Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Febrer, 2019
ricard_checa.jpg

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
jaume_pujol.jpg

Molts estimats tots en el Senyor,

Durant aquests dies han aparegut diverses informacions sobre preveres de la nostra arxidiòcesi, un d’ells ja difunt.

Admetre fets tan dolorosos entre nosaltres no és fàcil. Som una comunitat cridada a servir i a caminar junts, i el primer que sento és vergonya quan escolto fets comesos a innocents com són els nens, encara que sigui d’ara fa molts anys. La gravetat dels fets explicats amb detall m’omplen de pena, d’indignació i em porten a pregar primer de tot per les víctimes, i a estar disponibles per ajudar-les en tot el que necessiten.

Cal posar sempre la persona com a màxima de la nostra activitat pastoral, i ens produeix vergonya i sorgeix una crida forta al penediment, ja que són germans nostres els qui han causat mal.

Demanar perdó és part del ministeri que portem com un tresor en Crist, com també posar tots els mitjans perquè això mai no succeeixi ni torni a produir-se. Qualsevol tracte inadequat amb nens i adolescents sempre és greu i reprovable, i el nostre ministeri així ho exigeix.

Hem de viure aquests moments tan durs amb confiança en el Senyor i us demano que pregueu pels vostres mossens, als quals agraeixo tot el seu treball a les parròquies i en tantes altres activitats que es desenvolupen en favor de la infància, l’adolescència i la joventut.

I pregueu per mi. Us dono, amb tot el meu afecte, la meva benedicció,

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
arga.jpg

L’equip de govern de l’Ajuntament de Tarragona persisteix en la seva intenció que els autobusos de la ciutat siguin “gratuïts”. Ho va anunciar l’alcalde el mes de  novembre, en la seva conferència sobre l’estat de la ciutat, perquè alguna cosa havia de dir i de bones notícies no n’hi havia gaires. Després ens vam assabentar que aquesta “gratuïtat” no s’aplicaria fins a l’any 2022, i d’aquí allà s’anirien prenent mesures parcials. Ballesteros, doncs, va expressar un desig com si ja s’hagués fet realitat, obviant la circumstància que no està en les seves mans prometre coses que ha de decidir el pròxim Ajuntament. Per a ells, però, això no hi fa res. El cas era sortir del pas amb una idea que sonés bé a les orelles de l’electorat. Semblava que se n’haguessin sortit, però aquesta mena de populisme localista ha destapat, en canvi, tot un seguit de contradiccions i paradoxes.

Arga Sentís

Per començar, la més òbvia. La gratuïtat en el transport públic no existeix. Tot allò que no paguem mitjançant els bitllets ho pagarem a través dels impostos, perquè d’alguna manera s’ha de finançar l’Empresa Municipal de Transports. I si la finalitat consisteix a fer disminuir els cotxes a la via pública i millorar la  mobilitat, no cobrar l’autobús no és més que posar el carro davant dels bous. El que millorarà el trànsit són més i millors autobusos, més i millors línies, més i millor freqüència de pas i horaris adaptats a les necessitats dels ciutadans. Els usuaris preferiran el transport públic a l’automòbil quan sigui, de debò, una alternativa eficient.

Però és que, a sobre, aquesta mesura “gratuïta” ja ha topat amb algunes incongruències en el seu intent d’aplicació. La primera: per accedir a aquesta generosa oferta, que de moment es concreta en una rebaixa en el preu de les targetes de transport, cal estar empadronat a Tarragona. Una condició que no seria res de l’altre món si la  nostra no fos una ciutat de serveis. La URV ha intentat que els estudiants es puguin beneficiar d’aquestes facilitats, ells que ho necessiten de debò i s’han de desplaçar a facultats que no sempre són accessibles per altres mitjans. I L’Ajuntament s’ha mantingut inflexible. Cal que els estudiants, moltíssims d’ells de municipis que no són Tarragona, s’empadronin aquí si volen alguna cosa. De debò és assenyat fer això? Les persones matriculades a la URV han de renunciar al seu domicili habitual, i les seves famílies a les deduccions de l’IRPF pel fet de tenir fills estudiant fora? Han de deixar de votar als seus pobles o ciutats a canvi d’un bitllet d’autobús, que no passa necessàriament per on ells ho necessiten i quan ells ho necessiten? No seria més just que l’Ajuntament negociés amb la URV bonificacions en el preu dels títols de transport, només amb la condició que fossin accessibles a les persones matriculades? Volem atreure estudiants o espantar-los?

I després han vingut les reivindicacions dels municipis on arriben els autobusos de l’EMT: La Canonja i Altafulla. Aquests segur que no s’empadronaran a Tarragona, però volen els mateixos avantatges. En el cas de La Canonja ja hi ha un conveni amb la ciutat, derivat de quan encara era un barri de Tarragona, i contribueix econòmicament a les finances de l’EMT, ja que en rep el servei. Altafulla, en canvi, és un lloc independent a tots els efectes. Ara vol el  mateix que ja va voler amb ocasió dels Jocs Mediterranis: rebre obres o serveis sense haver fet cap inversió de la seva butxaca. Qui ho hauria de pagar, al final? Els veïns i les veïnes de Tarragona, presumptes beneficiaris d’aquesta gratuïtat de fireta.

Vet aquí un nou embolic en que ens han ficat l’alcalde i el seu equip de govern. Un problema que no existia i que ara té tots els números de convertir-se en un trencaclosques per als pròxims anys. I tot per fer veure que regales coses sense aturar-te a pensar en les conseqüències. Tarragona sempre diu que vol exercir la seva capitalitat, però es caracteritza per fer propostes de curta volada que no tenen en compte el fet metropolità que ens envolta i del qual formem part. Veurem com ho resolen, i quants diners en costa. Mentre, la resposta més òbvia per millorar el transport públic i afavorir els usuaris, la tarifació social, que pagui menys qui menys recursos té, dorm el son del justos. No deu ser un bon eslògan electoral.

Arga SENTÍS i Pere SAURA
Coordinadors d’ICV Tarragona

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
CARLES_MULET.jpg

El Senat serà segurament a hores d’ara una de les institucions més qüestionades, per la seua “aparent” inutilitat.  Ha estat de sempre, des de la reinstauració de la democràcia i la recuperació del sistema bicameral a Espanya, una assignatura pendent.

Amb la construcció de l’Espanya de les Autonomies, el Senat havia de ser com en els estats federals, la cambra territorial, tenia sentit un punt de trobada on discutir i acordar la legislació comuna allà on el gros estava transferit a les comunitats autònomes; per exemple, sanitat  o educació.

Però malauradament, s’ha convertit en allò èpic del cementeri d’elefants o el magatzem del gerros xinesos; on van a acabar els seus últims dies el polítics de primera divisió que no volen aparcar-se d’un salari públic; exalcaldes de grans ciutats, exdiputats, expresidents autonòmics, sol ser fauna que abunda per aquells passadissos, gent que pensaves que ja no formàvem part d’aquest món, i vaguen pels despatxos a una activitat pràcticament nul·la excepte casos puntuals molt concrets.

I això, tenim senadors que duen vint o trenta anys en l’ombra anònima d’aquest parlament, del qual ningú sap per a què val realment.

S’ha convertit, com imagine es sap, en un cambra de segona lectura, és a dir, on es torna a debatre tot el que ja ha estat objecte debat al Congrés, i allò de la capacitat de veto o paràlisi és més que relativa.  Al Senat també hi ha sessió de control al Govern ( president inclòs), fet que també es dóna al Congrés, per tant, ¿ dupliquem la tasca?.

Al Senat es tornen a debatre totes les lleis, el mateix procés de debat en comissió, d’esmenes, de votacions, de torns de defensa d’esmenes, de posicionament…etc. Si la llei és aprovada sense modificacions, s’acaba la seua tramitació parlamentària. Si és modificada en part o tirada enrere per la majoria del Senat, torna al Congrés, i en el Congrés es vota si s’accepten eixes modificacions o veto a la totalitat, i si no, es vota de nou i es deixa com estava.

Això també afecta als pressupostos generals de l’Estat són una llei i es tramita com a tal), és a dir, el PP pot paralitzar els PGE però no anul·lar-los, si el Congrés els aprova, el PP el tombarà al Senat i tornaran al Congrés, i s’haurà perdut un temps valuós. Ara ens estalviem eixe recorregut a l’haver estat tombats al Congres

Per què el PP té majoria al Senat, absolutíssima, i no al Congrés?, doncs pel propi model de tria dels senadors i senadores. Es trien 4 per cada província espanyola ( el cas ciutat autònomes o illes es diferent), en les llistes aparentment obertes; la famosa papereta sèpia on marques tres creuetes. Les quatres persones més votades ixen senadores. En l’actual sistema, el partit més votat, se’n du tres senadors, el segon, encara la diferència siga mínima, el quart, i el tercer, pel molts vots que tinga, passa la mà per la paret.

I mentre en províncies despoblades amb 20.000 vots pots traure un senador/ a ( o 3.000 en una illa xicoteta) a altres els pots costar més d’un milió de vots eixes senador. En una espanya rural i despoblada, el PP se sol fer amb desenes de senadors a baix cost, mentre que en les zones urbanes, on el vot sol ser més progressista, costa infinitament molt més traure eixos senadors.

Després es trien senadors i senadores per les comunitats autònomes, un per cada una, i un més per cada milió d’habitants. Per exemple per a que Compromís entrara per primer cop al Senat en 2015, li va costar  452654 a les autonòmiques.

Tots els partits polítics, quan vénen eleccions, diuen allò de que el Senat no val per a res, que cal una reforma a fons; des d’un sistema d’elecció més just i proporcional, a  donar-li unes atribucions legislatives pròpies, però on cal una majoria qualificada, qui accedeix a ella, automàticament s’obliga perquè té molts gerros i elefants que acomodar. I segurament, per una reforma de la Constitució que comportaria, aquesta no és el principal repte a abordar i altres, que sí urgeixen, generen gran conflicte polític i evidencien la impossibilitat d’aplegar a cap acord.

Per tant, Compromís, crítics amb esta cambra, ens hem dedicat amb vehemència a intentar aprofitar-la com altaveu, perquè es comence a parlar dels problemes del País Valencià, fins ara invisibles, per ser constants amb les reivindicacions, perquè sempre hem defensat per la única manera de solucionar un problema és que abans siga visible. Hem estat actius des del primer dia, fent propostes, exigint al govern ens tinga en compte, i intentant donar-li una utilitat a una cambra inútil, perquè molts s’han dedicat a fer-la inútil.

L’absentisme de l’esquerra sol ser preocupant en molts processos electorals; mentre la dreta trau fins i tot als moribunds de les residències a votar, l’esquerra castiga les errades, s’obliga de votar, no va a votar com opció de càstig, prefereix un dia de sol i muntanya…etc. I votar al Senat, es converteix per a molta gent perdre el temps; els resultats al Senat solen ser per a l’esquerra encara més missió impossible; gent que vota sols al congrés i s’oblida de  la papereta salmó, a cabassades.

Com heu vist, al Senat es poden fer moltes coses, i si no tenim nosaltres majoria, la té la dreta més rància, i l’usa per a 155, per relentitzar els avanços socials, per fer comissions d’investigació sobre el finançament dels partits polítics on s’investiga a tots excepte a ells, per tindre als elefants amb bon salaris..etc.  Si volem tancar, dinamitar, canviar, reformar, o fer qualsevol cosa a o amb el Senat, cal tindre una majoria progressista, i això cal també exercicis de responsabilitat i ser valents i valentes; en el seu dia ja es va proposar candidatures conjuntes Compromís, Unidos Podemos i PSOE per les tres circumscripcions valencianes, i va ser el PSOE de Madrid qui sembla va aturar la proposta; ara tindríem segurament 9 dels 12 senadors provincials repartits entre Compromís, PSOE i UP ( ara sols tenim 1 Compromís i 2 UP, i 0 PSOE), la dreta ( siga  PP o ara Ciudadanos si li fa el sorpasso, passaria de 9 a 3).

Espere que esta temporada de bloqueig al Senat haja servit d’exemple al PSOE i s’anime a intentar pegar-li la volta i aplegar a acords amb forces progressistes a totes les circumscripcions, i intentar enteses de progrés per sumar, perquè el temps de les majories absolutes ha passat a  millor vida, i ara cal construir amb pactes post electorals, però també pre electorals allà on la conjuntura ho exigisca. I al Senat és una, perquè si volem posar-li dinamita al ciment, o fer una reforma d’obres majors o menors, cal primer tindre les claus.

Carles MULET
Portaveu de Compromís al Senat

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2019
buqueras.jpg

Quan s’activi el nou corredor Vandellòs-Tarragona la ciutat afrontarà un nou repte ferroviari com és l’exclusió del transport de mercaderies per la ciutat i el litoral, limitant el període de provisionalitat del tercer fil i executar la solució definitiva per l’interior. Aquesta nova variant, inicialment en ample ibèric significarà que:

1. L’Euromed es desviarà per Perafort;

2. Es tancaran les estacions de Salou, Cambrils, Montroig i l’Hospitalet de l’Infant, amb més de 675.000 usuaris per any afectats i 3. El manteniment dels regionals i mercaderies per l’estació urbana de Tarragona.

Per la costa s’està implantant el tercer fil, és a dir, ara tenim un ample mixt, el convencional/ibèric de 1668 mm. i l’europeu/estàndard de 1435 mm. Amb el canvi d’ample s’aprofita tot: travesses, carrils, senyalització i electrificació. Tot això significarà que aquest any 2019 tindrem el canvi d’ample entre Castelló i el nus de Vila-seca, fins a Barcelona Sants, i la dotació d’ample mixt a les dues vies entre Vila-seca, Tarragona Sant Vicenç de Calders i Castellbisbal. També hi haurà l’ample europeu entre el Camp de Tarragona i l’estació de Lleida Pirineus. A més Tarragona es convertirà en la primera capital del Corredor Mediterrani – Algesires, Cartagena, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Camp de Tarragona, Barcelona – sense estació urbana de llarg recorregut. A la vegada, seria la primera ciutat que no connectaria els seus trens Euromed/Talgo amb el sistema de rodalies.

No es poden deixar de banda les línies de mercaderies. La importància que té l’activitat industrial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre i del Port en aquest territori fa necessària la connexió dels principals pols en ample estàndard europeu, així com la planificació i programació d’una variant interior de mercaderies, aprofitant trams des de la línia Reus-Roda juntament amb les variants de Roda, Reus i Vila-seca i el nou accés al port. Els objectius són: 1. A curt termini és connectar els principals pols de mercaderies en ample estàndard europeu, amb les següents actuacions: Castelló-Nus de Vila-seca; Vila-seca amb Reus i Castellbisbal; Reus-Polígon nord i 2. A llarg termini, es tracta de garantir un increment del volum de mercaderies transportades evitant el pas per les principals poblacions, i millorant la connexió del port, amb les actuacions previstes següents: Noves variants, la interior i la connexió al port; Variants de Reus, Vila-seca i Roda de Berà i un ample estàndard europeu Roda- Sant Vicenç de Calders. S’hauria d’activar la rehabilitació parcial de l’antiga línia ferroviària Perafort-Roda, per encaminar les mercaderies del Corredor i del Port i per no interferir el trànsit amb la línia de la costa, que és molt més urbana amb habitatges, càmpings i platges. També s’haurien de fer els enllaços del Port i les químiques amb la nova variant Vandellós-Perafort, per tal de garantir les connexions en amplada UIC.

Els arguments per l’acceleració de la solució definitiva per l’interior, són que es trobem amb la incongruència de la planificació del transport ferroviari:

1. Els passatgers per fora de la ciutat i les mercaderies pels nuclis urbans, afectant tot plegat a la imatge turística, entre altres coses;

2. Les mercaderies perilloses poden provocar accidents en nuclis urbans i la probabilitat de generar núvols tòxics

3. L’amfiteatre romà també pot quedar afectat per les vibracions de trens pesants, afectant d’una manera directa al turisme i el comerç vinculat, a més podria provocar la possible retirada de la declaració de Patrimoni de la Humanitat.

Josep Maria BUQUERAS

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2019
david_recasense.jpg

El tercer dia s’iniciava amb la resposta del Tribunal a les qüestions prèvies formulades per les defenses el primer dia —les mateixes que les acusacions havien defugit rebatre el segon dia quan van preferir un assaig d’informe de conclusions, murs humans inclosos. Sentir una sola posició processal desdoblada en la veu de dos fiscals diferents no deixa de ser curiós. I si arriben a contradir-se? El tercer dia, dèiem, que s’inicia amb poques sorpreses. Com gairebé tothom havia pronosticat, tot allò relatiu a drets fonamentals quedarà per al final —el millor sempre es guarda per al final— i sense especial motivació ni fonament es delimita què ara sí s’admet, què continua sense ser admès i què continua obviant-se.

Vejam: Del tema de la llengua millor no dir-ne gran cosa. Descartada la traducció simultània perquè no tindrien prou auriculars (sic), es fa un trist anàlisi de per què no a tot. Tot no, els acusats poden contestar en català si els plau. I —malgrat que ningú no els entendrà— els documents en català, en català es queden a la causa. Més: Com que hi ha documentació que encara no és a disposició de totes les defenses i val més anar passant, si de cas després ja s’obrirà un segon torn per fixar els interrogatoris un cop aquells documents siguin incorporats. D’això de l’aixecament de la presó provisional (com qui no vol la cosa) ni parlar-ne. S’admet el pendrive proposat per en Pina, els informes mèdics dels agents amb l’omissió de les dades personals, l’informe sobre els lesionats i la pericial dels autors, el testimoni d’en Zoido. Una mica de sal i una mica de pebre. La videoconferència de Puigdemont no la veurem a la Sala. I el rei, al final, què? Cric cric cric cric.

Resoltes les qüestions prèvies, el President de la Sala ha evitat entrar en un diàleg amb els lletrats de les defenses sobre aquelles decisions. Quan alguna veu (la de Marina Roig, diria) ha provat d’intervenir per fer constar la seva protesta, Marchena els ha dit que donava per fet que protestaven, però en realitat no s’ha esperat a escoltar-los protestar. “Claro que va a constar la protesta”. Ha estat curiós com, requerit per un document sobre el qual no s’havia referit, decideix incloure’l com a regalet final. Total…

Amb en Junqueras esperant dempeus per seure a declarar, es recorda als acusats que poden disposar-se vora els seus lletrats. Això sí. Un cop allà, no podran tornar. Una de dos. Allà o aquí. I llavors, poc abans de les 11h, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya s’asseu i li sentim la veu després de tot aquest temps. No s’embadoca. “No voy a renunciar a mis convicciones democráticas y entiendo que las acusaciones no van a dejar de perseguirme por ello… Estoy convencido de que se me acusa por mis ideas y no por mis hechos”. Així que no contestarà a la bancada de la dreta. Es considera un pres polític, declarant en un judici polític. Les preguntes “serenes” de Van den Eynde permeten que vagi desenvolupant un discurs clar, entenedor i perfectament travat que enceta amb un elogi de la Dignitat dels homes. És abrandat i mostra una fermesa que es fa palesa a cada frase. Tant és així, que ell mateix s’ha excusat de la pròpia vehemència en el fet que, després d’un any i mig, ara que pot parlar no vol deixar de fer-ho. No nega els fets, sinó que assegura que aquells fets no són delicte. Si res del què he fet no és un delicte, per què la suma d’aquests fets pot ser considerat un delicte, es demana en veu alta. Afirma que totes les mobilitzacions (ja les de l’any 2010) han tingut un caràcter pacífic, cívic, respectuós, responsable i tan significatives que permeten una majoria parlamentària. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, deixa de ser permès i comença a censurar-se. Es pot dir “amo a España” i alhora ser un republicà català, amb el reconeixement mutu d’igual a igual. Sempre que hem estat nosaltres els que hem perdut, hem respectat. Votar no és delicte, però impedir amb la força que els altres votin sí. La cadira de davant sempre és buida. El debat parlamentari està cobert per la inviolabilitat. Cal una solució política, votada i respectar-ne el resultat… Perquè de cada cosa que diu en resulta una sentència, però malauradament la realització de la senyal de televisió no ens permet veure l’efecte d’aquesta ventada en les cares del Tribunal o els presents a la sala. En acabar, la petició de Vox d’exposar o fer constar les preguntes que no li contestaran acaba inadmesa pel President de la Sala.

Gairebé dues hores després arriba el moment de Joaquim Forn, l’advocat del qual no s’ha cansat de repetir que empraria una defensa estrictament tècnica, jurídica. És clar que si l’acusació és política, sobre uns fets polítics i uns delictes de caràcter i naturalesa política, difícilment se’n pot escapar. Forn, de fet, a més de les preguntes del propi lletrat, decideix contestar les que li formulin fiscalia i advocacia de l’Estat, i d’entrada cal dir que escoltem les intervencions amb un cert neguit per tal decisió. Però el neguit s’esvaeix a mesura que el Conseller d’Interior creix i es planta com un pilar davant la insistència de Fidel Cadena, fins al punt que Marchena recorda als acusats que no riguin, que si no els haurà de fer fora de la sala. Passa el mateix amb les respostes a l’advocada de l’Estat,  a qui el Tribunal reprèn en no poques ocasions (“no intenti que la resposta s’acomodi a allò que vostè espera”). En canvi, amb les declaracions a preguntes de la seva defensa, Forn torna a empetitir-se en un to mesurat i tebi. Tot fou simbòlic, tot acatat, la legalitat complida. Quan es dóna per acabat i abans d’anar passant, el Tribunal sol·licita dels advocats de la defensa l’opció pràctica de Melero —enllistar ben fixats els documents que caldrà ser mostrats per no perdre temps cercant-los. I és que la qüestió pràctica passa per damunt de qualsevol altra consideració. Al capdavall, queden molts dies per endavant. El següent capítol, previst per dimarts vinent a les deu, és sentir en Romeva. Estarem amatents.

 

Daniel RECASENS
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre

 


REDACCIÓ14 Febrer, 2019
carles-ferrer.jpg

Segon dia de judici. Torn per les acusacions. Torn per la Fiscalia, Advocacia de l’Estat i l’acusació popular per impugnar la vulneració de drets fonamentals, nul·litats… al·legades per les defenses.

Cap sorpresa! Tant Fiscalia (en 1:40 h.), advocacia de l’Estat (en 30 minuts) i l’acusació popular (només en 15 m.) han al·legat el que tothom esperava sobre la pulcritud de la instrucció judicial i inexistència de vulneració de cap dret.

Ara li pertoca al Tribunal Suprem decidir i, serà aquest dijous, a l’inici de la tercera sessió, quan “in voce” desestimarà les qüestions plantejades però entenc que probablement admetrà alguna prova documental o testifical proposada per alguna de les defenses en el torn de “qüestions prèvies”.

Ha cridat l’atenció, a la sessió d’avui, la qüestió d’ordre plantejada per l’acusació popular (“VOX”) sobre el “adorno” que lluïa Jordi Sánchez tot dient que semblava un “lazo amarillo con carga política”; en efecte, és un llaç groc que el Tribunal – fixant criteri – permet que aquest “distintivo” amb “simbología ideológica” ho puguin lluir els acusats en les sessions del judici oral.

I quan arribi el moment que declarin els testimonis i “VOX” vegi que alguns d’ells llueixen aquest “adorno”, també plantejaran aquesta qüestió d’ordre? Segur que sí, però m’inclino a pensar que el Tribunal també permetrà que puguin lluir el llaç groc. Serà interessant el que decideixi i més quan, fa poques setmanes, un avi de Reus cridat com a testimoni a un judici als jutjats de Reus se’l va requerir que es tragués el llaç groc.

“Murallas humanas que se lanzaron contra las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado” ha esbitzat el fiscal Fidel Cadena per justificar l’existència del delicte de rebel·lió (violència). Com bé m’ha dit una bona amiga desprès de sentir aquestes paraules, les úniques “muralles humanes” que tenim a Catalunya són les colles castelleres i potser caldria que carreguessin un castell de gama alta davant la seu del Tribunal!

Arriba ja el moment més esperat, l’interrogatori dels processats (acusats) i tot apunta que s’iniciarà amb el vicepresident Oriol Junqueras qui respondrà, en primer terme, al previsible dur interrogatori de Fiscalia i després el de l’advocacia de l’Estat però no així a les preguntes de “VOX” que, fins no arribi al moment dels testimonis, estaran bastants dies “sense obrir boca”.

El fiscal Fidel Cadena

Com les defenses estan coordinades, sembla lògic que els advocats dels altres acusats no formulin o formulin molt poques preguntes a l’Oriol Junqueras i sigui el seu advocat l’Andreu Van den Eynde qui s’encarregui d’interrogar, durant hores, al vicepresident.

Pensem en la utopia que el judici del “procés” es celebrés a l’Audiència Provincial de Tarragona; doncs bé, en aquest cas el judici continuaria amb les declaracions dels testimonis, pèrits i per últim declararien els acusats, atès és pràctica habitual aquí a Tarragona que el acusats declarin en últim lloc per salvaguardar els seus drets i tenir la possibilitat d’escoltar el que diuen els testimonis abans de la seva declaració. Això no passarà en el judici del “procés”.

Carles Ferrer
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre de Reus

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2019
carles-ferrer.jpg

El judici oral del “procés” ha començat amb el tràmit previst a l’art. 786.2 LECr. que – a l’argot jurídic – s’anomena “qüestions prèvies”.

S’ha dit que el Tribunal Suprem no està acostumat a fer judicis i això s’ha notat des del minut zero. Recordem que el President de Tribunal Suprem Sr. Marchena ha iniciat el judici indicant a les defenses que només podien disposar de quaranta-cinc minuts per les seves al·legacions i quan anava donar la paraula a l’advocat de l’Oriol Junqueras i Raül Romeva, un dels magistrats li diu, a cau d’orella, que “el judici oral ha de començar amb la lectura dels escrits d’acusació i de defensa” i és en aquell moment quan dóna la paraula a la Lletrada de l’Administració de Justícia per fer el relat dels escrits d’acusacions. Ha estat la primera anècdota jurídica per aquells professionals de l’advocacia que cada dia trepitgem els tribunals de justícia i que, segurament, ha passat desapercebut pels ciutadans de peu.

En el tràmit de les “qüestions prèvies”, les parts (acusació i defensa) poden qüestionar la competència del Tribunal, la vulneració de drets fonamentals, nul·litat de la instrucció, proposició de noves proves… i es tracta d’un acte processal molt tècnic però alhora transcendental doncs sovint l’absolució d’un acusat s’assoleix en les “qüestions prèvies” quan, per exemple, el Tribunal declara la nul·litat de determinades diligències d’instrucció (intervencions telefòniques, escorcolls…) comportant deixar sense prova incriminatòria a l’acusació. Ara bé, en el judici del “procés” tot apunta – vist les anteriors Interlocutòries del mateix Tribunal Suprem – que totes les vulneracions plantejades per les defenses seran desestimades.

En aquesta primera sessió ha quedat clar una cosa, l’excel·lència de l’advocacia catalana que, durant quasi set hores, han desgranat totes i cadascuna de les vulneracions de drets fonamentals en la instrucció portada a terme pel Magistrat Sr. Llarena, s’ha qüestionat el fet de l’aportació per l’acusació (Ministeri Fiscal i advocacia de l’Estat) d’atestats policials del jutjat d’instrucció núm. 13 de Barcelona quan moltes de les defenses no estan comparegudes en aquest procediment i no han pogut vetllar si en aquest jutjat de Barcelona s’han vulnerat o no drets fonamentals, s’ha denunciat que les defenses encara no tenen al seu abast tota la prova documental que el Tribunal ha admès…

Els membres del govern (Oriol, Raül, Josep, Jordi, Quim, Dolors, Meritxell, Santi i Carles), la Presidenta del Parlament (Carme) i els presidents de l’ANC i ÒMNIUM (els Jordis) estan en bones mans, en brillants juristes que han posat difícil la decisió del Tribunal Suprem però, com tot apunta, desestimarà totes i cadascuna de les vulneracions que han denunciat. Tant de bo m’equivoqui!!!

Preveu l’art. 786.2 LECr. que “El jutge o el tribunal ha de resoldre en el mateix acte el que sigui procedent sobre les qüestions plantejades” però – després del torn de les acusacions – el Tribunal, segurament divendres, decidirà “in voce” i posposarà la seva fonamentació jurídica a la sentència que es dictarà.

Contra la decisió que adopti el Tribunal Suprem sobre les “qüestions prèvies” “no s’hi pot interposar cap recurs, sens perjudici de la pertinent protesta i que la qüestió pugui ser reproduïda, si s’escau, en el recurs contra la sentència” però contra la sentència del Tribunal Suprem no cap a un recurs ordinari (vulneració del dret a la doble instància), només cap a un recurs extraordinari d’empara davant el Tribunal Constitucional.

Tinc clar que el Tribunal Suprem, només cal veure les resolucions que ha anat dictant, desestimarà totes les “qüestions prèvies” que tan brillantment han estat exposades per les defenses i serà, després de passar el “filtre” del Tribunal Constitucional, quan – dintre d’uns quants anys – quan el TEDH tingui l’última paraula.

Carles FERRER
Advocat

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2019
ricard_checa-e1549994121358.jpg

No és la primera que viatjo a Madrid, però era conscient que aquest cop tot seria diferent. En altres ocasions m’he desplaçat per participar en congressos, per anar a gaudir de musicals o per sortir de festa amb amics. Aquest cop, el viatge formaria part de la meva història professional i, fins i tot, vital. Anava a Madrid com a periodista acreditat pel Tribunal Suprem per seguir des de dins el judici contra el procés. És un fet rellevant, sens dubte. El dilluns vaig anar a dormir tard, conscient que el dimarts seria un dia històric per a mi, per la meva professió i fins i tot pel país. Em resultava impossible agafar el son. Vaig tenir temps de repassar el que en l’àmbit judicial anomenen la ‘Causa Especial 20907/2017’.

Es tracta del judici contra el procés independentista. Així de clar. Vaig posar el despertador a les 7 del matí. Però a les 6 ja estava despert. Vaig dormir quatre hores. Estava neguitós. A les 8,15 h vaig arribar al carrer Génova. Els carrers estaven literalment controlats per la policia nacional. Accedir a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem era realment complicat. Ho feies després de passar tres controls policials. Centenars de càmeres «apuntant» cap a l’entrada principal de l’alt tribunal indicava que estaven davant d’una jornada especial. Feia fred. Periodistes –i tertulians molt coneguts de la petita pantalla– ben abrigats feien cua en una de les portes laterals. La cua es feia eterna. Policies i funcionaris anaven revisant la documentació dels professionals de la comunicació, després del seu pas pel detector de metalls. Les mesures de seguretat eren tan espectaculars com excepcionals. Hi havia molt de neguit. Nervis.

Els periodistes només parlàvem del «tema», independentment del nostre origen i ideologia. Tots estàvem molt pendents dels mòbils, de les «últimes hores». Pel nostre costat van passar alguns dels acusats que estan en llibertat (Santi Vila, Dolors Bassa o Carles Mundó). Periodistes i advocats entràvem per la mateixa porta. Hi havia emoció, nervis, neguit i molta expectativa. Era curiós sentir parlar tantes llengües diferents en un sol espai. La companyonia entre periodistes era exemplar. Compartíem opinions, punts de vista, sensacions… Els més veterans, en aquest cas, se sentien novells.

Es tracta d’un judici singular i històric. Però el moment més emotiu va ser, sense cap mena de dubte, quan vam poder veure els presos. Una sensació rara ens va envair. Vaig sentir tristor i impotència. Veure la cara demacrada d’alguns encausats i sentir com descrivia algunes de les aberracions que havien viscut a la presó de Soto del Real ens removia els budells.

Estar dins el Tribunal Suprem quan està literalment blindat per la policia i compartir el mateix espai que els presos polítics, durant un judici històric, és una sensació indescriptible. He tingut la sort de poder viure aquest moment d’excepcionalitat en directe. I no deixa de ser curiós que visc aquesta situació històrica tenint sentiments encontrats.

Només espero i desitjo que els acusats tinguin dret a judici just. Faig meves les paraules de l’advocat Jordi Pina: «que els jutges facin de jutges i no d’herois nacionals ni de salvadors de la pàtria».

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2019
FERRAN-TARRADELLAS-e1549990322426.jpg

Aquest any estem de celebració: des de fa deu anys, els tarragonins i tarragonines compteu amb el Centre Europe Direct Tarragona, el centre dedicat a informar i apropar als ciutadans les institucions i polítiques de la Unió Europea. El Centre de Tarragona forma part de la xarxa de Centres d’Informació Europe Direct, que té prop de 500 punts d’informació arreu d’Europa. Les qüestions que resolen els centres Europe Direct tenen a veure, sobretot, amb la mobilitat a través de la Unió. Així, els ciutadans principalment pregunten sobre com treballar, viatjar, viure o estudiar en un altre país europeu. En aquest sentit, la tasca d’informació que ha realitzat el Centre a l’oficina de la plaça Imperial Tàrraco, ha resultat molt positiva.

Des dels seus inicis, el Centre Europe Direct Tarragona treballa conjuntament amb els veïns i el teixit associatiu de la ciutat a través de múltiples iniciatives. Vull aprofitar per recordar diferents col·laboracions que s’han realitzat ja sigui amb la xarxa de Centres Cívics; amb el Club dels Tarraconins; amb l’Equip de Prevenció de les Addiccions; les activitats i campanyes amb Salut Escolar; amb Joventut, a través d’activitats d’orientació laboral per als joves o bé incentivant la mobilitat internacional; o amb la Universitat Rovira i Virgili, organitzant la simulació del Parlament Europeu, les #eurotertúlies, el curs INSERLAB i col·laborant amb la Càtedra d’Inclusió Social en el mòdul Jean Monnet sobre les polítiques socials de la Unió Europea per combatre la pobresa.

En el repàs d’aquests deu anys tampoc podria passar per alt iniciatives tan destacades i innovadores com la creació de l’Ateneu Europeu o el Joc de l’Oca d’Europa, que es va presentar el 2016 sota el lema “Tira el dau i descobreix Europa”, i del qual ja s’han repartit més de 1500 exemplars a centres educatius. Així, els infants i joves poden aprendre sobre Europa i el seu funcionament de forma lúdica. Aquestes són només algunes mostres l’excel·lent tasca que realitza l’equip de l’Europe Direct Tarragona, amb la Marta Domènech al capdavant.

Prova d’aquesta bona feina és que l’any passat es va renovar el conveni amb el Centre Europe Direct Tarragona, que donarà continuïtat a aquesta activitat durant, com a mínim, tres anys més. Celebrem aquest desè aniversari, doncs, amb bones perspectives de cara al futur, quan comença un 2019 que també estarà carregat d’esdeveniments. Durant els primers mesos de l’any serà especialment important la campanya per les eleccions europees que tindran lloc el 26 de maig, coincidint amb les municipals. Per altra banda, el pròxim 9 de maig tindrà lloc la celebració del Dia d’Europa, amb un prometedor concert de l’Escola Municipal de Música.

Finalment, vull agrair, d’una banda, la col·laboració de totes les entitats i institucions que han col·laborat amb el Centre, i de l’altra, donar també les gràcies a tots els veïns i veïnes de la ciutat i del conjunt de les comarques tarragonines que en algun moment us heu apropat a la ‘finestra europea’ de la plaça Imperial Tàrraco o heu participat en alguna de les seves activitats. Sou vosaltres els que doneu sentit a aquesta tasca d’apropament al territori. Per molts anys, Europe Direct Tarragona!

Ferran TARRADELLAS
Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter