Arxius de ALL I OLI | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Octubre, 2019
IMG-20191015-WA0003-e1571357402533.jpg

El càncer és una malaltia molt propera. Massa. Una realitat que ens afecta a tots. Les estadístiques mèdiques ens indiquen que un de cada tres homes i una de cada quatre dones patirà càncer a Espanya en els propers anys. Tothom hi està exposat. De vegades, els pacients requereixen suport extern per superar tots els obstacles que implica patir aquesta malaltia. L’Associació Espanyola contra el Càncer a Tarragona (AECC) fa més de 60 anys que treballa per ajudar i acompanyar les persones que pateixen la malaltia i als seus familiars. Amb prevenció i investigació, amb orientació mèdica i psicològica, i amb l’atenció social requerida per les persones que, a conseqüència de la malaltia, tenen problemes de feina, econòmics o socials. Elena Nolla és la psicòloga de l’AECC a Tarragona i ens ajuda a entendre la psicologia de la malaltia.

Com s’afronta psicològicament un càncer?
S’han descrit fases model sobre el que succeeix quan pateixes un càncer. És el que es coneix com a dol oncològic, ja que segueix les fases que fa una persona quan fa un dol.

És com la pèrdua d’un ésser estimat?
És una pèrdua en general: una ruptura de parella o una pèrdua de feina suposen també un dol. Primer hi ha una situació de xoc que dóna lloc a una negació. Posteriorment, hi ha una acceptació de la realitat, però que et porta a una depressió o baix estat d’ànim.

I aquí entra el suport psicològic…
A partir d’aquí és quan comença. Hi ha persones que tenen recursos propis i no necessiten suport psicològic per afrontar la situació. Pensa que quan et diagnostiquen un càncer és com si algú dóna un cop de puny a sobre de la taula a on tens un puzle de milers de peces petites i el desfà sencer.

Quin paper pot jugar l’entorn del malalt?
El més important és la predisposició a escoltar. A permetre que una persona s’enfonsi i tingui mals moments. Fins i tot que se li permeti perdre els papers en moments puntuals. Moltes vegades, el familiar, amb bona fe, pot tendir a la sobreprotecció o a minimitzar la malaltia.

Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment

Un terme mitjà?
Clar, perquè de vegades podem amplificar molt allò que li està passant o, al contrari, si el minimitzem, el pacient pot pensar que estem menyspreant la malaltia, que no és un refredat. Si no ho sabem fer, podem potenciar el dolor intern emocional que pateix la persona.

Sembla que és difícil ajudar des de fora…
Sempre dic que hem d’estar a disposició per escoltar, per parlar… I que els tempos per resoldre una situació els ha de marcar el malalt sabent que, de vegades, no tenen res a veure amb els temps que necessiten els acompanyants.

Tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors

Hi ha un abans i un després del càncer?
Jo tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors i d’altres que em comenten que no necessitaven patir aquesta situació per canviar.

Canvia la manera de pensar?
La diferència entre una persona que ha patit un càncer de la que no, és que la primera pren consciència que s’ha de morir. No vol dir que t’hagis de morir per la malaltia, sinó que, de sobte, ets conscient que la vida és finita. Te n’adones que ets vulnerable.

Com afecta l’actitud del pacient?
La psicologia positiva està molt bé, mirar des de la positivitat, però de vegades ha fet mal.

Des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari



Mal?
Sí, perquè qualsevol persona vol sortir-se del càncer, tingui una actitud positiva o la tingui negativa. Què succeeix? Que qui té l’actitud positiva facilita la feina als sanitaris, tolera millor els tractaments i efectes secundaris, té sensació de control… Però això no té evidència científica que faci que et recuperis abans. Crec que és posar molta pressió al pacient.

Pressió negativa…
Clar, perquè el pacient et pot dir: jo ja voldria però no em diguis que tingui una actitud positiva patint això. De vegades, des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari. Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment.

Com se superen les seqüeles?
El càncer té afectacions físiques que deixa seqüeles importants. En algunes pacients, per exemple les que pateixen càncer de mama, és molt profunda i va més enllà del mateix càncer. Pensa que tenim una simetria del cos; dues cames, dos braços, dues orelles i dos pits… I el pit té molt a veure amb la relació íntima amb la parella.

Com afecta?
Perdre un pit pot afectar la seguretat de la pacient, l’autoestima, la bellesa… En aquests casos, la reflexió que fan les pacients és: “sí, m’han curat el càncer, però la qualitat de vida que em queda…” S’ha de treballar més a fons la part psicològica.

Tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional

Al llarg dels teus 20 anys de suport a malalts, quina ha estat l’experiència més dura?
Vaig conèixer una noia de 16 anys. Tenia leucèmia. Va anar a visitar un avi a Holanda i, només tornar a casa, li van diagnosticar la malaltia. Ella va relacionar la visita a l’avi amb el fet de tenir el càncer. I no volia tornar-lo a visitar. Vam iniciar la teràpia fent un treball psicològic perquè deixés de vincular els dos fets. Va fer tractament i, ja curada del càncer després d’un temps, ella va tornar a agafar l’avió per visitar el seu avi. Era una Setmana Santa visita. En tornar, el juny, recau al càncer…

No tinc paraules…
La ingressen a un hospital de Barcelona i ella demana que jo la vagi a visitar. En aquell moment, jo estava embarassada del meu primer fill i era conscient que això era el final de la noia. Em sentia molt malament. Vaig retardar una mica la visita fins que un dia ja vaig demanar a la família que demanés permís a l’hospital per poder-la visitar. Quedo per anar un dissabte al matí i a les 7 del matí d’aquell dia em truquen per dir-me que ja havia mort. Encara tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional.

JMV

 


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
Joan_martinez-oltra-e1570434271469-1280x1230.jpg

Avui no són notícia, però els vaixells pesquers que operen a Somàlia continuen sent atacats pels pirates. Tampoc no és notícia la feina dels cossos de seguretat que custodien els tripulants i els equipaments dels vaixells que operen en aquella zona. Un d’aquests agents de seguretat és en Joan Carles Oltra. Té 50 anys i ha treballat com a agent de seguretat privada dins els vaixells. Ell venia del món militar i l’any 2009 va decidir embarcar-se en una aventura: entrar en una de les empreses anomenades “contratistes”: vigilants privats que garanteixen seguretat a llocs de conflicte. Va ser en l’època en què tots els mitjans de comunicació parlaven del segrest de 37 persones del vaixell Alakrana.

Amb l’Alakrana va començar tot?
Sí. Amb el ressò informatiu que aquell segrest va tenir, l’estat va modificar la llei de seguretat privada per facilitar l’obtenció de llicència per fer servir armament de guerra als membres de seguretat privada i poder treballar, de forma segura, en zones de conflicte. I jo m’hi vaig embarcar en aquella aventura.

Una decisió arriscada…
És una experiència singular i, alhora, molt perillosa, és veritat. Però vaig pensar que era un bon moment a la meva vida, tot i que després, en arribar, vaig comprovar que la feina era molt més dura del que em pensava.

Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins

Per què?
Pensa que nosaltres no érem un contingent militar, a on van 50 o 100 persones per afrontar un atac. La nostra missió era evitar el segrest dels vaixells, en una zona en constant conflicte, al voltant de Somàlia, amb quatre o cinc membres de seguretat! Una xifra molt minsa donada la quantitat i la violència de cada atac que vam patir.

En quantes operacions has participat?
Unes catorze. Cada missió suposa estar dins un vaixell quatre o cinc mesos en alta mar sense tocar terra. Una o dues setmanes de descans i tornem a una altra missió.

Què volen els pirates?
Els pirates poden robar els diners, mòbils, coses de valor, el peix, però el que realment volen és segrestar el vaixell per demanar rescat. Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins.

Com és un atac?
Solen venir quatre o cinc llanxes ràpides amb catorze o quinze pirates a cadascuna. Tots amb el seu Kalashnikov, granades RPG 4… Tot armament pesant i de guerra. Venen per la popa, per la proa, per babord, per estribord… Tots alhora disparant… Ens han atacat centenars de vegades.

Quin ha estat el pitjor?
El pitjor atac que he viscut va succeir al vaixell tonyinaire Albacán. Van impactar el vaixell amb granades. No van matar ningú, però vam haver de tornar a port per les destrosses importants que van provocar.

Si els pirates accedeixen al vaixell, hi ha algun espai segur per a la tripulació?
Als vaixells hi ha una zona de seguretat al costat de la sala de màquines on la tripulació queda totalment tancada per si els pirates arriben a assaltar el vaixell. Allà no hi poden entrar: és un búnquer. Podrien entrar si llencen alguna granada contra la porta, però ells no volen trencar el vaixell sinó segrestar els tripulants.

Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores

La tensió, pel que detecto, és 24 hores al dia…
És una doble tensió. Si bé la preparació física és molt important –nosaltres entrenem cada dia, per normativa, en aspectes de força, defensa personal i tàctiques de combat-, és més definitòria la resistència mental. Pensa que portem a sobre material –entre fusell, armilles, casc…- que pesa uns 40 kilograms, però ens hem de moure com si no portéssim res. Si no, no som efectius. Això requereix preparació física constant. Però el més important és la part psicològica.

Hi ha moltes crisis psicològiques?
Podem entrar en situacions de crisis d’ansietat i de pànic. Hem de disposar d’una ment plana per actuar amb calma en situacions de risc, per protegir les persones i propietats que depenen de nosaltres. He tingut companys militars que han estat en zones de guerra però quan han participat en les nostres missions s’han ensorrat. Han patit una crisi de pànic i no entenien com amb tan poca gent poguéssim repel·lir aquests atacs ferotges. En alguns casos hem hagut de portar alguns companys a port perquè no aguantaven la pressió.

Quins vaixells heu defensat?
Tonyinaires, mercants, petrolers… Quan són mercants o petrolers, els acompanyem de passada per la zona fins hi arriben al mar roig, i quan passen el Mediterrani ja s’acaba la feina. També hem acompanyat els vaixells que instal·len la fibra òptica al voltant de la costa. Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores. Això provoca que estiguin més temps exposats.

El dia a dia amb els companys és…
Duríssim. Estem sempre en espera, vigilant. Pendents de quan ens ataquen. Si ataquen quan bufa el monsó, amb un vaixell en constant moviment, tot és més complicat. Jo he arribat a estar a la coberta del vaixell vigilant cordat amb una corda per no caure al mar. Aquesta manera de treballar provoca tensions contínues entre nosaltres.

Tots aplegats en una cabina petita. Dorms poc i malament: dues o tres hores. Has de tenir l’armament quasi a sobre, preparat per un atac, on cada segon hi compta. Són moltes hores, dies i setmanes sense descans. Convivint amb el risc. Això provoca friccions. A més, patim la nostra pressió personal. No volem que ens matin, i sabem que els pirates tenen una norma: matar els cristians i els membres de seguretat. Però no de qualsevol manera, sinó amb matxet. Tallant-nos el cap.

Veig que no només hi ha diners, sinó que la religió també hi juga…
Pensa que els “senyors de la guerra” que operen en aquells territoris són islamistes radicals, pro al-qaeda, pro estat islàmic… Contaminen els pirates i els obliguen a actuar d’aquesta manera. De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens. Hi ha molta por a la zona i, sobretot, molta gana. Jo he sentit por, però barrejada amb llàstima. Aquests nois joves de pobles de la costa de Somàlia que són agafats per milícies dels “senyors de la guerra” que els hi obliguen a treballar per a ells sota amenaça de mort, a ells i a les seves famílies.

De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens

Has matat algú?
He disparat moltes vegades a pirates que ens assetjaven per defensar la tripulació.

Però has matat algú?
He disparat… No sóc conscient de cap.

Hi tornaries?
Ja no puc, encara que volgués. Una lesió provocada a conseqüència d’una de les missions m’ha deixat impossibilitat per tornar a fer aquesta feina. Però estic content. Crec que el destí m’ha salvat la vida. No és un bon lloc per treballar. Estàs a deu mil quilòmetres de la família durant mesos; t’hi jugues la vida cada dia; tensions internes… No és una bona vida, francament. Tinc la sort que ho puc comptar, però no hi tornaria.

JMV

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter