Arxius de ENTREVISTES | Diari La República Checa

porn
REDACCIÓ30 Novembre, 2022
yeray-1.jpg

ENTREVISTAL’Ajuntament presidit per Pere Granados ha organitzat aquesta setmana el ‘SalouCongress‘. Es tractava, en definitiva, d’un espai per auscultar, debatre i prendre decisions sobre el futur de la indústria turística. 

L’acte inaugural va comptar amb la presència del secretari d’estat, Fernando Valdés, qui va dir que Salou és un exemple en la promoció turística. Un cop finalitzada la convenció, que ha disposat de experts d’alt nivell, arriba l’hora de fer balanç. Parlem amb el regidor d’Hisenda de Salou i un dels encarregats de coordinar les taules rodones. Yeray Moreno no té dubtes que SalouCongress‘ ha vingut per quedar-se, perquè és un monstre sense sostre. El balanç del certamen és, segons el regidor, força positiu. 

 

Quin balanç fa del ‘SalouCongress‘?
Molt, molt positiu. Aviat tindrem dades completes, però podem avançar que vam tenir més de 1000 visites en streaming, 100 acreditats presencialment, gairebé 3000 visites a la plana web de tot el territori espanyol…

És un congrés que es va organitzar en molt poc temps…
L’Ajuntament oferia l’espai de debat, els ponents el talent i els usuaris l’aprenentatge. Es va fer amb moltes ganes i Salou acaba de crear un monstre que no tindrà sostre.

Vol dir que és una iniciativa que ha vingut que quedar-se?
Sense cap mena de dubte. Salou ha creat una marca que qualsevol persona pot fer-la seva i utilitzar-la per reivindicar i potenciar qualsevol sector del municipi, i per què no… els que han de venir en un futur.

A qui anava adreçat el simposi?
Al públic en general. El turisme, en definitiva, repercuteix en totes les àrees i àmbits. Honestament, crec que les dues jornades del congrés han servit d’aprenentatge i han reunit experts d’un nivell molt alt. La connexió entre usuaris, empresaris, autònoms, treballadors… de negocis i perspectives diferents en una mateixa sala, ha contribuït a l’èxit de la convenció.

Vostè va fer de ‘conductor’ de les diferents taules de debat. Les ponències i els ponents han satisfet les expectatives de l’organització?
Amb escreix. Tenim molt de talent al territori, però està poc aprofitat. Hauríem de crear espais de networking i aprofitar el potencial (molt més) que tenim. Moltes empreses no creixen perquè no se senten secundades per l’administració pública o per no aprofitar sinergies d’altres empreses.

Crec que no som conscients de la importància de ser la referència del turisme de costa a tot l’estat. Hem de saber treure el màxim profit d’aquesta realitat

El ‘SalouCongress’ ha comptat amb el recolzament de la Secretaria d’Estat de Turisme. És un fet força rellevant, oi?
Sí. L’estat ens fa costat a gairebé totes les accions que duem a terme. Darrere d’aquest recolzament hi ha esforç i dedicació per part del Patronat de Turisme de Salou i del govern local. Crec que del govern espanyol tenen molt clar que si nosaltres guanyem, ells també… I al revés.

El secretari d’estat va verbalitzar que Salou és un exemple en l’àmbit de la promoció turística… què en pensa?
Que té tota la raó. I no ho diem nosaltres ni ho diu ell. Ho diuen tots els visitants que tenim a la nostra ciutat amb creixements exponencials cada any. Anem pel bon camí.

‘SalouCongress’ ha coincidit amb el canvi de presidència de l’Aliança de Municipis Turístics de Sol i Platja… Una oportunitat per reunir tots els representants dels principals municipis de turisme de costa, oi?
Exacte. És un orgull que l’alcalde Pere Granados ocupi la presidència de l’Aliança. Crec que no som conscients de la importància de ser la referència del turisme de costa a tot l’estat i que ens tinguin en compte a l’estranger. Hem de saber treure el màxim profit d’aquesta realitat.

Regidor, quines conclusions s’han extret del ‘SalouCongress’?
Hem creat un ‘hub’ d’unió de talent, treball, idees i sinergies que faran que parlar en un futur proper, mitjançant noves reivindicacions, productes i empreses basades en la sostenibilitat, digitalització, blue spaces, i un llarg etcètera. Insisteixo que hem creat un monstre sense sostre.

 

PUBLICITAT








REDACCIÓ21 Novembre, 2022
Enric-Pujol3-1280x960.jpg

El periodista i nastiquer Enric Pujol presenta aquest dilluns el seu nou llibre –Nou Estadi, cinquanta anys fent història- una peça on relata la història del club grana des dels seus inicis fins avui dia. Un recorregut ple de curiositats, noms, estadístiques i per damunt de tot, sentiment pel Nàstic. El repàs comença el 1901 amb un partit de futbol a l’actual plaça Corsini, i continua amb una mirada a l’antic estadi de l’avinguda Catalunya, arribant a l’actual Nou Estadi. Pujol confessa que aquest nou títol és en el que millor ha plasmat aquests més de 100 anys d’història. En aquesta entrevista, ens explicarà alguns passatges feliços i d’altres més tristos. També llistarà els seus jugadors preferits i definirà la seva relació amb el Nàstic. Alhora, hi ha una resposta dedicada a les curiositats estadístiques.

 

Quin és el partit del Nàstic que recorda amb més carinyo i per què?
El del dia de la inauguració del Nou Estadi l’1 de febrer de 1972 contra el Barça. Pels que portàvem temps seguint l’equip a l’avinguda Catalunya el canvi va suposar entrar a una nova i desconeguda dimensió.

I el que recorda amb més tristor?
El Nàstic-Poli Ejido del maig del 2002, els incidents finals que van desencadenar agressions al col·legiat i que van tancar el camp per sis partits. La imatge donada per alguns nastiquers em va produir molta tristor.

Quin és el jugador que més li ha agradat de tots els que ha vist amb la samarreta grana?
Del camp vell dels que he arribat a veure Valero Serer, únic i extraordinari. Del Nou estadi com a qualitat i tècnica Achile Emaná. Però cal recordar a Santi Coch, més partits jugats, Santi Palanca més gols anotats… i bastants mes. És impossible escollir i quan ho fem no s’acostuma a tirar la vista massa enrere.

D’un total de 685 futbolistes, dels que 87 han estat estrangers, i ull, 150 han estat jugadors de la pedrera

Com ha estat la relació entre el Nàstic i Tarragona?
Com en un matrimoni amb petites crisis, moments idíl·lics i algun cop amb els camins separats. El lligam de Tarragona amb el Nàstic es defineix amb els 3.000 socis que sempre hi són, la resta s’afegeix al carro quan les coses van bé.

Com definiria el seu llibre en una paraula?
Nostàlgic.

Ens podria avançar alguna de les curiositats que s’expliquen al llibre?
Que en els cinquanta anys de vida del Nou estadi el Nàstic ha alineat un total de 685 futbolistes, dels que 87 han estat estrangers, i ull, 150 han estat jugadors de la pedrera. S’han jugat 1.065 partits oficials dels quals 983 han estat de Lliga i jo n’he presenciat 1.016. Ah! I amb la visita del Real Unión el camp celebrarà el partit mil de lliga.

Hi ha alguna persona especial a qui li dediqui el llibre?

Sí, a la meva esposa Cheles i a un grup de 14 amics que fa més de cinquanta anys que ho som i sempre que podem ens reunim en una trobada.

Per què?
Cheles per la paciència que té amb mi, i el grup d’amics per la fidelitat i cohesió que ha tingut el grup, similar al que hauria de tenir un bon equip de futbol. També vull agrair el paper de la editorial per facilitar la publicació del llibre.

Com definiria la seva relació amb el Nàstic?
La meva família comença a ser soci l’any 1890 amb el besavi Estanislau. Continua amb el meu avi Enric, segueix amb el pare, Enric, que durant set anys va ser el soci número u. Jo tinc el número 110 en l’actualitat i el meu fill Oskar el 251. Això no vol dir que si s’ha de ser crític en algun moment, que ho sigui.

 

PUBLICITAT



REDACCIÓ14 Novembre, 2022
Sandra-Guaita5-1280x960.jpg

El PSC de Reus encara aquesta recta final de legislatura amb l’objectiu de fer-se camí cap a l’alcaldia. Després que el seu alcaldable, Andreu Martín, renunciés per motius personals, la diputada Sandra Guaita va ser l’escollida per liderar el projecte. Guaita ja havia estat regidora a l’Ajuntament, i ara accepta el repte de convertir-se en la primera alcaldessa reusenca. En aquesta entrevista, Guaita afirma que ara mateix tan sols es planteja encapçalar l’alcaldia, delegant la resta d’àrees en el seu equip. Segons la candidata, ara mateix estan centrant els seus esforços a definir el programa, un que ha de transformar la ciutat. Sobre els problemes que detecta a Reus, l’ara diputada es mostra preocupada amb els temes del dia a dia, com la neteja i la seguretat. També té certa preocupació amb l’orgull reusenc, un sentiment que assegura que s’està perdent. Un dels seus objectius, declara, serà reviure’l convertint el municipi en un referent a Catalunya.

 

Manté el projecte del seu predecessor?
Sí. Era un projecte compartit que s’havia treballat des de fa un munt de temps. A més, està elaborat amb propostes de la societat civil i encara es troba en construcció.

Què pot aportar vostè de nou en aquest projecte?
Quan vaig deixar l’acta de regidora ja vam dir que jo no marxava de Reus i que utilitzaríem la meva posició des de Madrid en benefici de la ciutat. Així ho hem fet i s’ha vist en l’àmbit pressupostari. A banda també ens aporta els contactes que hem fet en els diferents ministeris, un aspecte que ajuda molt a l’hora de governar un municipi perquè has de picar a moltes portes.

Com compaginarà la seva feina a Madrid amb la campanya electoral?
De moment de la mateixa forma com ho hem estat fent fins ara. Passo a Madrid dos dies i mig a la setmana i la resta estic a Reus. Continuarem així perquè pensem que aporta. S’han aconseguit partides importants per a la nostra ciutat en els pressupostos de l’Estat gràcies al fet que hem estat al darrere. Ara mateix estar a Madrid és compatible.

L’objectiu electoral continua sent el mateix que amb Martín: 10.000 vots i 8 regidors?
Sí. Els propòsits també es van treballar en conjunt i jo hi era. L’equip de la Sandra Guaita és el mateix que el d’Andreu Martín. Si podem sumar més, endavant.

Quin és el seu equip?
Òbviament, estem treballant amb el grup municipal, l’executiva del partit i el comitè de campanya. Més enllà del PSC hem volgut que la societat civil ens faci arribar propostes i treballi conjuntament amb nosaltres. Ja ens han fet arribar més de 1.000 iniciatives i continuem tenint reunions diàries. El projecte que estem fent no és tan sols del PSC, sinó de tota la ciutat.

Més de 1.000 propostes rebudes?
Sí, perquè no és una feina que es faci ara a 6 mesos de les eleccions. Durant aquests darrers 4 anys ens hem reunit amb moltíssimes persones, i hem incorporat iniciatives que s’han portat a plenari. Reus té una societat civil que sempre ha estat molt implicada a la vida de la ciutat, i això per a nosaltres és una fortalesa.

Com és el seu projecte? Dit d’una altra manera, com volen transformar Reus?
El projecte en si encara no el definirem perquè està en construcció. A grans trets, pensem que hi ha eixos primordials en els quals la ciutat ha estat referent durant molt de temps: comerç, cultura, salut, innovació i sostenibilitat… Estem treballant en aquests vessants. També volem fer feina en les polítiques d’habitatge, seguretat i neteja perquè la ciutadania ens ho reclama.

Ens podria avançar alguna cosa d’aquests àmbits?
No. S’està treballant. Ho anunciarem quan estigui tot acabat. Pensem que el programa és una eina molt útil d’escolta activa, d’organització i de compromís amb la ciutadania. A més, volem que totes les persones implicades en aquesta feina vegin abans el resultat.

Tornant al seu equip… Sap qui l’acompanyarà a la llista?
No. Estem obsessionats a treballar molt bé el projecte. Creiem que és el que acabarà definint la transformació de ciutat que volem. Un cop estigui enllestit, decidirem les persones que m’acompanyaran. L’equip del PSC de Reus és molt generós i sempre em diuen “Sandra, primer el projecte i després ja posarem noms”.

Reformulo la pregunta: qui li agradaria que l’acompanyés a la llista?
No posaré noms perquè hi ha més gent que m’agradaria que m’acompanyés que llocs a la llista. Seria molt agosarat dir alguns i deixar-me d’altres que vull que estiguin amb mi. El projecte va molt més enllà dels 27 noms de la llista. 27 són pocs per a les persones que volem que m’acompanyin en el Govern. Vull ser alcaldessa de Reus per transformar-la. Definirem on està cadascú més endavant.

Hi ha alguna data prevista per fer-ho?
Probablement, presentarem el projecte a principis d’any, al gener o al febrer. Quan el tinguem tancat, definirem les persones que ens acompanyaran. Serà cap al març. Això no vol dir que fins al març no ens reunim amb ningú. Ara bé, les persones que hi estiguin han de ser capaces de liderar i transformar la ciutat. Tothom ho té clar i és generós. Ningú m’ha dit “o hi sóc o marxo”. Som conscients que som l’única possibilitat de canvi, ja que la resta de partits amb oportunitat de governar ja estan dins de l’executiu municipal.

Podríem veure una llista conjunta amb alguna altra formació política?
De moment no ens ho hem plantejat. Estem parlant amb tots els grups polítics perquè és la manera de treballar amb el PSC. Volem donar la mà a tothom perquè entenem la política com una eina constructiva. Més enllà de les diferències polítiques, l’Ajuntament ha d’estar unit en aquelles iniciatives positives i transformadores. L’única línia vermella és reunir-se amb Vox si treuen representació.

Per tant, podríem veure una llista conjunta del PSC amb un altre partit polític?
Avui dia no. Així i tot, escoltarem a tothom que vulgui sumar-se al nostre projecte.

Com veu Reus? Quines són les problemàtiques que detecta?
No tan sols ho diem nosaltres, sinó les entitats, el comerç, el veïnat, els clubs… Tothom ens diu que la ciutat està aturada. Reus ha estat sempre molt dinàmica i ha estat capital en molts àmbits. Això s’ha perdut. El municipi s’ha aturat en un moment en què d’altres poblacions han avançat molt. Hem tingut anys complicats amb la pandèmia i la crisi, però un pot excusar-se amb això o buscar-ho com una oportunitat per ser resilients i transformar la ciutat. Així ho han fet altres municipis.

Hem sentit gent del govern excusant-se, mentre que altres localitats ho han aprofitat per créixer. Pensem que Reus ha perdut pistonada, i no s’ho mereix perquè la ciutadania ha lluitat molt per si mateixa. Em sembla molt lamentable que no s’hagi estat al costat de les reivindicacions dels reusencs i reusenques.

No tenim cap complexe en dir que volem ser capital cultural i comercial de Catalunya. Així ho hem reivindicat tradicionalment. Com a administració hem de facilitar que la ciutat es posicioni allà on ha d’estar.

Quins temes li preocupen a nivell personal?
Em preocupen dos àmbits. Un és la política que afecta directament al dia a dia de les persones: seguretat, neteja… Visc en un barri, i els veïns i veïnes sempre em pregunten sobre aquestes problemàtiques. No podem crear inseguretat com amb el Carrilet. L’Ajuntament va proposar 4 idees a impulsar, i això no pot ser. Em preocupa perquè si no li donem seguretat a les persones afectades en un moment de pandèmia… Em poso molt en la posició d’aquests ciutadans. Com a administració pública no podem generar un problema allà on no hi havia cap, no és just perquè són qüestions que no deixen dormir ni menjar als veïns afectats.

L’altre aspecte que em preocupa és que no siguem capaços de transformar la nostra ciutat. La gent sent molt d’orgull per Reus, i em molesta que algú des de l’Ajuntament hagi fet que aquest sentiment es dilueixi. Com a ciutadana de Reus em sento abandonada perquè visc en un barri i el veig brut, i les persones m’expliquen la seva sensació d’inseguretat. Parles amb algú del govern i et diuen que tot està, mentre que converses amb la ciutadania i et diuen el contrari.

M’enfado quan em diuen coses que sé que no són veritat. Potser on viu l’alcalde la neteja és perfecta, al meu barri no. Hem de fer que pugi l’orgull per Reus i tornem a col·locar la ciutat al lloc que es mereix.

Quines màximes s’imposa en el seu dia a dia?
Personals o polítiques?

De les dues.
Pel que fa a les polítiques, quan vaig iniciar el meu camí no tenia l’ambició de ser alcaldessa de Reus. Ara bé, això no significa que no treballi per ser-ho. Hi ha persones que tenen l’objectiu de ser alcalde i quan arriben a ser-ho no saben què fer. La finalitat ha de ser transformar, no només arribar a governar.

Com a propòsit vital, he treballat en molts altres àmbits fora de la política als quals m’agradaria tornar. M’encanta la recerca i el món universitari. Estaria supercontenta de tornar-hi. Sabem que a la política estem de manera transitòria. Un cop has acomplert la feina que se t’ha encomanat, tornes al teu àmbit laboral.

Si vostè és alcaldessa, com s’imagina Reus d’aquí a 4 anys?
Hem de recuperar l’orgull com a ciutat i hem de transformar el municipi. Hem d’interpel·lar la ciutadania per a fer-ho. També hem de treballar en la política diària perquè la gent no se senti desatesa com passa ara.

Ara li demanarà que faci un exercici de visionària. Com s’imagina Reus d’aquí a 10 anys?
Dependrà de qui governi la ciutat. Si ho fem nosaltres tornarem a ser referents en molts àmbits, serem la punta de llança del sud de Catalunya. Treballarem per a això. Depèn de qui governi la ciutat no es transformarà, i podrien continuar en la mateixa situació d’aquí a 10 anys. Seria molt trist i comportaria una pèrdua de recursos públics. Ho diem perquè s’ha vist. Nosaltres vam governar la ciutat durant 32 anys i la vam transformar. Ara la governen altres partits polítics i el municipi està completament aturat. No hi ha un referent d’aquest Ajuntament que la gent recordi. No hi ha hagut projecte municipal.

Quines àrees li agradaria encapçalar a l’Ajuntament?
Vull que l’equip que m’acompanyi sigui capaç de liderar les àrees que permetin transformar la ciutat. De moment no em plantejo liderar cap altra àmbit que no sigui alcaldia. Hem de treballar tots conjuntament pel bé de Reus. Això no vol dir que no donem importància a altres àrees. Hi ha moltíssima feina amb l’alcaldia, serà la que lideri i coordini el projecte amb la resta de regidories. Ho tenim definit així. Si finalment decidim que he d’assumir algun altre àmbit, no tindré por a fer-ho perquè treballo fins a l’extrem.

Reus és una ciutat insegura?
La ciutadania té sensació d’inseguretat. Tot i que les dades no ho reflecteixen, si les persones se senten així, s’ha de treballar per solucionar-ho. Hi ha barris amb zones fosques, a d’altres la població considera que la policia no està prou present… Això s’ha de solucionar en coordinació amb la Guàrdia Urbana, les associacions veïnals, l’àrea d’Urbanisme, etc. Considerem que aquesta feina probablement no s’està fent, malgrat que els recursos hi són. Nosaltres treballarem així.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Novembre, 2022
jordi-manzanares3.jpg

Jordi Manzanares és un tarragoní inquiet i a qui l’apassiona escriure. Al seu llistat d’obres, hi afegim ara la seva novel·la ‘Darrere del misteri – La veritat ha de sortir’. En aquesta entrevista al digital larepublicacheca.com, l’escriptor explica en què consisteix i què persegueix. Manzanares revela que ja està treballant en una altra novel·la, la qual abordarà – avança – un tema polèmic. Mentre esperem el seu nou treball, ens endinsem ‘darrere del misteri’.

‘Darrere del misteri’, per què es titula així el seu darrer llibre?
Es titula Darrere del misteri perquè quedi clar, des del títol, que és una novel·la de misteri. Hi ha el subtítol La veritat ha de sortir per ser necessari que es resolguin tots els delictes com desaparicions de persones o com en el cas del llibre la veritable autoria d’atemptats.

Quina és la veritat que ha de sortir?
Aquesta novel·la parla de com, uns joves fills d’immigrants, són manipulats per a formar un escamot terrorista. Està inspirada, en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No basada perquè no sabem encara moltes coses del tema.

Hi ha fets reals?
Al llibre són les mateixes ciutats. La quantitat de terroristes és menor per donar agilitat a l’obra. Els noms també perquè el final és fictici i sorprenent.

Ha estat fàcil escriure-la? Quant de temps ha trigat?
Ja fa nou anys que em relaciono amb magrebins cada cap de setmana. He viatjat amb ells al Marroc. Estar convidat a les seves cases és diferent de com ho havia visitat abans com a turista. He llegit novel·la i llibres relacionats amb el tema. A partir d’aquí, vaig tardar un any a escriure-la.

Quin ha estat el moment més difícil a l’hora d’escriure-la?
El principi. Atrevir-me a escriure-la. La idea me la van donar la notícia del diari Publico explicant que l’imam, teòricament mort mentre preparava un atemptat, pertanyia als serveis secrets espanyols.

Aporta alguna llum als atemptats de Barcelona i Cambrils?
És una novel·la de ficció. Alguns lectors creuran que aquest final pot ser la realitat.

Creu que la radicalització islàmica és cada vegada més prement?
No. Gairebé la totalitat de musulmans creuen en el pacifisme que predica l’Alcorà. Ja era un rumor entre aquesta població amb la qual em relaciono que molts atemptats són muntatges. Tot això abans del 17-a.

Què hauríem de fer per evitar la radicalització sobretot dels Menas?
Els autors d’atemptats tenen més edat que aquests menors no acompanyats. La solució és evitar el rebuig social. Som una societat amb baixa natalitat i manquen treballadors en algunes feines com les d’hostaleria. Ells podrien cobrir aquestes mancances a poc a poc.

Té algun projecte literari en ment?
Sí, ja vaig per la meitat d’una altra novel·la. També és de misteri i sobre un tema polèmic.

PUBLICITAT






REDACCIÓ31 Octubre, 2022
patricia-olive-ECP-1-1280x949.jpg

En Comú Podem s’adapta a la nova realitat i sobretot a la convocatòria electoral del proper mes de maig. Patrícia Olivé, la nova coordinadora de la formació, explica a larepublicacheca quines són els objectius i les metes més immediates. Renovació i escoltar la ciutadania són les prioritats ara mateix.  Ella assegura que és aspirant a l’alcaldia de l’Ajuntament de Tarragona.

 

Què podem esperar d’aquesta nova coordinadora?
En Toni Garcia i jo coordinem un equip de persones honestes, treballadores i motivades. Un equip divers, que ens hem proposat un pla de treball ambiciós però assumible. Volem enfortir i donar impuls a aquesta organització a la ciutat de Tarragona. I ho farem.

Creu que la nova junta respon a la renovació desitjada?
Si mirem conjunt de les persones presents, 12 – 9 titulars i 3 suplents que participen amb veu, però sense vot – ens trobem amb 6 persones que estaven a l’anterior executiva i 6 que no. Per tant, hi ha 50% de renovació. És un equilibri positiu entre experiència i renovació. Estem satisfetes.

L’Àngels té tota la nostra confiança i el nostre suport. Farem una oposició responsable pensant en la ciutadania de Tarragona, sempre tenint presents les nostres propostes en els diferents eixos

Quin balanç fa del mandat d’En Comú Podem a l’Ajuntament de Tarragona?
Vam signar un bon pacte per l’acord de govern. Ens han tocat uns anys difícils amb la pandèmia pel mig. Hem contribuït a que s’avanci en temes com feminisme, benestar animal, patrimoni i habitatge. Queden uns quants mesos per finalitzar el mandat i posarem damunt de la taula algunes de les nostres propostes programàtiques a través de la nova regidora.

Què espera de la nova regidora?
Una gestió transparent i democràtica, portar la veu de totes les militants i de la ciutadania en general a la sala de plens. L’Àngels té aquest tarannà participatiu i ho ha demostrat ja en el primer ple, consensuant el sentit del vot de les principals qüestions. L’Àngels té tota la nostra confiança i el nostre suport. Farem una oposició responsable pensant en la ciutadania de Tarragona, sempre tenint presents les nostres propostes en els diferents eixos, Eix Social protegint les més vulnerables, Eix Verd avançar cap a una ciutat més sostenible per a tothom, les polítiques ecologistes i les polítiques socials s’han de donar la mà. Imprescindible la realització de l’estudi de qualitat de l’aire, Mobilitat: Transport de qualitat i estudiar revisió de les tarifes a la baixa. Transport públic a l’abast de tothom i Eix fiscal: No augmentar la pressió fiscal a qui menys té, tampoc als petits negocis o autònoms. Estudiar la viabilitat de qui més té, pagui més. (Grans tenidors, etc.)

Creu que l’espectacle protagonitzat pels regidors d’En Comú Podem durant el mandat passarà factura en les properes eleccions?
Encara queden uns mesos de mandat, estem convençudes que serem útils per Tarragona i la seva gent. L’Àngels i el nou grup municipal faran una bona tasca. També considero que tenim un vot consolidat a la ciutat.

Quines són les seves tres prioritats com a coordinadora del partit a TGN?
En el pla de treball amb què ens vam presentar davant la militància n’establíem quatre. La primera enfortir l’organització local. La segona, enfortir l’espai de coalició d’En Comú i Podem, la tercera donar suport al grup municipal i la quarta organitzar el procés d’elecció del o la cap de llista i organitzar la candidatura.

No està en els meus plans presentar-me a l’alcaldia de Tarragona

Serà vostè la candidata a l’alcaldia?
Farem un procés d’elecció obert i transparent amb les inscrites de Tarragona en Comú, qualsevol inscrita pot presentar-se. Les decisions en la nostra organització s’han de prendre en conjunt, és el nostre ADN. Ara bé, li avanço que no està en els meus plans presentar-me.

Quins errors s’hauran de corregir?
Estem treballant des d’ara mateix en establir un contacte fluid i més constant amb les entitats, sindicats, associacions, etc. També volem estar al costat de la ciutadania i escoltar les seves reivindicacions i en aquest sentit estem treballant una proposta ambiciosa. Com a deures pendents tenim també el de comunicar més i millor totes les coses que fem…

Cal un gran pacte de ciutat per abordar els temes troncals que ens afecten a tots i a totes

Com pensa recuperar la confiança de l’electorat tarragoní?
Ja li he dit abans que considero que tenim un vot consolidat a la ciutat, és prematur fer una lectura de pèrdua o no de confiança si encara no s’han produït les eleccions. El més important per a la ciutat és que el nostre espai polític dels Comuns i de Podem retorni a la normalitat política perquè les polítiques de canvi, de transformació i de recuperació social siguin presents en el nou consistori del 2023.

Quins són els grans problemes de Tarragona?
Tarragona és una ciutat preciosa, però que no llueix. Necessitem millorar l’espai públic. Més net, més ben il·luminat, amb un manteniment més constant. Una ciutat més verda, amb espais naturals a prop de totes les persones, que recuperi el riu i millori l’anella verda. I una ciutat on es pugui trobar habitatge accessible. En aquest sentit, cal una forta inversió pública en habitatge, que si es fa bé pot no ser costosa per l’Ajuntament. Hem d’aconseguir equilibrar la ciutat pel que fa a serveis i espais públics, Tarragona és una i hem d’acabar amb greuges històrics que la divideixen. Necessitem enterrar d’una vetada per totes la idea que existeix una Tarragona de primera i una de segona. Hi ha moltes més qüestions com la seguretat a la indústria química, la cultura, el patrimoni municipal (banc d’Espanya, Tabacalera, l’Hotel d’entitats, La Torreforta, etc) i el patrimoni històric. Crec que cal un gran pacte de ciutat per abordar els temes troncals que ens afecten a tots i a totes. Ara amb el debat del nou POUM tenim, una bona oportunitat per repensar la Tarragona que volem construir i assolir que la ciutat avanci de punta a punta de la mà i a la mateixa velocitat.

Com a deures pendents tenim també el de comunicar més i millor totes les coses que fem…

El cas Carla Aguilar ha estat mal tractat/explicat pel partit? 
Les nostres normes són clares respecte a això. Les activistes i integrants de la nostra formació política no entendrien que no s’hagués actuat davant d’un incompliment de les normes de què ens hem dotat i aprovat entre totes. L’important per a nosaltres és reorganitzar-nos com estem fent, treballar intensament per la ciutat aquests mesos de mandat i preparar les eleccions municipals.

 

PUBLICITAT









REDACCIÓ24 Octubre, 2022
REV-TR-RET-008-e1666595870201.jpg

El món de l’espectacle sovint està tacat amb un munt de prejudicis. Alguns, segurament són veritat, i d’altres són producte de pel·lícules i sèries que exageren la realitat. Per a esbrinar quines preconcepcions d’aquest món són certes, avui conversem amb Carolina Figueras, una dona que ha dedicat tota la seva vida a la dansa i la coreografia. A més, és l’autora d’un llibre, Memorias de una corista, on exposa totes les seves experiències, des de les més agradables fins a les més cruentes. Filla d’un pescador de Cambrils, Figueras tomba mites sobre masclisme en l’àmbit dels shows, tot i que també detalla dues excepcions que pot relatar en primera persona. En aquesta entrevista també coneixerem les seves motivacions per escriure un resum de les seves vivències.

Com de dura és la vida en el món de la dansa i els espectacles?
És dura, perquè hi assolim una gran competitivitat; els sous actuals no s’ajusten a la inversió feta en els estudis i a la gran entrega personal. Com que no hi ha un sindicat com el Equity (UK / USA) que ho reguli, el lliure mercat no permet que el sou es correspongui amb la categoria i el talent, és a dir: “tens un lloc perquè no hi ha altre que sigui millor i ho faci per menys”, això inclou la cotització a la SS… “Quan es compleix,” però que rara vegada es correspon amb la professionalitat i categoria individual. Aquí tothom fa el que vol.

Quines dificultats troba una dona en aquest àmbit?
El món de l’espectacle està envoltat d’una llegenda, vist des de fora, no trobes més dificultats per ser dona. Jo vaig començar als anys vuitanta, això volia dir que si et dedicaves i encara més al music hall i la revista, el que ara és “comercial dance” (a la TV, videoclips i als concerts pop), no eres prou decent, i si es tractava d’un noi, hi havia aquella malícia de què si era gai. Hi ha hagut, en boca d’ignorants, una contínua injúria als artistes del teatre frívol, ja no dic el cabaret.

Podria explicar-nos algun exemple en primera persona?
Malauradament, l’excepció; és l’assetjament sexual com a qualsevol feina. Una vegada al teatre i a més amb agressió física, que vaig denunciar i va ser silenciada pels directius, amb la premissa de perdre la feina si continuava exigint responsabilitats, i altre a la televisió com a productora/coreògrafa i ballarina del meu propi ballet en 52 programes, que per falta de testimonis vaig haver de callar, pel mateix: no perdre la feina.

Considera que aquesta indústria ha canviat?
Totalment. Aquest canvi va començar els anys 90. En particular no tant pel tema de “pit i cuixa”. Acostumo a dir que les meves companyes i jo, ens exhibíem a l’escenari amb biquinis, lluentons, talons altíssims i plomes perquè podíem. Érem dones lliures, independents que mai vàrem necessitar demanar “igualtat”, i vam heretar la valentia i la lluita de les dones de la pre i postguerra que van omplir molts teatres i donar alegria a la foscor social.

Molts ajuntaments de Catalunya van descartar els programes de varietats amb cantants, acròbates, mags, vedettes, ballets i humoristes, per considerar-ho ranci (massa espanyol) i van quedar-se amb altre tipus de shows i pressupostos; una orquestra amb ball pels grans, un teatret, titelles i jocs pels petits i un concert pels joves.

Les varietats eren tan familiars com el circ o els musicals actuals. Ara qualsevol infant pot accedir a imatges sexuals al mòbil, hi ha videoclips amb decorats sòrdids, domini del mascle que es dibuixa bastant pinxo o macarró. He vist coreografies d’escoles de dansa que sexualitzen menors i adolescents amb cançons que denigren la femineïtat. Aquest format d’espectacle que vaig viure treballant de valent, existeix igual, és gratuït i per a tothom: són els concursos de talents de la televisió.

Les dives del Pop són les noves vedettes. La política local i els amateurs que mai han arriscat res, que no saben que és passar gana, ni són, ni fred ni fer una gira o no cobrar un contracte, han acabat amb els professionals, la vella guàrdia… i no hi ha relleu generacional. Això s’ha acabat. Ho dic sense nostàlgia perquè el 2000 ja em vaig desvincular de tot això i vaig ampliar els meus horitzons.

Com creu que es pot frenar el masclisme en el món del ball i els shows?

Des de la meva experiència, més de trenta anys d’escenaris, a part de l’assetjament sexual, puntual, no he conegut el masclisme i si bastants senyors elegants. No hi crec que sigui tant com se suggereix, tal com he dit abans. L’espectacle de music-hall sempre ha agradat al públic femení i les dones artistes eren les veritables que manaven en la indústria. En conec unes quantes, no érem les ninetes tontes de cap senyor. El masclisme vist així, existeix pel consum, aquesta milionada de la indústria musical de moda no té marxa enrere. A més entre les dones no hi ha hagut solidaritat i no em refereixo a la competitivitat per un lloc a una obra. Ni per un nuvi productor o director. En situacions de desemparament, a vegades les mateixes dones han estat i són còmplices, opressores i han mirat cap altre costat.

Ho tinc claríssim, en l’espectacle qui és més masclista és la dona, la que diu que aquella és una “endollada” o una “cel·lulítica” o que se n’aprofita de la fragilitat d’altra companya per enfilar-se. Tinc més amics que amigues, són menys traïdors. Jo no sé com se soluciona, però totes les campanyes d’educació queden de cara a la galeria, de portes en dins… et diran “puta i maricó”, quan els convingui destrossar la teva reputació o fer mal a la teva família. No ens enganyem, continuem igual que als setanta.

Què és allò que la va enamorar de la dansa?
Sembla broma, però em va enamorar el ball de Fred Astaire. Es diu “síndrome Astaire“, vaig ser una de tantes dones encisades, com als Estats Units. Gràcies a les pel·lícules de musicals en blanc i negre a la televisió vaig descobrir que “volia ballar amb ell” i provar el swing que és la meva passió i amor perdut per no poder practicar, ja que llavors solament feia ballet clàssic, dansa espanyola i “modern jazz” a l’acadèmia. Encara que vaig començar a treballar fent bolos de festa major, amb setze anys amb el carnet del Sindicat de l’Espectacle i permís del jutge i del meu pare. També era fan de Don Lurio i el Ballet Zoom al programa “Aplauso“. Volia ser com la Raffaella Carrá. Treballar a l’espectacle comercial, popular, que reparteix píndoles d’alegria. Quan vaig veure la pel·lícula Fame d’Alan Parker al cinema, una mica més tard, vaig decidir-me a provar sort als càstings, tota sola. Ningú et preparava per ser artista.

Estava mal vist tant pels docents de dansa de Barcelona. Vaig començar l’aventura al mític Paral·lel de Barcelona amb el gran empresari Colsada. I d’un contracte saltava a altre… tots els ballarins teníem feina, però jo era l’única catalana/espanyola en algunes companyies, ja que la majoria eren anglesos i argentins. Al meu país, vaig aprendre anglès assajant i treballant a l’espectacle. Mai he passat nervis a l’escenari, era on millor em sentia i més segura estava d’aconseguir-lo.

Això ja és per si, un enamorament, estimar-te a tu mateixa mitjançant el ball i l’escenari. No tant l’aplaudiment, però sí la realització personal, dir: “Sí que puc”, quan, excepte la meva mare, ningú donava un duro per a mi. Tornem a l’apoderament femení, perquè el que jo volia amb catorze anys era ser coreògrafa i ho vaig ser als 24 al Teatre Apolo del Paral·lel.

Què és el que menys li agrada?
Jo estimo moltíssim la meva feina i la meva gent. La que lluita, se supera i que dóna el millor. He passat de corista anònima a coreògrafa, directora artística i productora, sembla que està tot fet. El que menys m’agrada és la falta d’honestedat. Les enveges i punyalades per l’esquena, quan estàs lluitant per l’estabilitat i el pa d’un equip sigui de cinc o trenta persones. El conflicte dels egos quan interfereix a la feina. He fet de pont entre empresa i ballarins fins a cremar-me, per problemes absurds, també pels enganys als contractes. I la manca de respecte tant dels que parlen de nosaltres sense saber-ne res i els que destrueixen la nostra feina. Els artistes hem d’educar tant al públic com a la majoria d’empresaris. Ser artista té un preu molt alt i no és passar pel llit.

Per què va decidir publicar un llibre amb les seves experiències?
Bé, perquè ningú em va dir: “Tu no pots”… això va ser la flama que va encendre el kamikaze que sóc. “Tu no”, al col·legi, a l’acadèmia de dansa… Vaig patir assetjament brutal per dir que volia ser ballarina. Doncs jo sí, sense haver de demostrar res a ningún més que a mi mateixa.
Algú ho havia de dir. Precisament perquè no sóc una vedette ni actriu famosa. Sóc la filla d’un pescador de Cambrils i una modista de Barcelona, del barri de Sant Martí.

És un llegat personal i professional d’una època no tan llunyana, però que resta ignorada amb tants personatges rellevants, teatres i situacions històriques de l’escena i el cinema del nostre país. Ho vaig fer per defensar la dignitat del nostre gremi, sembla que ser ballarina d’espectacle o artista de varietats és menys que altra posició en l’escena; per contar les llums i ombres a l’escenari i al darrere, la part humana. Per homenatjar els companys veterans amb qui tant vaig aprendre; pel públic que s’estima la revista musical i el teatre. Per les dones que varen coincidir amb mi i no han tingut motivació per continuar o una oportunitat més enllà. Tots els riscos que vàrem patir, en les condicions laborals, autocars… revenges, accidents, pensions sinistres.

Ho he fet per deixar clar a tots, inclòs qui comença que res surt a la primera, que s’ha d’anar amb molt compte dels cants de sirenes. Es viuen il·lusions i decepcions, s’abandonen persones que estimes i no comparteixen o aproven, el teu objectiu. Has d’admetre que ets capaç de passar una certa solitud per continuar i no hi ha guia que valgui més que la teva intuïció. Qualsevol dona que ho llegeixi que entengui que mai es retiri una denúncia per agressió física, com em va passar a mi i que no calli davant l’assetjament sexual.

Es considera un exemple a seguir?
No. No sóc un exemple a seguir. Sóc una treballadora de l’espectacle. He sigut docent també. Transmeto el que sé amb l’estimació i la passió del primer dia i també de l’últim que mai saps quan serà. En tinc prou, amb la satisfacció dels camins que he obert a altres persones que començaven i han tingut una professió que els ha fet feliços com ho he sigut jo. El que està clar és que no puc desaprendre. Sé com és la meva professió des del primer a l’últim esglaó i, per tant, reconec el valor, en detall, de tot el que contemplo; una obra, un artista, un nou talent que encara no ha despuntat, una direcció, un vestit o una llum ben posada. Estic contenta del resultat de la publicació del llibre que està principalment dedicat a la meva mare que va llegir l’esborrany, però va morir mentre acabava el capítol número nou. I ella estava orgullosa de mi, més no en puc demanar.

Estic satisfeta d’on ha anat a parar el llibre i “a qui i no a quants” importa. No és una qüestió literària, “el que pugui agradar o no”, no deixa indiferent. És la meva vida, un testimoni totalment orgànic, on m’exposo molt com observadora i alhora protagonista, d’aquella etapa vital que vaig compartir amb una estirp que s’acaba ara, quan fa més de cent cinquanta anys que va començar.

Segueixo, però d’altra manera, amb més calma, ho porto dins. La vida m’ha complit més somnis i objectius dels que tenia. Sóc la prova de la constància i la creença en una mateixa… és una realitat i em sento agraïda per poder explicar una vida tan sorprenent que m’ha portat a ser la primera a fer coses on ningú feia res. El meu lema és: “com no sabia que era impossible ho vaig fer”.

PUBLICITAT





REDACCIÓ11 Octubre, 2022
rector_pallares-1280x961.jpg

Josep Pallarès és rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Coneix els budells de la institució universitària atenent que ja va ocupar el càrrec de vicerector. Pallarès està intentant implementar alguns canvis i donar més protagonisme a l’alumnat que, en definitiva, és qui s’haurà de beneficiar de l’excel·lència acadèmica. El rector pretén anar recuperant la plantilla a temps complet fins a arribar a les xifres del 2008. El màxim responsable de la URV vol que es recuperi el sentiment de pertinença i intentarà equilibrar els comptes (que són delicats), oferint, això sí, els millors serveis, competint amb les millors universitàries europees.

 

Quines són les primeres percepcions com a rector?
Són les que jo esperava quan vaig aspirar al càrrec. Coneixia de primera mà les dinàmiques i les qüestions més importants.

Clar, vostè no és nou a la casa, va ser vicerector…
Exacte.

Quins són els seus grans hàndicaps?
La universitat és un gran hàndicap. A nivell intern seria tot el relacionat amb el professorat, la necessitat de poder recuperar la plantilla a temps complet que teníem en 2008…

Quina és la plantilla ideal?
Hauríem de tenir una renovació anual de 15 places en règim permanent. L’actual taxa de reposició és del 50%, però venim d’un dèficit acumulat.

Quan creu que arribarà a una situació relaxada?
En aquests quatre anys volem arribar a una situació normalitzada i, sobretot, que el dèficit no incrementi. Tenim un pla de xoc que pretén recuperar les places perdudes… Intentarem començar a recuperar les places del professorat perdudes i, a nivell d’estudiants, volem afavorir el seu empoderament i que s’impliquin de forma molt activa en la vida acadèmica i universitària. A nivell social, els ciutadans ens reclamen que assumim un rol de lideratge i que s’apliqui el coneixement…

Volem recuperar les places del professorat perdudes i, farem esforços per afavorir l’empoderament dels estudiants

Part d’aquests objectius es resolen amb diners, oi? Què reclama al govern?
Si s’aplica el full de ruta que representa el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement no se resoldran tots els problemes, però ens posarem al nivell de finançament d’altres països.

Quan es parla de la URV ens referim a prestigi universitari… Com es fa per mantenir aquesta excel·lència?
Hem de millor per necessitat. El sistema universitari evoluciona i és competiu a nivell internacional. Per tant, no es tracta de ser el millor, però sí de superar a la resta. Hem de seguir el ritme de la resta d’universitats. Hem de donar serveis d’excel·lència mundial. La finalitat no és estar al rànquing sinó oferir els millors serveis i la millor formació.

Com s’empodera els estudiants?
No tenim la recepta màgica. Però, durant la campanya, vam poder observar que els alumnes reaccionen positivament si els tens en compte, els escoltes i són protagonistes. Ells han d’estar presents en els moments de prendre decisions. És fonamental. Els pressupostos participatius és un exemple del que s’ha de fer. Els delegats de classe han de tenir un paper rellevant i les seves propostes/inquietuds han de ser, com a mínim, analitzades. Les associacions també han de tenir un paper actiu que sigui respectat i comprès.

Si s’aplica el full de ruta que representa el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement no se resoldran tots els problemes, però ens posarem al nivell de finançament d’altres països

En alguns àmbits es volia fer creure que la URV estava polititzada. Com es desmarcarà d’aquesta percepció?
No sé què es va fer en el passat. Jo no he participat en aquelles decisions. La URV no està polititzada. No parlem d’afeccions ideològiques ni futbolístiques. La universitat és el lloc de la paraula, de la llibertat d’opinió, del debat i de la discussió d’idees i projectes. La universitat no pot anar per un camí diferent d’aquell que marca el Parlament de Catalunya, però sense oblidar que ens devem a la societat. La nostra missió no és fer política, tot i que estem immersos en la política.

Què vol trencar dels quatre anys anteriors?
Recuperar i reforçar el sentiment de pertinença de la institució per poder servir millor a la societat. És molt fàcil de dir i molt difícil de fer-ho.

S’ha reunit amb els sindicats dels estudiants. Què reclamen?
Volen que respectem els compromisos que vam posar al programa electoral. Volem demostrar amb elements concrets i tangibles que les nostres promeses són possibles de tirar endavant.

Parla de reforçar el sentiment de pertinença. S’havia perdut?
S’està perdent aquesta flama. Es tracta d’una qüestió humana. La universitat arriba als 30 anys de creació i hi ha canvis generacionals i vam passar alguna crisi, per tant, és normal que hi hagi un estancament que cal treballar que sortir-ne. Cal recuperar el ritme de propostes i de creixement. Cal recuperar l’energia.

Com arriba el missatge universitari a la societat?
Ha d’arribar basat en fets. S’ha de fet un combinat. S’ha d’aconseguir que la societat s’interessi per la vida universitària… ja trobarem alguna fórmula. Estem treballant en això.

Com serà com a rector?
Igual que abans quan no ocupava el càrrec.


Tots som persones amb els nostres caràcters i diferències. Tenir un càrrec no ens ha de fer canviar.

Però condiciona?
Sí, això sí, però no t’ha de canviar la personalitat, alterar els valors ni fer perdre l’honestedat ni l’espontaneïtat. I no podem oblidar mai que serem ex i això vol dir que tornarem a allò que érem abans.

Com està la situació econòmica de la URV?
Pressupostàriament falten diners…

Vau tancar la liquidació del pressupost de l’any 21, oi?
Hi havia un dèficit estructural a nivell de gestió que l’any 21 era d’uns 850 mil euros. Això vol dir que partim d’una situació que si no fem cap canvi tenim 800 mil euros menys per equilibrar el pressupost. La situació no és òptima ni molt menys, però és delicada.

Solució?
Haurem de fer una bona gestió i conèixer el sistema universitari català, això hauria de poder cobrir els 850 mil euros que hi havien al 31 de desembre del 21 i intentar, de cara al 2023, negociar un pressupost una mica expansiu per resoldre aquest dèficit. Ens aniria super bé.

PUBLICITAT










REDACCIÓ7 Octubre, 2022
327ac36f-4a3f-43bc-afcf-d2d38fcb5a52.jpg

El 15 de octubre el Teatro Auditorio de Salou acoge una obra de teatro con fines solidarios. Se trata de ‘¡Y por fin… Volvemos a reír!’, una comedia de la compañía Teatro Julio Vilaplana. Los fondos que se recauden irán destinados a la investigación contra el cáncer a través de la Asociación Oncológica Dr. Amadeu Pelegrí. Para conocer más detalles alrededor del evento, hoy conversamos con la presidenta del grupo teatral, María Toledo, quien además nos expresa su amor por este arte, así como los sentimientos que se despiertan en su interior cada vez que sube al escenario. 

¿Qué podemos esperar de su obra de teatro?
Dos cosas importantes: que la gente olvide los problemas cotidianos, que ría, que lo pase bien y sea feliz y, por otra parte, que la actuación del grupo de Teatro Julio Vilaplana permita recaudar fondos que sean un aporte modesto a la investigación sobre este mal que afecta tanto a nuestra sociedad como es el cáncer.

¿Qué representa para usted y su compañía poder colaborar un año más con una causa solidaria?
Anteriormente, nuestras actuaciones, en general, eran para contribuir con una gran causa como lo es la lucha contra el mal de Alzheimer. Esta vez sentimos gran satisfacción de saber que estamos colaborando, aunque modestamente, con esta labor social que es muy importante.

Cómo es trabajar con sus compañeros?
Una delicia, todo el elenco se aboca con responsabilidad a la labor y pone lo mejor de sí para hacerlo cada vez mejor, sobre todo si se toma en cuenta de que no somos profesionales y que cada quien tiene sus propios deberes y responsabilidades. Aun así, acabo tiempo para dedicarlo al teatro.

¿Qué siente al subir al escenario enfrente de cientos de personas?
Placer, satisfacción, emoción, pero al mismo tiempo el temor de no satisfacer, ya que el público merece lo mejor dentro de un gran respeto.

¿Qué es lo que más le atrae del teatro?
Todo. Es una emoción creciente desde el momento mismo en que se selecciona una pieza teatral. Todas las etapas antes del estreno son fascinantes, aun cuando muchas de ellas son duras y difíciles, pero al final se impone la voluntad y el amor que le ponemos para lograr un buen estreno.

¿Qué tipo de obras teatrales le gustan más?
Las comedias cómico-musicales. La música es parte fundamental de mi vida y la sociedad tal como la estamos viviendo necesita alegría, humor, risas y esparcimiento. Ya tenemos bastante con los problemas que nos agobian a diario, tanto en el ámbito nacional como internacional. Viva el teatro y vivamos todos con él.

PUBLICITAT




REDACCIÓ1 Octubre, 2022
José-Luís-Martín-PP-Tarragona8-1280x960.jpg

José Luis Martin es el portavoz del PP en el Ayuntamiento de Tarragona. Mariano Rajoy era entonces el presidente del gobierno español y el responsable de no permitir ningún acto que pusiera en riesgo la  integridad territorial. Cinco años después de la celebración del referendo, larepublicacheca.com ha querido saber qué opina José Luis Martin sobre uno de los hechos políticos más conturbados de la política catalana y de la historia reciente de nuestro pais.

 

Han pasado ya cinco años. ¿Cómo recuerda los hechos del 1 de Octubre?
Con mucha preocupación.

¿Fue una pérdida de tiempo?
Sí, claro que sí.

¿Qué le transmiten las imágenes de aquel día?
Un quebrantamiento del ordenamiento jurídico por parte de los que organizaron una “consulta” que no se ajustaba a la legalidad y solo pretendía romper la integridad nacional.

¿La respuesta policial fue proporcional?
La Policía está para cumplir y hacer cumplir la legalidad y el ordenamiento jurídico vigente.

¿Cataluña se ha recuperado de todo aquello?
No, esta a la vista que no.

¿Cuánto tardará en hacerlo?
Con el gobierno actual bastante tiempo.

El independentismo está desapareciendo

¿Usted cree en la mesa de diálogo?
No.

¿Se imagina una Cataluña independiente?
No, siempre formará parte de España.

¿Cree que el independentismo desaparecerá?
Es evidente que está desapareciendo.

 

PUBLICITAT










REDACCIÓ1 Octubre, 2022
sergi-albarran-1.jpg

Han passat cinc anys de l’1 d’octubre del 2017. Es va celebrar un referèndum que l’estat va considerar il·legal. 

El moviment independentista va sortir al carrer i va demanar als partits catalans que creuen en l’autodeterminació que actuïn en conseqüència. Sergi Albarran va ser un dels tarragonins que va ser apallissat per la policia espanyola que havia rebut ordres d’aturar la votació. El republicà va presentar una querella pels danys que va patir. Els danys psicològics estan ben presents cinc anys després. Sergi Albarran es considera una víctima de la repressió de l’estat. Entén que els polítics haurien de deixar de banda els personalismes i ser més directes – i honestos – amb el poble.01

 

 

Quins records desa de l’1 d’octubre?
Molts bons. Recordo la força de tota la gent que va participar d’una forma o altra aquells dies, les nits sense dormir amb l’ai al cor, la manifestació de rebuig en silenci absolut del dia 3 i per sobre de tot, recordo un poble sencer, aixecat i plantant cara. També en guardo algun de dolent: la impunitat, la injustícia, la repressió. Però els bons records superen els dolents.

Vostè va resultar ferit per la policia espanyola… com es troba? Encara té seqüeles?
Bé, de fet no vaig tindre massa temps per queixar-me, al cap de dues hores de la ferida tornava a un col·legi electoral. La ferida es va tancar, i em va quedar la cicatriu que em recorda diàriament el que va passar.

Va presentar denúncia, com està el procediment?
Vam interposar denúncies pel cop al cap que vaig rebre i la segona agressió quan em portaven cap a l’ambulància, tot i que la primera és la més greu. No hem pogut identificar el policia que em va agredir. Cal recordar que tenen prohibit picar per sobre de la cintura, i a mi em va picar directa al cap. Vam poder identificar l’agent de la segona agressió i estem com estàvem: a l’espera per admissió de prova i senyalament de judici. Per sort, compto amb el suport del Ramon Setó del col·lectiu Drets, estic en bones mans, però tinc assumit que no tindrà massa recorregut.

Arribarem a la independència quan alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà

En quin moment es troba el procés independentista?
Doncs en la meva opinió, crec que estem en un moment en què cal assumir que tenim el dret d’escollir el camí cap a la independència, que cadascú pot escollir entre la desobediència, la lluita de carrer, la negociació o totes a la vegada. Totes les vies són bones si tenim clar i prioritzem que l’objectiu és el mateix.

La divisió entre partits independentistes ajuda?
No ajuda, evidentment que no. La divisió mai és bona, però hem de respectar que cada partit enfoqui el procés de la forma que cregui convenient, però seria convenient per a tots que ens deixem d’electoralismes i féssim propostes viables i assumibles.

Ens vam equivocar celebrant el referèndum?
Preguntar al poble mai és equivocar-se. No hem de tenir por mai al resultat d’un referèndum. Crec que els catalans no el vam tenir quan el vam fer, i crec que un estat, que es diu democràtic,no pot tenir mai por a preguntar. El que els ha de fer por és la resposta, i assumir-la.

Ara, amb anys de distància, què creu que va fallar?
Opino que vam creure que Espanya és un estat democràtic de dret, i ho vam creure nosaltres i la resta d’estats europeus. Qui es podia imaginar que respondria així? Enviant a policies a apallissar ciutadans…

Ha volgut la pena l’esforç personal?
Evidentment, ho vaig fer i ho continuaré fent, perquè considero que és just. Crec que és el millor pel futur dels meus fills. No em genera cap esforç, al contrari, cada dia tinc més motius per continuar lluitant per la independència.

Creu que assolirem la independència? Quan?
Sí, crec que quan puguem preguntar de forma acordada i tindrem el reconeixement internacional. Bé, ho serem si el poble vol que així sigui.

Què cal per tornar a engegar el procés?
Que alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà.

 

PUBLICITAT





RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter