Arxius de LES MÀSCARES | Pàgina 2 de 5 | Diari La República Checa

REDACCIÓ30 Juliol, 2019
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Socialment, encara que ens faci mal dir-ho, considerem a les persones amb una edat avançada quelcom molest, pesat i que hem d’evitar, pensem que són persones que ja no ens poden aportar res i que només estan esperant el moment per marxar de la Terra per sempre.

Ens oblidem de tot el que ells són o han sigut per nosaltres i pel món. Igual que tots, han tingut joventut, han rigut, han ballat, han somiat, s’han enamorat… i, per sobre de tot, han lluitat pel seu i el nostre futur.

“És aquella a qui més estimo, aquella que sé per damunt de tot que mai em fallarà, una dona única”

Amb quina raó i amb el permís de qui som capaços de menysprear-los?
A la societat africana la persona que té una edat considerada és un individu sagrat per la comunitat, tots giren al voltant seu: és aquest individu el que té el coneixement del passat per poder afrontar el futur; és qui té els poders per fer màgia i guarir els malalts; quan les coses no van bé són ells els qui donen consells… Són la solució als problemes i la principal font de coneixement.

Com va dir l’escriptor i etnòleg maliense, Amadou Hampaté Bà: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, és com si es cremés una biblioteca”.

A Occident es comparteixen rols similars als dels africans, ja que moltes vegades són els més grans els encarregats de cuidar i educar el futur, és a dir, dels seus néts; esdevenen una part fonamental pel creixement de l’individu.

La peça que avui us presento és una veritable joia i no la podria presentar de cap manera millor que com ho faig avui. Es tracta d’un davantal de dona casada dels Ndebele de Sud-àfrica. Aquestes obres són portades per les dones amb la intenció d’indicar al col·lectiu que són dones casades, a més que se’ls ha de tenir un respecte important.


Presenten unes figures geomètriques amb uns colors molt vius i estan fetes amb petites boletes de vidre o de plàstic portades pels colons que van cosides a una pell o bé a una tela, depenent de la classe social de l’individu. Els dissenys d’aquestes obres han influenciat la moda occidental des de fa molts anys i ho continuen fent avui dia a les millors marques del món.

“A la meva vida tinc moltes persones que m’han marcat: bé perquè han sigut el meu amor, perquè m’han fet mal, perquè han estat en un moment difícil ajudant-me o bé en un de molt feliç gaudint amb mi… però si hagués de quedar-me amb alguna persona per sobre de tothom, em quedaria amb la meva àvia Maria”

“Al seu pas tots van flexionar les cames amb motiu de respecte”

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2019
jesus_arjona-1-1280x832.jpg

Avui us presento una obra de la qual jo tinc por, la toco molt poc i intento no mirar-la, tot i que sempre la tinc al pensament. Es tracta d’una màscara d’altar d’Eshu, un Orisha dels Yoruba de Nigèria, per a mi unes obres perilloses pel que representen i són. Aquestes obres es posen als altars de culte on se’ls fan rituals i ofrenes en honor a la deïtat.

Eshu és un dels Orishas més estimats pel poble, però també un dels més respectats i temuts. Aquest es troba als camins, als llocs on es prenen decisions fent entremaliadures amb la funció de ser el guia.

Molts pensen que aquest és una deïtat dolenta, ja que té la capacitat de pertorbar i causar el mal allà on s’ho proposa. Pot fer que els seus enemics es destrueixin entre ells sense ell patir, pot manipular les ments… A occident molts l’han caracteritzat com el dimoni del poble Yoruba, tot i que no ho és, ni s’apropa. Eshu és qui cuida de tu al camí, qui t’ajuda a escollir la ruta a seguir, qui ensenya amb petites entremaliadures el millor per a tu.

“Amb els meus riures, amb la meva paciència i amb la meva saviesa penso canviar el món, tant s’hi val qui es posi davant. El canviaré”

Segons la cultura tradicional dels Yoruba va ser l’únic Orisha que mai va trair ningú, a més, és qui s’encarrega de transformar la mala sort en bona i qui elimina les catàstrofes o dificultats de la nostra vida.

Eshu realitza la feina d’un professor o un mestre per ensenyar a les persones les dificultats del camí i que aquest aprengui per ell mateix quina és la seva ruta, podríem pensar que Eshu és la materialització de l’educació de forma ritual.

“A les nits de confusió, quan ho tinc tot cara avall és ell qui m’ajuda en l’elecció del meu camí a seguir. Confio en ell, confio en mi”

Eshu ens porta una lliçó de vida; Moltes vegades caiem, patim i ens fem mal, però no ho hem de veure com quelcom dolent, sinó com un aprenentatge en el nostre camí. Com va dir Friedrich Nietzsche: “El que no em destrueix em fa més fort”.

 


REDACCIÓ18 Juliol, 2019
jesus_mascara2-1280x781.jpg

“Ella reptava damunt el teu pit, però ara ho fa al meu. Els esperits van ser generosos i el que un dia et va protegir a tu, ara em protegeix a mi”

Hi ha moments en els quals tots necessitem protecció davant allò que ens fa mal o davant allò que ens pot arribar a fer mal: bruixeria, enemics, malalties, amor… La cerca de la protecció és un instint dels éssers vius que des de temps ancestrals els humans practiquem de forma ritual.

Molts pobles del continent africà realitzen cerimònies de protecció per als seus individus quan les coses no van bé i en alguns casos aquests rituals es materialitzen amb la realització d’elements escultòrics i d’orfebreria, que esdevenen veritables escuts davant del que és maligne.

Avui us presento un parell d’obres dels Gan de Burkina Faso, un poble fort i guerrer, que se’l caracteritza per realitzar excel·lents treballs amb bronze, fan joies en forma de serp que els membres de la comunitat porten com a símbol d’identitat, i més important, com a element de protecció.

“La joieria al continent africà és quelcom informatiu i funcional, mai es voldrà exhibir”

Aquests penjolls cobren la forma d’una serp, que pels Gan és l’animal de la creació i el més misteriós de la Terra, ja que canvia la seva pell, es transforma, mor i reneix en un mateix dia, és símbol de virilitat, força, llum… no obstant això, també d’obscuritat, del dimoni i de la bruixeria, un ésser al qual s’ha de témer i tractar amb molt de respecte.

És curiós com aquest animal canvia la seva valoració depenent de la cultura o tradició: per la religió cristiana esdevé el símbol del dimoni, que va enganyar a Adan per tal que agafés una poma de l’arbre sagrat, i en alguns llocs del continent africà és l’animal més sagrat i estimat pel poble, aquell que va crear el món.

“Amb ell al pit, no tenim por de res”

 


REDACCIÓ9 Juliol, 2019
jesus_arjona-1280x861.jpg

Cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon perdem, ens fan mal, ens peguen, ens violen, ens maten. Cada vegada que una dona pateix, nosaltres, els que som de veritat, també patim.

Avui amb el cos totalment nuu amb una única tela que ens cobreix ens sentim empoderats i homes íntegres per parlar amb paraules clares, amb valentia, masculinitat, força…uns valors que no es troben en els fets que dia a dia es produeixen.

La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.

“Als que feu mal, maleïts sigueu, desapareixeu, que les flames de l’infern us atrapin i que ni el dimoni us vulgui. Que mai torneu a aixecar el cap”

Avui us presento una obra dels Baule de Costa de Marfil que rep el nom de Blolo bian i exemplifica a un home ideal, sense cap maldat, que es comporta com un humà i que cuida de tot el poblat. Aquest es presenta nuu, sense res que amagar, i amb escarificacions per tot el cos, símbols de ser un home respectable pels seus actes. Aquestes obres són portades per les dones que s’encarreguen de cuidar-lo com si es tractés del seu cònjuge.

“Aquells que es mostren amb el cos nu, són els que no tenen res que amagar, els que es senten forts, aquells que mai es rendiran a la lluita”

 


REDACCIÓ2 Juliol, 2019
masc_jesus2-1280x1362.jpg

Les màscares a l’Àfrica són elements realment importants, si no fonamentals, per la majoria de cultes dels pobles que habiten al continent. Les seves funcions van des de ser elements de protecció pels individus, fins a peticions de bones collites, de fertilitat, per espantar els mals esperits i enemics… però la seva funció no es limita a això, les màscares esdevenen objectes d’identitat cultural, sancionadors i establidors de costums. En cada poble, ètnia, zona… encara que a nosaltres ens sembli igual, tenen una forma de fer art diferent i totes segueixen paràmetres estilístics i tradicionals únics.

“L’ideal de bellesa per a mi ets tu,
encara que no hi ha ningú que m’ho corrobori”

Trobem màscares que ens mostren l’ideal de bellesa del poble en qüestió i que marquen els paràmetres a seguir pels individus en la seva aparença física. Aquest és el cas de la peça que avui us presento.

Es tracta d’una màscara dels Dan de Costa de Marfil que es coneix amb el nom de Deangle. Aquestes màscares tenen molts usos, hi ha escrits on es diu que serveixen per fer carreres rituals amb elles posades, per arreglar conflictes, per protegir als nadons, pels rituals de circumcisió… però tothom coincideix en què esdevenen un ideal, veritables belleses pel poble.

Amb el seu rostre allargat en forma ovalada, el nas molt estret i definit, la boca mig oberta, els ulls mig oberts i una superfície molt llisa i brillant fan que aquestes obres esdevinguin per a molts les peces més boniques i fines del continent.

Tant a la cultura africana com a l’occidental, hi ha molts paràmetres que s’estableixen des de la religió i que afecten a tot el poble, encara que s’emmascarin. Però, que passaria si aquests es neguessin a acceptar aquests preceptes? Cada cas s’hauria de jutjar per separat, però segurament el no acceptar els preceptes implicaria no pertànyer al col·lectiu i ser considerat un pària. On queda la llibertat aquí?

“Jo et vull a tu, sigui com sigui i passi el que passi”

Com veieu, l’art no esdevé quelcom va, ni fora de valor a la societat africana. Les màscares i figures no compleixen només la seva funció religiosa, sinó que són el reflex d’una cultura sencera.

 


REDACCIÓ25 Juny, 2019
jesus_1-1280x858.jpg

A l’Àfrica hi ha unes obres amb una funcionalitat molt extensa per tot el continent i que esdevenen joies pels col·leccionistes, amants de l’art i l’antropologia. Us parlo d’unes d’obres que tenen una funció molt lligada a la joventut i les mares. Són nines que les nenes porten sempre a sobre des de que són molt petites.

Aquestes figures tenen una doble funcionalitat: la primera és la de ser una joguina, un instrument de joc més amb el que entretindre’s vestint-les, alimentant-les… tractant-les com si fossin un ésser viu; d’altra banda també són elements que esdevenen formadors o bé adoctrinadors, ja que “ajuden a les nenes a tenir cura dels nens i a aprendre a ser mares”.

L’obra que us presento és una nina molt moderna dels Nanji, procedent de Camerun. Acostumen a estar decorades amb tota mena de motius; penjolls, escarificacions i exvots.

 

“Quan vaig néixer, a mi que sóc un noi, no em van donar res per poder aprendre. Creurien que ja ho sabia tot”

Quan penso en aquest cas em qüestiono algunes coses. En primer lloc no entenc per què algú ha de ser adoctrinat des de molt jove per ser quelcom que potser no vol ser; i en segon lloc, no entenc per què no hi ha res per a ser “bon pare” i sí per ser “bona mare”. La resposta a les meves qüestions podria trobar-la molt fàcilment, amb una resposta obvia i clara: vivim en una societat masclista. Però no, vull anar més enllà d’això i qüestionar-me les coses des d’un altre angle i mirar-les des d’una perspectiva diferent de la terrenal o establerta.

Encara que les meves reflexions siguin molt retòriques, no deixo de pensar en la meravella que aquestes obres representen i la vinculació que hi ha tan gran amb les joguines occidentals. Les nostres nenes tenen Barbies, bebés de joguina… i els nostres nens tenen Geypermans, playmobils… que són cuidats, vestits, alimentats com ho fan, en aquest cas, les nenes africanes. Tindran aquestes joguines la mateixa funcionalitat que a l’Àfrica?

“Tan llunyans i tan similars”

 


REDACCIÓ18 Juny, 2019
jesus_arjona-1280x939.jpg

“De totes les qualitats que l’humà posseeix crec que la unió entre ells és la més important”

Molts de vosaltres segurament no en sou conscients, jo mateix no ho sóc, de la riquesa que tenim amagada a les nostres cases. Els pares, mares, germanes, germans, tiets, avies, avis, cosins… tots ells formen un conjunt de persones que marquen la nostra vida, que no escollim, i que reben el nom de família.

És curiós com al voltant de la nostra família neixen els nostres costums, les nostres formes de viure i afrontar la vida. Famílies que segurament no estan únicament estructurades per persones similars, ni tampoc necessàriament per persones d’una mateixa sang i moltes que fins i tot no estan estructurades.

Avui us presento un seguit d’obres molt considerables de l’étnia Ada o Adan, un poble situat a Togo i Ghana. Mal considerades com obres de culte voodoo aquestes obres són utilitzades per diversos usos: com a casa dels deus, com a seient pels esperits, com a figuracions de divinitats marines, per fer adivinacions, per demanar ajuda als ancestres… Totes elles, diferents en les seves formes i funcions, sempre apareixen juntes. Tal i com veiem a la imatge es situen en conjunt als altars familiars per fer-lis cultes i honors.

Jesús Arjona amb algunes de les seves màscares

Totes elles són diferents, tenint molt poc a veure entre si, tot i que totes tenen la mateixa finalitat: fer piña per protegir les persones davant les adversitats de la vida i que puguin gaudir d’ella el millor possible. No molt diferent al que passa a les nostres famílies.

Una important col·lecció de màscares

Fa uns dies que es van constituir els nous governs dels municipis espanyols, i realment el conglomerat de “figures” que hi trobem està a l’altura, o quasi, del conjunt Adan que avui jo presento. L’únic que desitjo és que tots ells estiguin a l’altura i vetllin pel nostre benestar.

 A Tarragona, almenys, crec que es farà.

 “Poderosos, no oblideu que en la diferència, en la varietat i en la multitud està la nostra riquesa, només amb aixó podrem tirar endavant, com si fóssim una gran família”.

 


REDACCIÓ13 Juny, 2019
jesus3-1280x853.jpg

“Quan les figures prenguin vida el temps s’haurà acabat i el món es pararà”

 

Jesus Arjona en primer pla   / Fotos: Daianna Ghuz

Si pensem en art, particularment en escultura, imaginem obres hieràtiques, sense vida, sense moviment…i la veritat és que durant molt de temps a la història de l’art aquesta tendència de l’hieratisme ha estat present tot i que, ja en època molt antiga, artistes de primer nivell de l’antiga Grècia van intentar reflectir moviment a les seves obres. Aquestes van marcar un moment, van ser realment el canvi d’una època però, hi ha més pobles al món que ho hagin fet?

Arjona al costat de les obres

Encara que sigui en una distància de temps molt gran, els Lobi, que es situen principalment a Burkina Faso, han realitzat escultures que plasmen moviment i que són realment gràfiques. Aquestes escultures no volen mostrar un moviment en va, sinó que reflecteixen rituals, postures i danses que fan a les seves cerimònies.

Hi ha obres que honoren els ancestres, altres que serveixen pel traspàs d’un dol, per protegir al poblat o una persona, per mantindre la salut dels vells i dels nens…us imagineu que aquestes obres cobressin vida?

Un dels moments de l’acte

El passat 8 de juny a les 19:30 hores, a l’Espai Nautilus de Tarragona, situat al carrer Reding número 9, va tenir lloc l’espectacle “Dando vida”, un esdeveniment que entrellaça una mostra d’obres Lobi (Burkina Faso) i Yoruba (Nigeria) de la meva col·lecció particular amb la representació dels principals balls que les figures representen de la mà de les Afrikandó, que van donar vida a les obres que sembla que estiguin adormides, però que amb els seves posicions ens mostren balls de l’ètnia.

Podreu visitar la mostra fins al 15 de Juny.

 

“Amb els nostres balls, fem art”

 

 

 

 


REDACCIÓ28 Maig, 2019
jesus2-e1559073360390.jpg

Com és d’intel·ligent aquell que nosaltres, els blancs, hem considerat durant molt de temps un ésser “salvatge”. El negre ha evolucionat creant i ideant maneres de fer per conviure perfectament amb el seu entorn i realitats, tot això amb uns medis que nosaltres no som capaços d’entendre i que directament titllem de “pobres”.

Creieu en la capacitat de transformar-vos en allò que us ha fet mal per combatre la maldat que us envolta i donar-vos força? Jo mai ho hauria pensat si no hagués tingut a les meves mans la peça de la qual avui parlo: un barret de dansa Nankani.

“Em posaré la teva pell per ballar fins que la meva vida s’apagui”

Aquesta obra pertany als Gurunsi, que és un grup situat a cavall entre Burkina Faso i Ghana. La porten els ballarins que acostumen a ser els nens recentment iniciats fent els seus primers balls de culte al poble o bé per alguns membres importants d’aquest. La principal base per fer aquests barrets són elements vegetals, però estan decorats amb banyes de vaca, petxines (cauris), pell, trossos tallats amb formes de plàstic i, en alguns casos, un tèxtil de color vermell molt particular.

Aquesta última dada és molt significant ja que no és qualsevol tèxtil. Utilitzaven els vestits dels soldats colons que arribaven a les terres dels Gurunsi per a recobrir la superfície del barret.

És molt interessant com el creador de l’obra vol aportar a la persona que la porta la força dels diversos elements que incorpora: amb les banyes volen simbolitzar la força que els animals tenen dins seu, relacionada directament amb la naturalesa, l’element més sagrat per ells i allà on s’amaguen els esperits i ancestres; en segon lloc, amb la utilització de les vestimentes dels soldats que possiblement eren enemics del poble i que van limitar la seva llibertat, els van adoctrinar, volent adquirir l’energia d’aquests, enriquint-se d’allò que en un moment els va fer mal.

En cap moment els Gurunsi veuen malament la seva utilització com a símbol tabú, sinó que ho consideren una fortalesa.

Segurament molts penseu que és una visió molt rebuscada però, en art, els materials que s’utilitzen cobren una gran importància i aquest és un clar exemple. Podrien haver utilitzat altres teles i no aquestes en concret, o bé, no haver-hi posat tela…

“Amb tu sóc més fort”

 


REDACCIÓ22 Maig, 2019
jesus-arjona-3.jpg

La peça que us presento avui procedeix de Tanzania, de l’ètnia “Shokinis”. És una obra utilitzada durant els rituals duts a terme per una societat secreta homònima amb la finalitat d’espantar els enemics i intimidar a tots els membres de la comunitat perquè tinguessin un respecte al culte i als membres poderosos del poble.

És interessant, veritat? Tot i que de tot el que acabo de dir, no hi ha res que s’apropi a la realitat d’aquesta màscara.

Moltes vegades la desconeixença del tema que treballo fa que pugui dir el que vulgui i que no se’m critiqui o que no es debatin algunes de les coses que dic o faig. I no m’agrada gens ni mica.

Però això no passa només amb aquests escrits que faig sinó que actualment, amb les eleccions a pocs dies, moltes persones es dediquen a fer promeses que no es poden ni fonamentar per elles soles. No diré cap nom, ja que no tinc res en contra de ningú, però si que veig que de vegades hi ha una falta de coneixement respecte del que es presenta i, com moltes vegades he dit, una intenció populista i sensacionalista.

“De totes les pedres que hi havia jo hem vaig quedar amb tu, sabia que series la que més sentit donaria a la meva vida”

La peça que avui us presento pertany als Bozo de Mali. És una obra que alguns estudiosos diuen que forma part dels rituals on apareixen titelles, amb la finalitat, entre d’altres, d’entretindre els membres de la comunitat. Aquestes obres són curioses en els seus colors i fisonomies, ja que si les analitzéssim fora de context, no sabríem dir si són del continent africà o no, ja que adopten característiques que van des de les occidentals fins a les asiàtiques.

Avui sóc molt crític, sí, i ho sóc també amb mi mateix. La desconeixença i la gran quantitat d’informació que podem rebre durant el nostre dia a dia està produint que poguem fer projectes i accions buides de concepte i, això, m’espanta.

Vull deixar-vos amb una petita reflexió respecte del que es veritat o no. Creieu que en aquesta foto sempre hi haurà el mateix reflex de mi? Segons la posició que adopteu a l’habitació hi podreu veure un reflex diferent i crec que dins de tot el dolent que això implica, és un fet que ens enriqueix.

“Aquest gran desconeixement, a mi, també em fa ser un gran mentider”

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter