Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Setembre, 2020
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Malgrat que aquest estiu no s’han celebrat correbous, ha sorgit una nova polèmica sobre aquesta tradició. Un grup de setze dones de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià han decidit agrupar-se per formar la primera colla femenina federada d’emboladores de Catalunya. El nom amb el qual s’han presentat és el d’«Emboladores del Delta», i volen lluitar per fer-se un nom a les festes majors catalanes i valencianes amb la finalitat de demostrar que les dones també són capaces d’embolar un bou, tal com solen fer les colles masculines. La temporada d’enguany havia de ser molt especial per a elles, ja que es volien estrenar embolant i presentant-se com a agrupació a la festa de la Segregació de Sant Jaume d’Enveja, però l’emergència sanitària derivada de la irrupció de la COVID19 ha obligat a posposar els seus plans com a mínim fins a l’any vinent.

Arran d’un reportatge sobre la creació d’aquesta colla emès als informatius de TV3, va esclatar una forta polèmica derivada, per una banda, pel fet que la televisió pública catalana donés veu a una agrupació que promou una activitat controvertida i èticament qüestionada, atès que el maltractament a l’animal és inherent a la celebració del bou embolat i, per l’altra, arran de la reivindicació d’igualtat de gènere en el sí del món taurí. Així doncs, com han de rebre notícies com aquestes les associacions feministes? En un article anterior vaig fer referència als components masclistes inherents a les celebracions taurines, perquè ja és hora que s’analitzi el significat d’aquestes tradicions des de la perspectiva del feminisme, una assignatura encara pendent. En nom de la tradició i de la cultura s’han comès -i encara avui es permeten- veritables atrocitats contra les dones i contra els animals. Lògicament, en una societat d’arrels masclistes les tradicions conservaran trets masclistes, però al món taurí el masclisme és quelcom inherent.

Segons les investigacions de l’antropòleg Jofre Padullés i Plata, exposades a l’obra «Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona», els correbous no són simples vulgaritats desestructurades; la mirada de l’antropòleg permet copsar una clara relació entre la simbologia taurina i qüestions clau de la nostra cultura patriarcal. El risc d’encarar un toro atrau molts mascles en període de jovenesa com a ritual iniciàtic a una nova fase d’una suposada masculinitat adulta representada per la figura del toro de forma simbòlica.

La filosofa Marta Vericat i Torné ha analitzat amb detall els elements patriarcals presents al món taurí, i un dels punts més detallats és el paral·lelisme entre l’abús comès a les tauromàquies i l’abús comès a la prostitució, ja que ni els toros per a la tauromàquia, ni les dones per a la prostitució representen un límit per a la instrumentalització i satisfacció humana, especialment la masculina. En ambdós contextos, individus (animals i dones) esdevenen un recurs del qual se’n pot disposar a canvi de diners.

Des dels seus inicis, la genealogia del pensament occidental ha concebut la dona com un ésser inferior, subordinat a l’home i com la seva eina de possessió i reproducció. Seguint la tradició androcentrista llegada pel pensament d’Aristòtil, les dones, els esclaus i els animals eren éssers incomplets, el destí dels quals es trobava en mans de l’únic animal racional: l’home.

Amb aquest rerefons, no ens hauria de sorprendre que el concepte «Drets pels Animals» fos entrellaçat per primera vegada a la història com una ironia burlesca en resposta al concepte Drets per a les dones, exposat a La Vindicació dels Drets de la Dona (1772) per la britànica Mary Wollstonecraft, en un assaig en el qual aquesta autora defensava a la dona com un ésser racional i, per tant, el seu dret a poder accedir a l’educació, ja que, si la dona tenia vetats drets fonamentals, sempre romandria en desavantatge respecte a l’home. Per a Wollstonecraft l’educació era el pilar en la lluita pels Drets de la Dona, i per aquest motiu la van convertir en el blanc de tota mena de burles i escarnis. En l’assaig La Vindicació de Brutus, el prestigiós filòsof Thomas Taylor (contemporani de Wollstonecraft), professor de la Universitat d’Oxford, demanava també “drets per als animals”, doncs, segons Taylor, si el raonament de Wollstonecraft que advocava pels drets de les dones es podia admetre com a racional, llavors, les «bèsties» també haurien de tenir drets. Taylor i el seu entorn estaven ben convençuts d’haver aconseguit reduir la tesi de la senyora Wollstonecraft a quelcom absurd, però després d’anys de lluita sacrificada i dura, les reivindicacions feministes començaren a recollir els seus fruits.

Les violències masclistes i les violències exercides sobre els animals en nom de la tradició i la cultura mai són independents entre si, ans el contrari, estan completament interconnectades, raó per la qual la solidaritat també hauria de convergir. A parer meu, un grup d’emboladores que promouen la mal dita «festa dels bous» (en tot cas seria festa dels aficionats i aficionades), on l’animal és instrumentalitzat, objecte de culte i de martiri a l’hora, representa una mala interpretació dels valors de justícia i igualtat que ha de promoure el pensament feminista, ja que en qüestió de rituals tradicionals, dones i animals som víctimes de la llei del més fort exercida pel patriarcat més primari.

Helena ESCODA
Es historiadora, antrozoòloga, professora de ciències socials i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CACC)


REDACCIÓ15 Setembre, 2020
granados.jpg

OBITUARI

El passat dia 13 de setembre ens va deixar la nostra companya i amiga María José Rodríguez, presidenta de la formació política salouenca FUPS, regidora de l’Ajuntament de Salou durant dos mandats, persona implicada amb el món festiu i cultural de la nostra vila i empresària salouenca.

Quan una persona com la María José arriba a ocupar un espai de treball, en aquest cas polític i amb un projecte de futur per Salou, un s’adona de seguida que l’omple de vitalitat, de generositat i d’esperit de col·laboració.

L’alcalde de Salou al costat de Ma. José Rodríguez

M’agradaria recordar que, com a regidora, va mostrar justament això, i va afrontar les seves responsabilitats amb aquella dosi d’il·lusió, de passió i de lleialtat a allò que representava, però també amb moltes hores de treball i de dedicació al servei dels altres.

Per tant, vull transmetre en nom de tots els seus companys i companyes la més sincera mostra de reconeixement i de gratitud per la seva feina i el seu compromís amb Salou i els salouencs. De fet era una dona que compartia intensament amb la gent de FUPS aquell ideal i aquella forma d’entendre el que havia de ser Salou que tantes alegries ens ha brindat assolint la confiança d’una gran majoria de salouencs i salouenques. Ella sabia transmetre aquesta essència d’estimació cap a Salou, i l’enriquia amb el seu caràcter afable i tarannà proper i distès.

Amb la seva mort ha deixat un buit difícil d’omplir. Especialment a la seva família, a la qual aprofito per expressar el més sentit condol en nom de tota la gran família de FUPS a la qual ella també ha pertangut.

Aquesta gran família que la trobarà a faltar i l’enyorarà, però que la recordarà sovint quan celebrem actes culturals o festius; quan visitem racons i indrets de Salou que ella es va proposar millorar i arranjar; o quan celebrem actes i activitats on la família de FUPS es reuneix per parlar del futur del municipi, per preocupar-se dels problemes que afecten persones i entitats, o compartir i celebrar bons moments. Perquè ella sempre era present en tots aquells compromisos per Salou i la seva gent.

I ara que ha marxat la nostra estimada i benvolguda María José, serà impossible no tenir-la present. Per això tots i totes li retem perpetu record com a millor homenatge a la seva memòria, omplint també el buit que deixa en els nostres cors.

Que en pau descansis amiga!!!

Pere GRANADOS
Alcalde de Salou i secretari general de FUPS


REDACCIÓ14 Setembre, 2020
aules_islam.jpg

No parlarem de res que no sabem. Però amb el que sabem estem més que preocupats pel començament del nou curs escolar avui 14 de setembre de 2020. Ja sabíem que les coses serien complicades a l’educació d’aquest país un cop els que governen la farina van decidir tancar les escoles al març d’aquest mateix any i reobrir-les -i fracassar en l’intent- al juny.

Al març, la COVID-19 s’estenia sense control, poc se’n sabia i els que manaven van decidir fer un confinament de la població que incloïa, és clar, els espais on més transmissió podria haver-hi. L’escola hi estava inclosa i en marxar cap a casa les i els docents sabíem que seríem abandonats a la nostra sort i que si mai parlaven de nosaltres seria per acusar-nos, com a mínim, d’haver matat Kennedy. Així va ser. Val passar a fer classe des del primer dia amb les eines digitals de què disposàvem, amb les que teníem i amb les que vam aconseguir, sense consignes clares (encara que fossin desencertades) per part de l’administració, dedicant moltes més hores de les del nostre horari laboral a fer classes en totes les plataformes digitals possibles, amb companyes i companys amb malalties laborals desenvolupades com a conseqüència d’aquestes feines exagerades i no agafant la baixa perquè l’alumnat que no quedés desatès.

Ara bé, quan va caldre acusar algú de no haver fet res durant el confinament, la colla dels de sempre va acusar els i les mestres de no haver estat a l’alçada. La cosa pitjor és que alguns que no eren dels de sempre es van afegir a les crítiques i ho van fer de les maneres més fastigoses que hi ha: reforçant les mentides que els amos estenen sovint per desacreditar a qui volen precaritzar peti qui peti. L’atac va ser tan dur que cap docent ni cap ciutadà o ciutadana va trobar a faltar mestres i professionals de l’educació quan TV3 va fer un homenatge públic a tots els que havien estat fent feina durant la pandèmia. Hi van sortir sanitaris i sanitàries, policies, transportistes, botigueres i botiguers… però no es van ni anomenar els i les docents. Per què calia anomenar-los si no havien estat a l’alçada? Realment patètic.

L’assaig de tornada a escola al mes de juny va ser un fracàs absolut, amb una mínima presència d’infants perquè la majoria absoluta de famílies va veure com la preparació de les aules per rebre els seus fills i filles queia sobre l’esquena dels docents i des del Departament feien ben poc fins al punt d’eludir responsabilitats en la signatura del decret de reobertura.

Els casals d’estiu van servir com a mostra de propaganda que calia obrir les aules al setembre i que era segur fer-ho. Es van comparar espais a l’aire lliure, amb grups de deu alumnes que hi anaven perquè en tenien ganes, amb els espais que tenim als nostres centres, alguns adequats i altres sense cap mena de condicions de ventilació; amb un nombre important d’aules (segons dades del conseller un 30% tot i que en poden ser moltes més) amb grups d’alumnat exageradament gran; i amb un alumnat, sobretot a l’ESO, que supera totes les ràtios recomanables i en molts casos no té cap interès pel que poden aprendre o fer a l’escola.

Parlaven de milers de docents que vindrien –el mateixos 8.000 docents nous que van retallar el 2010-, parlaven de milers de llocs que s’habilitarien, parlaven de mesures de seguretat com les distàncies i tot ha estat mentida o mitges mentides. No es diu enlloc, però les infermeres de referència que hi havia d’haver als CAP per cada centre educatiu, de moment no existeixen o no s’han designat.

Educació és font de vida, per això és clar que cal obrir les escoles avui 14 de setembre, però no així. Obrir-les així respon a la desídia que el Departament arrossega des de temps immemorials, mentre inventa projectes que ho han de salvar tot (l’1 x 1, l’Escola Nova XXI) que suposen, sempre, beneficis per a mans privades amb diners públics invertits.

Coincidim que cal obrir les escoles al setembre, avui, però sabem que no seran segures i ho assumim. I el culpable que no ho siguin té nom i cognoms: Departament d’Educació i el conseller que hi ha al seu capdavant, Josep Bargalló.

Calen diner, més diners? I és clar que en calen, com a mínim el 6% del pressupost de la Generalitat. Tal com va aprovar el Parlament, però només hi destinen al voltant del 3% i aquest és el principal problema que cal solucionar: la manca de diners destinats a educació que, en situacions com l’actual, ens situa en una situació de precarietat absoluta, en què les veus més desinhibides entre els que manen s’atreveixen a dir clarament que l’escola avui, en plena era neoliberal de turbocapitalisme és només un pàrquing. Estan equivocats.

Avui comencem el curs amb alegria, ganes i expectació. Ho hem fet tan bé com hem pogut, amb el que tenim, que és poc i insuficient, però no deixarem de ser al lloc on sempre hem estat, a escoles, instituts, universitats, llars d’infants… per construir entre tots i totes, malgrat els que manen, un món no subjecte a les diferències de classe ni de gènere ni de territori i que més enllà de negar-les, treballa per fer-les desaparèixer. Sí, també i sobretot, des de l’escola. Una cosa és clara: les docents estem preparades, el sistema educatiu no.»

Com diu Marina Garcés «l’educació sempre torna a començar, però el món sempre continua allà on era.» I és que davant d’un futur incert que no tenim gaires possibilitats de transformar, l’educació es torna encara més essencial. Per això, cal tornar a les aules amb condicions, amb recursos, amb coordinació, indicacions i fermesa. Que això no va d’aparcaments: això va d’aprenentatges i d’omplir la vida de vida.

Que tinguem un bon curs 2020-2021 i recordeu que som aquí per créixer i aprendre, per ser-ho totes i tots i per construir el que ha de venir d’una forma realment global i inclusiva.

Laia SANTÍS
Mestra de Primària

Jordi MARTÍ i FONT
Professor de Secundària

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2020
BEGO_FLORIA.jpg

Mans, distància i mascaretes. Els nens i nenes de la nostra ciutat s’ho saben molt bé i el dia d’inici del curs escolar ho aplicaran amb disciplina i rigor. Ells faran la feina, però hem de tenir les garanties que la Generalitat també la farà i sobretot ha de garantir que les desigualtats socials no posin en perill les mesures de seguretat als centres educatius. Per fer-ho, cal garantir el subministrament del material protector a totes les famílies i és important, a la vegada, mantenir un diàleg obert i continu amb tots els agents que ho han de fer possible, des dels pares i mares fins als directors i directores.

Les competències en què tot rutlli són de la Generalitat, però l’Ajuntament de Tarragona té un paper fonamental perquè ha de poder garantir que les administracions actuants facin la feina que pertoca. En aquest sentit, com a Grup Municipal Socialista i en exercici de les nostres funcions, hem dut a terme en els darrers dies diferents reunions amb les famílies, representants d’Associacions de Famílies (AFA’s), representants sindicals i la conselleria d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona amb de l’objectiu de conèixer les preocupacions de les famílies i els problemes davant la tornada a l’escola. Amb aquestes trobades, hem constatat la gran feina realitzada pels equips directius, el professorat, les educadores i els educadors, el personal de neteja i tothom qui està sumant esforços per garantir la seguretat i la qualitat de l’educació davant d’un inici escolar inèdit, tasca que la nostra portaveu Sandra Ramos va agrair públicament a principis de setmana.

Amb aquestes trobades hem pogut constatar, lamentablement, la manca diàleg directe entre el Govern Municipal (ERC i En Comú Podem) i la comunitat educativa, que s’ha assabentat dels plans de l’alcalde i del conseller d’educació a través dels mitjans de comunicació, quan l’ordre, al nostre entendre, hauria d’haver estat a la inversa.

En tot cas, des del Grup Municipal Socialista, som coneixedors i ens solidaritzem amb les dificultats de gestió de molts aspectes vinculats amb l’educació, per la manca de resposta de la Generalitat. Durant el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros també ho vam patir. De fet, Catalunya és una de les Comunitats Autònomes que no ha recuperat les dades d’inversió en educació de fa deu anys, i té un dels sistemes educatius més segregadors d’Europa.

En aquest tema l’Ajuntament no ha de abaixar la guàrdia i des del Grup Municipal Socialista donarem suport al govern local per reclamar a la Generalitat mesures per reduir les desigualtats, com garantir el subministrament de les mascaretes per l’alumnat. Cal recordar que el cost en mascaretes mensual d’una família de 4 persones oscil·la entre els 70 i els 150 €, depenent del tipus de mascareta, segons els darrers informes de les organitzacions de consumidors (OCU). És important garantir que els sectors més vulnerables no quedin fora del sistema.

Begoña FLORIA ESEBERRI
Regidora del Grup Municipal Socialista de Tarragona 

 


REDACCIÓ1 Setembre, 2020
jordi_marti.jpg

Que tinguem un bon començament de curs. Ho desitjo, enguany, no amb una expressió retòrica que cada 1 de setembre es repeteix un cop i un altre entre les i els docents. Enguany, el desig fet paraules és central, real i, sobretot, dit en veu alta; vull que passi, que es doni, que es materialitzi el desig en realitat.

Perquè aquest que comença avui serà un curs dur però, com sempre, apassionant. Hi aprendrem munts de coses que no sabem i, espero que també, farem aprendre algunes coses a qui tenim davant, més enllà inclús de les competències bàsiques que els rics han posat a l’agenda mundial de l’ensenyament per convertir els nous treballadors en flexibles com un jonc. Fa segles, però, que sabem -gràcies Ramon Muntaner- que els joncs sumats un amb l’altre i aplegats en mata, la mata de jonc, esdevenim indestructibles. I qui mana pot tenir el poder que vulgui que no aconsegueix ni aconseguirà trencar-nos si ens sumem i esdevenim una sola.

Som docents i sabem que les mesures implementades per l’administració per fer classes amb seguretat, a Catalunya, són una burla a la intel·ligència. ni tenim nous espais per partir grups i fer-los més petits, ni tenim nous docents perquè els pocs milers de “nous professionals” que anuncien els administradors ben justet cobreixen les places deixades lliures per les prejubilacions, que enguany han estat moltíssimes (no patiu que les dades concretes i reals no les faran públiques perquè si les fessin públiques es desfaria le seu engany).

I amb aquesta colla hem de fer conlloga? Doncs sí, però fent allò que sabem fer, com sempre, atendre, ensenyar, ajudar i ser-hi. El que hem fet i farem sempre, el que vam fer des del març fins al juny, i des del juny fins a l’agost, malgrat ells mateixos s’esforcessin a estendre la mentida que no havíem fet res durant el confinament.

Som-hi que no ha estat res. Preparem tot el que no ens han preparat i qualsevol persona que no pugui fer les classes que agafi la baixa per raons mèdiques sense remordiments, sense patir que l’últim que hem de fer és autoculpar-nos de les mancances de l’administració.

Volem increment de plantilles reals, volem més espais, volem fer la nostra feina en condicions, en mínimes condicions. I, sobretot, volem poder fer classes presencials, que són les classes reals i veritables, les que ens permeten mirar-nos als ulls, parlar com a persones i atendre qui ho necessiti sempre que calgui.

Que tinguem un con començament de curs!!!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ1 Setembre, 2020
gustau__viellas.jpg

L’altre dia, fa poc, vaig rebre per un grup d’una coneguda aplicació de missatgeria una notícia on explicava un cas on uns ‘okupes’ van ser protegits pels Mossos d’Esquadra davant un intent dels propietaris a entrar a casa seva que havia estat ocupada.
Els comentaris que seguidament es van produir em van fer pensar, reflexionar i mirar aquell fet en perspectiva històrica.

Comencem ….
Un dia vaig rebre un enllaç d’una notícia que informava del següent:
Un cop van arribar a lloc els Mossos d’Esquadra i davant la impossibilitat de desallotjar els okupes perquè ja havien pernoctat a la casa i no disposaven d’ordre judicial, els agents, davant la indignació dels veïns, els van custodiar de nou a l’interior de l’habitatge. És aquí on el to de la protesta es va elevar obligant els Mossos a detenir dues persones i identificar-ne cinc més. (Catalunya Diari)
El xat va començar a agafar vida amb missatges com:
“El món al revés”, “País de Pandereta”…

En aquell moment em va venir al cap Robin Hood, un personatge que apareix per primera vegada al llibre “L’agricultor Peter” (Pere el Llaurador) l’any 1377.
Aquest escrit va convertir-se en una llegenda perquè s’anava transmetent de generacions en generacions fins a arribar als nostres dies.
Quan William Langland va escriure Pere el Llaurador ni es podia imaginar que el seu personatge esdevingués Robin de Loxley i menys que acompanyés a les terceres croades a Ricard Cor de Lleó als voltants de 1190.
Ara us preguntareu quina relació té una cosa amb l’altre. (penseu 2 minuts i seguiu llegint.)
No!

A tots ens agrada la història del gran heroi que defensa el poble i s’amaga al bosc de Sherwood. Roba als rics explotadors de l’època (Els nobles i poderosos de l’època no es veien com persones malignes) i reparteix tots el seu botí als habitants abandonats i explotats del regne.
Però aquesta no és la relació.
La relació, són antònims que defineixen l’afinitat política en l’actualitat i que no existien com a tals en aquella època.

Podem parlar de dretes i esquerres, de conservadors i republicans, socialdemòcrates i liberals….

En definitiva, qui ara s’escandalitza perquè la policia d’un País escorti a uns ‘okupes’, cas aïllat que va quedar resolt tres dies després.
Qui trempa, tanmateix, amb les aventures de Pere el Llaurador i va a missa a cada diumenge defensant el que significa la dreta política en aquesta podrida societat per mal menor.

A ells, a vosaltres, us deixo un parell de notícies per fer-vos reflexionar.
“Las diócesis de Estados Unidos han adoptado una práctica en los últimos meses: publicar un listado de los sacerdotes con “acusaciones creíbles” de abuso sexual a menores. La mayoría de los religiosos ya no viven o fueron removidos de sus labores eclesiásticas. BishopAccountability.org, un sitio web que rastrea todos los crímenes de esta índole en la Iglesia, afirma que la institución ha revelado hasta ahora cerca de 7.000 curas denunciados desde 1950, pero que seguramente la cifra es mucho mayor. Según los informes que maneja el portal, dedicado a recabar las cifras desde hace más de una década, el porcentaje de abusadores oscila entre el 6 y el 10%, lo que supondría hasta 11.000 curas pederastas. Las fiscalías estatales que investigan actualmente estos crímenes también han concluido que los listados están incompletos”. (via el País)

I per rematar-ho ….
En els darrers anys han baixat de 92 a 72 els països on ser homosexual és delicte. De fet encara avui en dia en alguns d’ells com Mauritània, Sudan, Somàlia, Nigèria, Aràbia Saudita, Afganistan, Brunei, Qatar, Emirats Àrabs Units, Iran, Pakistan i Iemen comporta la pena de mort.

No us preocupeu tant que les forces de seguretat defensin alguns infractors, preocupeu-vos de defensar la llibertat d’expressió de les persones i els seus drets recollits en aquella Constitució anacrònica que tant defenseu.

Gustau VILELLAS
Criminòleg
@tavitu007

 


REDACCIÓ31 Agost, 2020
ropinio_ricard.jpg

Què passa amb els okupes? I de quins okupes estem parlant. Sembla que no però aquest matís és important. Hem vist que el fenomen ‘okupa’ s’ha convertit en un dels temes més mediàtics de l’estiu després de la pandèmia del coronavirus. S’ha estès per tota la geografia nacional. És com si es tractés d’una màfia organitzada. I si és així és obvi que cal posar fre i aplicar la llei en tots els seus vessants. No pot ser que els propietaris se sentin abandonats per un estat que no fa res més que assumir un posicionament passiu, deixant que els ‘okupes’ actuïn impunement.

Si el govern no posa fre i no sap diferenciar els ‘okupes’ que són membres d’una màfia dels necessitats, aviat tindrem un problema. Un cop més arribarem tard. No és cert que l’estat o la policia no tingui eines per actuar. Tenim lleis suficients per frenar i acabar amb aquest fenomen. Només cal respectar la propietat privada i punt. I els que no ho facin que carreguin tot el pes de la llei. Els més necessitats/vulnerables hauran de ser reconduïts als serveis socials, mentre l’administració es preocupa de construir més habitatge social per donar resposta als drames existents. I als ‘okupes‘ mafiosos cal mà dura i perseguir-los legal i penalment. I no em molesta que em titllin de racista o estupideses de l’estil…

L’estat no pot acovardir-se davant l’okupació il·legal de les propietats privades permetent que persones que han treballat tota la seva vida per poder comprar un habitatge, vegi com uns malefactors l’okupen de males maneres i el destrueixen, pràcticament amb el beneplàcit de l’administració. No, home no. L’estat ha demostrat que té força i poder quan vol, per tant si aquí no s’hi actua, és perquè no li interessa o simplement perquè no vol. A la màfia okupa no li podem donar treves ni permetre cap impunitat. S’ha d’actuar a l’instant i fer-los fora sense cap pal·liatiu. Els que no tenen on viure o allotjar-se han de lluitar per la via oficial i no okupant cases o pisos aliens, provocant angoixa i frustració als propietaris. I el pitjor de tot és que si un propietari fa mal a un dels okupes il·legals, encara tindrà problemes i greus amb la justícia….

Un país democràtic cuida de la propietat privada i no dóna ales a màfies que, a Espanya, curiosament se senten relaxades perquè, aquí, l’estat bada. El problema de tot això és que els ‘okupes’ encara no ‘s’han fet’ amb les cases dels polítics i dels governants. El dia que això passi, un altre gall cantarà.

Ricard CHECA
Periodista

PUBLICITAT

 


REDACCIÓ26 Agost, 2020
LluisSimon.jpg

Fa poc vaig tornar a llegir un lema d’una campanya de Càritas de fa uns anys que sempre m’havia fet pensar molt: «Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure.»

Ens trobem encara immersos, i cada cop ens arriben més intensament i més de prop, els estralls que la situació actual està provocant. Impressiona profundament veure el patiment de tantes i tantes persones. I això provoca un sentiment de desconcert i d’impotència. Què podem fer? Hi ha camins de sortida? Què hem de canviar?

Si fóssim capaços, enmig de la profunda crisi que vivim, de trobar camins nous, aquesta situació tan dolorosa no hauria estat en va, no hauria resultat estèril. Estic convençut que, sota aquesta desastre tan dolorós s’hi amaga una oportunitat, tan personalment com col·lectivament.

Aquell lema de Càritas ens proposava dues actituds fonamentals, i pràctiques, que es poden concretar a nivell real:

—«Viu més senzillament»: Un escriptor anava passejant per un mercat atapeït de Londres i no parava de comentar, admirat i sorneguer: «Quantes coses que no necessito!» No cal caure en exageracions ni radicalismes, però, d’alguna manera, tots som conscients que la societat de consum ens ha enganxat. Hem quedat atrapats en la satisfacció il·limitada i artificial de desitjos que no tenen a veure amb les necessitats reals de la persona. I això ens acaba degradant com a persones. No és fàcil avançar per aquest camí d’austeritat, perquè el món actual s’ha complicat amb múltiples i contínues despeses obligatòries, en una espiral que ens atrapa, però segur que és possible que cadascú pugui fer un camí real i pràctic en aquest sentit.

—«Per tal que altres, senzillament, puguin viure»: I és que l’austeritat no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per obrir el cor, a Déu i al germà, per a compartir, per a créixer en la generositat. Aquest és el gran drama que la crisi actual retrata: hem perdut el compartir com a membres de la mateixa família humana. Pau VI deia que una de les aspiracions més profundes de l’home modern és la necessitat de fraternitat. I el papa Francesc constantment ens parla de fixar la nostra atenció en el rostre de l’altre, de convertir l’estrany en un germà. Sí, som els guardians els uns dels altres, ens diu, responent a la pregunta de Déu a Caín sobre el seu germà: la vida de l’altre em pertany i el seu sofriment no em pot resultar indiferent. Saint-Exupéry deia que el sabor del pa compartit no té comparació.

Nosaltres, com a Església, amb més raó que ningú ens veiem interpel·lats per aquestes paraules i per la situació actual. Que bonic seria que poguéssim viure aquestes paraules d’Albert Camus: «No caminis davant; potser no et seguiré. Ni tampoc darrere; no et sabria guiar. Camina al meu costat i sigues el meu amic.»

Lluís Simón Pascual, pvre.
Vicari episcopal

 


REDACCIÓ24 Agost, 2020
andreu_suriol.jpg

Aquesta vol ser una reflexió d’un usuari de la premsa sobre la funció d’aquesta. Al meu poble, la nit del 22 al 23 d’agost, es va produir un fet luctuós del qual cap medi —que jo conegui— se n’hagi fet ressò: una noia jove, que patia del cor, va morir quan intentava escapar de la policia municipal que volia impedir el botellot que estaven fent. Un malaurat accident, sense més culpable que la inconsciència juvenil, la malaltia prèvia i la mala sort.

Crec que una notícia com aquesta és per la premsa actual, material informatiu de primer ordre, molt més que, per exemple, el desallotjament de 50 joves que feien el mateix a Els Muntanyans, que figura en primera plana de molts informatius regionals o provincials. I no és que jo pretengui amb aquestes consideracions, que el meu poble surti a la premsa per un succés tan lamentable com aquest, no.

El que jo voldria és que reflexionéssiu sobre aquesta notícia: si un fet com aquest, negatiu, macabre, trist (i, si se’m permet, del tipus que fan vendre diaris) la premsa no el cobreix, què passa amb tantes i tantes notícies —positives o neutres— que succeeixen a l’Arboç i que tampoc mereixen l’atenció dels mitjans? No serà que no cobriu tot el territori?

Quan llegeixo que, a qualsevol barriada o pedania han hagut de suspendre la processó de santa Quitèria per causes pandèmiques, ni una menció a la suspensió total a la Festa Major de l’Arboç, “Una de les més típiques de Catalunya”, amb la seva transcendent diada castellera i la brutal Carretillada.

Ja m’agrada que el meu poble no surti als mitjans per fets com el d’aquesta noia —de fet voldria que mai hagués succeït— però penseu en si no hauríeu de millorar la cobertura territorial.

Andreu Suriol Ribé
Expresident del Col·legi de Farmacèutics de Tarragona i la Cambra de Tarragona


REDACCIÓ22 Agost, 2020
jordi_marti.jpg

Vivim en una cultureta esquifida i petitona, reduïda i closa que té tan controlats els esfínters que només deixa anar la merda potes avall quan alguns gurús es manifesten -pocs i sempre els mateixcos- i si les diverses institucions que la menen trien que ho és… que és merda, volia dir. I una cultura que no aboca no és una cultura sinó un museu.

El noucentisme i els noucentistes, els jocfloralescos i els subvencionats institucionals imparables i aturats són, en els darrers 200 anys, la mateixa persona, que vol fer veure que medita i sembla que pensi quan vol dir obvietats que si se les escoltés algú a qui no haguessin donat la bola que ens donen quan ens interessem per la cultura catalana el mínim que li diria seria: «calla!, calla d’una puta vegada!»

I aquest sistema d’extermini de la creació té característiques pròpies que a voltes fan que esdevingui desesperant. Mentrestant, els i les darreres crítiques desapareixen engolides pel forat de la pica que fa desaparèixer qualsevol cosa relacionada amb la literatura (en un sentit ampli, que som al 2020!). Si ets valenciana i t’atreveixes a fer quelcom que no sigui directament repetir clixés, parlar de Fuster (o malparlar-ne) o treure el nas de tant en tant pels periòdics catalunyesos a explicar que la llengua al País Valencià està tan malament, tingues clar que ningú, mai, no et farà cas.

Disculpeu aquest argumentari passat de rosques però d’alguna manera m’he d’explicar com pot ser que Ginsberg Essencial traduït per la Pepa Úbeda i publicat per Nova Casa Editorial el 2019 no hagi petat totes les llistes de vendes en els nostres més que esquifits rànquings de no res que se suposa que responen a vendes de llibres i que realment no són res més que percepcions subjectives d’algun llibreter desenfeinat. Ningú no l’ha comprat o, encara pitjor, ningú no l’ha llegit?

A Pepa Úbeda la ignorància de la seva obra com a traductora no li ve de nou perquè el 2013 ja va publicar una traducció en català, la primera sencera que jo conec, d’«Udol» i tampoc ningú li va fer massa cas. I això és una punyetera vergonya. Tenir Ginsberg en català és de les coses que dignifiquen aquesta literatura de dropos subvencionats que miren passar el temps com a màxim divertiment i converteixen el tedi en senyal identitari, aquesta literatura d’escriptors de diumenge a la tarda en què tothom es coneix i sap qui folla amb qui i moltes de les reaccions als llibres publicats tenen més a veure amb això que amb una lectura atenta dels mateixos llibres publicats.

Hem de treure’ns la son dels ulls i entendre que els visionaris són els més grans poetes, que riure és part de la cultura i enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla és imprescindible com a mesura d’higiene col·lectiva per tal que en els tolls de l’estultícia no hi criïn mosquits carregats de la malaltia de la son. I Ginsberg és un remei absolut a tot això.

El Ginsberg Essencial, a més d’Udol anotat, inclou una àmplia selecció d’altres poemes, assaigs, entrevistes i fins i tot fotografies que ens expliquen i ens donen eines per notar les paraules amb què Ginsberg va sotraguejar els fonaments criminals i assassins d’uns EUA a qui es va enfrontar amb una revolta pública però, sobretot, amb una revolta interior que es va emportar tota una generació, la beat, pels camins del hippisme, el power flower i la recerca del coneixement fins a arribar al punk. Uns poemes plens de llibertat que, quan no és dirigida, obre esquerdes en totes les imposicions, ja siguin sexuals, religioses o socials.

La radicalitat de Ginsberg sorprèn encara avui, llegida mig segle després que espetegués contra el sistema nord-americà amb paraules que esdevingueren armes útils encara avui. I útils sobretot perquè en bona part la seva no era una revolta circumstancial sinó que, tal com el seu llarg poema udolant explicava, era de fons i no tenia res a veure amb el petit context en què es trobava sinó amb la generalitat de la vida humana, que només és vida quan és capaç d’obrir camins nous, deixar els trillats i llençar-se de cap a aprendre, tenint clar que aprendre és, sempre, dolorós. I en aquest dolor és on hi ha la vida o una de les seves més intenses expressions.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter