Arxius de ENTREVISTES | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Febrer, 2019
sergi-casdo-1280x720.jpg

Tenir un fill era un dels somnis de la Mar Cirera i d’en Sergi Casado. Després d’estudiar els pros i els contres, van decidir crear una família a través de la gestació subrogada. Actualment, i des de fa gairebé un mes, es troben a Kíev (Ucraïna), on va néixer el seu fill Nil. Ara mateix, els dos periodistas tarragonins tenen problemes burocràtics i diplomàtics per tornar a Catalunya. Ucraïna considera que el bebè és espanyol, mentre que la desídia del ministeri d’Afers Exteriors eternitza el problema. La Fiscalia ucraïnesa té oberta una investigació per possible tràfic internacional de menors. 

Els dos periodistes han optat per la gestació subrogada

Fa un mes vau marxar a Ucraïna per trobar-vos amb el vostre fill. La situació s’ha anat complicant…
Nosaltres vam arribar a Kíev el dia 23 de gener perquè el nostre fill va néixer abans d’hora. La nostra previsió era estar-hi dos mesos.

Què ha passat?
Ningú no s’ho imaginava que viuríem el que estem vivint: en menys d’una setmana el govern espanyol va canviar de criteri tres vegades i ara mateix no sabem el que hem de fer. Ens sentim completament abandonats.

I això?
Abans, per fer el passaport al nostre fill, n’hi havia prou amb una prova de l’ADN. Ara resulta que no. Han canviat les normes. Ara mateix sentim molta impotència perquè no sabem què hem de fer. Ningú no ens ha donat cap solució i restem a l’espera per poder inscriure el nostre fill al Registre Civil i poder tornar a casa.

La Mar, el Sergi i el petit Nil

Hi ha molts espanyols en la vostra situació?
A Kiev, ara mateix, hi ha unes 40 famílies procedents de diferents indrets de l’estat espanyol. Cada una d’elles presenta una situació particular. Nosaltres, fa un mes que hi som però hi ha qui en porti dos amb les derivades que això pot suposar.


Hi ha gent que està malalta i necessita medicació, que veu com si li complica la seva situació laboral i hi ha altres que tenen el visat a punt de caducar. Tot això genera un clima d’estrès i ansietat, al que hem d’afegir la manca de solucions per part del govern espanyol. Estem vivint una situació de raresa, incertesa i indefensió.

Què espereu del govern espanyol?
Les famílies que ens trobem a Kíev demanem a la ministra de Justícia una solució clara i ràpida. Que ens diguin que hem de fer per poder tornar a casa amb els nostres fills. Més enllà de la situació personal dels que estem vivint, algunes d’elles són força complexes – volem que prevalguin els drets dels menors.

 


RICARD CHECA17 Febrer, 2019
manuel-Carasol_.jpg

El Dr. Manuel Carasol, metge de família i membre del Sindicat de Metges de Catalunya, en una entrevista al nostre digital explica la situació que viuen els facultatius que es dediquen a l’atenció primària i que pateixen una brutal pressió.

Manuel Carasol, membre del Sindicat Metge de Catalunya

En què consisteix la proposta de vaga prevista per la primera setmana de febrer?
És una continuació de la que es va fer al febrer al novembre.

No ho entenc…
Es va acordar un conveni per millorar les condicions laborals dels metges de la primària de l’ICS, però els de la concertada no vam arribar a cap acord. Ha passat pràcticament dos mesos i per part del CAT SALUT i de les patronals no hi ha hagut cap apropament ni voluntat de diàleg. A nosaltres no ens queda cap altre remei que seguir amb les mobilitzacions.

Doncs, la ‘guerra’ és exclusivament dels metges de la Medicina concertada…
Exacte.

I què reclameu? El mateix que els de la pública?
Hi ha algun matís, però és practicament el mateix.

I per què no heu demanat durant l’anterior vaga?
Metges de Catalunya tenia una representacio minoritària en la mesa on es negociava el conveni Siscat. Ningú no té interès en introduir les nostres reivindicacions particulars en un conveni que engloba tots els col·lectius sanitaris.

Quins són les exigències?
Són principalment millores de les condicions laborals que repercutiran en una millor servei al pacient. Ens referim sobretot a les càrregues i a la qualitat assistencial.

Pot concretar…?
La nostra jornada laboral hauria de ser 70% dedicat a l’assistència i el 30% a la formació. Avui dia, dediquem el 100% a l’assistència. Tenim agendes ‘apretades’, no disposem de temps per a formar-nos ni per fer investigació. Per conveni tenim 20 hores de formació a l’any, el que és manifestament insuficient.

Estem parlant de poder participar en congressos internacionals?
No. Això ho fem fora de la nostra jornada laboral. A vegades, agafem dies de vacances o de lliure disposició per poder assistir. Les 20 hores són les que ens donen per participar en cursos de formació que, normalment, és l’empresa que ofereix. Els metges de la salut pública es regeixen per un altre conveni, on es contemplen més hores de formació.

M’està dient que hi ha metges de primera i de segona?
A l’atenció primària, hi ha una medicina pública que va a una velocitat i després hi ha la concertada que va molt més lenta. Les condicions laborals que tenim són diferents. Els metges de capçalera de la concertada tenim una pressió brutal.

I això?
Ells tenen unes agendes amb 23 visites diàries i 5 administratives. Nosaltres, tenim entre 35 i 40 visites presencials i entre 12 i 15 administratives. O sigui, unes 50 o 55 visites al dia. Això és insuportable.


Un metge de l’ICS disposa de 12 minuts per visitar un pacient i nosaltres, el de la concertada, 7. D’aquesta manera no donem un bon servei al malalt. Ara mateix, hi ha una sanitat de primera i una de segona.

I pacients?
Si un malalt té la mala sort de viure en una zona en què la salut és gestionada per un proveïdor concertat, trobarà més llistes d’espera i més dificultats en accedir a les consultes i no tenen el mateix temps de visita que en la pública. Per tant, hi ha pacients de primera i de segona.

Vostè és metge a la Xarxa Santa Tecla. Com funciona?
A Santa Tecla hi manca voluntat per donar resposta a les nostres reivindicacions. Calen més recursos. En el cas de la primària és fàcil d’entendre: són metges, infermeres, auxiliars i dotació per mantenir els consultoris quan aquests no són dels ajuntaments. Això són faves comptades. Com pot haver-hi ara dèficit en la primària quan mai no havia passat? Perquè la primària entri en nombres negatius significa que alguna cosa s’està fent  malament.

Què vol dir?
Que els recursos que arriben a l’atenció primària no són suficients. Moltes ocasions hem demanat informació al Departament de Salut per saber com es gestionen els recursos destinats a entitats concertades com la Xarxa de Santa Tecla o Sagessa,  perquè ara per ara és una incògnita. Només sabem que estem molt pitjor que fa 6 o 7 anys.

Carasol explica que els metges pateixen molta pressió

Però hi ha auditories…
El comitè d’empresa i els assessors laborals estan atents. Les auditories ja se sap que segons qui les fa, expressen tot el que volen expressar.

És conscient que hi haurà ciutadans que no entenen que convoqueu aquesta vaga. Diran que només penseu en els diners i en vosaltres…
No reivindiquem una millora dels sous. No demanem més diners. Des del 2008 que tenim el sou congelat. Només demanem que ens tornin allò que ens van treure. Ens van treure les hores extres i el 5% de tots els conceptes de la nòmina. En contrapartida als treballadors públics els hi tornen. I diuen que nosaltres no tenim aquest dret. Per a algunes coses som públics i per altres concertats.

Creu que s’està fent negoci amb vosaltres?
On estan els diners de les retallades? Només sabem que ens han retallat els sous però no sabem que van fer amb els diners. No tinc constància que s’hagi fet inversions. Estem en pitjors condicions que fa 10 anys.

Continuo sense entendre perquè no feu un front comú amb la resta de sindicats…
S’ha intentat quan s’estava negociant el conveni Siscat. Pensàvem que hi havia una sèrie de línies vermelles que hauríem de respectar tots, però els sindicats de classe (UGT i CCOO), sempre troben motius per signar un conveni sense tenir en compte les nostres reivindicacions. És un problema que s’arrossega des de fa anys. Sempre hem d’anar separats pel tipus de reclamacions que són molt especifiques dels metges perquè formen part del nostre dia a dia, com potser el cas de les guàrdies, de la durada de les visites… Els altres sindicats no les entenen.

Però sou molt poc representatius…
És cert que atenció primària el 80% és ICS i el 20% és concertada. En la primària no som majoritaris, però en els hospitals sí.

 


RICARD CHECA12 Febrer, 2019
javier-hernandez-1280x960.jpg

És un home discret, sensible i els que el coneixen professionalment asseguren que és un excel·lent jurista i un acèrrim defensor de les lleis. Entén que els detinguts i acusats tenen drets inviolables. A Javier Hernández li agrada la música clàssica. De fet, ella forma part de la seva vida. És un estudiós del dret i una persona que es dedica de cos i ànima a la seva professió. Tot i que és president de l’Audiència Provincial evita l’excessiva exposició pública i mediàtica. No li agraden els jutges estrella, els quals aprofiten els judicis mediàtics per treure’n profit personal o professional. En aquesta entrevista, Javier Hernández és transparent i opta per compartir amb els nostres lectors la seva part més humana.

Moment de l’entrevista al president de l’Audiència

Com està la justícia?
No podem obviar que la imatge que es projecta és dolenta i que vivim en un moment força crític. Però també cal dir que, sovint, la imatge projectada no representa ni la realitat ni la veritat absoluta. És una percepció. És cert que la societat té motius per percebre una situació de crisi i això afecta, evidentment, la legitimitat i la confiança de la justícia. Si la societat no confia, el valor de la nostra legitimitat es redueix.

La ciutadania no hi confia?
El nostre model de justícia és eficaç, amb un important nivell de qualitat i protegeix els drets i les llibertats fonamentals. El grau d’independència dels jutges i magistrats és alt. Aquesta és la realitat. S’ha projectat una imatge que és fruit d’un intent groller de manipulació per part de la política –amb la p minúscula, que és la pitjor política– contra la justícia que no necessàriament és poder judicial.

És possible separar el poder judicial de l’administració de la justícia? Està polititzada la justícia?
No hem d’oblidar que la política es tradueix en opcions de valors, de transformacions i el discurs polític, com a eix configurador de la nostra realitat social, està present en la justícia. No som un organisme social al marge de la societat. Integrem un engranatge institucional dins la societat.

La política és un component que determina la realitat social, la llei té una connotació política i els jutges som cridats a interpretar la llei. Inevitablement, en la interpretació de la llei, els jutges utilitzen elements polititzats intel·lectualment, utilitzem opcions de valors. La política ho és tot. Els jutges no som eunucs polítics.

El jutge fa política de partit?
No, i no ho pot fer. I si ho fa, és un incompliment del seu deure professional. El jutge fa política pública? És clar que sí. En el cas de les clàusules del sòl abusives el jutge està fent política pública de distribució. Quan reconeix el dret a una prestació pública, està fent política, però no política partidària. Analitzem els drets segons els nostres valors i software personal. El jutge té una càrrega d’interpretació. Avui dia, és molt, molt difícil ser jutge.

Quins són els límits d’un jutge?
No hauríem d’actuar amb prejudicis. Estem obligats a no prejutjar. Ens hem de deixar convèncer amb arguments. Hem de rebre l’al·legació de les parts, respectar i afavorir el debat contradictori. Després hem de reflexionar abans de decidir.

Quin és el pitjor prejudici?
La no obertura de ment. No pots jutjar si no saps escoltar l’argumentació de les parts.

Quines són les qualitats que ha de tenir, avui dia, un jutge?
Fa 30 anys que em dedico a aquest ofici i ara, per cada dia que passa, veig enormes dificultats per ser un bon jutge. Però ha de tenir, essencialment, capacitat d’escoltar, ha de respectar les regles del procés i ser capaç de crear condicions comunicatives. Ha de poder organitzar els drets de la defensa i de contradicció que estudia el Dret i que accepta la fal·libilitat, tenir un punt de mala consciència, ganes de millorar i intentar traslladar una sensació de correcció normativa a l’hora de decidir i també d’equitat. Ha de tenir compassió, esforç d’individualització i procurar que cada sentència sigui un acte renovat. Cada cas és un cas.

Javier Hernández fa 30 anys que és jutge

Ajuda a la imatge de la justícia parlar de jutges conservadors i progressistes?
No. L’origen no ideològic dels jutges és objecte de control, escrutini i avaluació social. Tinc la sensació que al nostre país se simplifiquen molt els conceptes. No sé què significa ser jutge conservador o progressista. Dels anomenats jutges progressistes en conec alguns que tenen visions inaudites i restrictives d’alguns drets i jutges conservadors que són tot el contrari. Jo els distingiria com a autoritaris i no autoritaris. No podem estar tan preocupats amb la taxonomia, la classificació de les coses. Des de dins ens costa classificar. M’importa molt poc que un jutge sigui conservador o progressista, em preocupa molt més que sigui un gran professional. Un gran jutge és sempre lliure.

Vostè ho és?
Ho intento, però no sé si sóc un gran jutge. Faig esforços per seguir en el camí de l’excel·lència.

Vostè és conegut com a excessivament garantista dels drets dels detinguts o processats.
No pot ser d’una altra manera. Els drets d’una persona acusada són els d’una persona innocent i un jutge està obligat a defensar la presumpció d’innocència. He condemnat molta gent a la privació de la llibertat, però he lluitat sempre per respectar els seus drets. És una garantia d’encert en les meves decisions. Si m’equivoco, les conseqüències són gravíssimes, per tant el protocol per evitar l’equivocació ha de ser escrupolós. Els acusats també tenen drets, no ho podem oblidar.

S’ha equivocat molt?
Espero que no. Mai no he signat cap sentència conscient que m’estic equivocant. N’he signat moltes amb la convicció que segurament l’acusat ha comès el delicte però l’he absolt perquè no estic segur el 100%. He intentat no condemnar mai un innocent. Les conseqüències d’una errada són tremendes.

Ha perdut la son a l’hora de redactar alguna sentència?
He de confessar que dormo poc. Treballo molt a la nit. Redactar una sentència és una tasca difícil, de molta responsabilitat i, per tant, necessita un espai de molta concentració. I això ho trobo a la nit. Algunes decisions m’han amoïnat fins a trobar la solució jurídica adient i fàcticament acreditada. Algunes m’han suposat veritables esforços, reflexió, reconstrucció de l’argument…

Com s’ho fa, vivint a Tarragona i sent el màxim responsable de la judicatura, per continuar gaudint del respecte de molta gent i de les institucions?
He intentat ser un jutge discret. Alguns col·legues vinculen la seva funció a un cert protagonisme social o al moment mediàtic. Jo he intentat fugir de tot això.

El jutge entén que la relació amb la premsa ha de ser respectuosa

Però tampoc no s’amaga…
No. Però no he estat un jutge extravagant ni massa integrat en el cercle del poder local o de la representativitat social i econòmica. He volgut mantenir-me’n al marge. Com a president de l’Audiència Provincial he intentat tenir una representació no excessiva, de poca exhibició i molta prudència.

De vegades ploro
Qui és Javier Hernández?
Una persona que fa de jutge i que intenta ser fidel a alguns valors. És més important el valor de la vida que la vida.

Uf… vostè és un romàntic…
Sí i molt emotiu. Sóc massa sentimental. Soc d’aquelles persones que s’emociona i plora amb una pel·lícula.

Encara plora?
Sí, de vegades per fora. No crec que sigui dolent plorar.

Vostè és d’aquells que es capfica molt?
Quina pregunta!!! Les coses m’afecten massa i de vegades no puc evitar-les, perquè no depenen de mi. En algunes ocasions arrossego culpes de les quals no en soc responsable.

És una persona tímida?
Una mica. Depèn del context i de les circumstàncies.

Hernández treballa moltes hores

Li agrada la solitud?
De vegades sí.

És empàtic?
Ho intento. És una virtut judicial, però és difícil.

Estem al seu despatx sentint música clàssica, aquella que ens aporta serenor...
Clàssica i jazz són les meves predilectes.

És un home sensible?
Sóc molt sentimental, és un dels meus defectes. Soc una persona emotiva i això planteja un problema interessant: el tractament de l’emoció en la decisió judicial.

Si no fos jutge, quina professió hauria triat?
No ho sé. Vaig estudiar amb la voluntat de ser jutge.

És un enamorat de la seva feina…
Sí, moltíssim. És un privilegi treballar en allò que ens dona sentit a la vida, per això em fa molt de mal, m’entristeix, quan tenim una situació de crisi. A mi m’afecta molt. Em produeix una tristor terrible el que està passant…

Javier Hernández evita els flashos mediàtics

La constitució, la referència
Arran del procés independentista, hi ha jutges que diuen que és molt difícil treballar a Catalunya. A Tarragona hi ha la mateixa sensació?
Per tarannà, per història, per societat amable, no… El que no acceptem és aquesta idea que la justícia és aliena al país o a la societat, com si fos un model de justícia colonial, com si nosaltres fóssim extraterrestres. Jo fa 30 anys que sóc al servei de la judicatura i ningú no em pot dir que no formo part d’aquesta societat. Som jutges que exercim el poder judicial a Catalunya i que estem al servei dels valors i del sistema judicial. El nostre compromís és amb la Constitució, perquè no pot ser d’una altra manera. Nosaltres som agents del poder públic en la defensa dels drets i les llibertats, protegits per la Constitució.

És fidel a la Constitució?
La meva norma de referència i el meu codi de conducta venen determinats per la Carta Magna, perquè és la garantia de la convivència pacífica. Hi ha missatges que incorporen la violència.

Quins?
Quan sentim dir que els jutges no són nostres, que són del règim… o fora jutges i fiscals de Catalunya o quan van fer la pintada a les parets de l’Audiència on deien que aquesta terra serà el vostre infern… Això és molt trist.

Està dolgut?
Sí, molt. Allò em va entristir molt.

Es van traspassar línies vermelles?
Tots vam viure una situació difícil. El somni s’ha trencat. Vivíem en una societat integrada i integradora i ara s’aprecien riscos de trencament i de fractura, de pressió emocional… I això m’afecta com a persona i com a ciutadà.

L’han amenaçat mai?
No, mai. Arran del procés, mai. Estic segur que tots els col·lectius polítics i socials de la ciutat participen de la idea que la justícia està al servei de la convivència. He parlat amb diferents responsables de la societat per evitar situacions de violència i la resposta ha estat impecable.

La situació ara està més tranquil·la?
Es viu una calma tensa.

Actes insòlits
Vostè és amic del jutge del Suprem Pablo Llarena. Quan veu que ha d’anar amb un important dispositiu de seguretat personal i li fan pintades a casa seva… Què en pensa?
És molt trist. És el símbol de la gravetat de la crisi social, política i constitucional. Estem en una situació de descomposició social. La persecució, l’escarni, la violència cap a un jutge és quelcom insòlit.

També és insòlit que un jutge empresoni polítics…
També és insòlit un procés de ruptura institucional com el que s’ha produït, amb l’absència de límits, de confrontació… El jutge Pablo Llarena, amb independència i amb destacat compromís professional, ha pres decisions que són motivades, racionals, responsables i que són del tot controlables. Aquesta reacció social és molt trista. Cal recordar que feia 25 anys que el jutge Llarena vivia a Catalunya, els seus fills són catalans…

Hi ha presos polítics?
No, no són presos polítics.

S’està allargant massa la presó preventiva?
No puc contestar d’una manera categòrica perquè en desconec els detalls i les circumstàncies. Els delictes són greus i el risc de fuga, identificats a partir de l’estratègia adoptada per alguns dirigents polítics, ha fet que les resolucions fossin estrictes. Davant del risc de fuga, la presó provisional és una conseqüència raonable.

Javier Hernández va ser candidat al Tribunal Suprem

Però s’està allargant?
No puc opinar. Institucionalment, és un deure no opinar.

Què pensa quan veu el president Quim Torra dient als CDR que ‘apretin’. Això ajuda a la convivència?
Com a jutge he de mantenir-me al marge i no opinar sobre les accions polítiques i no valorar el discurs polític. Tinc la meva opinió com a ciutadà però no la puc compartir.

La música, la clau
Com és el seu dia a dia?
És molt complicat. M’aixeco a tres quarts de 8. Intento arribar a l’Audiència a tres quarts de 9. A les quatre arribo a casa i faig una becaina. Cap a dos quarts de sis torno a la feina, si no tinc altres compromisos  com cursos, viatges o conferències. Estic a la feina fins passades les 9 del vespre. Sopo amb la família i després em poso a llegir, a escriure o a preparar conferències. A dos quarts de dues me’n vaig a dormir.

Sap tocar algun instrument?
No. Soc un desastre. Soc incapaç de produir una sola nota harmònica. Soc molt consumidor de música: visc i treballo amb música. A casa també. No puc treballar si no tinc música.

Encara va al cine?
Sí, però menys del que m’agradaria. És una de les meves grans passions.

Què li falta per ser realment feliç?
La felicitat no és un estat, és un objectiu. Com tots els objectius, el més bonic i interessant és intentar-ho. Busco la felicitat i en aquest camí trobo moments meravellosos, durs, difícils…

El jutge treballa escoltant música clàssica

Com està Tarragona judicialment parlant?
Tenim un índex d’entrades per damunt de la comunitat autònoma i de la resta d’Espanya. No obstant això, tenim una taxa de resolubilitat important. Es treballa amb molta serietat i celeritat. Tenim alguns territoris que estan sanejats i són àgils. Les Terres de l’Ebre funcionen bé, Amposta i Tortosa estan molt a prop de l’òptim. Gandesa té alguns problemes que s’estan solucionant. I a Tarragona capital la situació és bona, hi ha estabilitat de funcionaris i jutges… Els jutjats de violència de gènere tenen una resposta correcta, el Registre Civil funciona molt bé.  L’Audiència manifesta algunes mancances i problemes amb els assenyalaments dels judicis orals. Hi ha retards que estem intentant solucionar.

Quan tindrem el Fòrum de la Justícia?
No pinta bé. Vam mantenir una reunió informal amb la consellera de Justícia i ens va dir que no es pot pressupostar. Ha dit que es nega a fer promeses que no estiguin basades en un pronòstic real d’execució. El fòrum és una demanda social i, de moment, no hi ha cap previsió, ni de data ni de pressupost.

La gent acudeix massa a la justícia?
Sí. La mediació és un recurs més qualitatiu que quantitatiu. El recurs de recórrer a la justícia hauria de ser excepcional. Hi hauria d’haver fórmules d’arbitratge. La gent critica molt la justícia però hi acudeix. Diuen que no se’n fien, però hi venen. Això és bo, ja que és un circuit que legitima el sistema judicial.

Què pensa de la corrupció?
És un problema gravíssim, terrible. Per a mi és dels més greus perquè desmotiva i afebleix el sistema institucional i provoca desafecció social.  La corrupció desanima la inversió i té repercussions nefastes per a l’economia. A més, estimula l’antipolítica, alimenta el populisme i desarticula el sistema democràtic. És intolerable.

Vostè és molt discret. Quina relació manté amb la premsa?
No m’agrada i no em sento còmode amb el maridatge entre la premsa i els jutges, perquè pot propiciar una assistència mútua. Això, d’alguna manera pot incomplir algun deure o no afavorir una imatge d’imparcialitat, tan desitjada com necessària. Hi ha el risc que es converteixi en una relació perillosa. Respecto els periodistes i no vull aprofitar-me’n perquè no passi a la inversa. No vull intercanvis.

Hernández és un jutge que intenta ser discret

Quin model propugna?
Un model, òbviament, cooperatiu, transparent i responsable. Una relació sincera i honesta i respectuosa.

No m’agraden els jutges estrella
Li agraden els jutges «estrella»?
No, gens. De vegades un jutge es converteix en «estrella» per la mediatització del cas i contra això no s’hi pot fer res. El que no m’agrada en absolut és l’autopromoció d’un jutge que treballa en un cas mediàtic. És un comportament intolerable.

Vostè és jutge, president de l’Audiència… i després?
Ni idea.

El Suprem és la pròxima parada?
Podríem dir que sí.

Com s’hi arriba?
Jo he fet el que crec que s’ha de fer per arribar-hi. A partir d’aquí, hi ha variables que jo no controlo.

És la segona vegada que ho intenta…
Hi ha un grup que m’ha donat l’aval i m’ha animat, però quan arriba al centre de decisió, al CGPJ, és una qüestió de la qual em resulta difícil parlar. Mai no he demanat el suport de ningú. Només puc demanar l’aval professional. No vull demanar cap favor a ningú. No faig la cort ni el ‘paseíllo’ als despatxos dels vocals del Consell General del Poder Judicial. Ells coneixen perfectament el meu currículum i només puc presentar-me amb la meva experiència. Vull arribar-hi per mèrits professionals i personals.

Per cert, com es viu a Tarragona?
Sempre he estat molt a gust a Tarragona, però és cert que no aprofito la ciutat com es mereix. No disposo de temps per conèixer-la. Em plantejo una passejada cada dia per les seves platges. És un projecte pendent des de fa trenta anys.

Ricard CHECA

 


RICARD CHECA8 Febrer, 2019
joan-maria-ramon-1280x960.jpg

És la cara visible de les víctimes que van patir tocaments per part d’alguns mossens de Tarragona. L’escàndol va ser de tal magnitud que l’Arquebisbat va fer saltar dos sacerdots sospitosos de pederàstia. Un tercer, l’exrector de Constantí, Pere Llagostera, ja és mort. Avui, algunes de les seves víctimes han guanyat coratge i han decidit fer públic uns fets execrables. Joan Maria Ramon, un dels escolanets de Constantí, va decidir donar la cara i compartir la seva trista i traumàtica experiència. No ha estat l’únic.

Ramon diu que encara hi ha 8 víctimes en silenci

En una entrevista a La República Checa revela que, a banda del bateria d’Els Pets, Joan Reig, hi ha altres 8 víctimes que han optat pel silenci perquè continuen vivint al poble.

He plorat molt al començament més per la impotència que pel dolor

La conversa mantinguda amb Ramon no és fàcil, atenent que els fets són abominables. Ell tenia només 12 anys. I durant més de 40 va haver de mantenir la seva esfereïdora experiència en silenci. Els va intentar explicar-la als seus pares però “ells van entendre que allò en aquell moment no tocava”. “He plorat molt al començament més per la impotència que pel dolor”, confessa, tot afegint que és molt frustrant picar a la porta i quan s’obre no trobes a ningú que et vulgui escoltar. Els seus pares – a qui “col·loco en un determinat espai geogràfic” – li van recomanar: “això es perdona i s’oblida”. Un consell que “provoca ràbia”, reconeix.

És molt frustrant picar a la porta i quan s’obre no trobes a ningú que et vulgui escoltar.

Joan Maria Ramon recorda que els tocaments perpetrats pel mossèn Pere Llagostera consistien en “masturbacions i fel·lacions”. Les víctimes eren els escolanets que anaven d’excursió amb el sacerdot. En relació al silenci i discreció dels altres companys, Ramon, de 59 anys, casat i pare de fills, diu que se’ls ha d’entendre i respectar. És que donar la cara per un cas com aquest no et proporciona cap rellevància social.

El nostre interlocutor diu que, amb menys o menys decència i frustració, s’ha de viure amb aquest “drama” i “trauma”. Però el pitjor és aprendre a conviure amb la hipocresia social. Les víctimes no entenien que el seu agressor sexual continués mantenint “una molt bona imatge social” i que no hagués fet mai un acte de contrició.

Joan Maria Ramon enalteix l´alcalde de Constantí

Protecció de l’Arquebisbat
Instat a comentar les declaracions de l’arquebisbe Jaume Pujol, on fa referència al “mal moment” dels religiosos, Ramon confessa la seva insatisfacció. “Abans, en aquest moment i en el futur, la reacció serà sempre la mateixa. És seguir el protocol eclesiàstic: canvi de fitxa del domini, de lloc geogràfic i ‘suma i sigue'”. Defensa que s’hauria d’explorar una altra via del delicte i solucionar-ho d’una altra manera. “No estic d’acord amb la protecció que se’ls dóna dels de l’Arquebisbat”, remarca.

Sobre les declaracions de l’alcalde Ballesteros, al posicionar-se al costat de l’arquebisbe Jaume Pujol, el nostre entrevistat assegura que és una resposta “coherent” com a polític i sobretot si tenim en compte que “tenim eleccions d’aquí a quatre dies”.

Hauria desitjat una trucada  (per part de l’Arquebisbat)”, sobretot tenint en compte que un dels seus membres “ha fallat”

D’altra banda, enalteix el paper desenvolupat per l’alcalde de Constantí, Óscar Sánchez. “Ha demostrat una valentia i una celeritat com a persona”. Va manifestar el seu suport absolut i els va brindar la possibilitat de crear una plataforma per denunciar-ho. Lamenta que fins al dia d’avui, cap representant de l’església s’hagi posat en contacte amb cap de les víctimes. “Hauria desitjat una trucada  (per part de l’Arquebisbat)”, sobretot tenint en compte que un dels seus membres “ha fallat”.

Joan Maria Ramon assegura que no té ràbia. Només frustració. Ha decidit donar la cara perquè entén que el seu testimoni per tenir un caràcter preventiu.

 

ENTREVISTA 

 


RICARD CHECA25 Gener, 2019
JESUS_ARJONA-1280x853.jpg

Jesus Arjona és el convidat estrella de la secció innovadora del Museu d’Alcover ‘MuseuOcult’. Compartirà amb el públic la seva Passió per l’art africà a través de la seva col·lecció d’obres d’art tribal africà. En definitiva, el jove transposarà físicament la secció que té al diari digital La República Checa. Cada setmana, als dimarts, Arjona ens sorprèn amb un escrit sobre una màscara o un element tribal africà. Ara, i de forma física, els ciutadans podran gaudir d’una mostra valuosa i molt especial. Jesus Arjona ens explica en què consisteix i com va aconseguir que una secció exitosa d’un digital esdevingui motiu d’una exposició en un museu.

En què consisteix l’activitat ‘Museu ocult’?
MuseuOcult és una secció innovadora que el Museu d’Alcover ha creat com a via per obrir les portes al públic des de la intimitat. Es plantegen cada acte com a quelcom diferent, amb l’objectiu de descobrir i compartir els seus projectes, records i, fins i tot, alguns secrets que guarden tancats amb pany i clau al cor dels seus magatzems.
El dia a dia del museu i de les col·leccions va més enllà dels espais expositius oberts a tothom i, per això, dins de la secció MuseuOcult el que busquen és que explorin espais i s’expliqui què fan a la seva intimitat cultural. La intenció és fer còmplices de les il·lusions i vivències del museu a qui visita la institució.

Aquest any han decidit convidar Jesús Arjona, un enamorat de l’art africà…
És un honor. Crec que es va fer amb la finalitat de donar a conèixer el meu MuseuOcult que porto fent des que tinc 9 anys i que compta amb més de 320 obres d’art tribal africà.
En paraules de la directora del Museu, l’Ester Magriñà: “La passió que el Jesús” sent per l’art africà ja de ben petit el va fer somiar i impulsar a construir el seu petit MuseuOcult que també us mostrarem en aquesta edició de MuseuOcult. Des de fa uns dos mesos comparteixo amb els lectors del diari digital La República Checa algunes de les peces de la seva col·lecció, explicant breus relats i reflexions sobre aquestes i descobrint-nos la veritable riquesa de l’Àfrica tribal.

Com ha sorgit la idea?
La directora del Museu d’Alcover, l’Ester Magriñà i jo, ja ens coneixem des de fa més de dos anys i sempre havíem volgut fer un projecte conjunt. La innovació és una de les coses que caracteritza el Museu d’Alcover i quan li va explicar a l’Ester que estava col·laborant amb un mitjà de comunicació, amb una secció pròpia on difonc articles sobre la meva col·lecció i que tenia la inquietud de poder mostrar-les físicament. Volia que aquella secció cultural digital es tornés física, unint el que és tradicional amb la part moderna, els dos ens vam posar d’acord per poder fer aquesta exposició.
Tot va néixer en una petita i informal reunió per posar-nos al dia sobre els nostres nous projectes i inquietuds.

Què pretén transmetre?
Amb aquesta exposició vull materialitzar allò que explico als articles i donar al visitant la possibilitat de gaudir de les meves obres igual que jo ho faig diàriament al petit MuseuOcult que guardo al meu estudi.
A més, a mi sempre m’agrada transmetre a tothom la riquesa, la varietat i la diversitat de l’art tribal, valorant i intentant desmitificant molts perjudicis que perjudiquen aquest art tan especial i que des de fa temps esdevé part fonamental de la meva vida.

Quin és el públic objectiu?
Està oberta a tothom, infants i adults. A tots aquells que tinguin inquietuds sobre les obres que he presentat al diari, però no obstant també a aquells que vulguin veure una mostra d’art tribal, amb una important i interessant selecció d’obres, que no deixarà indiferent a ningú.

Què es pot aprendre amb aquesta exposició i els textos que publica al diari digital La República Checa?
Els textos que presento tenen un caràcter totalment divulgatiu, que té la finalitat de donar a conèixer l’art africà al lector. Amb les meves reflexions també busco la reflexió personal del qui llegeix sobre aspectes socials i antropològics.
Sempre he tingut la inquietud de voler mostrar allò que m’apassiona i quina millor manera que fer-ho primer explicant les obres, el seu origen, la seva funcionalitat, les seves característiques… també m’agrada il·lustrar-les amb fotografies que ajudin a fer que l’art tribal sigui més atractiu del que és actualment i darrerament mostrant-les en un espai expositiu, convertint el meu treball digital en quelcom físic.

Com es pot ‘traspassar’ la màgia de les màscares d’un diari digital a un espai físic?
Aquesta és la idea més bonica de l’exposició. Actualment estem veient com tot el que fem té una aplicació a la xarxa, tot està allà. Ens hem oblidat de tocar, d’olorar, de sentir amb els nostres sentits per passar a fer-ho tot a una pantalla. A més perdem el contacte humà, ja que ens limitem a comunicar-nos per la xarxa.
La meva secció vol trencar amb aquesta nova realitat i donar la possibilitat al lector a què pugui enriquir-se amb la meva mostra, i a l’inrevés, que el visitant de la mostra que no ha llegit res pugui enriquir-se d’aquests.
Convido al lector o visitant de l’exposició “Àfrica a ca Batistó” a què si té preguntes sobre qualsevol aspecte, s’adreci a mi. La màgia d’aquesta secció vull que sigui també la transparència i el contacte humà, que no sigui la xarxa una barrera per nosaltres.

Quin balanç fa de la secció ‘Màscares d’en Jesús Arjona’?
Està tenint molt bona acollida i se n’està parlant molt, cada setmana comptem amb un gran nombre de visualitzacions a la xarxa.
És molt inusual que un mitjà de comunicació es fixi en un jove col·leccionista d’art africà per poder fer un projecte conjunt i mostrar la seva col·lecció. Això crec que és possible gràcies a la innovació que faig amb la meva fotografia impactant i provocativa i a les meves reflexions al voltant del significat de la peça que està sent tot un èxit dins dels lectors, ja que potser es veuen reflectits o veuen els paral·lelismes amb el nostre món occidental.
Els lectors de la secció no es limiten al territori català sinó que aquests són de tota la península i fins i tot fora d’ella.

Fins quan es podrà veure l’exposició al Museu d’Alcover?
Romandrà oberta fins al 31 de Març en l’horari habitual del museu. No descarto fer activitats entorn d’aquesta en les pròximes setmanes (visites guiades i xerrades per col·legis)

Hi ha la possibilitat que l’exposició sigui itinerant?
Sí, estic obert a fer una itinerància i a continuar fent créixer l’exposició amb les obres dels meus següents articles. A “Àfrica a ca Batistó”, els visitants que assisteixin a la inauguració podran veure en primícia l’obra que explicaré al proper article del 29 de Gener.

 


REDACCIÓ22 Gener, 2019
ALE3732-e1548161406765-1280x1372.jpg

ENTREVISTAConstantí Ràdio celebra el seu 20è aniversari. Un mitjà de comunicació que aposta de valent per les 3 p: Pluralitat, professionalitat i proximitat la professionalitat. Els periodistes que se n’ocupen de la programació fan els possibles perquè la ràdio bategui al so de les necessitats de la seva població. Intenten que la ciutadania s’identifiqui amb una ràdio que s’allunya de les directrius polítiques i que compren i està al costat d’aquells que, de forma anònima, tenen alguna cosa per explicar. En aquesta entrevista, el director de Constantí Ràdio ens explica els reptes de l’emissora municipal que acaba de bufar les 20 espelmes.

Que representa dirigir un mitja local que celebra el seu 20è aniversari?
En primer lloc una satisfacció molt gran. No és fàcil que un mitjà local arribi als 20 anys, i el més important és que ho faci en un bon moment. Crec que analitzant el moment actual de Constantí Ràdio, arribem als 20 anys en un gran moment. Com a director és un orgull estar al capdavant d’un equip de gent com el que tenim actualment, i a banda de la gent que treballem dia rere dia a la ràdio, vull destacar el paper dels nostres col·laboradors i col·laboradores, uns 40 actualment, que són l’ànima d’aquesta ràdio, i que amb el seu talent i generositat, i amb la tasca voluntària que fan des de cadascun dels seus programes, ajuden a complementar la nostra programació. Quan penso en aquests 20 anys, penso sobretot en totes les persones que amb la seva tasca els han fet possibles.

Que es té en compte en una ràdio local per aconseguir la confiança de la ciutadania?
Som una ràdio de proximitat. La ràdio ha de ser un mitjà molt proper a les inquietuds de la gent. Intentar donar resposta a les qüestions i preguntes que preocupen a la ciutadania. Per això, estem en contacte permanent amb el carrer i sobretot amb les activitats que es fan des d’entitats, associacions, clubs esportius, centres educatius, comerços i serveis municipals. Hem de partir d’una premissa essencial: tenir una vocació de servei a la ciutadania, i ser un altaveu del que passa al municipi.

Com ha de ser la programació?
Creiem que ha de seguir els criteris que caracteritzen a una emissora local, de servei públic i de proximitat. El nostre objectiu és oferir continguts que satisfacin les necessitats dels nostres oients. Al llarg dels 20 anys, Constantí Ràdio ha potenciat la informació d’àmbit local i comarcal i ha fomentat la participació ciutadana i el seguiment a l’activitat de les entitats i associacions municipals. En aquest sentit, hem consolidat una proposta basada en informació, entreteniment i participació. Apostant també per una àmplia oferta musical. Donem molta importància també als espais dels nostres col·laboradors, persones que de manera voluntària i desinteressada nodreixen la nostra programació amb espais de temàtica diversa.

Que es té en compte a l’hora de fer uns informatius?
Cal tenir en compte que, en un municipi petit, gairebé tot el que passa és un fet noticiable. Intentem generar continguts des de qualsevol activitat o fet que es produeixi, ja sigui un acte cultural, esportiu, d’àmbit social i evidentment tot el que fa referència a la política municipal i les notícies que genera l’activitat del consistori en totes les seves àrees. Intentem fer un seguiment de tot allò que passa i volem escoltar i fer que s’escoltin els protagonistes de les notícies. El fet de treballar tan a prop dels protagonistes de la notícia t’ofereix una proximitat molt interessant per aprofundir en totes les històries que acabes explicant. Vetllem per oferir informació verídica, contrastada i rigorosa. Oferim informació d’actualitat, noticiable i d’interès públic tant en l’àmbit local com comarcal.

Hi ha raó quan es confon el mitjà amb el govern local que governa?
No hauria de ser així. La ràdio ha de ser un espai de tots i per a tots, on tothom pugui expressar-se lliurement i on es pugui generar un debat lliure i obert sobre les qüestions que preocupen a la ciutadania

Quins són els ingredients per fer de la vostra ràdio un producte creïble?
Intentar treballar des del màxim rigor i honestedat a l’hora de donar forma als nostres continguts. I després la immediatesa, la pluralitat, i una programació prou variada on la gent es pugui reconèixer i identificar. També hem sabut adaptar-nos al repte de les xarxes socials, que ens han permès arribar d’una manera més immediata a un major nombre de gent, i aconseguir també una major interacció amb els nostres oïents.

Quines són les vostres principals reivindicacions?
Personals o tècniques? Els mitjans tècnics acostumen a ser escassos en les emissores locals. És per això que les nostres principals reivindicacions eren tècniques. Hem de destacar que aquest 2018 s’ha fet una inversió important que ha permès dotar l’emissora de nou equipament tècnic amb una nova taula de so, nou cablejat i material nou. A banda, hem aconseguit l’emissió per internet via streaming i el repte ara implica posar un funcionament una nova pàgina web. Tot, amb l’objectiu d’oferir un servei de més qualitat.

Creu que els mitjans municipals estan massa polititzats?
En tant que servei municipal, és evident que existeix un cert control a nivell polític. Però en el nostre cas hem de dir que tots els governs municipals amb els quals hem treballat durant aquests anys han confiat plenament en la nostra professionalitat i, majoritàriament, no han interferit en la nostra tasca. Sense el suport i la confiança del nostre Ajuntament, segurament no estaríem celebrant aquest 20è aniversari.

Com veieu el futur de la professió?
Molt obert. El periodisme ha experimentat molts canvis en els últims anys per adaptar-se a la nova realitat social i econòmica, i a la irrupció de les noves tecnologies i xarxes socials. No és fàcil, i la crisi ha colpejat molt fort el món periodístic especialment als mitjans locals. Però crec fermament en el periodisme de proximitat, el que cobreix les necessitats informatives més immediates de la gent, el que es porta a terme des de l’àmbit local.

 


RICARD CHECA8 Gener, 2019
mossos_MR1-1280x720.jpg

Són tan diferents que es complementen a la perfecció. Però és cert que també tenen molts punts en comú. Almenys quatre. Són pares, tarragonins, diplomats en Turisme i Mossos d’Esquadra. Ah, i són uns apassionats per la comunicació. Vam passar unes hores amb ells i revelem alguns dels seus secrets… professionals, és clar…

Ricard Latorre i Maria Pinyol

Ricard Latorre i Maria Pinyol són, segurament, persones desconegudes per a la majoria de ciutadans. No obstant això, tenen un paper preponderant en la relació entre la policia catalana i els mitjans de comunicació. Són, des de fa uns 7 anys, els responsables de l’Oficina de comunicació dels Mossos d’Esquadra a Tarragona.

Se sol dir que les tasques importants i rellevants s’han de fer des de la discreció, la transparència i amb una gran dosis de professionalisme. Fan els possibles per mantenir-se allunyats de l’esperpèntic i de l’espectacle mediàtic. Aquests ingredients, afegits a la prudència i al rigor, són imprescindibles si es l’objectiu guanyar credibilitat i evitar el morbo.

Aquests agents són l’enllaç entre la premsa i la policia

En un món globalitzat i ‘controlat’ per les xarxes socials, tots els estaments i sobretot els policials han de ser, obligatòriament, seriosos i fiables. I encara més els professionals que treballen en les diferents oficines de comunicació de la policia catalana. Tant la Maria com en Ricard tenen consciència que són l’enllaç entre els Mossos i els periodistes. Encara que pugui semblar un ‘xollo’, és més difícil del que es pugui creure.

En un treball a l’exterior

Els ‘tempos’ dels periodistes no sempre són coincidents amb els de la justícia o de les investigacions policials. Ricard Latorre té clar que “hem de ser transparents i dir sempre la veritat als periodistes. Quan cal també hem d’explicar de forma clara que no podem donar detalls d’investigacions en curs per qüestions de seguretat” o perquè ho impedeix el secret d’actuacions imposat per l’autoritat judicial.

“Si ets capaç de fer entendre els periodistes de les teves limitacions informatives i ets ‘legal’, al final hi guanyem tots. L’equilibri és complicat, però si fem pedagogia, som transparents i es té bona voluntat i empatia, ho aconseguim”, recorda.

“Hem de ser transparents i dir sempre la veritat als periodistes”

Latorre i Pinyol saben que per guanyar credibilitat “no podem tapar els incidents”. Al revés, “els hem de saber explicar, treure conclusions i corregir-los. La transparència és fonamental”. El principal handicap d’aquests dos professionals és aconseguir que la informació difosa pels periodistes sigui “veraç i veritat”, per això “sempre demanem prudència”. És que, insisteixen, de vegades una cosa sembla veritat i acaba no sent-ho.

La Maria i en Ricard al seu despatx

Com es traspassa el secret de les actuacions? Els dos ho tenen molt clar: Hi ha detalls que no malmeten la investigació ni violen el secret de justícia i per tant podem compartir-los amb els periodistes. Però hi ha moments que si es revela una informació que, mal donada o abans de temps, pot afavorir el delinqüent i entorpir la investigació. Per aquesta raó, és important l’empatia, la confiança , el professionalisme i la bona comunicació entre el gabinet de premsa i els mitjans de comunicació.

“Estem aquí per ajudar i fer de vehicle de transmissió. Som una mena d’’apaga focs’.

Però els mossos que treballen a l’oficina de comunicació no només han de tenir ‘bon rotllo’ amb la premsa sinó també amb els comandaments policials. “Nosaltres estem aquí per ajudar i fer de vehicle de transmissió. Som una mena d’’apaga focs’.

Per gestionar la informació que hem de transmetre a la premsa és fonamental saber que ha passat i conèixer alguns aspectes de la investigació. Nosaltres sabem el que hem de dir i el que no. Som policies i coneixem bé la institució i també sabem el que necessiten els periodistes. Hem de saber trobar l’equilibri”.

Ricard i Maria en una reunió de treball

Tant la Maria com en Ricard reconeixen que les filtracions és un handicap, ja que donen molta feina i sobretot perquè es posa en alerta els membres de l’organització criminal. Entenen que la funció dels periodistes és revelar secrets, però des de l’oficina de premsa dels Mossos s’intenta fer pedagogia, apostar per la transparència. “Si no ho expliquem bé, hi ha més filtracions. Si com transparents i col·laboradors, menys”. Hi ha àrees que requereixen cura especial: els menors i agressions sexuals.

Apostem per la confiança mútua i intentem no fallar mai ni trair els periodistes.

“Sabem que els successos agraden i donen audiència, però intentem evitar el morbo, el qual no beneficia a cap de les bandes i encara menys a la població. Els dos professionals mantenen una relació cordial amb els periodistes, però “evitem l’amiguisme. Apostem per la confiança mútua i intentem no fallar mai ni trair la premsa. Si complim, podem exigir que també compleixen”.

Els dos agents són llicenciats en Turisme

La Maria i el Ricard són diferents i per això es complementen. La Maria és més oberta i sociable, mentre que el Ricard se sent més còmode generant continguts. És un apassionat de les xarxes socials. La Maria reconeix la “molta paciència” d’en Ricard i la seva capacitat pedagògica. La Maria, segons el Ricard, sobresurt pel seu sentit comú i la capacitat d’anàlisi i la seva habilitat per fer de ‘relacions públiques’.

Apostem per la confiança mútua i intentem no fallar mai ni trair els periodistes. Si complim, podem exigir que també compleixen

El ‘bon rotllo’ a l’oficina de comunicació dels Mossos a Tarragona és una realitat insuflable. “Quan hi ha bones persones en el grup és fàcil treballar”, coincideixen. Cal recordar que cada regió policial disposa d’un gabinet de premsa que depèn de la Direcció General.

Tant la Maria com en Ricard enalteixen la professionalitat i el ‘savoir fair’ de la cap de comunicació dels Mossos, Patrícia Plaja. Reconeixen el seu professionalisme, lideratge, capacitat de treballar en grup.

En Ricard i la Maria en una actuació canina

Els dos Mossos que fan d’enllaç amb la premsa també tenen alguna crítica vers els mitjans de comunicació. Lamenten que no sempre s’utilitza el llenguatge tècnic adequat i sovint es desconeix la mecànica policial i judicial. Això es deu al fet que la premsa local no disposa de professionals especialistes.

“Podem acceptar que s’estiri una notícia però no podem pactar amb mentides”.

Els dos policies eviten alimentar el groguisme i el morbo. “La falta de rigor no ajuda a ningú, encara que doni circumstancialment, alguna audiència”, explica Ricard Latorre, afegint que “podem acceptar que s’estiri una notícia però no podem pactar amb mentides”.

Els agents reunits amb el cap dels Mossos a TGN

L’eslògan genèric que fan servir a l’oficina de comunicació dels Mossos és  el “Keep calm”, el qual està basat en la transparència, el rigor, la professionalitat i la prudència. De fet, durant els atemptats de Barcelona i Cambrils els Mossos han aconseguit que la ciutadania es refiés de la seva informació, com a única vàlida.

Aquest és, sens dubte, el millor premi a la persistència i a la feina ben feta.

 


REDACCIÓ2 Gener, 2019
jordi_manzanares.jpg

Jordi Manzanares comença l’any publicant la seva primera novel·la: ‘Màscara?’ El proper 9 de gener a les 20 hores, el tarragoní, diplomat en Relacions Laborals, presenta el seu primer ‘fill’ literari en la Llibreria la Capona. Manzanares descriu, al llarg de les gairebé 400 pàgines, una ‘història’ que passa entre Barcelona i Tarragona. Es tracta d’una banda armada que delinqueix de forma repetida per apoderar-se d’objectes d’or. L’aparença dels malfactors és horripilant. Porten el cos totalment cobert per vestidures negres i el cap tapat amb una màscara blanca tan ben feta que serà una incògnita saber si es tracten d’extraterrestres. El dia 9, Jordi Manzanares donarà més detalls de la seva novel·la.

Jordi Manzanares

Per què Màscara?
El títol amb interrogant vol donar intriga des d’un bon principi. La novel·la tracta d’una banda d’atracadors amb unes màscares tan ben fetes que no sabrem, fins al final, si són monstres o persones.

En què consisteix?
És una novel·la de suspens ambientada a Tarragona.

Quant vas trigar a escriure’l?
Vaig estar dos anys escrivint i un altre any cercant una editorial.

Què es pretén amb aquest llibre?
El principal valor que vull transmetre és que els diners no ho són tot a la vida. Els protagonistes de la novel·la tenien una vida perfecta fins que es van veure immersos en una interessant aventura. L’afany d’obtenir diners a tota costa embolica la troca.

Què t’ha impulsat a escriure?
Sempre m’ha agradat escriure. Durant la meva època d’estudiant a la Universitat Rovira i Virgili, vaig treballar a ràdio i a la premsa local. Mai no he deixat d’escriure. Escrivia Poesia com a passatemps. Com veia que hi havia molta gent a qui agradava, vaig decidir la novel·la que publiquem el dia 9 a la Llibreria La Capona.

A qui dedica el llibre?
Dedicat a tota aquella gent que valora l’amistat i l’amor per damunt de tot.

Qui l’hauria de llegir?
Està fet amb llenguatge planer. El poden llegir, fins i tot aquelles persones que no acostumen a agafar-ne cap o que no l’apassioni la lectura. És de suspens. Ambientada a Barcelona i a Tarragona. En alguns capítols el ritme és trepidant. És de fàcil lectura.

 


RICARD CHECA13 Desembre, 2018
didac7-1-1280x960.jpg

Aquesta és, segurament, l’entrevista més política que ens ha concedit el candidat del PDeCAT a l’alcaldia de Tarragona. Dídac Nadal parlar a cor obert. No vol maquillatges en el missatge sincer i real que vol transmetre a la ciutadania. L’advocat i fill de l’exalcalde de Tarragona no descarta quedar-se a l’oposició si ha de pactar amb gent que no desitja un canvi real per a Tarragona. Confessa evitarà a tota costa que Ballesteros es mantingui en el poder, perquè això significaria contribuir pel deteriorament de la ciutat. No fa promeses impossibles, només ofereix tarragonisme i amor per la seva ciutat. Vol que els tarragonins recuperin l’orgull de pertinença a una ciutat que fa temps que no té alcalde. Dídac Nadal confia en un bon resultat electoral i es pronuncia sobre aspectes de l’actualitat política.

Dídac Nadal durant l’entrevista


Preparat per la precampanya electoral?

Sí. I tant.

Serà candidat de quina formació?
Seré el candidat dels tarragonins i tarragonines.

Però sota el paraigua de quin partit?
Tot aquell que em permeti defensar el tarragonisme i els meus principis democràtics. Estic aquí per defensar Tarragona.

Seré el candidat dels tarragonins i tarragonines.


Crida podria tenir un altre candidat?
La Crida la sento molt meva. Però de la Crida sé el mateix que vostè. Li recordo, però, que som l’únic partit que no hem renunciat anar en una llista unitària (Crida o ANC).

Qui seria el candidat de l’ANC?
S’haurà de fer una reflexió… triar.

Hi ha la possibilitat que vostè no encapçali una llista a l’alcaldia de Tarragona?
Si hi hagués una plataforma que aglutinés, que conciliés més formes de pensar i més gent del mateix perfil, en primer lloc m’haurien de convèncer i jo estaria a la disposició per tot allò que fes falta.

Quan es dedicarà de ple a fer de candidat?
Crec que és molt important dedicar-nos també a la nostra professió. Viure només del públic no és aconsellable. Em sento molt lliure ara, amb aquesta nova funció: majoritàriament candidat i parcialment advocat.

Quins són els temes que el PDeCAT començarà a abordar?
Hem fet un calendari i hem anat treballant per assolir les fites proposades. Estem redactant el nostre programa, després d’haver escoltat i conèixer les inquietuds reals dels ciutadans. Ens trobem forts, amb ganes i il·lusionats.

Qui hi ha darrere de la seva candidatura?
En Dídac Nadal.

I el seu pare, l’lexalcalde Nadal, quina implicació hi té?
Darrere de la candidatura de Dídac Nadal hi ha molta gent, molts tarragonins que reclamen canvis i que estimem la seva ciutat. Entre ells és cert que està Joan Miquel Nadal.

De quina gent estem parlant?
M’he reunit amb molts col·lectius, gent de la Cultura, de l’Arqueologia, del Medi Ambient, veïns dels barris… Escolto i estic obert a suggeriments…

Quin és el sector que mereixerà més atenció?
No hi ha cap en particular. Un alcalde ha de resoldre problemes, independentment del barri i del sector. Els nostres esforços es destinaran, sobretot, a incrementar l’autoestima, la confiança i el sentiment de pertinença.

Què més l’ha sorprès en aquests darrers mesos?
El nivell de tolerància de les persones davant de les coses que està passant a Tarragona. No entenc la somnolència i l’absència de resposta a les nostres preguntes i inquietuds.

S’està referint al govern de l’alcalde Ballesteros?
Sí, clar.

Funcionaris polititzats?
Els funcionaris tenen alguna responsabilitat?
No. Són professionals que tenen prou bagatge per controlar, dominar i liderat tota la part administrativa municipal. El problema és que no tenen un líder. El Sr. Ballesteros no està a l’altura dels funcionaris. Tarragona necessita implementar un sistema modern en l’administració que pugui donar una resposta immediata a tots els problemes de la ciutadania. L’administració només funciona quan té un lideratge clar i efectiu.

El Sr. Ballesteros no està a l’altura dels funcionaris.

El funcionariat municipal està massa polititzat?
No. El problema és que la política del Sr. Ballesteros ha estat dirigida a col·locar persones en diferents llocs que, probablement, no era els que corresponia. Tinc la sensació que en els darrers anys, el mèrit i l’excel·lència no sempre han estat els requisits tinguts en compte a l’hora de situar persones en diferents posicions i funcions.

És preocupant?
Hi ha gent preparadíssima i amb una mica de reestructuració i sense grans actuacions i motivació del personal de l’administració local, tot s’arreglarà.

Reestructuració?!!!
És visible i notori que un ajuntament de capital de província no pot estar un any per donar, per exemple, una llicència de construcció. Cal un sistema que sigui capaç de coordinar tots els departaments municipals i que es pugui donar una resposta gairebé immediata al ciutadà. Ballesteros ho va intentar però no se’n va sortir.

Hi ha massa càrrecs de confiança a l’ajuntament?
Sí.

Vostè els reduiria si fos alcalde?
Sí.

És important un gerent a l’ajuntament?
Sí. No només pel departament de Recursos Humans, sinó també, per exemple, a Patrimoni, Cultura i Festes.

Els funcionaris diuen que estan desbordats i els ciutadans diuen que són uns dropos… En què quedem?
Cal coordinació, un lideratge. Cal crear un sistema informàtic i una coordinació clara i eficient entre funcionaris i els departaments.

Com analitza les enquestes que revelen que només dos o tres regidors són coneguts?
La política que s’ha dut a terme en relació als mitjans de comunicació contribueix al fet que es projecti essencialment la imatge de l’alcalde i de la Sra. Floria. No obstant això, caldria preguntar a la ciutadania quina és la imatge social de tots dos.

Ho diu pel fet que estiguin imputats?
Això és accessori. Ells han comés prou errors. Ara haurien d’assumir-ne la responsabilitat i anar-se’n cap a casa. Si a tots això hi afegim la manca de manteniment de la ciutat, la falta de tacte i sensibilitat amb les associacions i col·lectius, tenen arguments potents per plegar. No podem obviar les interlocutòries judicials. Per tot això m’estranya i em sorprèn la
passivitat i la tolerància dels tarragonins.

La gent hauria de ser més exigent?
Quan es veu el deteriorament sistemàtic de la ciutat, la pèrdua de qualitat de vida, que no hi ha esperances de revertir la situació, que Tarragona està adormida i que els ciutadans estan perdent l’autoestima, diria que sí. Tenim tendència a acomodar-nos i a pensar que no hi ha solució. Hem de trencar aquesta lògica i reivindicar allò que ens mereixem.

Marxar cap a casa
Si vostè fos imputat, marxaria?
Depèn del motiu.

Ja hi som…
Per exemple, la imputació de la Sra. Estrada no hauria de ser motiu perquè marxés cap a casa. Mai. Això és el resultat de l’activisme. És molt greu que et presentis a unes eleccions amb 8 delictes i una interlocutòria d’acusació (Cas Inipro) molt greu. Per la seva pròpia salut i per preparar la seva defensa, haurien de marxar cap a casa.

On queda la presumpció d’innocència?
Això és un terme estrictament jurídic. Jo estic parlant de política, d’estimar la ciutat. Un polític, davant de tots aquests fets, hauria d’anar-se’n cap a casa.

Fa poc que està al plenari municipal… Creu que se’l respecta una mica més?
És irrellevant. El que em preocupa és que la meva veu sigui prou alta i cala perquè s’escolti el missatge.

Quin és el missatge?
Que no tenim alcalde, que està esgotat i que necessitem un canvi generacional urgent.

I la seva veu arriba als tarragonins?
M’agradaria que pogués arribar molt més. L’altaveu del plenari sou els periodistes.

El poder esgota a qui no el té?
Sí. Fer oposició és molt difícil i dur. És una feina de persistència i poc lluminosa. Malgrat tot, estic satisfet amb la feina del nostre grup municipal.

Ha aixecat la veu al plenari?
La meva veu s’alça en funció dels despropòsits progressius. Des que he entrat, el febrer del 2018, he trobat uns jocs que no han representat ni projectat la ciutat i un auto de processament sobre el cas Inipro molt greu. El contingut de la interlocutòria judicial m’avergonyeix i entristeix. I ara ens volen vendre els busos gratuïts. És una manera de fugir dels problemes reals. S’estan rient dels tarragonins.

Capritx de Ballesteros
Els busos gratuïts tiraran endavant?
És la mesura més electoralista que he vist en els darrers 15 anys. No atén a cap pla estratègic ni a cap recomanació concreta. És estrictament electoralista. Sortim d’un 2018 amb una vaga dels sindicats de l’EMT, on demanen la renovació de la flota i la millora de les condicions laborals i l’únic que se l’acudeix al Sr. Ballesteros és posar els autobusos gratuïts. Que té a veure això amb els problemes reals del transport públic a Tarragona? El PSC s’ha begut l’enteniment.

Però, és una bona iniciativa social, oi?
Gens. A costa de què tindrem un servei de busos gratuïts? La Sra. Bego Floria, que és la presidenta del consell d’administració de l’EMT, va dir que no és un problema de l’empresa i que s’hauria de determinar en plenari quina partida pressupostària haurem d’imputar a la gratuïtat dels busos. Què deixarem de fer perquè el capritx del Sr. Ballesteros sigui una realitat?

…?
Fa uns mesos, vam proposar que les persones amb problemes psíquics tinguessin el bus gratuït i el Sr. Ballesteros va votar en contra. Clar, era abans d’entrar en campanya.

Por de Ciutadans
Dels partits de l’oposició quin li fa més por?
Ciutadans, perquè la seva deriva a l’extrema dreta és preocupant.

I els altres?
El PP el veig dispers i perdut. ERC està perdent el nord fent política en funció del que es troba en cada moment. Cal estratègia clara per a la ciutat de Tarragona. Hem perdut totes les oportunitats i ara no podem desaprofitar-ne cap més.

Prefereixo quedar-me tot el que sigui necessari a l’oposició abans de permetre que Ballesteros continuï destrossant Tarragona

La gent diu que no hi ha alternativa a Ballesteros…
Devem parlar amb persones diferents.

Es considera l’alternativa?
A mi el que em diuen és que Ballesteros no pot continuar ni un minut més.

Si Ciutadans li fa por, amb qui podria pactar per governar?
Això no em preocupa. No serà per culpa del PDeCAT que Ballesteros continuï sent alcalde. No estarem en cap pacte que permeti que el PSC continuï governant Tarragona. Prefereixo quedar-me tot el que sigui necessari a l’oposició abans de permetre que Ballesteros continuï destrossant Tarragona.

Resultats brillants
El veig a l’oposició…
Nosaltres guanyarem i jo seré el proper alcalde de Tarragona. Tindrem uns resultats brillants.

Tindrà 14 regidors?
Serem la llista més votada. Tarragona no pot aguantar molt més sense fer un canvi profund i radical.

Què oferirà a la ciutadania?
Tarragonisme.

Treballant i esforçant-me perquè Tarragona ocupi el lloc que es mereix.

Què aporta de nou? El partit de Rubén Viñuales també diu que ‘Tarragona, primer’…
Sí, sí, Tarragona primer però quan han de votar propostes per millorar la qualitat de vida dels pensionistes, voten en contra.

…Parlàvem de vostè…
La meva candidatura és Tarragona i per damunt de tot i més enllà de tot, està Tarragona.

Concreti, si us plau…
Tot ha d’estar dins l’àmbit de la participació ciutadana. Vaig néixer l’any 77 i no entenc cap política que no passi per la participació ciutadana directa i clara. No el que tenim ara ni el que es proposa. Cal tenir en compte la gent.

El PDeCAT aprovarà els pressupostos pel 2019?
Tal com estan configurats, no.

Què s’hauria de canviar perquè votés a favor?
L’essència de les coses. O comencen per la participació ciutadana directa o deixen de ser pressupostos. Són uns pressupostos fets de dins cap a dins, sense pensar en la gent.

Com serà en Dídac Nadal fins a les properes eleccions?
El mateix que fins ara, treballant i esforçant-me perquè Tarragona ocupi el lloc que es mereix.

Quina opinió li mereix la inseguretat i l’incivisme a Tarragona?
Tot forma part del mateix problema. La manca de seguretat provoca incivisme i l’inrevés. La neteja també té molt a veure. Hem de fer un esforç comú per posar-nos més durs per protegir el nostre patrimoni.

Policia vol directius clares
I la seguretat…?
Els Mossos i la Guàrdia Urbana hauran de ser més eficients, la resposta que es dóna als ciutadans ha de ser més eficient i efectiva. Els cossos policials volen directius clares i suport polític per poder treballar. Ells són els professionals que coneixen la ciutat i com s’ha de fer. Proposo que les Juntes Locals de Seguretat tinguin caràcter permanent i que s’escolti els ciutadans perquè, en definitiva, són ells qui pateixen.

Li preocupa la situació dels barris?
Molt. Tots tenen elements que els fa notòriament problemàtics. Si el barri de La Mora està demanant ser una unitat descentralitzada, vol dir que hi ha un problema; si Buenos Aires demana formar part de la Canonja, és evident que existeix un problema. La Floresta es queixa de l’estat del seu local i de la T-11; l’Albada, Torreforta, Bonavista i Campclar tenen problemes notoris i el govern del Sr. Ballesteros no ha fet res per a solucionar-los.

El mercat de Bonavista no està en bones condicions.

I la part baixa de la ciutat?
És part de problema. La part baixa necessita que cada dia hi hagi un regidor escoltant la gent per resoldre els problemes. La part de Llevant, on no hi ha un sol equipament públic i municipal, també reclama més seguretat.

Què faria amb el Mercat de Bonavista?
Cal un pla d’inversions, un pla d’evacuació. De moment, hem tingut molta sort amb el mercadet. Hi ha massa problemes per resoldre. El mercat no està en bones condicions.

Si fos alcalde, amb quins tarragonins s’identificaria més?
Amb tothom i sobretot amb Tarragona. M’ho trobo còmode a Ponent, Nord i Sud.

Vostè pertany a una família influent…
No sóc de cap família important pel cognom. La importància, si n’hi ha alguna, ve per una altra banda: el meu avi va ser activista del PSUC i la gent l’estimava perquè treballava molt i el meu pare va ser alcalde i el convido que vagi a Ponent i pregunti per ell. Importància està en els fets i no en els cognoms.

 


REDACCIÓ3 Desembre, 2018
francescpintado7-e1543509865109-1280x960.jpg

ENTREVISTAFa només sis mesos que ocupa la presidència de l’Associació d’Empresaris Hotelers de Tarragona (AEHT), però sembla que fa molt més. Francesc Pintado és incansable. Treu hores d’on pot perquè el gremi que representa recuperi “l’orgull de pertinença”. Compagina la presidència de l’entitat amb el seu negoci familiar i la docència a la URV. L’esforç de tot el seu equip comença a donar fruits. “Han estat cinc mesos molt intensos”, però “comencem a assolir els primers objectius”.

Francesc Pintado és president de l’AEHT

Pintado confessa que no ha estat una tasca fàcil, ja que començàvem de “molt avall, hi havia molt camí a percórrer”, tenint en compte que l’objectiu era que l’AEHT recuperés el lloc que es mereix. Ara mateix, afegeix, “vivim un moment gratificant” i farcit de projectes. Francesc Pintado, que pertany a la tercera generació d’una família d’hotelers, entén que el sector havia perdut l’orgull de pertinença i ara “tinc la sensació que l’estem recuperant”.

El nostre interlocutor, que es considera “caparrot”, diu que l’actual junta està treballant de valent per evitar que es vegi l’AEHT com una associació d’empresaris classista. “Estem per defensar els interessos” del sector.

En aquests moments, hi ha 39 empreses que “confien en nosaltres”, a banda de les administracions públiques. Aquest fet, permet que les finances de l’entitat estiguin sanejades. “La situació econòmica-financera era molt delicada i ara podem estar tranquils”, diu Pintado, recordant que amb la vinculació d’aquestes empreses per un període de tres anys, “podem treballar des de la tranquil·litat i sense neguit”.

Pintado ensenya una foto del seu avi

En el decurs de l’entrevista, el màxim responsable de l’AEHT dóna a conèixer nous projectes, com potser el cas de la fundació de l’AEH Salou, la vinculació a l’AEHT per part l’associació d’hotelers de la Conca de Barberà o la presentació de la junta de l’AEH Tarragona Ciutat que estarà liderada per Javier Escribano.

Es tracta d’una entitat, on s’engloba tota mena d’establiments, que pretén dinamitzar la restauració de la ciutat, independentment de la seva ubicació o del tipus de cuina que ofereixen. “Volem que tothom tingui cabuda”, perquè l’objectiu primer és dinamitzar la gastronomia, sobretot quan hi ha la convicció que Tarragona és una ciutat apagada pel que fa a restaurants.

El president de l’AEHT al costat dels seus antecessors

Francesc Pintado assegura que s’ha d’apostar de valent pel sector gastronòmic, el qual “no falla mai”. “Entre tots hem de recuperar l’orgull de pertinença”, insisteix, tot afegint que cal unir sinergies per situar “la nostra gastronomia en el mapa estatal” i fins i tot de la província. El president de l’AEHT diu que s’ha de treballar perquè quan es parli de qualitat gastronòmica ens vingui al cap Cambrils o la Terres de l’Ebre.

L’associació Tarragona Ciutat pretén, amb imaginació, il·lusió i innovació, donar un impuls a la restauració que s’ofereix a Part Alta, l’eixample o al Serrallo, la qual és de “molta qualitat”. Pintado, qüestionat sobre la no vinculació de l’Associació de Restaurants de la Part Alta (ARPA) a l’AEHT, ha manifestat interès a celebrar acords i buscar sinergies perquè ningú perdi la seva identitat.

En els propers mesos, atenent que “hem detectat que la majoria dels negocis que van tancant és per jubilació”, l’entitat presidida per Francesc Pintado oferirà als seus associats un servei d’assessoria per traspàs, lloguer i compra de negocis.
Per altra banda, Pintado avança que s’està preparant una nova edició de la Guia de restaurants de la província de Tarragona, que haurà de veure la llum el proper mes d’abril.

Pintado insta els a visitar els restaurants de la ciutat

Tenint en compte que el Nadal està a tocar, els representants dels empresaris hotelers de Tarragona convida la ciutadania a fer, almenys un àpat, en un restaurant del nostre entorn, aprofitant que “tenim una oferta gastronòmica molt completa i variada” i interessant a nivell preu-qualitat.

 

ENTREVISTA

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter