Arxius de ENTREVISTES | Pàgina 2 de 45 | Diari La República Checa

REDACCIÓ6 Novembre, 2019
vox_candidat.jpg

Vox confia en Alejandro de Anta per poder guanyar el màxim nombre de vots i aconseguir representació al Congrés dels Diputats. El cap de llista del partit d’extrema dreta per Tarragona qualifica d’honor i de gran responsabilitat aquest repte. Al candidat de Vox li hem demanat que, de forma molt resumida, comparteixi amb els nostres lectors paraules claus en el seu abecedari. Alejandro de Anta emfatitza l’amistat, solidaritat, nació, , prudència, universalitat i també parla de la ‘Pilarica, la reina de la Hispanitat’.

Alejandro de Anta, candidat de Vox

mistad

B onanza

C ompañerismo

D esarrollo

E spaña

F ortaleza

G enerosidad

H ospitalidad

I mpetu

J ustícia

K airos

L ibertad

M agnanimidad

N ación

O portunidad

P rudéncia

Q ualitas

R ealismo

S olidaridad

T riunfo

U niversalidad

V ictória

W eb

X enoglosia

Y psilon

Z aragoza, donde está La Pilarica, reina de la Hispanidad

 

 


REDACCIÓ5 Novembre, 2019
cortès_podem-1-e1572947207921.jpg

Ismael Cortés repeteix com a candidat d’En Comú Podem per Tarragona al Congrés dels Diputats. El cap de llista del partit morat entén que la formació política que representa és l’única força que pot representar un perill per l’establishment. La seva gran aposta són les persones i la seva qualitat de vida. Ismael Cortés promet defensar el territori a Madrid i contribuir una estabilitat política pensada en la gent. El candidat granadí ens resumeix el significat de cada lletra de l’abecedari. Paraules que tenen molt més sentit i assumeixen un altre significat si les analitzen des d’un punt de vista polític.

A mabilitat
B russel·les
C atalunya
D ignitat
E cologista
F ranc
G ranadí
H umanitat
I ndependent
J usticier
L aic
M editerrani
N atural
O cupat
P olític
Q ualificat
R omàntic
S olidari
T arragona
U tòpic
V alent
X erraire
Z íngar

 


REDACCIÓ4 Novembre, 2019
JORDIROCA.jpg

El tarragoní Jordi Roca torna a merèixer la confiança del Partit Popular per encapçalar la candidatura per Tarragona. Roca, que ja té experiència com a diputat al parlament espanyol, defensa la necessitat d’un govern liderat per Pablo Casado per acabar així amb alguns atropellaments democràtics que, en la seva opinió, s’estan produint a Catalunya. Jordi Roca entén que cal alliberar Catalunya del nacionalisme que a parer seu entorpeix el creixement econòmic del país. El candidat del PP al Congrés dels Diputats, persona preocupada amb la gent gran i la democràcia, ens ajuda a entendre algunes de les paraules i conceptes relacionats amb les lletres de l’abecedari.

A gricultura, pesca, ramaderia i món rural

arris nets i segurs

C iencia para y por el medio ambiente

D emocràcia representativa

E ducación libre y de calidad

F ormació Professional

G ent gran i pensions

H istòria rigorosa

I ndustria 4.0 y revolución tecnológica

J uventud e infancia

K ultura, sempre amb C

L ibertad individual y familiar

Ll uita per la veritat i el llenguatge

M emoria, dignidad y justicia

N umerismo, creatividad, resiliencia e integridad en la educación

Ñ ordo, colono y charnego, fuera del diccionario

0 rden y justicia

P laneta sostenible y sin contaminación

Q uerer a los españoles queriendo a España

R ule of Law

S anidad universal y transparente

T errorisme al pou de la Història

U nión Europea y asuntos exteriores

V isca Catalunya lliure de Nacionalisme

W omen and their equal opportunities

X enofobia és hispanofobia

Y o, tú, él, nosotros, vosotros, ellos: todo lo que nos une

Z ero tolerància amb la violència contra…

 


REDACCIÓ3 Novembre, 2019
IMG-20191004-WA0004-1-e1572807809567.jpg

Des de sempre, la humanitat s’ha preocupat per mesurar i controlar el temps. Regir el temps ha estat descrit com un dels majors graus de saviesa. Avui, no volem controlar el temps, sinó organitzar-lo i distribuir-lo en benefici del nostre benestar. Gràcies a una iniciativa ciutadana, s’ha posat en marxa la reforma horària, per tal d’impulsar canvis horaris que permetin gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Alexis Serra és el director de l’Oficina per a la Reforma Horària del Govern de la Generalitat. Amb 44 anys, es dedica a conscienciar sobre la importància de guanyar temps al temps.

Què significa “reforma horària”?
La reforma horària és un projecte que constata que la societat catalana està desorganitzada pel que fa als seus horaris i busca la fórmula per aconseguir uns horaris més racionals.

Creu que la societat està conscienciada?
Probablement no és prou conscient d’aquestes mancances. Per això, crec que les polítiques del temps cada vegada aniran aflorant més, perquè cada cop la gent en serà més conscient.

D’on ve aquesta estructura del temps que tenim avui?
Venim des de la segona part del franquisme amb una organització dels horaris planificats per treballar sí o sí, i com més hores millor. Avui, la societat està reclamant disposar de més temps per ella mateixa, per a l’atenció dels seus fills i de la seva gent gran, que cada vegada hi ha més per l’envelliment de la població… Aquest creixement de consciència de la mateixa societat és la que ens porta a reflexionar al voltant de racionalitzar els horaris.

Posi’m exemples concrets…
Un exemple macro: mirar d’organitzar-nos per garantir que dormim les hores necessàries per fer que l’endemà puguem rendir de la millor manera possible. Això significa fer les activitats una mica abans dels horaris que fem servir avui. O compactar la jornada laboral per sortir abans de la feina; o introduir horaris més flexibles d’entrada i sortida; o avançar les hores dels àpats, tant del dinar com del sopar…

La societat està reclamant disposar de més temps per ella mateixa, per a l’atenció dels seus fills i de la seva gent gran, que cada vegada hi ha més per l’envelliment de la població

Trobeu reticències o esculls al projecte?
Més que esculls, pensa que estem parlant d’un canvi cultural i, com a tal, implica adaptar-te a nous hàbits. Això no és fàcil d’aconseguir d’un dia per a un l’altre. Cal que moltes persones, empreses i institucions remin en la mateixa direcció. Sí és cert que certs àmbits socials et demanen que abans de començar ells, que comencin uns altres. Des de l’oficina intentem conciliar els diversos àmbits perquè vagin progressant a la mateixa vegada. Més que resistències, podria dir que hi ha prescriptors de la reforma horària i gent que se la mira amb més distancia.

I com s’apropen les posicions?
Demanant els prescriptors i els convençuts perquè ens ajudin a impulsar el projecte, i als que s’ho miren amb distància els hi hem de donar motius perquè acabin sent bons prescriptors.

Hi ha més voluntat que acció?
Som una anomalia cultural a tot Europa en aquest àmbit. Aquest país està reflexionant sobre la reforma horària per definir com ens reorganitzem com a societat. Cap altre estat europeu té un desfasament horari tan gran. Té un punt cultural en el sentit que venim de la necessitat de canviar aquell model franquista de produir i produir sense tenir en compte aquests nous paradigmes.

Avui la gent valora més el “seu” temps…
Per sort, la societat cada vegada està valorant més el seu temps. Tots plegats ho fem. I les empreses i grans multinacionals també valoren quin és el nostre temps. És un factor que cada vegada anirà creixent més. I no només es farà des de la reforma horària, sinó a partir de la distribució de teu propi temps: com l’organitzes des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir. Això cada vegada va agafant més importància a tots els sectors i tots els nivells.

Podrem impulsar una nova cultura del temps en favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials


Per quan serà efectiva? El Govern diu el 2025…
Crec que sempre és bo posar fites per planificar objectius. Quan es va signar el Pacte per a la Reforma Horària l’any 2017 es va debatre molt aquesta fixació per marcar una data d’assoliment. Hi havia qui deia que es podia fer en dos o tres anys i d’altres que consideraven que fins que no passessin dècades no es podria canviar. A mi em sembla que el 2025 és un termini equidistant entre les dues visions.

Però és factible?
Estem parlant d’un canvi cultural molt dràstic. Un canvi social en la manera d’organitzar-nos. Des de l’administració farem tots els possibles per canviar les coses, i el 2025 ens trobarem un model de reforma horària que potser no s’ajustarà exactament al que diu el Pacte, però que tindrà una clara tendència a gaudir d’uns horaris més racionals. Podrem impulsar una nova cultura del temps en favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials.

Algunes administracions convoquen plens i reunions a les tardes…
És cert. I això ha d’anar canviant a poc a poc. Nosaltres donem exemple: la Generalitat va aprovar un Acord de Govern el mes de juny amb un conjunt de mesures que, entre d’altres, recollia el fet d’evitar convocar actes públics més enllà de les 6 de la tarda, o la recomanació de fer reunions entre les 4 i les 6 de la tarda amb caràcter habitual, deixant de banda, per descomptat, les urgències. Estem fent passes.

I els ajuntaments?
Tenim una Xarxa de ciutats i pobles per a la reforma horària, coordinada des de l’Oficina, per donar instruments d’actuació als ajuntaments. Es tracta de veure com des del món local podem aplicar polítiques sobre el temps. N’hi ha moltes.

Tenim una Xarxa de ciutats i pobles per a la reforma horària, coordinada des de l’Oficina, per donar instruments d’actuació als ajuntaments


Moltes?
Sí, hem presentat recentment el que anomenem Banc d’Experiències de Polítiques del Temps en el món local. Un recull de bones pràctiques existents que fa que els ajuntaments puguin escollir aquelles que creguin que encaixen amb el seu municipi.

Per exemple?
Una podria ser la modificació dels horaris dels plens o de les reunions, com ja hem dit. O decidir que el meu municipi, d’acord amb els agents socials, apliqui els horaris que consideri més adients per conciliar. Un exemple que em demanes: fixa’t en les zones blaves. Si en lloc de posar l’horari d’estacionament gratuït entre les 14h i les 16h o féssim de les 13h a les 15h, propiciaríem que l’horari del dinar s’avancés a aquesta franja.

Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat i benestar. Això sí, sempre s’ha de fer de manera consensuada, convençuts que ningú -institucions, empreses o agents socials-, no hi anirà a perdre


Es tracta d’aplicar la imaginació…
Hi ha municipis que han establert una jornada en la qual els seus establiments comercials tanquen a les 19h o 19:30h, escurçant el descans del migdia. Hi ha algun altre a on la gent que esmorza de 7 a 9 o dina de 12:30h a 14h gaudeix d’aperitius, tapes i cafès gratuïts…

Pas a pas…
La conscienciació social és creixent i la societat cada cop ens empentarà més. La gent valora molt el seu propi temps. Vol gaudir de més temps lliure. Vol motivar-se per anar a treballar però aplicant aquella màxima que deia que “no es tracta de viure per treballar, sinó de treballar per a viure-hi”. I viure-hi bé vol dir tenir temps. Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat i benestar. Això sí, sempre s’ha de fer de manera consensuada, convençuts que ningú -institucions, empreses o agents socials-, no hi anirà a perdre.

Ara que els experts anuncien crisi, és bon moment per fer aquest canvi?
Sempre és el moment. Les crisis no ajuden a l’hora d’afrontar reptes que tenim com a societat. El que hem d’aprendre de la darrera crisi és que va provocar, entre altres coses, que aquests debats de reformes integrals de la societat quedessin aparcats. Hem de trobar la manera de fer-ho compatible. De fet, la reforma horària vol dir ser més eficients en nostre dia a dia.

Com?
Si nosaltres mateixos som productius amb el nostre temps, també repercutirà a les empreses. Per tant, una de les maneres de créixer com a societat és gaudir d’uns horaris més racionals. Aquesta és una de les grans apostes que tenim en aquest país per moderni

 


REDACCIÓ27 Octubre, 2019
joanVergel.jpg

Maria Montserrat Roldán porta 30 anys col·laborant amb el món associatiu a través de l’entitat Club Gavines. Ha visitat quasi totes les presons catalanes oferint activitats lúdiques als interns. Va començar en una època en què la droga va entrar a moltes cases i, com a conseqüència, alguns joves van acabar a la presó. Eren els anys 80 del segle passat. A les entitats se’ls demanava d’incorporar al seu teixit aquells joves que poguessin tenir problemes de drogoaddicció, per ajudar-los a encaminar la seva vida fora d’aquell món. I així va ser, també, al Club Gavines. Un dia, un dels joves que col·laborava a l’entitat va ser condemnat a la presó Model i va ser el detonat que els va encoratjar a crear un grup de teatre per animar la vida dels interns de les presons.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
_______________________

Maria Montserrat Roldán

Només anàveu a presons?
Al principi, no, també ho fèiem a residències d’avis per festes assenyalades. Però en posar aquest noi a la presó, un dia que vam anar a visitar-lo ens van proposar de fer activitats a dins les presons.

De qualsevol mena?
De tota classe. Recordo que el primer que ens van demanar fou suport per una desfilada de moda femenina…

Roba femenina a la Model?
Sí! -riu-. Resulta que hi havia un intern que era dissenyador de vestits de dona i volia organitzar una desfilada dins la presó. Els educadors l’hi van permetre i nosaltres ho vam organitzar.

Amb qui?
Els hi vaig proposar de fer la desfilada amb homes, però els interns em van dir: “No! No! Volem noies! – torna a riure -. Aleshores vaig contactar amb la Teresa Gimpera per si podia col•laborar a través de la seva agència de models. I ella va estar encantada.

Com va anar?
Un èxit. Els interns van ser molt respectuosos. Jo estava asseguda a la primera fila amb la Teresa Gimpera i escoltàvem un intern assegut a darrere nostre que només deia: “mare meva, mare meva…”, mentre anaven desfilant aquelles models amb alguns vestits amb transparències.

Feieu només teatre o més activitats?
En un principi era teatre, però quan van obrir les noves presons de Quatre Camins o Brians, els interns van ser traslladats i jo em vaig dedicar a fer tallers de plàstica entre setmana. Continuava, però, els caps de setmana organitzant activitats diverses.

Com ara…
Mira, hi van passar des de companyies de dansa, a grups de música, de cultura popular i tradicional… Fins i tot, els van visitar en diverses ocasions els geganters de Manresa. Des del Club Gavines sempre fèiem un espectacle de teatre amb gags i una actuació de dansa.

Petit format?
En un principi ens atrevíem amb grans obres teatrals, algun dels germans Álvarez Quintero, però vam acabar representant obres de petit format. Es necessiten molts voluntaris… També hem organitzat conferències, xerrades, clubs de lectura… Recordo quan va anar en Nil Buigas per explicar la travessa al Pol nord… I sense cobrar res.

Com era la Model en aquell temps?
Encara recordo quants interns n’hi havia: 2662. A cada cel·la convivien quatre o cinc persones i, en alguna, fins i tot, sis. Estaven amuntegats. I a nosaltres ens van demanar que actuéssim a totes les galeries de la presó! Eren cinc plantes!

Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc

Com una gira…
Ho fèiem cada diumenge, cinc passis seguits, en funcions de matí i tarda. Ens donaven un entrepà per a dinar, excepte un dia que hi havia el director de guàrdia i ens van portar el mateix menú que a ells. Però molt satisfets…

Què us deien al barri a on vivies?
Al meu barri no veien bé que anéssim a les presons. No entenien per què ens ajuntàvem amb aquelles persones. Tot eren prejudicis. No acceptaven que fóssim una entitat de joves del barri que desenvolupava una tasca social.

I?
Se’n van acabar acostumant. De fet, malgrat la seva opinió, nosaltres vam visitar i actuar a tots els centres penitenciaris: la Model, Wad Ras, Tarragona, Ponent, Trinitat – que era la de joves- i seguim col•laborant ara a Lledoners….

Cap conflicte mai a les presons?
Mai. Sempre hem estat rebuts amb amabilitat i il·lusió. Només recordo una presó, estava a Osca -va ser quan vam anar a actuar a presons de la resta d’Espanya-, i allà vaig detectar que eren interns molt perillosos. No hi vaig estar còmoda, francament. A la resta, sempre m’he trobat molt a gust. Si hagués tingut alguna experiència negativa no hi hauria tornat…

Com hi participen els interns?
A totes les presons hi ha una Taula de Participació Social. És un espai a on es reuneixen els responsables del centre: educadors, voluntaris i un o dos interns. En aquest espai de decisió és on es planifiquen les accions de voluntariat que es poden fer.

Molt democràtic…
Clar. És que hi ha una nova directiva que s’ha de complir: que els presos no perdin el contacte amb exterior. És fonamental que hi vagin voluntaris a les presons i, també, que els interns participin en accions socials i de voluntariat. Forma part del procés de reinserció. Abans això no passava.

No?
Recordo que a la Model hi havia gent que portava 14 o 15 anys sense sortir al carrer. Sense contacte. Clar que reincidien! Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc.

Els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res

Vostè també ha estat molt de temps entrant i sortint…
He viscut l’evolució del sistema des de dins –riu-. Tot ha canviat molt. Pensa que ara els interns estan separats en funció de la gravetat dels delictes que han comès. Abans, a la Model això no passava: estaven tots barrejats.

Va ser el Club Gavina precursor d’aquestes iniciatives?
No ho sé. Potser a Espanya es feia quelcom, però quan jo vaig començar a La Model, a banda de les monges, la famosa Sor Genoveva, no ni hi havia cap més suport extern.

Hi ha qui diu que ara viuen molt bé.
Això és una mentida que s’ha de desmuntar. Als que diuen això jo els desafiaria a passar-ne dues nits. Recordo el dia que es va fer una acció amb els periodistes. Era amb la Consellera Tura i se’ls va convidar a passar una nit en una cel·la. Dies després vaig parlar amb alguns d’ells sobre l’experiència.

Què li van confessar?
Que no van poder dormir pensant que estaven tancats en aquella cel·la, sense poder moure’s. Per alguns va ser un trauma.

Desmuntem la demagògia?
Sí, perquè els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res.

 


REDACCIÓ22 Octubre, 2019
carmeForcadell.jpg

L’expresidenta del Parlament Carme Forcadell ha admès que els dirigents sobiranistes catalans no van tenir “empatia” amb els no independentistes i que aquesta circumstància els va portar a sentir-se tractats de forma injusta.

“No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista i que potser no es va sentir justament tractada. Hi ha molta gent que no és independentista que defensa les llibertats i els drets fonamentals i que si li dónes a triar entre Espanya i Catalunya tria Espanya” , ha dit Forcadell en una entrevista amb Catalunya Ràdio gravada divendres passat.

L’expresidenta del Parlament, condemnada a 11 anys i mig de presó, considera que “cal fer una lectura realista del que va passar. Potser vam fer una lectura precipitada. Cal aprendre dels errors més que dels èxits. Si llavors haguéssim fet una bona lectura no ens hauríem posat un calendari”.

A la pregunta de què cal fer ara, Forcadell respon: “M’agradaria que ens calméssim. Tots, els de dins i els de fora. Estem tocats emocionalment. Hem de fer una reflexió profunda i dissenyar un futur. Si no ens calmem, aquesta lectura no la podem fer. I hem de seguir endavant”.

“Els presos i les preses no podem ser el centre. No hem de ser l’excusa, i tampoc moneda de canvi de ningú. Cal mirar pel bé del país, i de tota la que gent a aquí viu. Les emocions no deixen pensar bé”, ha assenyalat abans d’afegir que l’instrument ha de ser la desobediència civil no violenta.
Forcadell considera que ha estat condemnada a 11 anys i mig de presó per “haver estat presidenta de l’ANC”, i no pels plens dels dies 6 i 7 de setembre, ja que si fos per això últim hauria estat jutjada al TSJC “com la resta de companys” de la Mesa.

En l’entrevista, gravada a la presó de Mas d’Enric – El Catllar – l’expresidenta del Parlament explica que va plorar “en veure la violència al carrer” que es va produir divendres passat “no amb la sentència del judici”.

Quan li van notificar la sentència va considerar que el judici “no havia servit per a res”, que “no calia fer-ho”, i afegeix que “jo no sóc culpable de ser presidenta del Parlament, sinó d’haver muntat les manifestacions independentistes dels anys 2012, 2013 i 2014, per haver posat davant del mirall el creixement de l’independentisme”.

L’expresidenta puntualitza que aquells dies el seu vot no valia més que el de qualsevol altre diputat, i que ella es va limitar “a defensar la llibertat d’expressió” perquè “no podem admetre la censura”.

 


REDACCIÓ18 Octubre, 2019
IMG-20191015-WA0003-e1571357402533.jpg

El càncer és una malaltia molt propera. Massa. Una realitat que ens afecta a tots. Les estadístiques mèdiques ens indiquen que un de cada tres homes i una de cada quatre dones patirà càncer a Espanya en els propers anys. Tothom hi està exposat. De vegades, els pacients requereixen suport extern per superar tots els obstacles que implica patir aquesta malaltia. L’Associació Espanyola contra el Càncer a Tarragona (AECC) fa més de 60 anys que treballa per ajudar i acompanyar les persones que pateixen la malaltia i als seus familiars. Amb prevenció i investigació, amb orientació mèdica i psicològica, i amb l’atenció social requerida per les persones que, a conseqüència de la malaltia, tenen problemes de feina, econòmics o socials. Elena Nolla és la psicòloga de l’AECC a Tarragona i ens ajuda a entendre la psicologia de la malaltia.

Com s’afronta psicològicament un càncer?
S’han descrit fases model sobre el que succeeix quan pateixes un càncer. És el que es coneix com a dol oncològic, ja que segueix les fases que fa una persona quan fa un dol.

És com la pèrdua d’un ésser estimat?
És una pèrdua en general: una ruptura de parella o una pèrdua de feina suposen també un dol. Primer hi ha una situació de xoc que dóna lloc a una negació. Posteriorment, hi ha una acceptació de la realitat, però que et porta a una depressió o baix estat d’ànim.

I aquí entra el suport psicològic…
A partir d’aquí és quan comença. Hi ha persones que tenen recursos propis i no necessiten suport psicològic per afrontar la situació. Pensa que quan et diagnostiquen un càncer és com si algú dóna un cop de puny a sobre de la taula a on tens un puzle de milers de peces petites i el desfà sencer.

Quin paper pot jugar l’entorn del malalt?
El més important és la predisposició a escoltar. A permetre que una persona s’enfonsi i tingui mals moments. Fins i tot que se li permeti perdre els papers en moments puntuals. Moltes vegades, el familiar, amb bona fe, pot tendir a la sobreprotecció o a minimitzar la malaltia.

Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment

Un terme mitjà?
Clar, perquè de vegades podem amplificar molt allò que li està passant o, al contrari, si el minimitzem, el pacient pot pensar que estem menyspreant la malaltia, que no és un refredat. Si no ho sabem fer, podem potenciar el dolor intern emocional que pateix la persona.

Sembla que és difícil ajudar des de fora…
Sempre dic que hem d’estar a disposició per escoltar, per parlar… I que els tempos per resoldre una situació els ha de marcar el malalt sabent que, de vegades, no tenen res a veure amb els temps que necessiten els acompanyants.

Tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors

Hi ha un abans i un després del càncer?
Jo tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors i d’altres que em comenten que no necessitaven patir aquesta situació per canviar.

Canvia la manera de pensar?
La diferència entre una persona que ha patit un càncer de la que no, és que la primera pren consciència que s’ha de morir. No vol dir que t’hagis de morir per la malaltia, sinó que, de sobte, ets conscient que la vida és finita. Te n’adones que ets vulnerable.

Com afecta l’actitud del pacient?
La psicologia positiva està molt bé, mirar des de la positivitat, però de vegades ha fet mal.

Des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari



Mal?
Sí, perquè qualsevol persona vol sortir-se del càncer, tingui una actitud positiva o la tingui negativa. Què succeeix? Que qui té l’actitud positiva facilita la feina als sanitaris, tolera millor els tractaments i efectes secundaris, té sensació de control… Però això no té evidència científica que faci que et recuperis abans. Crec que és posar molta pressió al pacient.

Pressió negativa…
Clar, perquè el pacient et pot dir: jo ja voldria però no em diguis que tingui una actitud positiva patint això. De vegades, des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari. Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment.

Com se superen les seqüeles?
El càncer té afectacions físiques que deixa seqüeles importants. En algunes pacients, per exemple les que pateixen càncer de mama, és molt profunda i va més enllà del mateix càncer. Pensa que tenim una simetria del cos; dues cames, dos braços, dues orelles i dos pits… I el pit té molt a veure amb la relació íntima amb la parella.

Com afecta?
Perdre un pit pot afectar la seguretat de la pacient, l’autoestima, la bellesa… En aquests casos, la reflexió que fan les pacients és: “sí, m’han curat el càncer, però la qualitat de vida que em queda…” S’ha de treballar més a fons la part psicològica.

Tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional

Al llarg dels teus 20 anys de suport a malalts, quina ha estat l’experiència més dura?
Vaig conèixer una noia de 16 anys. Tenia leucèmia. Va anar a visitar un avi a Holanda i, només tornar a casa, li van diagnosticar la malaltia. Ella va relacionar la visita a l’avi amb el fet de tenir el càncer. I no volia tornar-lo a visitar. Vam iniciar la teràpia fent un treball psicològic perquè deixés de vincular els dos fets. Va fer tractament i, ja curada del càncer després d’un temps, ella va tornar a agafar l’avió per visitar el seu avi. Era una Setmana Santa visita. En tornar, el juny, recau al càncer…

No tinc paraules…
La ingressen a un hospital de Barcelona i ella demana que jo la vagi a visitar. En aquell moment, jo estava embarassada del meu primer fill i era conscient que això era el final de la noia. Em sentia molt malament. Vaig retardar una mica la visita fins que un dia ja vaig demanar a la família que demanés permís a l’hospital per poder-la visitar. Quedo per anar un dissabte al matí i a les 7 del matí d’aquell dia em truquen per dir-me que ja havia mort. Encara tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional.

JMV

 


Borja Vizcarro12 Octubre, 2019
IMG_4076-e1570877709134-1280x1707.jpg

He de reconèixer que avui estic una mica més nerviós del normal. Avui entrevisto a David Marqués, guionista d’una de les pel·lícules més exitoses del cinema nacional, ‘Campeones‘. Fa tot el dia que estic en contacte amb ell per tal d’establir una hora per trobar-nos, paciència que li agrairé sempre. Jo mateix m’hauria enviat a pastar fang. Ens trobem a la plaça Corsini, al Mercat Central de Tarragona i em reconeix que Tarragona ha canviat, des de l’última vegada que la va visitar, en un festival de curtmetratges, fa més de 30 anys. Seiem a prendre un cafè i m’explica que ha suposat per ell el rodatge de la pel·lícula, el que costa fer una producció d’aquest tipus a Espanya. Em parla de normalitzar i no visibilitzar, que tots tenim discapacitats i que ens hauríem de mirar més en el mirall d’aquestes persones, que enveja com veuen la vida i el món que ens envolta. Entrevistem a David Marqués, que ens obre a una realitat desconeguda.

Marqués davant del Mercat

Com sorgeix la idea de ‘Campeones‘? Doncs la idea surt de llegir un article del País sobre un equip real d’un poble de València, de Burjassot. El Club Aderes, un equip format per persones discapacitades de bàsquet, que havien guanyat deu vegades el campionat d’Espanya. Tornant a l’article era una peça que tenia de tot. Tenia un punt molt emotiu, un punt de comèdia, estava molt ben escrit i sobretot les històries que explicava em van provocar totes aquestes sensacions. Vaig anar a veure’ls i a poder conèixer-los. Jo en aquell moment no tenia ni idea de bàsquet (rialles) ni de discapacitat intel·lectual, però em vaig trobar amb uns nois que tenien una visió de la vida súper optimista, divertida… de seguida vaig creure que en aquesta història hi havia una pel·lícula i vaig escriure el guió.

Quina va ser la resposta en aquell moment? Els primers a llegir el guió van ser l’entrenador de l’equip i el president de l’associació, perquè tenia clar que volia que fos una comèdia. Tenia claríssim que aquesta història havia de ser una comèdia, però fer una comèdia amb un tema tan sensible com aquest… Podies travessar la línia i que es pensés que ens estàvem rient d’ells, o quedar inclús per darrere, semblant que fos una història paternalista, aquell “ai pobrets“… I jo tampoc volia això. Total, se’l van llegir i em van dir que havia encertat de ple. “Això és el que no s’ha fet mai i és un gran tema”, em van assegurar, i aquest pas va ser el que em va encoratjar a fer la pel·lícula, fins que va arribar Javier Fesser.

Marqués i Fesser

Com va ser el procés de parlar amb Javier Fesser? Mira, van passar 5 anys des que vaig escriure el guió i es va fer la pel·lícula. Durant aquest temps vaig arribar a perdre els drets del guió, durant un període, fet que va complicar el projecte. Quan els vaig recuperar, torno a engegar el procés de poder fer la pel·lícula, anant a totes les productores, porta per porta. La gran majoria el van rebutjar o simplement ni se’l van llegir, fins que a una d’elles li va agradar el projecte. Em vaig reunir amb ells, anàvem a impulsar per fi la producció, volien inclús que fos jo el director… però em va trucar l’última productora a la qual havia enviat el guió, Pendelton de Luís Manso i Javier Fesser. Luís Manso em va dir “Aquesta pel·lícula és pel Javier. Ara estem preparant una altra cosa però és que crec que ha de ser per ell”. A les portes de firmar amb l’altra productora, em vaig reunir amb Pendelton i amb Fesser, un dels directors que sempre he admirat. Només en parlar amb ell vaig veure que tenia la mateixa visió de la història que tenia jo i em vaig plantejar el fet de deixar el guió a les seves mans, ja que estava segur que seria una pel·lícula amb molta més repercussió, pressupost i mitjans dels que podia disposar jo amb un altre projecte. El vaig deixar a les seves mans i no me’n penedeixo (riu).

I el procés de càsting? Els personatges s’assemblen als jugadors de l’equip ‘real’? Els personatges del guió original estan basats en els nois de l’equip de l’Aderes. El que sí que és cert que en el primer guió, la primera versió abans de realitzar el càsting, eren set jugadors. Quan es va fer el càsting, ja hi havia una selecció de 600 persones entre totes les associacions de Madrid. Llavors va començar la selecció, fins que van quedar deu persones. Va ser Javier qui va dir que no volia treure més gent i que volia aquests deu personatges. La qüestió és que el que vam fer va ser crear personatges nous en base, no només de la personalitat d’aquests nois de l’Aderes, sinó complementant-los amb els personatges que havíem trobat als càstings. Tres o quatre personatges estan pràcticament igual que al primer guió, amb aportacions dels actors, però el millor de tot és que és tot real, no ens hem inventat gairebé res. Les situacions i els diàlegs sí que són inventats, però aquesta manera de reaccionar dels actors, aquesta manera de veure el món i de dir les coses està molt basat en la realitat.

Escena de ‘Campeones’ a una platja canària

Creus que des de la societat tendim a donar-li l’esquena als problemes de salut mental? Mira en el meu cas particular, sí que és cert que tenim la barrera que ens posem nosaltres mateixos, jo mateix m’incloc. Jo no tenia cap mena de contacte amb persones amb discapacitat, però sí que és cert que tenia la barrera posada. Pensava, “val estan allí, però no em vull apropar-me a aquest món”. No vull dir la paraula ‘rebuig’, però sí que és aquella cosa que tractes d’evitar. Tot això existeix. Però clar, en el moment que els vaig conèixer, se’m van caure totes les barreres i tots els prejudicis i em vaig arribar a adonar del ‘gilipolles‘ que arribes a ser, quan li dónes l’esquena a coses que no coneixes. Descobreixes una manera de veure la vida que hauríem d’aprendre a tots els estrats de la societat.

Aquí a Tarragona vam ser pioners amb la iniciativa La Liga Genuine, són aquest tipus d’iniciatives les que ajuden a visibilitzar… Més que visibilitzar hem de normalitzar. Tots tenim discapacitats, no hi ha ningú que sigui perfecte. Digues-li enveja, ego, por… com vulguis, però tothom tenim alguna discapacitat que ens impedeix arribar a aquella felicitat plena que podem arribar a assolir a la vida. Ens anem carregant de problemes, mogudes… ens anem carregant el cap des de ben petits. Et vas tornant més aspre, ho veus tot de manera més negativa, i crec que si ens miréssim més en el mirall d’aquests nois, com viuen el dia a dia, que el viuen d’una manera que jo envejo. M’encantaria poder afrontar la vida com ho fan ells i et deixes de tonteries. En el moment que et rodeges d’ells i de les seves famílies, t’adones de les discapacitats pròpies que arribes a tenir.

Marqués amb alguns dels actors de ‘Campeones’

Com ha estat l’experiència de compartir rodatge amb ells? Un autèntic plaer. Al rodatge l’únic problema era que no eren actors professionals, però és un problema que et trobes sempre que treballes amb una persona que no té formació artística…

Però passa amb totes les persones que no són actors (Rialles) Sí, exacte! Un rodatge és una cosa súper complicada, però ells van respondre millor que la majoria d’actors. Els hi deies, anem a rodar aquesta escena i tot era festa i alegria (rialles). Digues-li això a un actor professional després de més de 10 hores de rodatge… (més rialles). Ells són súper professionals i tot era una festa. Però del que més orgullós em sento és de tot el que ha vingut després. El fet de poder viatjar amb ells per tota Espanya presentant la pel·lícula i veure com gaudien moltíssim de tot això.

I les nominacions als Goya ja devia ser… Sí i tant! Però torno a insistir, des del primer moment i des de l’estrena (somriu), ha estat tot una alegria contínua, no s’ha acabat encara! De fet la setmana passada vam estar recollint premis, vam estar amb tres dels nois; de fet avui estic aquí (rialles). La pel·lícula aquest estiu s’ha posat a tots els pobles d’Espanya. Cada festa de poble que veia, ‘Campeones‘ estava anunciada. Hem estat a tot arreu, els nois porten una agenda brutal, segueix sent un no parar. Per això dic, la pel·lícula ha estat una alegria contínua, i els Goya, doncs una més! Per ells els hi és igual que els hi donin un Goya o una ampolleta d’aigua a cadascun (més rialles), els hi és igual que no els hi donin res. Tal com se’ls veu a la pel·lícula, són a la vida real.

I en l’àmbit personal, què suposa haver guanyat un Goya, t’imaginaves que aquesta història podia guanyar-lo? Jo crec que mai et planteges guanyar un Goya, prou difícil és arribar a fer una pel·lícula (somriu). Suposa un esforç immens arribar a fer-la, llavors en l’últim que penses quan estàs fent-la és en guanyar premis, el que vols és acabar-la de la millor manera possible, i després a veure què passa. Hem tingut la sort que tot el que ha passat ha estat meravellós, sent una de les pel·lícules que ha recaptat més a la història del cinema espanyol, que ens han donat un munt de premis… Però aquestes coses, quan estàs rodant, no les penses. Si no seria una professió de frustrats i el que intento és que es faci la pel·lícula de la millor manera possible.

Marqués amb el Goya

Com està la indústria del cinema nacional? Doncs com totes les indústries… molt complicada. Molt difícil, però és que no hi ha res fàcil avui en dia! (rialles). Si fos fàcil, tothom faria pel·lícules cada any en aquest país. Mira’m a mi mateix, fa 5 anys que no dirigeixo cap pel·lícula i en tinc ganes. Però és complicat. Tinc alguns projectes, però porta molt temps el fet de realitzar una producció.

Finançament o temps? (Rialles) Tot, tot! Són molts factors. Moltes potes d’una taula gegant que si falla alguna, la resta cauen a terra. Posar totes les parts d’acord és molt complicat.

Què li diries a les persones que no han vist ‘Campeones‘ perquè s’animin a veure-la? Em sembla molt malament que encara hi hagi gent que no l’hagi vist… (rialles). Sobretot que s’animin a veure-la per passar una estona molt divertida. Si no que li preguntin a algun dels més de tres milions d’espectadors que l’han vist al cine (bromeja). Que s’animin que segur que els hi agrada.


RICARD CHECA11 Octubre, 2019
estela1-1280x960.jpg

Per ser policia primer s’haurà de ser bona persona. Aquesta no és una frase proferida per un intel·lectual o catedràtic. És la convicció del comissari en cap de la Regió Policial del Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra, el lleidatà Josep Maria Estela.

Moment de l’entrevista a Josep Ma. Estela

La seva altura i el físic sovint actuen com a un veritable escut. És un home poc donat a les parafernàlies i a l’exotisme mediàtic. Sap que el temps és or i intenta no perdre’l amb futileses incoherents i inconseqüents. És diplomàtic i alhora força educat i transparent. Té les idees clares tant en l’àmbit personal com professional. Als seus 49 anys, aquest llicenciat en Dret natural d’Alcarràs, és un enamorat de la seva professió.

Estela ens rep al seu despatx a la tercera planta de la Comissaria dels Mossos d’Esquadra a Camp Clar. Un despatx força lluminós, però amb una decoració senzilla i minimalista. Els reconeixements i guardons més ‘sentits’ ocupen un espai destacat en els prestatges d’un dels armaris.

Josep Ma. Estela és comissari dels Mossos a Tgna

És un home que sap navegar amb mestria entre l’informal i el protocol·lari. Ens ofereix un cafè i es fa el nus de la corbata. Sense cap tabú ens explica episodis de la seva infantesa i adolescència. Ser policia no era el seu principal (principal) somni, però era una possibilitat que li anava seduint, sobretot perquè anava coincidint amb mossos (de la primera promoció) que freqüentaven el gimnàs, el bar del poble…

Als 25 anys, va arribar el moment de prendre la decisió d’estudiar per convertir-se en mosso d’esquadra. Tot just, començava el desplegament de la policia catalana. Era l’any 1994. Josep Maria Estela va decidir abraçar l’oportunitat i formar part del “projecte engrescador”.

Diu que hem passat de mirar els WhatsApp a enviar missatges, convertint-nos en un perill en la carretera

La vocació i el servei públic li motivaven molt més que l’uniforme. Estela és d’aquells que entenen que per ser un bon policia, primer s’haurà de ser bona persona. Els veritables policies són aquells que a banda de fer justícia a la professionalitat, s’esforcen per conèixer el cos i s’encarreguen d’omplir la ‘motxilla’ d’experiència, coneixements, formació permanent i que adopti els valors d’una policia moderna.

Porta la carmanyola a la feina
Seguint l’exemple de Pep Guardiola, el màxim responsable dels Mossos a Tarragona sol matinar. Continua vivint a Lleida. Abans d’emprendre el seu viatge diari a Tarragona, on sol arribar cap a dos quarts de 9, esmorza i prepara la ‘fiambrera’ (tal i com es diu a Lleida). Aprofita el viatge per “pensar i donar tombs a les coses que tinc pendent”.

Un cop a la comissaria despatxa amb la resta de comandaments, supervisa els principals indicadors sobre els paràmetres de seguretat i intenta reunir-se sovint amb els representants dels diferents sectors de la societat tarragonina. “No faria bé la meva feina si quedés tot el dia tancat al despatx”, diu Estela, qui té sota el seu comandament 1.300 mossos.

La vocació i el servei públic li motivaven molt més que l’uniforme

Diu que els seus galons no el fan diferent dels seus companys, a qui qualifica “d’herois”, ja que s’hi juguen la seva integritat física i fins i tot la seva vida. “Alguns – comenta – han arriscat la seva vida durant els patrullaments”. D’acord amb el nostre entrevistat, el nivell d’implicació personal és, en molts casos, superior a allò que se’ls demana i això no es reconeix mai”.

Josep Maria Estela sol mirar als ulls del seu interlocutor mentre parla. És un home a qui agrada la transparència i la lleialtat. Sap que el rigor i la credibilitat impliquen fer autocrítica. I la fa sense cap mena de complexos.

Creu que es podria potenciar encara més la relació dels Mossos amb les policies locals. “Encara hi ha molt de camí per recórrer”, remarca el comissari, favorable a la creació d’una llei que parli del sistema de policia de Catalunya i de com “ens hem de relacionar, col·laborar i cooperar amb les policies locals”.

A Estela li agrada desmitificar tabús. Per això tira a terra les insinuacions de l’existència d’una relació contorbada amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional qui desenvolupen les seves competències a Catalunya amb “un alt nivell de qualitat i professionalitat”. És explícit: “més enllà de les simpaties o idees personals hi ha molta bona relació”.

De tant en tant, Estela ajusta les ulleres com si volgués transmetre el seu missatge a través de la mirada. Quan li fem preguntes menys ‘simpàtiques’ no perd el somriure ni s’atabala. No fuig dels temes polítics, tot i que entén que no és la millor persona ni la més adequada per contestar-les. No per por, sinó que s’ha d’evitar missatges que poden ser mal interpretats. “Som policies i hem d’estar al servei de la llei i lluitar pel benestar i la seguretat dels ciutadans. Hem de mantenir la neutralitat”. Estela entén que els Mossos no viuen el seu pitjor moment pel que fa a efectius, tot i que sempre fan falta més. A l’estiu vinent està previst que hi hagi més reforços policials. Li parlem de l’operació toga i de la seva necessitat. Ell reconeix que va haver-hi una “sèrie de circumstàncies” que va obligar a activar la vigilància policial als jutjats.

Està convençut que hi haurà un moment que no caldrà mantenir aquest servei perquè imperarà el seny, el sentit comú i la normalitat. De totes maneres, “hem fet el servei que ens van demanar i vam mantenir el nostre servei en quotes altes. Quan revoqui aquest ordre, podem desviar aquests agents a altres serveis i a la seguretat i benestar dels ciutadans”.

La solució efectiva (del top-manta) no depèn de jugar al gat i a la rata ni desplaçar el problema d’un carrer a l’altre. Ens podem fer mal si no s’actua amb rigor i sentit de la responsabilitat

El comissari Estela segueix parlant amb tota normalitat i no evita cap pregunta per més incòmoda que pugui semblar. Li preguntem sobre l’estat de la (in)seguretat a Tarragona i la resposta és clara: “Hem aconseguit fer molta prevenció perquè no hi hagués casos de violència extrema i situacions realment greus. Ha estat un bon estiu”. És evident que “no podem evitar les baralles i algunes agressions en les zones d’oci nocturn, però hem fet molta prevenció”, insisteix. Però Estela també és crític amb situacions que depenen més de l’acció i voluntat polítiques que de l’actuació policial. A títol d’exemple ha esmentat el fenomen dels top manta. Considera que la solució efectiva no depèn de jugar al gat i a la rata ni desplaçar el problema d’un carrer a l’altre. Adverteix que “ens podem fer mal” si no s’actua amb rigor i sentit de la responsabilitat.

Entén que cal la implicació del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats, ja que és imprescindible “definir clarament” com i quan es pot ocupar la via pública i quines són les competències de cada un dels cossos policials. Estela és taxatiu: “No podem continuar així. Hi ha el perill de fer-nos mal”. Però un dels aspectes que (pre)ocupa el responsable policial són els accidents de trànsit, ja que considera que socialment “s’ha normalitzat massa” aquest tipus d’accidentalitat.

Per a Josep Maria Estela és imperatiu prendre mesures efectives per evitar que la gent es mati en la carretera. “De vegades em pregunto: – confessa el comissari amb un semblant preocupat – donem importància real a la vida humana?”

No fuig dels temes polítics, tot i que entén que no és la millor persona ni la més adequada per contestar-les

El nostre interlocutor tem que s’estigui abusant de la paraula accident per justificar la imprudència humana. Diu que quan hi ha excés d’alcohol o de velocitat o de distraccions al volant no es pot parlar d’accident. El responsable policial diu que hem passat de mirar els WhatsApp a enviar missatges, convertint-nos en un perill en la carretera. Per aquesta raó demana una resposta penal més dura, ja que “no estem davant d’un accident sinó d’una responsabilitat del conductor”.

El telèfon sona però el comissari no interromp l’entrevista. Seguim la conversa i un dels assumptes que abordem és l’agressió sexual que va patir una periodista a Vilafranca per part d’un Mosso d’Esquadra. Estela mentre intenta evitar pronunciar-se sobre casos aïllats, diu que la resposta de rebuig per part de les administracions judicials i policials, de la societat i de la política contra els abusos sexuals “ajuden molt”. “Estic molt orgullós que la societat hagi declarat la guerra a aquesta plaga”, comenta el comissari, tot dient que “la nostra resposta ha de ser tolerància zero i si l’agressor és un policia la resposta encara ha de ser més contundent, però hem de ser racionals, respectant la presumpció d’innocència i saber primer que va passar”.

Se sent orgullós de pertànyer a una “policia moderna” que és una de les institucions més ben valorades de Catalunya

Tot i recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra està format per homes i dones que es poden equivocar, Estela fa una defensa acèrrima dels policies perquè una majoria aclaparadora porta una motxilla carregada d’experiència, coneixements i valors que representen el cos: servei públic, honestedat, implicació, professionalitat i compromís. De fet, no amaga que se sent orgullós de pertànyer a una “policia moderna” que és una de les institucions més ben valorades de Catalunya.
Josep Maria Estela fa 25 anys que forma part dels Mossos. Va estar destinat a 6 de les 9 regions policials. Això, òbviament, dóna un bagatge i una visió àmplia de la seguretat a nivell nacional, ja que ha pogut “gestionar recursos, liderar persones i treballar per consolidar objectius.

El cap policial és un home a qui agrada l’ordre i la disciplina, però insisteix en la necessitat d’apropar els Mossos “encara més” als ciutadans. Defensa la tesi que els policies han de tenir sentiments i de ser bones persones. Un policia sense sentiments – assegura – és un monstre. Li fem algunes preguntes d’índole més personal, oblidant per moments que porta un uniforme amb galons. Ell es deixa portar i no amaga que “és una persona feliç”. Aquesta felicitat la busca en “la senzillesa de les coses”, com pot ser “escoltar un ocell, caminant entre un camp de fruiters, passejant en bici o gaudint de la família”. Potser resulta difícil veure que un home (policia) de 90 quilos i un metre noranta emocionar-se. Doncs, sí. Ell confessa que s’emociona més del que li agradaria. “Sí, sí, de tant en tant se m’escapen les llàgrimes”. No es considera un romàntic, però sí sensible.

S’esforça per ser un més del seu equip, ja que està rodejat de grans professionals amb una gran capacitat tècnica

Diu que li costa moltíssim abstreure’s dels problemes de la feina i li agradaria cercar algunes estratègies per ‘blindar’ el seu cap, evitant així portar els problemes de la feina a casa . “No sé fer un ‘kit kat'”. Però clar, això no depèn de l’ésser humà. Es diu empatia i responsabilitat. Josep Maria Estela intenta no centrar el discurs en la seva persona i evita parla de les seves virtuts, tot i que reconeix que s’esforça per ser un més del seu equip, ja que està rodejat de grans professionals amb una gran capacitat tècnica.

Josep Maria Estela, qui se sent molt còmode i a gust a Tarragona, assegura que és una persona a qui li agrada la transparència, el respecte i la senzillesa.

La nostra conversa termina quan el comissari confessa que està orgullós de capitanejar un equip de més de 1.300 homes i dones, els quals estan compromesos en millorar el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans. Recorda que malgrat portar uniforme, els Mossos són persones i tenen sentiments…

De fet, entén que les persones i la seva seguretat han d’estar per damunt de les xifres i les estadístiques.

 


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
Joan_martinez-oltra-e1570434271469-1280x1230.jpg

Avui no són notícia, però els vaixells pesquers que operen a Somàlia continuen sent atacats pels pirates. Tampoc no és notícia la feina dels cossos de seguretat que custodien els tripulants i els equipaments dels vaixells que operen en aquella zona. Un d’aquests agents de seguretat és en Joan Carles Oltra. Té 50 anys i ha treballat com a agent de seguretat privada dins els vaixells. Ell venia del món militar i l’any 2009 va decidir embarcar-se en una aventura: entrar en una de les empreses anomenades “contratistes”: vigilants privats que garanteixen seguretat a llocs de conflicte. Va ser en l’època en què tots els mitjans de comunicació parlaven del segrest de 37 persones del vaixell Alakrana.

Amb l’Alakrana va començar tot?
Sí. Amb el ressò informatiu que aquell segrest va tenir, l’estat va modificar la llei de seguretat privada per facilitar l’obtenció de llicència per fer servir armament de guerra als membres de seguretat privada i poder treballar, de forma segura, en zones de conflicte. I jo m’hi vaig embarcar en aquella aventura.

Una decisió arriscada…
És una experiència singular i, alhora, molt perillosa, és veritat. Però vaig pensar que era un bon moment a la meva vida, tot i que després, en arribar, vaig comprovar que la feina era molt més dura del que em pensava.

Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins

Per què?
Pensa que nosaltres no érem un contingent militar, a on van 50 o 100 persones per afrontar un atac. La nostra missió era evitar el segrest dels vaixells, en una zona en constant conflicte, al voltant de Somàlia, amb quatre o cinc membres de seguretat! Una xifra molt minsa donada la quantitat i la violència de cada atac que vam patir.

En quantes operacions has participat?
Unes catorze. Cada missió suposa estar dins un vaixell quatre o cinc mesos en alta mar sense tocar terra. Una o dues setmanes de descans i tornem a una altra missió.

Què volen els pirates?
Els pirates poden robar els diners, mòbils, coses de valor, el peix, però el que realment volen és segrestar el vaixell per demanar rescat. Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins.

Com és un atac?
Solen venir quatre o cinc llanxes ràpides amb catorze o quinze pirates a cadascuna. Tots amb el seu Kalashnikov, granades RPG 4… Tot armament pesant i de guerra. Venen per la popa, per la proa, per babord, per estribord… Tots alhora disparant… Ens han atacat centenars de vegades.

Quin ha estat el pitjor?
El pitjor atac que he viscut va succeir al vaixell tonyinaire Albacán. Van impactar el vaixell amb granades. No van matar ningú, però vam haver de tornar a port per les destrosses importants que van provocar.

Si els pirates accedeixen al vaixell, hi ha algun espai segur per a la tripulació?
Als vaixells hi ha una zona de seguretat al costat de la sala de màquines on la tripulació queda totalment tancada per si els pirates arriben a assaltar el vaixell. Allà no hi poden entrar: és un búnquer. Podrien entrar si llencen alguna granada contra la porta, però ells no volen trencar el vaixell sinó segrestar els tripulants.

Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores

La tensió, pel que detecto, és 24 hores al dia…
És una doble tensió. Si bé la preparació física és molt important –nosaltres entrenem cada dia, per normativa, en aspectes de força, defensa personal i tàctiques de combat-, és més definitòria la resistència mental. Pensa que portem a sobre material –entre fusell, armilles, casc…- que pesa uns 40 kilograms, però ens hem de moure com si no portéssim res. Si no, no som efectius. Això requereix preparació física constant. Però el més important és la part psicològica.

Hi ha moltes crisis psicològiques?
Podem entrar en situacions de crisis d’ansietat i de pànic. Hem de disposar d’una ment plana per actuar amb calma en situacions de risc, per protegir les persones i propietats que depenen de nosaltres. He tingut companys militars que han estat en zones de guerra però quan han participat en les nostres missions s’han ensorrat. Han patit una crisi de pànic i no entenien com amb tan poca gent poguéssim repel·lir aquests atacs ferotges. En alguns casos hem hagut de portar alguns companys a port perquè no aguantaven la pressió.

Quins vaixells heu defensat?
Tonyinaires, mercants, petrolers… Quan són mercants o petrolers, els acompanyem de passada per la zona fins hi arriben al mar roig, i quan passen el Mediterrani ja s’acaba la feina. També hem acompanyat els vaixells que instal·len la fibra òptica al voltant de la costa. Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores. Això provoca que estiguin més temps exposats.

El dia a dia amb els companys és…
Duríssim. Estem sempre en espera, vigilant. Pendents de quan ens ataquen. Si ataquen quan bufa el monsó, amb un vaixell en constant moviment, tot és més complicat. Jo he arribat a estar a la coberta del vaixell vigilant cordat amb una corda per no caure al mar. Aquesta manera de treballar provoca tensions contínues entre nosaltres.

Tots aplegats en una cabina petita. Dorms poc i malament: dues o tres hores. Has de tenir l’armament quasi a sobre, preparat per un atac, on cada segon hi compta. Són moltes hores, dies i setmanes sense descans. Convivint amb el risc. Això provoca friccions. A més, patim la nostra pressió personal. No volem que ens matin, i sabem que els pirates tenen una norma: matar els cristians i els membres de seguretat. Però no de qualsevol manera, sinó amb matxet. Tallant-nos el cap.

Veig que no només hi ha diners, sinó que la religió també hi juga…
Pensa que els “senyors de la guerra” que operen en aquells territoris són islamistes radicals, pro al-qaeda, pro estat islàmic… Contaminen els pirates i els obliguen a actuar d’aquesta manera. De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens. Hi ha molta por a la zona i, sobretot, molta gana. Jo he sentit por, però barrejada amb llàstima. Aquests nois joves de pobles de la costa de Somàlia que són agafats per milícies dels “senyors de la guerra” que els hi obliguen a treballar per a ells sota amenaça de mort, a ells i a les seves famílies.

De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens

Has matat algú?
He disparat moltes vegades a pirates que ens assetjaven per defensar la tripulació.

Però has matat algú?
He disparat… No sóc conscient de cap.

Hi tornaries?
Ja no puc, encara que volgués. Una lesió provocada a conseqüència d’una de les missions m’ha deixat impossibilitat per tornar a fer aquesta feina. Però estic content. Crec que el destí m’ha salvat la vida. No és un bon lloc per treballar. Estàs a deu mil quilòmetres de la família durant mesos; t’hi jugues la vida cada dia; tensions internes… No és una bona vida, francament. Tinc la sort que ho puc comptar, però no hi tornaria.

JMV

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter