REDACCIÓ20 Octubre, 2022
Són pocs els símbols de poder o bé de definició de l’empoderament de la dona a l’Àfrica, donat que la situació d’aquesta, com en molts altres llocs, inclús com als nostres carrers, pateix d’un masclisme de tota mena: social, polític, institucional… Encara que poc a poc sembli que vagi canviant, és molt present i latent avui dia.
Un d’aquests símbols d’empoderament per la dona del continent africà són les pintes. Avui us en presento una dels Baulé de Costa d’Ívori d’una mesura molt petita, però amb unes línies molt pures que tornen aquests objectes quotidians en veritables joies dins de la gran varietat de pintes que s’entenen per tot el continent. Té una petita decoració que en molts casos s’associa a una zona en particular del territori Baulé o bé a un estatus de la portant.
Aquests elements tenen la funció tant de pentinar com de servir com a envelliment dels pentinats tan elaborats de les dones baulé, no obstant això, més enllà de la funcionalitat clàssica d’aquests elements, existeix una funció de marca social, donat que la decoració, el material i la complexió en la talla d’aquestes pintes indiquen l’estatus de la persona que el porta.
Hi ha qui parla del fet que, en una determinada època, eren les dones d’alt rang les que portaven aquests elements i les situaven per damunt de moltes altres. No obstant això, amb el temps aquestes obres s’han transformat en uns objectes d’ús quotidià i utilitzat per la totalitat de la societat, esdevenint símbols de resistència, de pertinença i d’empoderament.
Avui dia, molts moviments afro-feministes, tenen el símbol de la pinta com a emblema i crec que és molt encertat, ja que, més enllà de ser elements d’una bellesa extraordinària, i molt especials en viu pel que fa al tema estètic, esdevenen quasi els únics elements que donaven a la dona un poder, ja no sobre els altres sinó sobre si mateixa, en una societat molt masclista, l’empoderava.
✍🏼 Jesús ARJONA
PUBLICITAT
Segons molts estudiosos aquestes obres no eren utilitzades com a elements de canvi, sinó com a instruments musicals per a rituals particulars, no obstant hi ha escrits que expliquen com aquests gongs eren canviats per oli de palma o esclaus, fet que testifica aquesta pràctica d’intercanvi. Segons aquests escrits, les campanes dels Tetela serien molt preuades i valorades arreu del territori, donat que s’utilitzaven per fer grans intercanvis.
Tot i que hi ha persones que es troben en aquesta situació per força, junts hem de fer que aquestes petites coses, que marquen molt la nostra vida, puguin canviar.
Aquesta edició als diversos expositors s’ha pogut veure un nombre d’obres d’important consideració, a més de propostes expositives excel·lents com ha sigut la proposta de la Galeria Lucas Ratton de París “Amuin“, mostrant una gran selecció de micos de la cultura Baulé, que no ha deixat indiferent a ningú, també una proposta de la Galeria Adrian Schlag sobre fragments en l’art tribal que ha sigut realment impactant, ja que mostrava objectes fragmentats pel temps però amb una important força i qualitat. Encara que qui ha ocupat totes les mirades ha sigut la col•laboració de la Galeria Gradiva,
El Museu Tervuren, la Galeria Bernard Dulon, la Galeria Enrico Navarra i la mateixa fira, Parcours des Mondes, que han portat a la ciutat de París una exposició que serà recordada sempre: “Résonance. Jean-Michel Basquiat et l’Univers Kongo”. Aquesta presentava una vintena d’obres del cèlebre i cotitzat pintor Basquiat amb vint-i-una obra procedents del Tervuren del Congo, una combinació extraordinària i, m’atreviria a dir, llegendària a partir d’ara que es podrà visitar fins al 19 de novembre.
El sector de les arts extra europees sempre s’ha qualificat de ser un sector embellit, no obstant això, aquest any s’han vist molts joves col•leccionistes que venen amb idees noves i amb una sang diferent que em fa preguntar si amb el temps el sector haurà d’evolucionar cap a un altre lloc. Mostra d’això és la proposta de Bruno Claessens amb la Galeria Duende que ha incorporat dins de la seva exposició llistes de música amb la sintonia de l’exposició, la combinació d’art contemporani i art tribal i una digitalització i presentació dels objectes renovada.
Pel que fa a la participació espanyola han sigut tres les galeries que han presentat propostes aquesta edició:
Tenen uns pentinats molt elaborats, unes escarificacions que defineixen la zona de la qual procedeix i una forma molt singular dins del monumental conjunt de l’art tradicional del continent africà que els torna en icones distingides arreu del continent.
El manteniment de l’ordre social i mundial pels Yoruba, només s’aconsegueix si els bessons es mantenen en vida, ja sigui de manera física, és a dir, amb els bessons vius, metafísicament o religiosament, amb l’acolliment de les ànimes dels difunts bessons en un “Ibeji”, que serà eternament la casa d’un esperit, cuidat i adorat per generacions.
La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.
Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.
Aquest procedeix de Ghana, fet pels Ashanti, i normalment té una funció de seient per les persones de rang elevat, no obstant això, aquest servia com a exvot als altars en honor als esperits, donat que presenta restes d’ofrenes i els collarets de cauries.
Recordo imatges tenebroses on persones estaven tirades a terra com pedres, gent que fuig d’un lloc per viure a un de millor, gent tractada com delinqüents, deshumanitzant-les i extraient-los-hi la vida. Gent, persones.
Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.
L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.
Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.
Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.
La història és aquell seguit de successos, crisis i variacions en societat que es duen a terme durant el transcurs del temps i que, de vegades, tenen un inici i un final molt ben marcat i que d’altres no sabem ni quan van iniciar-se ni quan van acabar o s’acabaran.
