Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

porn
REDACCIÓ29 Novembre, 2022
ANGEL-JUAREZ.jpeg

¿Os acordáis dos años atrás, cuando salíamos a las ocho a nuestros balcones para aplaudir al personal sanitario? A día de hoy, también nos necesitan, casi tanto como nosotros a ellos. Es el momento de la “marea blanca”. La salud de todos depende de eso y, por este motivo, es tan importante reivindicar el sistema sanitario, defenderlo y denunciar las injusticias.

El sistema de salud está pasando por una situación muy grave, el personal está saturado de trabajo y a mucha gente le cuesta sudor y lágrimas ser atendido. Para que os hagáis una idea, en Catalunya el tiempo medio para ser atendido por tu médico de cabecera en ambulatorios es de 5,36 días, cuando las sociedades médicas recomiendan que sea un máximo de 48 horas.

Además, escuchamos diariamente a testimonios que llevan años esperando una intervención quirúrgica importante o personas que se esperan más de 12 horas en urgencias. El Centro de Atención a la Mujer de Tarragona (ASSIR) tiene unos 3 meses de lista de espera. Mientras que en el ranking de inversión en sanidad pública nos mantenemos en la cola, somos de los primeros en inversión en sanidad privada. Otro ejemplo es la ampliación de Hospital de El Vendrell, incorporando una UCI para descongestionar la del hospital tarraconense, la cual está retrasada. Esto es inadmisible.

La salud debe ser y es lo primero. Nosotros defendemos una sanidad pública y de calidad 100×100 y, si queremos que esta utopía pase ser a una realidad como merecemos, la sanidad debe de dejar de ser una herramienta política.

Con el reciente cambio de gobierno de la Generalitat de Catalunya se han vuelto a producir numerosos cambios de cargos. Entre ellos, el cargo de gerente de la Región Sanitaria del Camp de Tarragona. En tres años, es la tercera gerente. Esto no puede ser.

No puede ser que a cada cambio de color político deban cambiarse los cargos sanitarios y que se elijan en función del color político. Esta decisión debería recaer en los profesionales del sector y tener unos mandatos de duración establecidos.

Estos cambios y estrategias políticas solo generan inestabilidad, paralizan proyectos y ralentizan trabajo. Nuestro sistema sanitario necesitas planes que se tienen que desarrollar también a largo plazo.

A todos los señores y señoras de la política les digo: con la salud no hay tiempo de espera. Necesitamos volver a trabajar, ver implicación y que se deje de instrumentalizar el sistema sanitario, nuestra salud

Desde la Plataforma de Salud de la Coordinadora de Entidades estábamos trabajando en todos estos temas (ampliaciones, listas de espera, salud mental, etc.). De hecho, teníamos previstas reuniones para hablar sobre un tema tan urgente como las ambulancias, además de una visita que teníamos ya programada a las obras del Hospital Joan XXIII. De nuevo, todo se ha paralizado.

A todos los señores y señoras de la política les digo: con la salud no hay tiempo de espera. Necesitamos volver a trabajar, ver implicación y que se deje de instrumentalizar el sistema sanitario, nuestra salud.

Queremos trabajos, jornadas y salarios dignos para todos los profesionales, que se abran las plazas, que se atienda a la salud mental en la sanidad pública, que se acabe con las listas de espera. En definitiva, queremos y vamos a defender la Sanidad Pública y de Calidad 100×100.

Ángel JUÁREZ
Presidente de la Coordinadora de Entidades de Tarragona
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània
Presidente de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ28 Novembre, 2022
eusebi-campdepadros.jpg

Sempre vaig dir que el realment rellevant del judici a la Mesa del Parlament de Catalunya de la XII legislatura, la sorgida de les eleccions del 21-D de 2017 i presidida pel MHP Torrent, no eren pas les possibles conseqüències personals, sinó que el que estava en joc era la inviolabilitat del la cambra catalana. És per aquest motiu que el títol de l’article conté un interrogant.

És cert que a nivell personal hem estat absolts de l’acusació de desobediència al Tribunal Constitucional, però també és cert que la sentència comença desestimant la causa de nul·litat de tot el procediment, i que totes les defenses vam al·legar, que no hi hauria d’haver hagut judici, ni s’hauria d’haver admès a tràmit la querella de la fiscalia, perquè el Parlament és inviolable, perquè representa al poble de Catalunya i és on s’expressa el pluralisme polític que defineix una democràcia, a través dels representants escollits per la ciutadania per sufragi universal, directe i lliure.

Per tant, en un autèntic estat de dret amb separació de poders, legislatiu, executiu i judicial, cap d’ells pot interferir en la tasca de l’altre, pertorbant o amenaçant el seu normal funcionament.

Malgrat això, la sentència conté elements positius i, donada la judicialització de la política i la repressió judicial de l’independentisme, cal saber valorar que aquesta sala del TSJC ha anat tan enllà com podia i trenca la dinàmica que fins ara teníem.

Es veu que la judicatura espanyola es cura en salut davant els futurs recursos al TEDH, per evitar que les seves sentències s’anul·lin per absència d’imparcialitat dels tribunals

Comencem per la pròpia composició del tribunal. Les recusacions que totes les defenses vam plantejar del president del TSJC Sr. Barrientos, i el Vicepresident 1r Costa i jo mateix del magistrat Ramos, van ser crucials per tenir un tribunal amb aparença d’imparcialitat. Recordem que en anteriors judicis, com en el del MHP Torra, també es va recusar al president del TSJC, sense que en aquella ocasió fos admesa. En canvi ara es van admetre les dues recusacions, havent-se de nomenar uns altres magistrats. És significatiu en aquest sentit que la magistrada que en el seu vot particular sosté que ens haurien d’haver condemnat era la designada pel president del TSJC. Si relacionem això amb la recent anul·lació del judici a la Mesa de la XI legislatura, presidida per la MHP Forcadell, per considerar que no van tenir un tribunal imparcial, es veu que la judicatura espanyola es cura en salut davant els futurs recursos al TEDH, per evitar que les seves sentències s’anul·lin per absència d’imparcialitat dels tribunals.

També es positiu que, malgrat la desestimació de la inviolabilitat del Parlament, la sentència deixa constància que tant el Vicepresident 1r Costa i jo mateix ja teníem presentats recursos al TEDH en contra dels requeriments del Tribunal Constitucional, i que si en el futur aquests fossin estimats i es guanyessin, seria aquesta nova jurisprudència europea la que s’hauria d’aplicar, per sobre de la del Constitucional i la del Tribunal Suprem. Reconeix doncs la sentència el que sempre hem defensat: que l’àmbit jurídic i judicial de Catalunya i de l’Estat és la UE i del Consell d’Europa, i que els més alts tribunals no són ni el Suprem ni el Constitucional, sinó el TEDH i el TJUE, com estem veient aquests dies amb els recursos del MHP Puigdemont.

La sentència deixa molt clar que el Tribunal Constitucional no prohibeix el debat sobre la independència de Catalunya, només prohibeix plantejar-la i fer-la efectiva per la via de fet, per la via unilateral, al marge dels mecanismes constitucionals

Hi ha un pronunciament de la sentència molt rellevant per l’actual Parlament. El tribunal reconeix el que sempre havíem defensat i que per qualsevol ciutadà és obvi: al Parlament s’hi pot debatre de tot, i sobretot d’aquelles qüestions que són objecte del debat polític, com l’autodeterminació o la independència o la critica a la monarquia. Temes que els partits polítics porten als seus programes i pels quals han estat votats i escollits. La sentència deixa molt clar, contra el que els anomenats partits constitucionalistes diuen, que el Tribunal Constitucional no prohibeix el debat d’aquestes qüestions, sinó que en el que fa referència a la independència de Catalunya només prohibeix plantejar-la i fer-la efectiva per la via de fet, per la via unilateral, al marge dels mecanismes constitucionals. Cosa òbvia des del punt de vista de l’Estat. Recordem en aquest punt que la Resolució del Tribunal Internacional de la Haia sobre la independència de Kosovo de 2010, reconeix que la independència unilateral no és contrària al dret internacional, sempre que es faci en absència de violència i per vies democràtiques.

Sempre havia dit a tothom que volia escoltar-me que a la Mesa no havia desobeït res, que sempre havíem actuat conforme a dret i seguint criteris jurídics; això si, des del punt de vista d’un parlament democràtic en un estat de dret. Per tant, malgrat els més de 20 requeriments que vam rebre del Tribunal Constitucional, i que mai no vaig admetre ni signar, l’admissió a tràmit de les iniciatives parlamentàries dels diputats era i és l’obligació de la mesa d’un parlament, si compleixen els requisits formals. Si haguéssim fet cas d’aquells requeriments, que la mateixa sentència critica per la seva deficient formulació, i per por a inhabilitacions personals haguéssim denegat el tràmit a les propostes dels grups parlamentaris, haguéssim vulnerat drets fonamentals en una democràcia com són la llibertat d’expressió o el dret a la participació política dels diputats i dels ciutadans que aquests representen.

Malgrat que pugui semblar estrany per haver estat absolt, formularé recurs en contra de la sentència

En conclusió, la democràcia ha guanyat una part d’aquest judici, però no tota. Cal el reconeixement judicial del que estableix l’article 55.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, norma en vigor: el Parlament és inviolable. Per això, malgrat que pugui semblar estrany per haver estat absolt, formularé recurs en contra de la sentència perquè no estima aquesta causa de nul·litat radical, perquè la inviolabilitat protegeix els parlaments d’ingerències  judicials en la seva autonomia de funcionament. Aquesta no és una causa individual, sinó una causa col·lectiva en defensa de la democràcia i del poble de Catalunya que el seu Parlament representa.

Eusebi CAMPDEPARÓS
Advocat – Ha estat Secretari Primer de la Mesa del Parlament de Catalunya i Secretari per a l’Administració de Justícia de la Generalitat

PUBLICITAT








REDACCIÓ25 Novembre, 2022
merce-puig-despatx.jpg

Malgrat la conscienciació social i els esforços legislatius per erradicar totes les formes de violència a totes les etapes de la vida de les dones, aquest 2022 han estat assassinades 11 dones a Catalunya, d’un total de 66 dones a l’Estat espanyol, i s’ha assassinat un nen en el marc de la violència vicària. Els feminicidis o assassinats masclistes són el resultat més greu d’una violència estructural que té el seu origen en el domini, el control i l’abús de poder que el patriarcat atorga a l’home per mantenir el control sobre les dones.

Els episodis de punxades a dones, durant l’estiu, són una manera més de fomentar i crear un clima de sotmetiment i control sobre les dones i els seus cossos i d’expulsar-les dels espais públics i d’oci. Aquest control s’exerceix en la seva màxima crueltat a països com l’Iran i l’Afganistan, on la situació de gana accelera els matrimonis forçats com a mera transacció. L’assassinat d’una noia kurda per la policia iraniana ha generat una onada de suport a les dones iranianes arreu del món. Però també es manifesta als Estats Units, amb la seva ofensiva contra el dret a l’avortament. I a Itàlia i a Espanya, on els partits d’extrema dreta que ocupen llocs de govern fan discursos negacionistes i retrògrads en un intent de manipulació del llenguatge tot reconeixent la violència intrafamiliar i desnaturalitzant la violència masclista. En contextos de guerra, com Ucraïna, les dones i les nenes són víctimes de violència sexual, física i psicològica, ja que històricament han estat usades com a trofeus de guerra.

Encara no hem posat fi al tràfic de persones que afecta massivament les dones, a l’explotació sexual i reproductiva, als matrimonis forçats, a les mutilacions genitals femenines, a la pornografia utilitzada com porta d’entrada a l’educació sexual pel nostre jovent, a la cosificació, a la hipersexualització i a la feminització de la pobresa. Avui encara correm el risc de retrocedir en drets ja conquerits. Les darreres sentències dels tribunals davant les agressions comeses per policies i altres homes són un clar exemple de com encara el patriarcat i el masclisme estan instal•lats al sistema i a la cultura. Per això cal trencar amb els estereotips de gènere que ens oprimeixen. Cal una educació sexual integral al llarg de la vida de totes les persones.

Cal que entre totes i tots fem possible la transformació del model actual basat en la desigualtat entre dones i homes envers un nou model just i igualitari. Malgrat els esforços legislatius, com la coneguda llei del “només sí és sí”, la violència contra les dones constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat física i psíquica de les dones, i, per tant, és un obstacle per a una societat democràtica. Per això hem de situar la lluita contra les violències masclistes a la centralitat de la vida social i política, amb una implicació total i absoluta de tots i totes: poders, institucions, organismes, empreses, persones treballadores i ciutadania.

Des de CCOO ens comprometem a continuar treballant per incloure la lluita per la igualtat i contra la violència masclista en tots els àmbits d’actuació sindical i des dels espais de concertació en la negociació de protocols preventius i d’actuació davant l’assetjament sexual i per raó de sexe. Continuem oferint i enfortint la xarxa dels nostres locals com a portes violetes — espais segurs per a dones víctimes de qualsevol mena de violència masclista— i els serveis del Servei d’Informació i Atenció a la Dona (SIAD).

Tot i això, continuarem EXIGINT:
– Un registre estadístic oficial que reculli el nombre de dones víctimes de violència que passen pels serveis especialitzats d’atenció, suport i assessorament, per determinar el volum de recursos necessaris per posar fi al flagell de les violències de gènere.
– Un circuit de denúncia d’agressions que protegeixi i no revictimitzi la persona agredida.
– Unes atencions i cures especials de la salut de les dones grans, així com la protecció jurídica contra els maltractaments i els abusos que pateixen davant de les situacions que les fan vulnerables.
– Un registre públic i obligatori dels protocols d’assetjament sexual i/o per raó de sexe a les empreses.
– Una dotació específica a la Inspecció de Treball perquè pugui detectar i combatre les empreses que incompleixen les seves obligacions respecte dels protocols d’assetjament i dels plans d’igualtat.
– La transposició a la normativa laboral, després de la ratificació del Conveni 190 de l’OIT, per garantir la regularització del dret de les treballadores de la llar així com la generació d’eines a la Inspecció de Treball i Seguretat Social per poder desenvolupar la seva tasca de vigilància de la norma als domicilis particulars per damunt de la inviolabilitat d’aquests.

Mercè PUIG
Secretària general de la Unió Intercomarcal de CCOO de Tarragona


REDACCIÓ16 Novembre, 2022
nacho-PSC.jpeg

Gairebé és unànime que la ciutat ha empitjorat els darrers tres anys, que Tarragona ha entrat en una espiral de decadència i de problemes, i que el govern de Ricomà no els està sabent resoldre, i en molts casos, els ha empitjorat per la seva deixadesa. Però, segurament, el més greu ha estat la pèrdua de confiança i d’il·lusió que pateix la ciutadania de Tarragona.

Però la ciutat pot més. Tarragona té el potencial per donar la volta a l’actual situació. Per això, des del PSC i amb Rubén Viñuales com a candidat, vam començar fa uns mesos un procés d’escolta activa de la ciutadania, volíem saber quins eren els problemes que més afectaven, però també quines propostes tenien per a Tarragona. Vam posar en marxa una pàgina web, i amb diferents carpes al carrer hem recopilat 400 propostes que incorporem al nostre programa electoral de cara a les municipals de l’any que ve.
Però una de les coses que més hem detectat, és la clara falta d’il·lusió de la gent de la ciutat amb Tarragona.  volem transformar els nostres carrers i els nostres barris, ha de tornar la il·lusió de ser de Tarragona, hem de tornar a emocionar-nos amb la ciutat. Per això des del PSC volem una ciutat diferent de l’actual, una ciutat que permeti a qualsevol ciutadà desenvolupar la seva vida aquí, en definitiva, una ciutat on es pugui treballar, viure i gaudir.

Per a aconseguir-ho, apostarem per millorar els serveis de seguretat, amb models policials diferents, que es recolzin en uns serveis socials modernitzats. Una ciutat que es basi en el que hem denominat les tres T: tecnologia, turisme i talent. Que creixi urbanísticament de forma sostenible, però que també aposti de forma decidida per la sostenibilitat i la transició energètica, un àmbit on Tarragona té els deures encara per fer. Per això caldrà apostar decididament per energies renovables, utilitzant els edificis municipals, però també reservar el sòl al nou POUM per a la instal·lació d’aquest tipus de generadors d’energia que són el futur.

I per últim, la creació d’una empresa municipal d’energia a la ciutat. I també, amb la renovació del Polígon Francolí, i la seva transformació en un parc tecnològic. No volem competir amb Barcelona, però cal aprofitar-se de les sinergies que pot generar la capital per atraure aquestes inversions necessàries a Tarragona.

Sabem que el compromís que ben aviat adquirirem amb la ciutadania de Tarragona és ambiciós, però sense aquesta ambició no farem avançar la ciutat

Sabem que el compromís que ben aviat adquirirem amb la ciutadania de Tarragona és ambiciós, però sense aquesta ambició no farem avançar la ciutat. No aconseguirem la il·lusió necessària per fer de Tarragona un lloc on poder desenvolupar la nostra vida, no aconseguirem recuperar el lideratge perdut ni podrem pujar als trens de les oportunitats que passen per davant.

El nostre és un projecte que ha sorgit des de la ciutadania, i fet per a la ciutadania. Amb ambició, però sobretot amb il·lusió de creure que no ens podem resignar i que Tarragona pot ser diferent de com és ara. Som l’alternativa real a l’actual situació de decadència, no et resignis i recupera la il·lusió per Tarragona.

Nacho GARCÍA
Cap de Campanya del PSC Tarragona

 


REDACCIÓ15 Novembre, 2022
SERGI-BOADA.jpg

Observo amb neguit el relleu que s’ha produït en els càrrecs del departament de Salut de Catalunya i l’afectació que tenen al nostre territori. Càrrecs exercits per professionals que mereixen el reconeixement de la majoria de metges, i reitero; reconeixement i no valoració, perquè la tasca que se’ls ha encomanat és difícil de realitzar en tan curt període de temps. És lògic, que els canvis de govern que es produeixin a la Generalitat derivin, per efecte dòmino, en canvis en els càrrecs de les delegacions marcats per l’aritmètica política.

A la sanitat, però, fa temps que reclamem fronts comuns en l’àmbit polític que ofereixin continuïtat als projectes d’alçada i aquest efecte dòmino si més no, ens inquieta. Per una banda, perquè es fa molt palesa la sensació d’incertesa en relació amb el que succeirà en tot allò en què s’estava treballant. Per altra banda, perquè aquesta conjuntura ens fa reflexionar sobre qui és el professional adequat per exercir el lideratge suficient que asseguri la continuïtat dels projectes estratègics i per pilotar la transformació necessària en sanitat.

Quan parlem de sanitat, m’agrada evocar la imatge d’una ceba amb diferents capes on l’externa seria el mateix sistema sanitari amb les seves particularitats territorials. En les següents, trobaríem les lleis i els sistemes normatius, els governs, el departament de Salut amb els seus gestors i polítics, els proveïdors de diversa titularitat jurídica, els hospitals i els centres de salut. Si continuem esfullant, tindríem els professionals que van des dels directors de centres, als tècnics passant pels sanitaris, pel personal administratiu i no voldria oblidar-me del personal de neteja i el de seguretat. En fi, podríem anar posant capes i capes, però en el centre de tot, en el centre d’aquesta teòrica ceba hi trobaríem un metge, un pacient i la relació que s’estableix entre ambdós i que, no oblidem, constitueix l’acte mèdic.

Aquesta és la veritable essència del sistema sanitari; per un costat, un metge format i preparat després de passar unes proves d’accés a la universitat amb unes notes de tall altíssimes i d’haver estudiat a la universitat durant sis anys. Un metge que haurà de superar un examen MIR duríssim que li donarà accés a un període de formació especialitzada (de tres a cinc anys) sense deixar de banda que les condicions laborals que tindrà durant les primeres etapes professionals seran probablement precàries. Per l’altre costat, trobem un pacient cada vegada d’edat més avançada, amb més patologia crònica complexa, amb més problemàtica social afegida i amb un risc elevat de patologia de salut mental i, per si això no fos prou, que percep una pèrdua progressiva d’accessibilitat al metge i, en conseqüència, sent que cada vegada li costa més arribar al metge.

La relació entre metge-pacient ha navegat al llarg de la història per diferents fases. En l’antiguitat, era una relació molt paternalista on el pacient pràcticament no comptava per a res. A partir del segle XIX, la relació s’humanitza i, a poc a poc, el pacient va creixent en protagonisme i adoptant una posició més activa en el seu procés curatiu. En l’actualitat, s’està arribant a una relació metge-pacient gestionada on el centre es desplaça al contribuent i les decisions mèdiques queden supeditades a consideracions sobre l’eficiència i la conveniència social i institucional, subordinant els desitjos d’ambdós actors de la relació metge-pacient a administradors, buròcrates i també polítics.

Eficiència sí, redefinir de nous rols de professionals i competències en un context de transformació i millora del sistema sanitari també, però sempre preservant la relació metge-pacient i el lideratge mèdic

Aquest model de medicina gestionada pot ser molt necessari en el context d’un sistema sanitari públic, ja que pot ser la clau per a garantir una contenció de les despeses i administrar amb eficiència els recursos de què disposen. Tot i això, en la cerca de l’eficiència màxima, especialment en un context de pressió assistencial i de tensió demogràfica mèdica, la medicina gestionada pot caure en alguns errors.

Un podria ser atorgar rols que no els hi corresponen a altres professionals i que entrarien a afegir-se a la relació metge-pacient amb el perill de desnaturalitzar-la. Aquesta nova distribució de rols i competències s’hauria de fer de manera controlada, equilibrada, pactada, amb seguretat jurídica per tots els actors, probablement retribuïda de forma diferent i en un context de protocols realitzats per equips professionals i sempre liderada pels metges. Un altre error es produiria per la designació dels càrrecs de lideratge, desplaçant al metge per a prioritzar aspectes polítics. Hi ha diferents estudis que demostren que el lideratge mèdic ve associat a millors resultats pels pacients, major satisfacció pels proveïdors i menor esgotament dels mateixos metges donant lloc a una atenció mèdica més rendible i de major qualitat (Erin E. Sullivan et al. Engaging Physicians in Leadership).

Per tant, eficiència sí, redefinir de nous rols de professionals i competències en un context de transformació i millora del sistema sanitari també, però sempre preservant la relació metge-pacient i el lideratge mèdic. D’aquesta manera, potser, els relleus dels càrrecs podrien ser oportunitats de millora i passarien de generar neguit a il·lusió, això sí, sempre que es produeixin quan hi hagi el temps prudencial i necessari per exercir-los!

Sergi BOADA
President del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona

 


REDACCIÓ13 Novembre, 2022
josep-ramon-correal.jpg

A Lleida no és gaire coneguda la labor humanitària que fa a Tarragona el periodista Antoni Coll. Fill d’una coneguda família d’Ivars d’Urgell va començar la seva labor periodística al Diario de Lérida

Després va treballar en distintes etapes en prestigiosos diaris com El Noticiero, El Correo CatalánDiario de Barcelona, La Vanguardia i Diari de Tarragona, on va ser director durant molts anys i on encara avui manté la que segurament és la columna periodística més duradora i indeleble de la premsa espanyola: La plumilla.

La mort de fred al carrer d’un indigent al Vendrell va empènyer Coll a crear Bonanit, una fundació que acull a les persones sense sostre i que ara també ajuda al reagrupament familiar d’immigrants i refugiats de la guerra d’Ucraïna.

Aquesta setmana, Bonanit ha celebrat els setze anys d’existència durant els quals ha realitzat més de cent mil atencions a persones desvalgudes.

Les comarques de Lleida són un generós bressol de periodistes i d’homes bons, però en el cas d’Antoni Coll hem millorat la nissaga amb un personatge que fusiona ambdues especialitats. M’ha donat la gana d’explicar-ho perquè a Lleida, massa vegades, no sabem el que tenim.

✍🏽 Josep Ramon CORREAL
      Periodista


REDACCIÓ11 Novembre, 2022
crae-voramar.jpg

 

Sr. Director,

Corría el año 2010, y el Sr. Josep Prat Domènec (ERC), ex presidente del Institut Català de la Salut (ICS), imputado en el caso Innova y otros, compró, en plena crisis, un local en estado pecaminoso en la calle Gravina 25 de El Serrallo, a través de la WANPLAIS su empresa familiar. Pronto consiguió que el Serveï Territorial de Benestar Social, se interesara para poner un CRAE, acometiendo una obra por valor de 800.000 euros, para realizar el edificio de tres plantas y planta baja actual.

Acto seguido firmó un contrato de alquiler por diez años por valor de 60.000 euros al año, con la finalidad de amortizar la hipoteca de la obra y tener un pequeño margen. Dicho contrato se hizo con una entidad financiada por el Departament de Benestar.

Ahora transcurridos estos 10 años desde el contrato (2012-2022), el Sr. Prat reclama la devolución del inmueble para cambiar la actividad por la finalización del contrato. Probablemente valga dos millones de euros y puede ser perfectamente un aparthotel en una zona marítima como es el Serrallo.

Ha sido un negocio redondo para él, hemos sufragado sus gastos con nuestros impuestos durante diez años y ahora tiene un inmueble que vale veinte veces más que cuando lo compró. Muy astuto para los negocios el Sr. Prat. Sin embargo, ahí hay jóvenes tutelados de Tarragona de entre 5 y 18 años, en acción educativa, es un CRAE. Y a todo esto, nos piden a los vecinos de Els Pallaresos,  que cojamos la responsabilidad de tener dicho centro y favorecer los negocios del Sr. Prat, teniendo que asumir la responsabilidad de un municipio grande, como es Tarragona, sin tener infraestructura, ni seguridad, ni medios.

A los vecinos que estamos en contra (del Crae en Els Pallaresos), nos tachan de insolidarios desde sus seguidores o votantes, nada más lejos de la realidad

En Tarragona hay unos 100 inmuebles vacíos que son propiedad del Ayuntamiento o la Generalitat, pero no les sirven, tienen que comprar una villa de lujo de 1400 m2 construidos con 2000m2 de parcela para trasladar el CRAE, otra vez más sufragado del erario público y otra vez, probablemente, con algunos beneficiados colateralmente y vuelta a empezar la rueda de este negocio, con fundaciones, departamentos y políticos de por medio.

A todo ello, a los vecinos que estamos en contra, nos tachan de insolidarios desde sus seguidores o votantes, nada más lejos de la realidad por lo antes expuesto.

Muchas gracias.

✍🏽 Javi RODRÍGUEZ
(Lector degudament identificat)

Nota: Es una información recopilada y muy resumida de artículos de prensa


REDACCIÓ11 Novembre, 2022
viñuales.jpg

Este sábado celebraremos en Tarragona la fiesta de la rosa. De hecho es la primera vez que las y los socialistas lo celebraremos en Tarragona. No se trata de algo nuevo en nuestro Partido ya que se hace ( y a lo grande) cada año en Gavà donde se junta miles de socialistas de toda Cataluña demostrándonos que pertenecemos a algo más grande que nosotros mismos.

Pero esta vez lo haremos por primera vez en nuestra ciudad. Una fiesta que significa mucho más. La fiesta de la rosa significa recuperar esa idea de convivencia en comunidad,  de vivir el espacio público como  algo tuyo que te pertenece a ti y a todos a la vez y que precisamente por ello debemos cuidarlo como propio que nos es.

La fiesta de la rosa no es privativa de las y los socialistas, la fiesta de la rosa es una celebración para todos, sin excepción, es una oportunidad de unir a personas que se creen muy distintas y después de este día se dan cuenta de lo similares que son. Llevo muchos años ejerciendo de abogado y como político y me ha permitido conocer personas de muy distintos orígenes y la gran conclusión que he extraído de tantas y tantas conversaciones con ellas y con ellos es que todos queremos lo mismo en esta vida. Ser felices, tener seguridad económica para nosotros y nuestra familia, vivir en un entorno seguro, vivo y con futuro, que nuestras hijas e hijos puedan formarse para precisamente mejorar sus vidas, un país con servicios públicos de calidad ya sea en la limpieza, en la sanidad o en la educación, una ciudad donde haya cultura accesible para todos y que con todo ello podamos sentirnos orgullosos de donde vivimos.

Si todo eso que supone nuestro anhelo es tan coincidente, ¿por qué nos creemos tan distintos unos de otros?     Por qué no nos damos esa oportunidad entre todos de conocernos? Quizás porque no se dan esos espacios donde podamos coincidir y darnos mutuamente esa oportunidad a la que me refería en líneas precedentes. Pues precisamente de eso se trata este sábado, de juntarnos todos, de conocernos y de darnos cuenta de que no es tanto lo que nos separa y mucho lo que nos une.

Este sábado os animo a todas y a todos a venir a Torreforta y pasar el día juntos, a hablar, quejarte, animar, proponer o cualesquiera otra voluntad constructiva que tengas para mejorar esta ciudad que todos amamos y queremos ver cada día mejor. Estoy seguro que sólo existe un camino para que Tarragona sea la gran ciudad que todos sabemos puede ser: hacerlo juntos. Os espero!!

Rubén VIÑUALES
Alcaldable del PSC en Tarragona


REDACCIÓ2 Novembre, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Fa molts anys, a meitat dels anys noranta del segle XX, em vaig dedicar en gran part a comunicar l’activitat cultural que hi havia a la ciutat de Tarragona, que era molt escassa i tenia moltes dificultats per trobar temes. Entre els meus informants i proveïdors de continguts, vaig comptar amb l’inestimable ajuda de l’escultor i restaurador l’Eustaqui Vallès, que en aquella època treballava al Centre de Conservació i Restauració de l’Arquebisbat de Tarragona del qual en va ser el creador, després d’una llarga trajectòria al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

L’anava a veure sovint i al seu taller vaig passar llargues estones, perquè era molt proactiu, sempre tenia nous projectes i una conversa exquisida, parlàvem molt i vam fer una bona amistat.

Anys després li vaig perdre la pista, però en els darrers mesos s’han succeït vàries agradables coincidències que m’ha permès de tornar a gaudir d’aquesta relació humana. L’agost passat me’l vaig trobar casualment per la Parta Alta, anava amb la seva fantàstica dona, l’Aurora, i uns amics. De seguida em va convidar a compartir unes canyes amb la seva colla, ens vam fer un selfie per celebrar el nostre feliç retrobament i amb l’entusiasme que el caracteritza em va comentar que estava treballant intensament en la preparació d’una exposició. Com havíem fet als vells temps, pocs dies després vaig tenir el plaer de gaudir d’un capvespre plàcid al seu estudi, ple de peces artístiques i eines per tot arreu. Llànties, verges, romans, escultures de columnes de temples, sants, un forn de ceràmica, terra cuita, pintures… Tot hi conviu en una gran harmonia.

Malgrat la calor i als seus 87 anys, ara ja 88 que va fer, a més, el dia de Santa Tecla, no parava d’ensenyar-me objectes i d’alguns d’ells em donava veritables lliçons d’art; alhora que m’indicava sobre plànols dibuixats per ell mateix com ho volia presentar. D’aquesta passió per la feina ben feta ha sorgit la mostra “Eustaqui Vallès, L’art de la supervivència”, que es pot visitar al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins al 13 de novembre.

Sempre he vist a l’Eustaqui treballar amb una gran passió i com amb molta estimació cerca l’ànima de cada peça. En queda plena constància en aquesta mostra la qual ens ofereix igualment la possibilitat d’observar les seves diverses facetes artístiques, la seva capacitat per restaurar una obra o per crear-ne una de nova, i la seva relació amb l’arqueologia. Aquesta activitat no s’ha centrat només a la ciutat de Tarragona sinó que fruit del seu mestratge s’han beneficiat altres indrets pròxims i per aquest motiu hi ha entitats com l’Associació de l’Ermita de la Mare de Déu de la Riera, el Col·legi d’Enginyers, la Confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari de Reus, el Museu Diocesà de Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i la Reial Germandat de Jesús de Natzarè de Tarragona, que hi contribueixen amb diferents peces.

Format inicialment a l’Escola d’Art de Tarragona en l’especialitat d’escultura, al costat de mestres com Joan Rebull, Lluís Maria Saumells o Salvador Martorell,  de mica en mica va anar derivant cap a la restauració, com una opció més realista per guanyar-se la vida. Aquest ofici el va exercir al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona des d’on també va estar al capdavant de diverses excavacions per aquesta demarcació.

Moltes de les troballes descobertes a jaciments com el Coll del Moro, a Gandesa; la Vil.la dels Munts a Altafulla, la Necròpolis o el Teatre romà de Tarragona han passat per les seves mans. Ja sigui ceràmica, bronze, ivori, ferro o vidre, les obres recuperen les seves formes originals i aconsegueix que ens impactin i ens captivin, les fa parlar, ens transmet emocions, al mateix temps que la seva respectuosa intervenció ha facilitat moltíssim la investigació científica i la contemplació per part de la ciutadania.

El seu esforç és immens perquè la peça original mantingui inalterable la seva essència, la seva forma i s’observin alhora les diverses transformacions que ha sofert amb el pas dels anys. Així, per exemple, mentre parlem al seu estudi, ens aturem en un quadre en procés de restauració inclòs a l’exposició. Em relata la seva metodologia, les cates de prospecció que fa en petites zones, eliminant les primeres capes de vernissos i pols per determinar-ne l’estat de la pintura: un estudi previ molt necessari per no malmetre res i assegurar-ne una exitosa restauració.

A l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu

Amb aquesta responsabilitat, i formant amb equip amb el seu germà Miquel i l’Helena Calaf, va desenvolupar una intensa tasca, sobresortint la restauració del Retaule de la Catedral de Tarragona i de la seva façana; l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro i tots els seus vaixells exvots, nombrosos misteris de Setmana Santa de Reus i Tarragona, i una extensa llista de retaules, imatge, pintures i creus processionals. Val a dir que a l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu, i es deixa constància d’altres edificis on ha actuat, com la façana del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona, decorada amb diferents motius esgrafiats.

També s’ha dedicat a reproduccions artístiques, entre les quals destaca una àmplia col·lecció de llànties romanes, busts i altres elements de la ciutat com la Mare de Déu del Mainell de la façana de la Catedral o peces d’art modern. La mostra també és una oportunitat per veure’n alguns exemples.

✍🏽 Cinta S. Bellmunt
Periodista evolutiva

 


REDACCIÓ1 Novembre, 2022
pau-ricomà.jpg

Podríem dir, atenent d’entrada el percentatge de població que hi habita, que les ciutats són un model d’èxit. Històricament, el seu desenvolupament ha anat associat a l’activitat econòmica, amb un paper destacadíssim del comerç, a l’eficiència de la prestació de serveis en virtut de la població que s’hi concentri i a tot un seguit d’infraestructures sistèmiques que assegurin l’habitabilitat en les millors condicions.

Tanmateix, a la majoria de ciutats –entre les quals Tarragona– la simple observació ens revela una conjunt d’imperfeccions que ens dificulten la vida quotidiana. Des d’aspectes que afecten a l’accessibilitat, com les voreres en general estretes, interrompudes per pals de la llum o arbres, fins a barris desconnectats els uns dels altres, que només estan comunicats a través del transport carbonitzat, públic o privat.

Una reflexió que ens podríem fer és qui ha construït les ciutats actuals? Em refereixo sobretot a les de les dues darreres centúries –les històriques també però van per un altra banda–. Les ciutats on tenim les nostres cases, on hi ha els comerços on comprem, on els nens i les nenes necessiten espais de joc, on la gent gran surt de passeig, on a les persones que s’hi estableixen els calen espais d’interrelació, on les noies i els nois volen viure la vida en plenitud.

M’atreviria a dir, sense equivocar-me, que hi ha una categoria de persones que porten 200 anys construint les ciutats: homes, varons, d’entre 50 i 65 anys. Aquestes ciutats que concentren una barreja màgica d’accents, necessitats i sensibilitats acaben sent el resultat d’una feina ben intencionada i moltes vegades bona, però de només una tipologia de persones.

En la mateixa línia ens podríem preguntar quins sectors han estat cridats a compartir la planificació de les ciutats, a decidir com creixeran, quines infraestructures bàsiques tindran i on s’establiran, com es mouran les persones d’un lloc a un altre, quina relació jeràrquica tindrà el vianant respecte al cotxe, el transport públic respecte al privat i el descarbonitzat en front del contaminant.

Tradicionalment els sectors dedicats a la construcció i a l’urbanisme han sigut els que s’han sentit més cridats a les responsabilitats de planificació

Tradicionalment els sectors dedicats a la construcció i a l’urbanisme han sigut els que s’han sentit més cridats a les responsabilitats de planificació. Moltes vegades amb consideració del que és el benefici general, però moltes altres incentivats pel rendiment econòmic. I segurament aquest rendiment pot explicar el desgavell del creixement de Tarragona als darrers setanta anys, convertint-se en una de les ciutats més disgregades de Catalunya.

En proper 8 de novembre comencem el procés participatiu del POUM, que no és altra cosa que el gran debat de ciutat que ha de definir com es desenvoluparà Tarragona d’ara en endavant. I és a través dels mecanismes de participació que ens toca definir entre tots la ciutat on viurem i on volem que visquin els nostres fills i nets. Els experts faran la seva feina de desenvolupar tècnicament els processos administratius i urbanístics que se’n derivin, però el somni l’hem de posar entre tots.
Tenim l’oportunitat de decidir en quina direcció ha de créixer la ciutat: si volem mantenir els enormes espais buits entre els diversos barris o si els volem humanitzar; si volem acabar d’una vegada per totes amb les grans cicatrius que ens separen els uns als altres; si volem convertir el riu en un nexe d’unió i no de separació; si volem nous complexos educatius i on els volem; de quina manera ens hem de moure per la ciutat per reduir els efectes contaminants; com hem de preservar les zones amb més valor natural i paisatgístic; com hem d’allunyar les mercaderies perilloses de les zones habitades…

En proper 8 de novembre comencem el procés participatiu del POUM, que no és altra cosa que el gran debat de ciutat que ha de definir com es desenvoluparà Tarragona d’ara en endavant

El que rotundament no volem és dibuixar Tarragona des de despatxos, entre experts i grups d’interès. Tarragona només serà la ciutat que ens agradaria si tothom hi intervé, si les persones que no tenen altre interès que viure a la millor ciutat que es puguin imaginar fan sentir la seva veu. Per això volem que cada ciutadà sigui un agent actiu en el gran canvi que tenim a les nostres mans i al que totes i tots esteu convidats. Necessitem escoltar-vos, necessitem sentir totes les veus en aquest procés participatiu que ara arrenquem. Perquè Tarragona és teva, Tarragona ets tu.

✍🏽 Pau RICOMÀ
Alcalde de Tarragona




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter