilegales han explotado los acuíferos sin dar ni un respiro.

La excusa es que nunca llegó el trasvase Tajo-Segura, otro argumento que clama al cielo. Si son tierras de secano, ¿se puede saber por qué se ha estimulado esta economía de regadío? ¿Acaso alguna mente preclara cree que convertirá las piedras en agua como si fuera un mesías haciendo el milagro del agua y el vino?

 

El desastre del Mar Menor puede hacernos abrir los ojos de una vez por todas y tomar medidas, que deberán ser drásticas o no estaremos a tiempo.

Algunos nos acordamos de cuando se instaló la industria petroquímica y secó todos los pozos de Tarragona. Agua de boca para la gran industria que ahora, 40 años después, sigue así. Tan solo se ha avanzado en usar agua de las depuradoras urbanas de Tarragona y Vila-seca-Salou, que suponen una pequeña parte de agua reutilizada de todo un gran caudal de agua de boca. El mini trasvase del Ebro ha sido un impulso para nuestro territorio, pero también aquí hago la misma reflexión: ¿Por qué hacemos una economía basada en el agua si somos zona de secano? ¿Por qué seguimos bombeando agua del río Ebro si los acuíferos ya están regenerados? ¿Por qué, a todo esto, pagamos el agua mucho más cara? Podemos hablar de muchos y muchos ejemplos de la gestión del agua en Tarragona, pero eso ya será tema de otro artículo. Mientras tanto, el reloj sigue corriendo hacia el desastre.

Ángel JUÁREZ
Presidente De Mare Terra Fundació Mediterrània
Red de Escritores por la Tierra – Coordinadora d’Entitats de Tarragona

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
laia.jpg

A primera hora coneixíem el contingut, prèviament filtrat, d’una sentència que estava dictada, com a mínim, des del moment en què es va produir la primera de totes les detencions, la dels Jordis. El conjunt de les condemnes suma l’aberrant xifra de 99 anys i mig de presó per posar urnes i per manifestar-se. Només a tall de recordatori, l’assassí i torturador dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, o l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, tan sols van complir 4 anys de presó.

La sentència de l’1 d’octubre és el punt àlgid d’un muntatge policial i judicial al servei d’una operació d’Estat per acabar amb el moviment independentista. La mateixa operació que manté empresonats a set dels membres dels CDR detinguts el passat 23 de setembre. L’objectiu és criminalitzar tant els partits com el moviment popular independentista, sense escrúpols, perquè hi ha massa en joc: els fonaments del règim del 78 van trontollar amb el referèndum d’independència i no és qüestió que a aquestes alçades es deslligui allò que van deixar tan ben lligat.

Veus d’ordre de les altes esferes independentistes han estat fent una crida obscena a la desmobilització, vaticinant que la paralització del país no ens duria res de bo. Afortunadament, avui, ha quedat clar que el poble no vol ser súbdit, ni de Madrid ni dels de casa, perquè ja hem aguantat massa. Entre empresonaments i exilis, causes obertes, lleis suspeses, amenaces constants, militarització del nostre territori, demonització del nostre poble i de la nostra causa,… ha arribat un moment en què no podem més, i potser és quan, per fi, ho podrem tot. És l’hora de canalitzar tota la ràbia, tot el dolor i tota la frustració acumulada en mobilització i protesta organitzada, ferma i coordinada, seguint els principis de la desobediència civil.

L’única sortida al conflicte polític que vivim al nostre país és aquella que reconegui el nostre dret a l’autodeterminació i que permeti l’amnistia de totes les persones represaliades. Aquesta sortida no ens vindrà regalada, sinó que ens l’hem de guanyar.

Avui hem demostrat que estem a l’alçada del moment. Avui hem pres els carrers i, a diferència del que va passar després del 3 d’octubre, no podem abandonar-los. Toca posar el nostre granet de sorra no només per impedir la normalitat enmig de la barbàrie repressiva, sinó també per deixar clar que si l’Estat espanyol persisteix en negar-nos el dret que tenim per decidir el nostre futur i el present de les nostres vides, serem ingovernables. Només hi ha una sortida justa al conflicte polític que patim al nostre país, i passa pel reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia per a totes les preses polítiques, les setze, les exiliades i totes les encausades arran de l’1 d’octubre i les posteriors protestes.

Laia ESTRADA
 Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La sentència del judici del procés ja la coneixem totes i tots. La coneixem des del moment en què l’Estat espanyol, tal com ha fet en cada un dels moments en què una de les seves colònies li ha demanat la independència, va optar per combinar diverses formes de repressió per tal de fer por a qui demanava poder decidir democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya. I la sabem, també, perquè fa tres dies que la premsa acòlita del règim rep filtracions interessades per tal de deixar ben claret com de podrit està el sistema judicial espanyol.

Aquestes diverses formes de repressió a què em referia en el paràgraf anterior combinen diverses formes d’aquesta. D’una banda, tenim la violència física contra les persones, allò que anomenaríem terrorisme si la paraula volgués dir el que vol dir a l’Alcover i Moll, és a dir «Sistema d’intimidació per un seguit de violències que infonen terror»; exactament el que vam veure als nostres carrers l’1 d’octubre de 2017 i en cap moment res del que s’atribueix a cap pres polític català. D’una altra banda, tenim l’empresonament sense condicions dels opositors de l’Estat i la persecució constant, que resumidament vol dir que si els dona la gana et tanquen i et tenen dos anys entre reixes, tal com hem vist amb els sentenciats ara, amb la Tamara i l’Adri, amb els 9 relacionals amb els CDR, etc. I la tercera banda era la judicial, un espai on no cal anar massa lluny per saber que qualsevol semblança a l’Estat espanyol entre la paraula «justícia» i l’adjectiu «judicial» és pura coincidència.

Amb aquest trident repressiu, els que vetllen (cobrant) per la pervivència de l’Estat espanyol pensaven que seria suficient per derrotar i humiliar la catalunyesa terra. I és per això que a això s’han dedicat i això és el que estan aplicant.

No comptaven, però, que la gent, aquí, ha madurat i de truc de màgia ja no n’espera cap, que la gent aquí ja no s’encomana a conceptes ni a jugades mestres ni a «quan ho sàpiguen a Europa», que la gent aquí ja no es creu els seus suposats dirigents o representants polítics perquè tothom sap que cada cop que els han necessitat han fallat. La gent, aquí, un cop més, ha passat a confiar en la gent, i això deriva en una desqualificació constant per part de suposats líders independentistes de les tàctiques populars d’enfrontament amb el poder estatal. Deriven en el fet que alguns indecents exindependentistes posen en dubte, per exemple, que els presos dels CDR siguin polítics, quan tothom sap que ho són tant com els presos del «procés». Entre la majoria de la gent no hi ha dubte que uns i altres i molts més són presos polítics i en això i en algunes altres coses discrepem de determinats càrrecs electes que es llencen de cap al femer a veure si així l’Estat els dona un copet de mà a l’esquena i com a molt, com sempre, l’únic que poden aspirar a rebre és un mal cop.

El que ve com a resposta a la sentència del judici del procés pot ser, novament, un moment constituent, en què el carrer torni a ser absolutament determinant per fer política. Pot ser el desllorigador que faci avançar aquesta societat tal com l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van fer. És clar que nosaltres farem tot el possible per tal que sigui així, posant-hi el cos, i ells, els cossos dels que han preparat durant tant de temps per fer-nos mal.

Del que hem fet fins ara, hem après. I sembla clar que les poques vegades que ells han vist les seves maneres de fer insuficients per aturar-nos han estat quan els hem desbordat per tots els cantons, perquè per molta policia que hi posin això no és un tema d’ordre públic sinó de democràcia i sabem que els podem desbordar sortint al carrer totes i tots alhora i fent-lo ingovernable, llargament ingovernable.

Fugim de legalismes tòxics i de les lleis encaminades a fer-nos callar, de les normes absurdes per contenir-nos, de les obligacions que alguns creuen d’obligat compliment i que totes esdevinguin fum. Els esclaus són aquells que reconeixen l’amo. Però si l’amo no rep cap reconeixement, com és i serà el cas, ens podran fer mal pegant-nos però deixarà de ser amo i mai més ho tornarà a ser.

El tema és ben clar, el carrer és nostre (els fanals, també), de totes i tots. I la colla de violents que hi trobarem al davant només busca fer-nos passar per violents. No els ho permetrem perquè així ho hem decidit, però tampoc ens quedarem a casa amb por pel que pugui passar. Perquè el que passarà serà un desbordament democràtic del seu sistema repressor que no admet la possibilitat d’existir democràticament i, malgrat ara treguin el dictador del clot, la seva planificació continua sent l’única a què respon el poder polític espanyol, per això tenim les cunetes plenes de cadàvers, per això els judicis sumaríssims del franquisme contra els nostres són avui encara legals.

La legalitat d’aquest estat putrefacte no ens ha de poder aturar perquè aspirem a la construcció d’una societat democràtica on no manin ni els de sempre ni les noves cares dels de sempre, on cada persona sigui valorada pel sol fet d’existir i segons les seves necessitats i possibilitats cadascú rebi el que calgui per tal que la igualtat sigui real i ningú pateixi pel menjar, la salut, l’escola, la casa, el transport, la roba o el respecte a totes les diferències i realitats.

Al carrer, que ja és l’hora!!!, amb el cos i amb el cap, però sobretot, amb el cor. I sort, i una abraçada immensa a totes les que ens hi trobarem, cuidem-nos i esdevinguem tsunami o el que calgui per tal que la igualtat, la llibertat i la solidaritat s’esdevinguin arreu.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ12 Octubre, 2019
ricard_checa.jpg

Sé que una gran majoria dels lectors segurament estaran en desacord amb mi. Avui vull parlar sobre els funcionaris. Més ben dit: sobre els funcionaris que denigren la imatge dels bons treballadors públics. L’altre dia, el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, va deixar anar, en una conversa a Tortosa, que alguns funcionaris «són dropos i viuen de puta mare».

He de confessar que en aquesta ocasió comparteixo l’opinió del titular d’Ensenyament del govern català. És cert que no podem generalitzar, però no hem d’evitar parlar d’aquest tema. Els funcionaris semblen una qüestió intocable. Honestament, crec que tot seria ben diferent si comencéssim a controlar una mica més l’activitat d’alguns treballadors de l’Administració pública. No pot ser que gaudeixin d’una impunitat que realment no haurien de tenir.

Tots coneixem exemples clars sobre la droperia i la vagància d’alguns funcionaris que, diguem-ho clar, estarien al carrer si treballessin a la privada. Entenc que els sindicats han de defensar la classe, però no tot s’hi val. S’hauria de valorar la implicació, la dedicació, la professionalitat i la productivitat. Agradi o no, hi ha molt dropo a l’administració pública i potser s’haurien de posar límits a alguns privilegis només perquè han guanyat una oposició.

Ja n’hi ha prou d’alimentar un corporativisme que no porta enlloc més enllà que al cabreig d’un important nombre de ciutadans. Insisteixo en la injustícia de generalitzar, però no podem tenir por a debatre un assumpte que, en definitiva, ens interessa a tots.

És imperatiu que els funcionaris siguin professionals implicats i responsables. I la majoria ho són, però per aquesta raó cal apartar els que han trobat en l’administració pública la «gallina dels ous d’or» i una manera de viure, com va dir el conseller Bargalló, de «puta mare». Avui en dia, no hauria d’haver-hi llocs de treball ad eternum i, sobretot, si els seus titulars són la droperia personificada.

Ricard CHECA
Periodista

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter