Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ16 Agost, 2019
laia.jpg

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini única i exclusivament a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia ESTRADA
Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ13 Agost, 2019
rubenCs-e1558469155193.jpg

Llevamos 50 días de “gobierno” del Sr.Ricomà. “Vota el canvi” rezaba su eslogan de campaña, curioso y paradójico a la vista de sus actos.

Me explico. En estos 50 días de “pseudogobierno”, ¿qué ha hecho nuestro nuevo Ilustre Alcalde?: ha parado un parque acuático temporal con los permisos de la Generalitat, ha quitado de “amagatotis” el cuadro del Rey del Salón de Plenos, ha colgado una pancarta a favor de los políticos presos -haciendo uso de su voto de calidad como alcalde, cosa que jamás había pasado-, ha eliminado a la tercera fuerza política en votos de los consejos de administración de las empresas municipales mixtas en favor de fuerzas con menos votos y regidores (¡olé la democracia de ERC!), ha renunciado -a última hora- a un torneo 3X3 de básquet firmado con la FEB, y que implica, incluso, un centro de tecnificación en Tarragona, que finalmente Madrid acogió con gran éxito.

Y, la última de todas, ahora dice que el PP10 (el de “IKEA”), atacado siempre frontalmente por el Sr.Ricomà y prometiendo su interrupción si era Alcalde, seguirá adelante y que no se puede parar. Y, una muy “gorda”: a la pregunta, hace pocas semanas, en la Cámara de Comercio, alusiva a qué opina de que Tarragona sea municipio turístico, responde el Ilustre Alcalde: “Bueno, ja tenim les Terres de l’Ebre per anar a vistar-les que són molt boniques!”. A eso lo llamo yo defensa a ultranza de los intereses de Tarragona (si fuera posible aquí vendría el emoticono ese del señor tapándose la cara con la mano).

¡Pues oiga! ¡qué metamorfosis que vive Tarragona! De hecho, esta mañana al salir de casa ya no he visto el incivismo que hace que mi calle esté cada día más sucia, no he parado de ver comercios abriendo y un frenesí descontrolado de turistas ávidos de gastar en nuestros comercios, he visto cultura brotando a cada paso, grandes obras de Teatro (cuando no se cae el techo, claro), música de calidad en la calle haciendo las delicias de los viandantes, inversores haciendo cola para crear empleo en nuestra capital,
vecinos de los Barrios de Ponent caminando o en bicicleta desde sus casas hasta el centro, he observado con júbilo como en Llevant tienen una carretera nacional transformada en vía urbana y donde los accidentes son cosa del pasado, he visto vecinos de San Salvador sin jugarse la vida para cruzar una carretera, he palpado el optimismo exacerbado de nuestros vecinos relatando lo hermoso, bello y maravilloso que es vivir en esta “nueva” ciudad, comandada por el cambio encarnado en el ímpetu, energía jovial y ansias de renovación del Alcalde Ricomà!

Lástima que todo eso se desvaneció al despertar, y al contactar con la realidad ese sueño se tornó quimera, lo mismo que las promesas del Sr.Ricomà en el ecuador de los 100 días de “tregua” que todo nuevo gobierno merece pero que, por desgracia para Tarragona, parece que llegará a dicha efeméride con un “muy deficiente”.

Apreciado lector, por el bien de nuestra ciudad espero que este gobierno haga algo para cumplir su propio eslogan y ese cambio (a mejor, espero) llegue, ya que, como dijo Don Eduardo Galeano, “Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

RubénVIÑUALES
Portavoz municipal de Ciutadans en Tarragona

 


REDACCIÓ12 Agost, 2019
buqueras.jpg

Estem ja en ple mes d’agost, patint les calors, que cada any seran més altes. Les vacances segurament són el millor marc per conèixer i, per tant, estimar, llocs que els tenim a la vora, però el treball del dia-dia no ens ho permeten. Tarragona entre el mar i la muntanya disposa de molts atractius, que ens permeten gaudir de la natura, del mediterrani, de les serralades plenes de vies ferrades i de la història més propera.

A les propostes ja conegudes des de fa temps, com són les rutes del Cister – terra dels monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges i a més engloba cinc denominacions d’origen i una de cava (DO Tarragona, Costers del Segre, Catalunya, Conca de Barberà, Penedès i Cava), del Delta de l’Ebre, del Priorat, de “El paisatge dels genis”, amb les parelles Pablo Picasso/Horta de Sant Joan, Joan Miró/Montroig del Camp, Antoni Gaudí/Reus i Pau Casals/El Vendrell, a la que s’hauria d’afegir Josep Maria Jujol/Tarragona, que comparteixen els valors de la pau, la universalitat del fet local, la transcendència, el treball i la innovació.

Pels més esportistes, tenim propostes tan singulars com fer pesca esportiva o submarinisme o bé nedar entre centenars de tonyines roges salvatges amb el Tuna Tour de l’Ametlla de Mar, navegant amb un catamarà. També es pot navegar pel riu Ebre entre Ascó i García, travessant el Pas de l’Ase, amb el Llaüt el Roger d’Ascó.

Es pot remar a Miravet, a on es pot visitar el seu castell que és el millor exemple d’arquitectura militar, a més es poden visitar altres fortaleses: el Castell Carlí de Flix, el Castell de Mora d’Ebre o els jaciments ibèrics de Sant Miquels de Vinebre, el Castellet de Banyoles, juntament amb els espais de la Batalla de l’Ebre, amb nuclis antics singulars com els existents a Tivissa, Ascó, Móra d’Ebre, Ginestar, Corbera d’Ebre, La Palma o Vinebre.

A Salou hi ha el Camí de Ronda, un sender de 6,5 kilòmetres, que parteix des dels Pilons fins al Cap de Salou. També tenim pels senderistes innumerables rutes com Siurana, Prades, l’espai natural de Riba-roja, la serra de Llaberia, les muntanyes de Tivissa-Vandellós, la serra i vall de Cardó, que també es poden fer amb bicicleta.

Bicicleta des del Passeig Jaume I salouenc, amb els seus xalets modernistes/noucentistes, el Passeig Miramar i tota la façana marítima fins a Cambrils, que combina la gastronomia – amb més de 150 restaurants – les platges i els ports pesquers i esportius. Cambrils té 20 km de carril bici i és el punt de partida de rutes eco turístiques per recórrer la Costa daurada amb bici de muntanya o a peu. Des de Tortosa hi ha més de 30 rutes tant de BTT com de carretera, amb diferents nivells de dificultat i de desnivell perquè es pot gaudir de ports amb cims de fins a 1.441 m.
Les ciutats també tenen molts atractius.

Tarragona amb tot el seu conjunt romà, Patrimoni de la Humanitat, a més dels seus edificis modernistes i medievals; Reus destaca per la seva ruta modernista i, sobretot, la Casa Navàs autèntica joia patrimonial; Tortosa i la seva Festa del Renaixement, que és l’esplendor d’una ciutat al segle XVI, rememorant un dels moments més destacats de la història tortosina; Valls que té el campanar més alt de Catalunya i on als seus ciutadans els agrada mirar al cel: per admirar els castells, beure en porró o menjar els calçots; Montblanc i les seves espectaculars muralles que encerclen la vila antiga,

Respecte als museus tenim uns quants, el Forn del vidre de Vimbodí i Poblet, el Centre d’Interpretació del Tèxtil o l’Agrícola del Pla de Santa Maria, el Rural de l’Espluga de Francolí, el de la Batalla de l’Ebre a Gandesa, El Pau Casals a Sant Salvador del Vendrell, entre altres,

El temps d’estiu és de descans, de reflexions, de viatges, de trobades familiars, de marcar nous propòsits i, sobretot, d’aprofitar-ho. El temps sempre és d’or i el viscut, no ho oblidis pas, ja no el recuperarem mai més. Aprofita el temps de vacances.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ9 Agost, 2019
AngelArticles-2-1280x1558.jpg

El fenómeno de las patrullas ciudadanas contra los carteristas será una novedad en Barcelona, pero en Tarragona nos acordamos muy bien cuando los payeses, hartos de que les expoliaran cosechas, maquinaria y les destrozaran sistemas de riego buscando cobre, también salieron a patrullar para protegerse.

En Lleida, los agricultores también tuvieron que organizarse en somatenes para frenar una sangría sin fin de su modo de vida. Tan bien funcionaban estas patrullas que el por aquel entonces conseller de Interior, el controvertido Felip Puig, bendijo y auspició los somatenes, como complemento – por no decir parche- de los Mossos d’Esquadra. Ahora bien, con ciertas condiciones como no ir armados –por suerte, nuestra tierra no es Texas-, no enfrentarse a los ladrones y avisar en seguida a la policía, los verdaderos profesionales de la seguridad.

Cuando Interior cambió de manos, el Parlament de Catalunya aprobó una moción para ponerles fin. Poco contaban, sin embargo, de que los somatenes se resistieron porque los robos habían disminuido.

Es totalmente lógico que las fuerzas policiales desconfíen de las patrullas ciudadanas. Ni tienen formación ni son profesionales y lo que no sucede en toda una vida, puede pasar en un minuto. Como un ladrón sorprendido por los somatenes con las manos en la masa que murió de un ataque al corazón mientras le perseguían.  La investigación no atribuyó esa muerte a las patrullas rurales, pero ahí queda.

Si una de las definiciones de estado es tener el monopolio de la violencia, hay que analizar bien qué son las patrullas ciudadanas en este contexto.

Centramos el foco en los somatenes porque son lo más llamativo, pero si lo abrimos, encontraremos muchísimos más ejemplos de que la gente toma las riendas cuando se hartan de que las autoridades y las administraciones no hagan su trabajo. Un trabajo que, no lo olvidemos, lo paga quien al final, harto de dejadeces, se arremanga y tira por la vía rápida.

Mare Terra Fundació Mediterrània, por ejemplo, hace de patrulla ciudadana de vigilancia y control del medio ambiente, al igual que un buen puñado de entidades ecologistas.

Gracias a la mensajería instantánea, han surgido grupos de voluntarios que limpian montes y playas.

Un grupo de tarraconenses, bajo el nombre de Tarragona TT, denuncia la suciedad en Tarragona y, entre muchas otras  geolocaliza contenedores desbordados o vertederos ilegales.

Un grupo de usuarios del parque de la Ciutat, hartos de tener el pipican en malas condiciones, lo arreglaron ellos mismos. La aplicación Epp del ayuntamiento de Tarragona invita al ciudadano a ser una suerte de policía cívica digital.

Pero tal como la seguridad y el monopolio de la violencia no debe dejarse en manos del ciudadano para evitar la ley del más fuerte –es decir, una jungla-la administración no puede, en ningún caso, dejar en manos de la gente el control de la seguridad ambiental.

Tampoco puede permitirse el lujo de transmitir relajación y laxitud a la hora de controlar episodios de contaminación, de fallos de seguridad o el gran error de que salga más barato pagar la multa si te pillan que no hacer las cosas bien hechas desde el principio.

Una vecina de la Part Baixa publica, cada día en sus redes sociales, los análisis de la calidad del aire de los medidores que tiene instalados en sus casas. Si dice “hoy es buena”, es más creíble que toda la administración junta. Pensemos en ello.

Y pensemos también en los recursos que tenemos, como ciudadanos obligados a patrullar, para que las administraciones hagan su trabajo y no nos obliguen a denunciarlas por prevaricación ni dejadez de funciones.

Ángel JUÁREZ
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra


REDACCIÓ6 Agost, 2019
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Les festes d’arrel tradicional en les quals els protagonistes són animals tenen un caràcter universal, ja que al llarg de la història podem trobar-ne exemples arreu del món. Així i tot, a la majoria de països europeus, aquest tipus de celebracions ja formen part de la barbàrie del passat i ningú es plantejaria recuperar-les com a part del patrimoni cultural immaterial. Les festes amb animals van ser abolides al segle XIX o fins i tot abans, gràcies a l’arribada de les idees de la Il·lustració, un moviment polític, intel·lectual i moral fonamental per entendre l’evolució social i cultural de les societats europees tal i com avui les coneixem. Per descomptat, al Regne d’Espanya, la Il·lustració va causar una profunda animadversió, i les seves idees foren cruelment perseguides per la Santa Inquisició.

Malgrat puguem pensar que el segle XIX ens queda molt lluny, avui encara són moltes les conseqüències històriques que comporta no haver experiment el procés de la Il·lustració a casa nostra. Els il·lustrats sempre van oposar-se a tots els tipus de tortura, ja fos infligida a humans o animals, a les execucions públiques, a les cremades de bruixes, a la superstició, al fanatisme religiós, a la intolerància, a l’entreteniment de baixa qualitat basat en baralles entre homes o maltractament d’animals… aquestes reformes i canvis de paradigma culturals van resultar claus per a l’evolució social i per configurar la societat europea tal i com avui la concebem.

El fet que les curses de braus i els correbous (o encierros) hagin perdurat fins els nostres dies és una anomalia històrica derivada de la manca de cultura il·lustrada al nostre país. Les festes amb braus que es celebraven fins al segle XIX a Anglaterra, no eren menys cruels que les que es celebren encara avui al Regne d’Espanya, inclòs el Principat de Catalunya.

Els bull-baitings, baralles entre gossos i toros, els bear-baitings, baralles entre ossos i toros o els bull-runnings, correbous a l’estil de Sanfermín van ser molt freqüents fins al segle XIX a les ciutats industrials del nord, però aquestes pràctiques van ser prohibides a partir del 1824, any en el qual es va fundar The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals, una entitat creada per promoure una educació humanitària i el respecte als animals, amb una única finalitat: construir una societat millor. Paral·lelament a Espanya, el rei Ferran VII, l’últim rei absolutista, va tancar la Universitat i va obrir les escoles de tauromàquia, des d’on es va promocionar la tauromàquia que avui coneixem. Enlloc de fomentar l’educació de la societat, la reialesa espanyola va fomentar l’embrutiment i la incultura. Avui, el resultat d’aquestes polítiques encara perviu: entre molts altres defectes, som el paradigma cultural del maltractament animal.

Helena ESCODA
És antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ1 Agost, 2019
AngelArticles-2-1280x1558.jpg

Parece que el nuevo equipo de Gobierno de Tarragona (ERC-ECP) quiere abrir las fiestas mayores y han empezado por eliminar el carro de las autoridades en la Portada de l’Aigua de Sant Magí –ya era hora-, sortear plazas en los balcones municipales y trasladar los pregones de las fiestas mayores de sant Magí y de Santa Tecla desde la sala de plenos al balcón de la fachada del Ayuntamiento.

En principio, encuentro estas medidas positivas porque ver siempre en los mejores sitios a los concejales y a sus amigos era una muestra más de perpetuar el sectarismo, aunque creo que puede darse todavía un paso más.

Ya puestos a introducir cambios, me permito una sugerencia para el día del pregón y es la de bajarlo directamente a la plaza, a pie de calle como hacemos en los barrios. Más próximo, imposible. Pasar del salón de plenos- un horno sin climatizar, por cierto – al balcón ya es un paso, pero no deja de ser ver el mundo desde la altura.

Croe que no sería tan complicado habilitar una tarima que sea còmoda para proclamar el pregon. Por cierto, estoy seguro de que el pregon de Eduard Boada –a quien aprovecho estas líneas para felicitarle- será tan delicioso como sus míticos bocadillos.

Ya tenemos precedentes de usar la calle en actos tan importantes como la entrega de las llaves de la Ciudad a Sus Majestades los Reyes Magos. No cuesta tanto seguir por ese camino.

Y de la calle, a los espectadores desde los balcones municipales. ¿Cuántas personas habrá que pagan religiosamente sus impuestos en la ciudad, les haría muchísima ilusión estar allí y hasta ahora, no tenían absolutamente ninguna opción a ocupar esos sitios privilegiados?   ¿Cuántas personas hay que emplean su tiempo de forma desinteresada en el tejido asociativo de la ciudad y a las que nunca han sido invitadas?

Muchas, seguro. Por ejemplo, desde la Coordinadora de Entidades de Tarragona (CET), que agrupa más de cien organismos, podemos explicar que en los Juegos del Mediterráneo, el por aquel entonces equipo de Gobierno (PSC-PP) no invitó a nadie del mundo vecinal ni asociativo. Sin embargo, hubo polémica y mucha sobre si se regalaron entradas, incluso antes de salir a la venta, a partidos de extrema derecha y asociaciones no precisamente locales. Los resultados de ese experimento ya los sabemos todos.

Podemos explicar también que Josep Poblet, el que fue alcalde imbatible de Vila-seca hasta que decidió retirarse por voluntad propia, solía salir en las fotografías rodeado de representantes de la sociedad civil. Algo parecido sucede con el alcalde de Reus, Carles Pellicer, quizás porque vieron que con el apoyo del pueblo se llega más lejos.

Este gesto del nuevo equipo de Gobierno de Tarragona de ir retirando privilegios es, pues, positivo pero queda mucho por hacer. Me pregunto quién redacta los protocolos que marcan quién asiste y quien no, quien participa y en qué sitio y quién queda excluido. Años atrás, en el barrio de Riuclar creamos un Ball de bastons y no nos dejaron participar en el Seguici Popular. Nos derivaron a otras calles. ¿Qué se hace hoy día para que los vecinos de los barrios sientan suyo el riquísimo patrimonio cultural de Tarragona? ¿Se les anima a participar, se les incentiva o simplemente se les aparta o se les ignora?

Hay que pasar de una vez por todas de fiestas mayores a fiestas populares de verdad, en la que todos los tarraconeses, sean del barrio que sean, las sientan suyas  y sean auténticos participantes en vez de invitados de piedra. La gente, ¿va a las verbenas o va a ver las verbenas? Las fiestas no se miran desde lejos o desde cerca. Sencillamente, se viven.

Ángel JUÁREZ
Es presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ31 Juliol, 2019
ricard_checa.jpg

No puc negar que començo a estar preocupat amb el nou govern de Tarragona. No vull perdre l’esperança en l’executiu de Pau Ricomà. Vull pensar que aviat ens sorprendrà en positiu.

Però fins ara, en clau de ciutat, ha fet poc. Molt poc. Només cal passejar pel carrer per adonar-nos que Tarragona continua abandonada, adormida i poc atractiva.

Pau Ricomà i el seu equip fa uns 50 dies que són al capdavant de la governació del municipi i no s’ha vist cap decisió important per a la majoria dels ciutadans. Considero que hi ha coses més rellevants per a la felicitat i la qualitat de vida dels tarragonins que posar una pancarta al balcó de l’Ajuntament. I amb això no estic dient que no estigui en contra de l’empresonament dels polítics independentistes. Soc conscient que retirar Tarragona de l’abisme i de l’abandó polític i social en què els socialistes l’han col·locat no és fàcil, però no pot ser una excusa eterna.

Crec que ja s’hauria d’haver notat la presència dels nous regidors i del nou alcalde als carrers. I no em refereixo a passejar. Vull que vagin a veure personalment quines són les mancances i els punts negres de la ciutat. Tarragona està bruta, però en general. No només els carrers. Si donem una ullada a les parets, observem pintades que contribueixen a embrutar encara més la ciutat. Volem propostes clares i eficaces. Volem solucions.

Aquelles a les quals l’alcalde feia referència durant la campanya electoral. Vull que els regidors d’En Comú Podem es posin les piles i surtin dels despatxos per prendre decisions. Ens fa falta un govern amb ganes de canvi, de fer la volta a una ciutat que és, es vulgui o no, capital patrimoni de la Humanitat. M’agradaria saber què ha fet fins avui el govern de Pau Ricomà perquè Tarragona deixi d’estar tan bruta i on l’incivisme és una preocupació sense solució a la vista. Insisteixo en la necessitat de veure els polítics al carrer, amb un bloc de notes i amb ganes de corregir detalls que contribueixin a millorar la imatge de Tarragona. Són intervencions que no costen diners.

Tarragona necessita una rentada de cara i una intervenció ràpida. I això, insisteixo, no costa diners. Pintar els passos de vianants, cuidar les entrades i accessos a la ciutat, controlar l’eficiència del servei de neteja i incrementar de forma exemplar les multes contra l’incivisme podria ser un bon començament. Això sí… Veig que Tarragona continuarà adormida durant el mes d’agost.

Els polítics que fa 50 dies estan en el govern ja agafen 15 dies de vacances. Vaja, això és la bicoca… O no?

Ricard CHECA
Periodista


REDACCIÓ29 Juliol, 2019
buqueras.jpg

Després de més quaranta anys de la implantació de la democràcia, per primera vegada a l’Estat no ha estat possible el primer govern de coalició. Coalició és l’aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. Posar-se d’acord en quina cosa, per a què, per a qui, quan i on ajuda a definir el qui i el com. Sens dubte una coalició és una qüestió de confiança política i personal. La coalició no necessita afecte, però si complicitat. No necessita uniformitat, però si coherència. No necessita disciplina, però si lleialtat. No necessita submissió, però si corresponsabilitat.
No és fàcil formar un govern de coalició. Per què? Quatre paraules hem de tenir present:

1. Cultura política
2. Compromís
3. Respecte
4. Confiança

Després de dècades d’un sistema bipartidista de governs monocolor, els líders polítics s’han educat en una cultura on pactar significa doblegar-se davant el rival, en lloc de trobar un equilibri que permeti representar la pluralitat d’opinions i opcions polítiques, que ha escollit la ciutadania i que s’expressen en un programa compartit i una sòlida i solvent majoria parlamentària.

La coalició és compromís. La legislatura vinent serà de negociacions i compromisos continus. Les geometries variables, amplies i variables, estaran a l’orde del dia. Un govern de coalició és un compromís al més alt nivell, en el qual els seus membres es comprometen a unir-se en la diferència per a garantir el funcionament d’un projecte acordat. En aquest context, el compromís no significa un fracàs, sinó com un pas necessari per a un govern eficaç i estable. Compromís solidari i mancomunat. És a dir, els errors no són del soci polític i els encerts de la meva facció. Amb el compromís de progressar, moltes vegades, no és suficient. El que sí que està clar, és que un govern de coalició és solidari o no és govern.

La coalició és respecte. Perquè una relació sigui sana, durable i estable, el respecte ha d’estar en la seva base. Les desqualificacions i les acusacions entre els líders de tots els partits no porten enlloc. Sense el respecte no pot haver-hi ni suports puntuals. La coalició també és confiança. Un president deu confiar en el seu equip, en els seus ministres, perquè el govern funcioni correctament. La relació personal entre els líders Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha de millorar molt perquè el govern de coalició sigui una realitat.
El debat se centra en si es tracta de posar en qüestió tot el sistema, sigui institucional, polític, econòmic, social, etcètera, o simplement de reformar tot allò que dificulta un progrés real i efectiu de la societat.

Les institucions són criticades; el partit, superats; el sistema econòmic, denunciat. Alguns pretenen començar de zero, ja que és un llenguatge atractiu; tant atractiu, com ineficaç. En resum, a partir d’ara serà el moment d’acordar i pactar. Per damunt d’altres consideracions, el més important és donar l’estabilitat política al país.

La desconfiança entre el PSOE i Unidas Podemos està a la vista pel que acabem de veure els darrers dies, els nòduls econòmics del programa – la legislació laboral, la fiscalitat, la política energètica i la despesa pública – també són inconvenients i el repartiment dels ministeris és un altre motiu de desavinença. Ara es tracta d’explorar el possible govern de coalició i defendre la correlació de forces parlamentàries fruit de les eleccions del 28 d’abril.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ26 Juliol, 2019
ricard-1280x960.jpg

El president del govern espanyol en funcions ha fracassat en la primera votació de la seva investidura. Només ha tingut el vot favorable del seu propi partit. El seu fracàs ha estat merescut. Aquest Pedro Sánchez, que opta a la presidència del govern, no m’agrada ni åm convenç. La seva arrogància i (poca) capacitat de dialogar i negociar l’han deixat en evidència.

És un polític de molt poc fiar. És com un llop vestit de corder. Se sent més còmode a bord del Falcon que resolent problemes. En públic diu una cosa i en privat en pensa i en diu una altra. Li agrada fer-se la víctima i empra un to pausat i serè per guanyar-se la confiança dels espanyols. El que va fer amb Pablo Iglesias no té nom. És d’una baixesa política inacceptable. Va fer allò que va criticar a Ciutadans. Va imposar un cordó sanitari al líder d’Unides Podem amb l’excusa del conflicte català. Aquest Pedro Sánchez no m’agrada.

Els seus posicionaments canvien segons les seves necessitats de supervivència política. Només cal analitzar l’hemeroteca per adonar-nos que quan estava a l’oposició va dir el contrari del que diu ara. Pedro Sánchez em fa més por que Mariano Rajoy. Almenys l’anterior president deia una cosa i la mantenia. Pecava per ignorar els problemes i no buscar solucions, però tots sabíem el que pensava. De Sánchez realment no sabem què podem esperar.

Quina actitud tindrà vers Catalunya? Tindrà voluntat real de diàleg? Voldrà seure a negociar amb els independentistes? Aplicarà (sense pal·liatius) el 155? Reconeix que Espanya té un problema polític, el qual necessita una sortida política?

Honestament aquest Pedro Sánchez no em genera confiança. Entenc el comportament dels podemites i la seva desconfiança. Si no sabem amb exactitud les línies programàtiques del seu futur govern i la manera com tractarà els seus possibles socis, entenc que el més encertat i aconsellable seria una nova convocatòria electoral el 10 de novembre.

Potser així baixarà del seu pedestal i serà una mica més humil. L’arrogància i la pedanteria  manifestades per Pedro Sánchez no ens ajudaran. Ans al contrari. Ens poden complicar la vida a tots.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ24 Juliol, 2019
BEGO_FLORIA.jpg

Preocupació, aquest és el sentiment que em queda després de primer plenari municipal amb el nou govern d’ERC i En Comú-Podem a la ciutat de Tarragona. Una inquietud que va molt més enllà de les diferències ideològiques o d’enfocament, que també hi són, i que parteix de la evidència que l’actual alcalde, Pau Ricomà, corre el perill de fer de la ciutat la sucursal del Govern de la Generalitat en lloc de defensar per damunt de tot els interessos de la ciutat.

Els republicans van votar en contra de dues mocions per reclamar a la Generalitat més inversió en equipaments sanitaris i judicials. Sort que el Govern es va fracturar i els socis d’En Comú-Podem van permetre que s’aprovessin les dues mocions presentades pel Partit dels Socialistes de Catalunya. La primera per reclamar al Govern català que aturi i reverteixi el tancament de quiròfans i llits a l’Hospital Joan XXIII durant l’estiu. I la segona per demanar que es prioritzi el fòrum de la justícia (som l’única capital de Catalunya sense) i replantejar de forma immediata de la ubicació del futur del centre penitenciari obert de Tarragona a la zona del Parc del Francolí.

Defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona per damunt de tot, hauria de ser la primera prioritat de l’actual govern municipal. Els alcaldes successius la nostra ciutat ho han fet històricament, fins i tot Joan Miquel Nadal, i Ricomà no hauria de ser una excepció pel bé de tothom. Recordo especialment com l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros es va enfrontar al llavors president de la Generalitat, José Montilla, pel decret de la Sequera al principi del seu mandat o com tots plegats vam fer front comú per aturar la Llei de Vegueries que posava en perill la capitalitat de Tarragona.

De la mateixa manera, cal urgentment que Ricomà actuï realment com alcalde, i no com a oposició de l’oposició. Ho dic més enllà del to del “i tu més” de moltes de les seves intervencions. Em fereixo també a la decisió de portar al primer ple ordinari la moció per posar la pancarta dels “presos polítics” i tirar-la endavant amb el vot de qualitat de l’alcalde. Mai Ballesteros va fer servir la prerrogativa d’aquest vot ni tan sols en mocions socialistes, que van decaure per la volguda neutralitat institucional.

La moció de la pancarta ha generat una crispació, des del meu punt de vista, innecessària i incoherent amb la voluntat expressada pel mateix batlle el dia de la seva presa de possessió. “Seré l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines” va dir Ricomà. Paraules buides pel que sembla, i ho dic amb tristor. A banda deixo la manca de valentia d’En Comú-Podem. Governar significa ser responsable de les pròpies decisions i malgrat que, certament, al PSC faltava un regidor (per motius justificats), la moció va tirar endavant per l’abstenció dels dos membres morats al govern.

Aquesta moció mai hauria d’haver arribat al plenari. La fractura social a la societat catalana és evident i només se solucionarà des del diàleg i el respecte. Preservar els espais institucionals com àmbits on tothom se senti representat és una responsabilitat que requereix valentia i convicció per superar les pressions d’uns i altres.

Cal treballar per mantenir la convivència i la cohesió de la nostra ciutat. Hauria de ser sempre una prioritat per damunt d’interessos de partit. També necessitem un govern municipal que posi al capdavant de tot, els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona. Confiem que els senyals d’alarma d’aquests primers dies de mandat siguin conjunturals i que a futur els despatxos de la plaça de la Font deixin de ser una extensió del govern de la Generalitat.

Begoña FLORIA
Regidora del PSC de Tarragona i periodista

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter