Arxius de ANÀLISI JURÍDICA D'EXPERTS | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Febrer, 2019
eloisa.jpg

Cronograma en mà, el President de la Sala ha donat inici a la cinquena sessió del judici en què han declarat, l’ex Conseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull i Andreu, l’ex Consellera de Treball, Afers socials i Famílies Dolors Bassa i Coll, l’ex Consellera de Governació Meritxell Borràs i Solé, i l’ex Conseller de Justícia Carles Mundó i Blanch o potser hauríem de dir, en terminologia del propi Rull, els legítims Consellers d’uns i altres departaments de la Generalitat.

Amb caràcter previ, la companya Marina Roig ha intervingut inicialment demanant a la Sala que els testimonis proposats únicament i exclusiva per les defenses testifiquin després dels proposats per les acusacions. Lògic, en termes de defensa. La Sala així ho ha estimat.

A continuació, en Josep Rull, una mà sobre l’altra, amb posat tranquil i serè, ha reiterat la protesta per la denegació per part del Tribunal del sistema de traducció simultània, denunciant que d’aquesta manera s’infringien els principis d’oralitat, espontaneïtat i fluïdesa. Rull ha volgut contestar totes les preguntes del Ministeri Fiscal, en aquest interrogatori representat per la Sra. Consuelo Madrigal –ex Fiscal General de l’Estat en l’era Rajoy-, les de l’Advocacia de l’Estat, encarnada en la Sra. Rosa Mª Seoane i, lògicament, les del company Pina, breu, incisiu i clarificador.

Eloïsa López

La Fiscal actuant ha deixat el llistó allà abaix on l’havia deixat el seu predecessor: ha formulat preguntes embolicades, retòriques, sovint buscant encabir-hi una resposta impossible; ha confòs documents, la sindicatura de comptes amb l’electoral, la suspensió d’una resolució amb la seva anul·lació, el full de ruta dels partits amb el full de ruta de l’ANC; ha mostrat una absoluta desconeixença del sistema de nomenament i cessament de Consellers a Catalunya, i fins i tot ha practicat una nova categoria del Dret, el Dret-Ficció, quan després que el Conseller afirmés per activa i per passiva que “no es va gastar ni un sol euro públic per organitzar el referèndum” li ha etzibat un: “pero y si lo hubiera habido?” Fins i tot la Sala ha advertit el “detall”.

Rull, imbuït d’una enorme dignitat i fermesa, no ha deixat res a l’atzar. Ha estat una autèntica defensa tècnica més, asseguda, però, a la cadira dels acusats. Ha demostrat un minuciós coneixement del procés, del dret marítim i portuari; ha justificat la seva actuació en relació a la preparació del Referèndum triangulant els Principis de Legitimitat, el Principi democràtic derivat del mandat popular i l’imperi de la llei, ha rebutjat la malversació i ha assegurat que l’única violència que hi va haver l’1-O va ser la desplegada pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, salvant de la crema els Mossos d’Esquadra de qui ha lloat haver donat compliment a la Interlocutòria de 27 de setembre de 2.017 del TSJ, en els estrictes termes d’aquesta resolució, això és, “sense afectar la normal convivència ciutadana”.

La Fiscal ha volgut preguntar-li sobre els fets dels dies 19 i 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, sobre els “escratxes” –ha dit, entre d’altres- de l’Hotel Gaudí a Reus, i sobre els talls de carretera dels estudiants. Però Rull ha respost amb la valentia del qui se sent del costat dels drets fonamentals més elementals i ha contraatacat evocant i ressaltant el caràcter essencialment pacífic de totes les manifestacions i concentracions produïdes, i com les forces i cossos de l’Estat van intentar fer registres sense ordre judicial a la seu de la CUP el mateix dia 20, obtenint per resposta, novament, el civisme de la gent. Davant les envestides de Rull a la Fiscalia, Marchena ha perdut la paciència i li ha demanat que no interrogui la Fiscal. Sens dubte, Rull ha estat qui més difícil li ha posat a Marchena des de l’inici de les sessions.

L’explicació del caràcter participatiu de la gent de Catalunya, del seu compromís amb la democràcia i les llibertats com a eina per a garantir la celebració del Referèndum sense la intervenció dels poders públics ha estat brillant, i ha culminat amb la sentida expressió: “Tenia confiança en el meu país”.

També ha plantat cara a l’Advocada General de l’Estat i ha dit, amb orgull, que el dia de la signatura del Decret 139/17, de 6 de setembre, de Convocatòria del Referèndum va ser el moment més honorable i trascendent de la seva trajectòria política.

El torn per a la Dolors Bassa i un Fiscal ja conegut, Fidel Cadena
Bassa protesta per la llengua però rebaixa to, i declara que va “acatar” els 4 o 5 requeriments que recordava haver rebut del Tribunal Constitucional, que l’advertien de no dur a terme cap acte preparatori del referèndum. Però alhora, també ha justificat no haver atès íntegrament aquests requeriments emparant-se en què la convocatòria de referèndums a Espanya havia estat expressament destipificada i, per tant, extreta de l’òrbita del dret penal; refugiant-se en el marc internacional de dret que permet el l’autodeterminació dels pobles; al·legant l’existència d’un 80% de la societat catalana a favor de la celebració d’un referèndum; i, finalment, argumentant la constatació, en definitiva, d’un conflicte competencial temporal entre l’Estat i Catalunya que, segons creia ella mateixa, tard o d’hora havia d’acabar amb un procés de negociació en què les parts acostessin posicions. O això esperava.

La Consellera ha emfatitzat molt dos aspectes:
El primer, que no es va gastar ni un sol cèntim de la partida pressupostària prevista per al referèndum, tot reiterant que els documents relatius a Unipost no eren factures (li ha dit a l’Advocada de l’Estat: “no se lo puedo decir más claro. Más alto sí”) i afirmant que els Centres Cívics en tant que locals públics, mai no podrien haver estat arrendats.

El segon, és que ha negat una i altra vegada la materialització de l’acord de govern sobre el referèndum, i li ha restat qualsevol caràcter finalista, atribuint-li més aviat una funció instrumental per a forçar el diàleg, la negociació i, finalment el pacte amb l’Estat, “de manera pacífica”, qualificant la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, com un “acte polític i pacífic”, matisant que no es va publicar al DOGC ni es va enviar a cap organisme internacional.

Ja més especifícament dins el seu àmbit competencial, Bassa ha rebatut amb habilitat al Fiscal Cadena quan aquest ha provat d’atribuir-li la incitació a la vaga general del 3 d’octubre de 2.017. La Consellera ha deixat clar que el 3 hi va haver vaga general i també aturada de país (que és diferent, li ha dit), i que l’art. 4 de l’Ordre de Serveis mínims (acords en fred, per cert) no era incitador sinó complidor –si se’ns permet- del Real Decreto Ley –espanyol- 17/1977, de 4 de marzo, regulador entre d’altres del “derecho de huelga”. Bon cop, aquest ha anat al front.

Ha arribat l’hora de la Consellera Borràs, visiblement nerviosa. Ha respost dubitativa a algunes preguntes del Fiscal Jaime Moreno, dur, i ha reconegut la seva disjuntiva interna entre haver de ser fidel al mandat popular de la majoria absoluta parlamentària per a fer un referèndum, derivat de les eleccions del 27 de setembre i haver de donar compliment als requeriments d’un Tribunal Constitucional “polititzat”, ha dit, “sense voler desmerèixer-lo”.

Pel que fa a la malversació, ha justificat l’existència de la partida per a material electoral al pressupost per la fragilitat política del Parlament d’aleshores, i ha ressaltat que, des de la Conselleria de governació, ni van comprar urnes, ni van encarregar paperetes, ni van dur a terme cap acció ni cap despesa per al referèndum, i que el resultat del contracte marc fou que el concurs per a la fabricació d’urnes va quedar finalment desert.

La seva advocada, Judit Gené, ha practicat un interrogatori de rescat, balsàmic.
Mundó, malgrat les hores intempestives (eren ja aprox. les 20:30h) i el necessari cansament acumulat, ha tornat a elevar i intensificar el to de l’interrogatori practicat, en aquest cas, pel Fiscal Javier Zaragoza: “ud. pone en mi boca palabras que yo no he dicho”, li ha dit. I ha protestat reiteradament a la Sala per la manca de connexió entre les preguntes del Fiscal i els delictes que se li imputen (malversació i desobediència), entrant en debat obert amb aquest últim i declinant la resposta a vàries de les seves preguntes per aquest motiu. Un cop rebuts els requeriments del Tribunal Constitucional -ha dit l’ex Conseller de Justícia- l’important és què es fa després, “i jo no vaig fer cap acte tendent a realitzar allò que se m’havia prohibit”, rebutjant així l’acusació de desobediència que se li atribueix.

Ha respost amb ironia al Fiscal quan li ha preguntat sobre les despeses relatives a la preparació del Referèndum: “como no se financió con dinero público, como no hay tercera alternativa, se financió con dinero privado”.

Un Mundó àgil, hàbil, en bona forma, que ha guanyat clarament el tête a tête amb el Fiscal, ha esquivat amb elegància les recriminacions del President de la Sala, i ha deixat clar que els documents d’Unipost no eren, al seu entendre, factures sinó pressupostos, i que, en definitiva, no es va destinar ni un euro de la Generalitat per a organitzar el referèndum.

Pina, a les 21:13 hores, ha reclamat la finalització de l’interrogatori de Mundó per tal de poder garantir que el seu defensat, Jordi Sànchez, pugui declarar en condicions durant la següent sessió del judici, però el Supremo té pressa. Molta pressa. La seva gran generositat es demostra iniciant la vista de dijous mitja hora més tard. Dia per cert, de vaga general a Catalunya.

Carles Mundó ha respost amb empenta a l’Advocada General de l’Estat en relació al compliment dels requeriments del Constitucional i ha tornat a guanyar la partida.

Exquisit.
I a tot això, com si la neutralitat de la monarquia fos un valor en decadència -que certament ja va quedar al descobert el 3 d’octubre de 2.017-, Felip VI ha declarat davant els mitjans, mentre els acusats es jugaven penes d’entre de presó d’entre 74 i 7 anys, que “’és inadmisible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”.  És obvi que no ha sentit Rull, Bassa, Borràs ni Mundó, avui. Ni tampoc haurà sentit Txarango cantant “el poble mana, el govern obeeix”, que sentir-ho fa de plebeu.

Eloïsa LÓPEZ BOSCH
Advocada i membre de l’Associació Advocats Voluntaris 1-O
Reus

 


REDACCIÓ20 Febrer, 2019
salvador-mestre.jpg

Aquest dimarts s’han reprès les sessions del judici al Tribunal Suprem amb les declaracions de Jordi Turull i Raül Romeva. Ambdós porten un any en presó preventiva i comparteixen el dubtós honor de fer-ho acumulativament. Cal recordar que en una espècie de macabre tortura judicial, tot i presentar-se voluntàriament a totes les citacions, en van sortir per tornar-hi a entrar quan tenia lloc al Parlament un Ple d’investidura que hauria convertit el primer en president. Raül Romeva, com d’altres companys que s’asseuen a la banqueta, havia tornat de Bèlgica per atendre la citació judicial.

I malgrat viure sotmesos a aquest despropòsit, malgrat les peticions de condemna de presó de què són objecte, ambdós han donat en les seves intervencions una lliçó de serenor, d’assertivitat tranquil·la, de fermesa i, fins i tot, d’agudesa mental a l’hora de deixar anar expressions entre línies prou clares per tothom. Podríem dir, seguint el símil futbolístic, que defenses i acusats mantenen la possessió de la pilota.

Continuant amb el futbol, ignoro si els fiscals de Sala del Suprem també són susceptibles de patir la “sanció de nevera”, però el primer que ahir va saltar a la vista és el relleu dels dos anteriors per un altre parell de refresc. Vagin vostès a saber-ne els motius, però el canvi en la “dobleta fiscal” sembla que no ha suposat cap revulsiu en el trident atacant, comptant amb l’Advocacia de l’Estat (l’acusació popular de VOX de moment ni hi és ni se l’espera; continua escalfant per la banda i esmolant-se els ullals).

En Jordi Turull va obrir joc lamentant no poder expressar-se en català. La qüestió no és de poca importància, malgrat pugui semblar incidental. Fins i tot amb traducció, simultània o successiva, el fet que els jutjadors no entenguin la llengua dels testimonis o acusats és evident que debilita els tan repetits principis d’oralitat i immediació que haurien de regir en una vista judicial. Qui de vostès no té amics o parents que no s’expressen igual en català que en castellà? Els puc assegurar que en l’exercici de l’advocacia no som pocs els professionals que creuem els dits quan, amb la millor de les voluntats, un Jutge diu a un declarant: “No se preocupe, hable si quiere en catalán, que más o menos lo entiendo”. Entre aquest més i aquell menys hi pot anar el sentit d’uns fets provats i una condemna.

Turull va contestar les preguntes de la seva defensa amb un discurs coherent i ben travat, en el mateix sentit que ja havíem vist a Oriol Junqueras i a Quim Forn i, m’atreveixo a vaticinar, continuarem veient en gairebé totes les declaracions dels acusats: és a dir, amb vocació d’adreçar-se i explicar-se al tribunal, als ciutadans de Catalunya, a l’audiència espanyola i a la comunitat internacional (i no necessàriament en aquest ordre).

Abans, en les seves respostes al Ministeri Fiscal i a l’Advocacia de l’Estat, ja havia demostrat una fermesa i una coherència absoluta, arribant a un cert punt de pedagogia –fins i tot jurídica– i deixant en evidència la desorganització de les acusacions de l’Estat. No només això, sinó fent palès l’absolut desconeixement, volgut o no, que tenen a la madrilenya “Plaza de la Villa de París” de la realitat política i social catalanes. Així es va permetre atacar el pretès relat que la societat catalana és una societat presonera dels seus líders polítics i mediàtics amb una expressió tan significativa com que els catalans “no som ovelles”, que aquest procés, per si algú no ho havia notat, va de baix a dalt, i que és profundament pacífic. Brillant també en la resposta sobre si és soci d’Òmnium Cultural (i de Càrites Diocesana, del RACC i d’Intermón Oxfam), però magnífica la rebla entre línies apuntant al pal dels Drets Fonamentals: això no es pregunta.

Però a banda d’allò que, de ben segur, ja han escoltat en tertúlies o en programes especials dels seus mitjans habituals, deixin que faci un apunt prou important des del punt de vista processal penal: les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia sobre malversació (qui i com es va pagar què), i les impecables respostes d’en Jordi Turull que, resumint i aplegant-les, són de manual de dret penal. Concretament el capítol dedicat a la inversió de la càrrega de la prova: correspon a les acusacions provar els pagaments que implicarien malversació.

Sovint se sent a dir que si aquesta sentència ja està escrita abans de començar. No serà un servidor qui ho afirmi. Però els asseguro que no tinc clar si això no és així respecte de les qualificacions definitives de la Fiscalia. O això, o no saben per on van.

Respecte de la declaració de Raül Romeva, ni feta expressament: tota múscul, ni un gram de palla ni greix. Després d’adherir-se a les queixes precedents per no poder parlar en català, va posar damunt de la taula el seu extens currículum d’activista i polític internacional, per, a continuació, confirmar-lo amb un reguitzell de coneixements respecte dels processos de pau, mediació i pactes polítics: No és fàcil, però és l’únic camí.

No li ha calgut respondre a les preguntes de les acusacions de l’Estat per desmuntar el relat de la rebel·lió, així com per deixar en evidència la despenalització del referèndum per part del mateix legislador estatal: No és que es realitzés el referèndum de l’1 d’octubre pensant que era legal, sinó sabent del cert que no era delicte (entre línies: consultin vostès el Codi Penal).

Igualment, de ben segur són molts que li agraeixen la referència a la violència del dia 1 d’octubre: n’hi va haver, i tant si n´hi va haver, però per part del cossos i forces de seguretat enviats pel govern espanyol contra una població pacífica i indefensa.

L’ex conseller d’Acció Exterior, en definitiva, va poder mostrar-se com allò que és: un gran coneixedor de l’escenari internacional, un activista per la pau (des del conflicte dels Balcans), ex eurodiputat i profundament republicà en referencia als valors que han d’informar una societat (si no els saben els hi explico).

Per cert, també feu referència a Intermón Oxfam. Dues mencions el mateix dia per part de dos acusats. Encara bo que els empara el dret internacional: vagi a saber vostè què ha apuntat el ministre Borrell a la seva llibreta.

I la coda final, el clímax de la declaració d’en Romeva adreçant-se al tribunal (i més enllà): Els hi han passat una pilota que no els correspon; no és aquesta una lliga ni un partit que s’hagi de jugar a un camp judicial sinó polític.

En fi, una jornada més en què els declarants van erosionant els dèbils arguments de Fiscalia i Advocacia de l’Estat (l’acusació popular, si em permeten, la tractaré igual que els injustament jutjats: ignorant-la), i on queda un cop més manifesta l’actitud profundament cívica, democràtica i pacífica del poble català i els seus representants. No en va, el lema dels sometents d’una època passada fou “Pau, pau i sempre pau”.

Per cert, he pogut fer aquesta crònica, encertada o no, perquè he seguit les sessions per ràdio, televisió i des de dispositius mòbils. Com ho poden fer qualsevol dels testimonis sense necessitat d’estar dins la sala. I en obert. Tal i com un dia ens van assegurar que serien els partits de futbol “de interès general” (per cert, els mateixos que van dir que no hi havia hagut referèndum).

Atesa la doctrina del Suprem que diu que, el fet de conèixer detalls de la vista per part dels testimonis afecta la seva credibilitat, no me’n puc estar d’imaginar-me les preguntes d’una defensa als testimonis de l’acusació:
—¿Tiene televisor en casa?
—Sí
—¿Escucha la ràdio, lee algún periódico?
—Sí
—No hay más preguntas, Señoría.

Salvador MESTRE GISPERT
Advocats Voluntaris 1 d’octubre
Reus

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2019
david_recasense.jpg

El tercer dia s’iniciava amb la resposta del Tribunal a les qüestions prèvies formulades per les defenses el primer dia —les mateixes que les acusacions havien defugit rebatre el segon dia quan van preferir un assaig d’informe de conclusions, murs humans inclosos. Sentir una sola posició processal desdoblada en la veu de dos fiscals diferents no deixa de ser curiós. I si arriben a contradir-se? El tercer dia, dèiem, que s’inicia amb poques sorpreses. Com gairebé tothom havia pronosticat, tot allò relatiu a drets fonamentals quedarà per al final —el millor sempre es guarda per al final— i sense especial motivació ni fonament es delimita què ara sí s’admet, què continua sense ser admès i què continua obviant-se.

Vejam: Del tema de la llengua millor no dir-ne gran cosa. Descartada la traducció simultània perquè no tindrien prou auriculars (sic), es fa un trist anàlisi de per què no a tot. Tot no, els acusats poden contestar en català si els plau. I —malgrat que ningú no els entendrà— els documents en català, en català es queden a la causa. Més: Com que hi ha documentació que encara no és a disposició de totes les defenses i val més anar passant, si de cas després ja s’obrirà un segon torn per fixar els interrogatoris un cop aquells documents siguin incorporats. D’això de l’aixecament de la presó provisional (com qui no vol la cosa) ni parlar-ne. S’admet el pendrive proposat per en Pina, els informes mèdics dels agents amb l’omissió de les dades personals, l’informe sobre els lesionats i la pericial dels autors, el testimoni d’en Zoido. Una mica de sal i una mica de pebre. La videoconferència de Puigdemont no la veurem a la Sala. I el rei, al final, què? Cric cric cric cric.

Resoltes les qüestions prèvies, el President de la Sala ha evitat entrar en un diàleg amb els lletrats de les defenses sobre aquelles decisions. Quan alguna veu (la de Marina Roig, diria) ha provat d’intervenir per fer constar la seva protesta, Marchena els ha dit que donava per fet que protestaven, però en realitat no s’ha esperat a escoltar-los protestar. “Claro que va a constar la protesta”. Ha estat curiós com, requerit per un document sobre el qual no s’havia referit, decideix incloure’l com a regalet final. Total…

Amb en Junqueras esperant dempeus per seure a declarar, es recorda als acusats que poden disposar-se vora els seus lletrats. Això sí. Un cop allà, no podran tornar. Una de dos. Allà o aquí. I llavors, poc abans de les 11h, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya s’asseu i li sentim la veu després de tot aquest temps. No s’embadoca. “No voy a renunciar a mis convicciones democráticas y entiendo que las acusaciones no van a dejar de perseguirme por ello… Estoy convencido de que se me acusa por mis ideas y no por mis hechos”. Així que no contestarà a la bancada de la dreta. Es considera un pres polític, declarant en un judici polític. Les preguntes “serenes” de Van den Eynde permeten que vagi desenvolupant un discurs clar, entenedor i perfectament travat que enceta amb un elogi de la Dignitat dels homes. És abrandat i mostra una fermesa que es fa palesa a cada frase. Tant és així, que ell mateix s’ha excusat de la pròpia vehemència en el fet que, després d’un any i mig, ara que pot parlar no vol deixar de fer-ho. No nega els fets, sinó que assegura que aquells fets no són delicte. Si res del què he fet no és un delicte, per què la suma d’aquests fets pot ser considerat un delicte, es demana en veu alta. Afirma que totes les mobilitzacions (ja les de l’any 2010) han tingut un caràcter pacífic, cívic, respectuós, responsable i tan significatives que permeten una majoria parlamentària. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, deixa de ser permès i comença a censurar-se. Es pot dir “amo a España” i alhora ser un republicà català, amb el reconeixement mutu d’igual a igual. Sempre que hem estat nosaltres els que hem perdut, hem respectat. Votar no és delicte, però impedir amb la força que els altres votin sí. La cadira de davant sempre és buida. El debat parlamentari està cobert per la inviolabilitat. Cal una solució política, votada i respectar-ne el resultat… Perquè de cada cosa que diu en resulta una sentència, però malauradament la realització de la senyal de televisió no ens permet veure l’efecte d’aquesta ventada en les cares del Tribunal o els presents a la sala. En acabar, la petició de Vox d’exposar o fer constar les preguntes que no li contestaran acaba inadmesa pel President de la Sala.

Gairebé dues hores després arriba el moment de Joaquim Forn, l’advocat del qual no s’ha cansat de repetir que empraria una defensa estrictament tècnica, jurídica. És clar que si l’acusació és política, sobre uns fets polítics i uns delictes de caràcter i naturalesa política, difícilment se’n pot escapar. Forn, de fet, a més de les preguntes del propi lletrat, decideix contestar les que li formulin fiscalia i advocacia de l’Estat, i d’entrada cal dir que escoltem les intervencions amb un cert neguit per tal decisió. Però el neguit s’esvaeix a mesura que el Conseller d’Interior creix i es planta com un pilar davant la insistència de Fidel Cadena, fins al punt que Marchena recorda als acusats que no riguin, que si no els haurà de fer fora de la sala. Passa el mateix amb les respostes a l’advocada de l’Estat,  a qui el Tribunal reprèn en no poques ocasions (“no intenti que la resposta s’acomodi a allò que vostè espera”). En canvi, amb les declaracions a preguntes de la seva defensa, Forn torna a empetitir-se en un to mesurat i tebi. Tot fou simbòlic, tot acatat, la legalitat complida. Quan es dóna per acabat i abans d’anar passant, el Tribunal sol·licita dels advocats de la defensa l’opció pràctica de Melero —enllistar ben fixats els documents que caldrà ser mostrats per no perdre temps cercant-los. I és que la qüestió pràctica passa per damunt de qualsevol altra consideració. Al capdavall, queden molts dies per endavant. El següent capítol, previst per dimarts vinent a les deu, és sentir en Romeva. Estarem amatents.

 

Daniel RECASENS
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre

 


REDACCIÓ14 Febrer, 2019
carles-ferrer.jpg

Segon dia de judici. Torn per les acusacions. Torn per la Fiscalia, Advocacia de l’Estat i l’acusació popular per impugnar la vulneració de drets fonamentals, nul·litats… al·legades per les defenses.

Cap sorpresa! Tant Fiscalia (en 1:40 h.), advocacia de l’Estat (en 30 minuts) i l’acusació popular (només en 15 m.) han al·legat el que tothom esperava sobre la pulcritud de la instrucció judicial i inexistència de vulneració de cap dret.

Ara li pertoca al Tribunal Suprem decidir i, serà aquest dijous, a l’inici de la tercera sessió, quan “in voce” desestimarà les qüestions plantejades però entenc que probablement admetrà alguna prova documental o testifical proposada per alguna de les defenses en el torn de “qüestions prèvies”.

Ha cridat l’atenció, a la sessió d’avui, la qüestió d’ordre plantejada per l’acusació popular (“VOX”) sobre el “adorno” que lluïa Jordi Sánchez tot dient que semblava un “lazo amarillo con carga política”; en efecte, és un llaç groc que el Tribunal – fixant criteri – permet que aquest “distintivo” amb “simbología ideológica” ho puguin lluir els acusats en les sessions del judici oral.

I quan arribi el moment que declarin els testimonis i “VOX” vegi que alguns d’ells llueixen aquest “adorno”, també plantejaran aquesta qüestió d’ordre? Segur que sí, però m’inclino a pensar que el Tribunal també permetrà que puguin lluir el llaç groc. Serà interessant el que decideixi i més quan, fa poques setmanes, un avi de Reus cridat com a testimoni a un judici als jutjats de Reus se’l va requerir que es tragués el llaç groc.

“Murallas humanas que se lanzaron contra las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado” ha esbitzat el fiscal Fidel Cadena per justificar l’existència del delicte de rebel·lió (violència). Com bé m’ha dit una bona amiga desprès de sentir aquestes paraules, les úniques “muralles humanes” que tenim a Catalunya són les colles castelleres i potser caldria que carreguessin un castell de gama alta davant la seu del Tribunal!

Arriba ja el moment més esperat, l’interrogatori dels processats (acusats) i tot apunta que s’iniciarà amb el vicepresident Oriol Junqueras qui respondrà, en primer terme, al previsible dur interrogatori de Fiscalia i després el de l’advocacia de l’Estat però no així a les preguntes de “VOX” que, fins no arribi al moment dels testimonis, estaran bastants dies “sense obrir boca”.

El fiscal Fidel Cadena

Com les defenses estan coordinades, sembla lògic que els advocats dels altres acusats no formulin o formulin molt poques preguntes a l’Oriol Junqueras i sigui el seu advocat l’Andreu Van den Eynde qui s’encarregui d’interrogar, durant hores, al vicepresident.

Pensem en la utopia que el judici del “procés” es celebrés a l’Audiència Provincial de Tarragona; doncs bé, en aquest cas el judici continuaria amb les declaracions dels testimonis, pèrits i per últim declararien els acusats, atès és pràctica habitual aquí a Tarragona que el acusats declarin en últim lloc per salvaguardar els seus drets i tenir la possibilitat d’escoltar el que diuen els testimonis abans de la seva declaració. Això no passarà en el judici del “procés”.

Carles Ferrer
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre de Reus

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2019
carles-ferrer.jpg

El judici oral del “procés” ha començat amb el tràmit previst a l’art. 786.2 LECr. que – a l’argot jurídic – s’anomena “qüestions prèvies”.

S’ha dit que el Tribunal Suprem no està acostumat a fer judicis i això s’ha notat des del minut zero. Recordem que el President de Tribunal Suprem Sr. Marchena ha iniciat el judici indicant a les defenses que només podien disposar de quaranta-cinc minuts per les seves al·legacions i quan anava donar la paraula a l’advocat de l’Oriol Junqueras i Raül Romeva, un dels magistrats li diu, a cau d’orella, que “el judici oral ha de començar amb la lectura dels escrits d’acusació i de defensa” i és en aquell moment quan dóna la paraula a la Lletrada de l’Administració de Justícia per fer el relat dels escrits d’acusacions. Ha estat la primera anècdota jurídica per aquells professionals de l’advocacia que cada dia trepitgem els tribunals de justícia i que, segurament, ha passat desapercebut pels ciutadans de peu.

En el tràmit de les “qüestions prèvies”, les parts (acusació i defensa) poden qüestionar la competència del Tribunal, la vulneració de drets fonamentals, nul·litat de la instrucció, proposició de noves proves… i es tracta d’un acte processal molt tècnic però alhora transcendental doncs sovint l’absolució d’un acusat s’assoleix en les “qüestions prèvies” quan, per exemple, el Tribunal declara la nul·litat de determinades diligències d’instrucció (intervencions telefòniques, escorcolls…) comportant deixar sense prova incriminatòria a l’acusació. Ara bé, en el judici del “procés” tot apunta – vist les anteriors Interlocutòries del mateix Tribunal Suprem – que totes les vulneracions plantejades per les defenses seran desestimades.

En aquesta primera sessió ha quedat clar una cosa, l’excel·lència de l’advocacia catalana que, durant quasi set hores, han desgranat totes i cadascuna de les vulneracions de drets fonamentals en la instrucció portada a terme pel Magistrat Sr. Llarena, s’ha qüestionat el fet de l’aportació per l’acusació (Ministeri Fiscal i advocacia de l’Estat) d’atestats policials del jutjat d’instrucció núm. 13 de Barcelona quan moltes de les defenses no estan comparegudes en aquest procediment i no han pogut vetllar si en aquest jutjat de Barcelona s’han vulnerat o no drets fonamentals, s’ha denunciat que les defenses encara no tenen al seu abast tota la prova documental que el Tribunal ha admès…

Els membres del govern (Oriol, Raül, Josep, Jordi, Quim, Dolors, Meritxell, Santi i Carles), la Presidenta del Parlament (Carme) i els presidents de l’ANC i ÒMNIUM (els Jordis) estan en bones mans, en brillants juristes que han posat difícil la decisió del Tribunal Suprem però, com tot apunta, desestimarà totes i cadascuna de les vulneracions que han denunciat. Tant de bo m’equivoqui!!!

Preveu l’art. 786.2 LECr. que “El jutge o el tribunal ha de resoldre en el mateix acte el que sigui procedent sobre les qüestions plantejades” però – després del torn de les acusacions – el Tribunal, segurament divendres, decidirà “in voce” i posposarà la seva fonamentació jurídica a la sentència que es dictarà.

Contra la decisió que adopti el Tribunal Suprem sobre les “qüestions prèvies” “no s’hi pot interposar cap recurs, sens perjudici de la pertinent protesta i que la qüestió pugui ser reproduïda, si s’escau, en el recurs contra la sentència” però contra la sentència del Tribunal Suprem no cap a un recurs ordinari (vulneració del dret a la doble instància), només cap a un recurs extraordinari d’empara davant el Tribunal Constitucional.

Tinc clar que el Tribunal Suprem, només cal veure les resolucions que ha anat dictant, desestimarà totes les “qüestions prèvies” que tan brillantment han estat exposades per les defenses i serà, després de passar el “filtre” del Tribunal Constitucional, quan – dintre d’uns quants anys – quan el TEDH tingui l’última paraula.

Carles FERRER
Advocat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter