Arxius de ALL I OLI | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Novembre, 2019
joanMariaTost-1280x960.jpg

És com un truc de màgia: no sabem com, però la nostra brossa desapareix quan la deixem al contenidor. Cada nit. S’esfuma. S’evapora. L’endemà, els nostres residus ja no hi són i tornem a omplir els recipients amb més brossa. I no ens preguntem on és el truc. Potser no ens importa? Donem per vàlid que desaparegui sense saber el seu recorregut? O el seu cost? Josep Maria Tost és el director de l’Agència Catalana de Residus i sap el que costa, com és el circuit i quines són les necessitats de conscienciació envers el reciclatge dels residus que generem. Si volem mitigar els efectes del canvi climàtic, hauríem de començar per les coses més simples. I reciclar n’és una d’elles.

Generem molts residus?
Molts. Gairebé un kilogram i mig per habitant i dia.

La gent és conscient de la brossa que genera?

No. Pensa que ara fa 40 anys generàvem la meitat d’aquesta xifra. No ho tenim en compte: generem brossa, la posem en una bossa, la llancem al contenidor o al porta a porta i ens oblidem. La brossa no és una preocupació per a la gent.

Però va a algun lloc…

I s’ha de tractar. Però hi ha molta gent que no s’implica. Els hi dóna igual. Es diuen: com que pago la taxa d’escombraries, algú les recollirà. Que ho facin uns altres que jo ja pago.

Recollir els residus costa molts diners?

Sí, però aquí crec que la responsabilitat és dels polítics, que no ho hem sabut explicar més clar. La ciutadania sap que és un tractament car, però si els hi preguntem quan costa exactament, no ho saben.

Manca d’interès…

Quan una persona no sap què costa una cosa és que no té gens d’interès en ella. Això ens passa amb els residus.

Les taxes tampoc no agraden
Clar, com que els ajuntaments han d’aplicar una taxa per fer el tractament, costa d’explicar, perquè això implica que el ciutadà ha de pagar més. Si mireu el pressupost d’un ajuntament qualsevol, veureu que el contracte de la brossa és el més car de tots. Un exemple: 300 milions d’euros costa a la ciutat de Barcelona.

Com que la brossa desapareix del contenidor …

Hem d’explicar bé quin és el procés que fa la brossa de cadascun: quin circuit fa el paper, el cartró, el vidre… Tenim un país altament ordenat –dels dos mil abocadors incontrolats que hi havia fa trenta anys–, ara en tenim una vintena.

I tots controlats?
Ja no veiem els fums que desprenien abans els abocadors incontrolats: no hi ha problema d’olors, ni d’incendis ni de lixiviats… Però no hem sabut explicar aquesta revolució

Per què no s’ha fet?
La brossa no és sexy i no dóna vots. Només dóna maldecaps quan hi ha una vaga del servei de recollida i els carrers estan plens de brutícia. Però, en general, la gent no diu: “Alcalde, jo vull reciclar més…”

Ningú reclama en un míting una millora de la recollida selectiva del seu municipi



S’aposta pel que allò que dóna vots, doncs…
El polític, amb una certa lògica, presta més atenció en allò que li dóna vots o que provoca més satisfacció o preocupa als seus ciutadans: serveis socials, educatius, sanitaris, mobilitat… Ningú reclama en un míting una millora de la recollida selectiva del seu municipi.

Catalunya recicla?

Estem justos a la mitjana europea. En aquest cas, estem endarrerits perquè Europa va iniciar polítiques ambientals i de reciclatge a primers dels anys setanta del segle passat. A Espanya en aquell temps, estàvem encara en dictadura…

Quan comencen aquí?
Les polítiques ambientals esclaten a Catalunya quan l’Estat espanyol entra a Europa l’any 1986. No és que els europeus siguin més nets o més llestos que nosaltres, sinó que van començar molt abans.

I s’ha avançat en aquest temps?

Molt. Jo sempre explico a les noves generacions que La Trinca, als anys 80 del segle passat, tenia una cançó que feia referència al color marró del riu Llobregat…

Els rius catalans eren autèntiques clavegueres: sabonoses, de diversos colors – pels tints de l’empresa tèxtil -, abocaments incontrolats… Això ha canviat molt. Tenim peixos al Llobregat!

És que era marró. Jo ho recordo…
Els rius catalans eren autèntiques clavegueres: sabonoses, de diversos colors – pels tints de l’empresa tèxtil -, abocaments incontrolats… Això ha canviat molt. Tenim peixos al Llobregat! En vint-i-cinc anys n’hem fet un canvi radical.

Tenim lleis adaptades a les necessitats ambientals?

Nosaltres fem l’adaptació de les lleis europees, i les fem complir!

Això vol dir sancions al que no ho fa?
Evidentment. Està demostrat, a tot el món, que una bona llei sense un cos d’inspectors no funciona.

Més enllà de la pedagogia…

Exacte. Parlant de residus, la clau és com motivar la gent que ho fa bé i penalitzar aquell que no ho fa bé. I després de 20 anys de campanyes institucionals, per què hi ha gent, per exemple, del Camp de Tarragona, que no recicla? Si ho han estudiat a l’escola, si ho han viscut, si l’hem explicat el perquè…

Aleshores?

Perquè hi ha una part de la població a la qual el reciclatge no la motivarà mai. Per això, la nova Llei de Residus que estem preparant ara recollirà l’obligació d’incorporar, a tots els ajuntaments del país, l’anomenada taxa justa.

Què és?

Es resumeix fàcil: qui més recicli pagui menys. Si tu recicles, has de pagar menys taxa que el teu veí que no recicla.

Sembla just

Hi ha algun municipi que ja ho fa. I funciona. Posaré un exemple; un veí que recicla podria pagar un màxim de 80 euros l’any, mentre que el que no ho fa podria arribar als 270. Això motivarà el reciclatge.

Ja s’actua així en molts serveis…
Clar, amb el telèfon, l’aigua, l’electricitat. Si tens un consum moderat, pagues moderadament. I si és alt, en pagues molt. Per sort, la tecnologia ha arribat al món de la brossa i podem desenvolupar aquest seguiment individualitzat.

Els diners marquen la consciència ambiental?
Sempre explico que, fa deu anys, a Catalunya hi havia mil morts per accident de cotxe. Ara n’hi ha uns 230. Continua sent una barbaritat, però la diferència no és que estiguem més conscienciats, sinó que hi ha un Mosso d’Esquadra o un policia local que es troba en un pont i et fa una fotografia conduint a una velocitat elevada. I et multa.

I et treuen punts
Efectivament. És trist, però fins que el carnet de punts no ha aparegut no hem pres consciència de la prudència al volant.

Des de l’Agència de Residus marquem els objectius que han de complir els ajuntaments, i els ajudem en la construcció d’infraestructures, però són ells els que han de fer política real sobre el ciutadà

Potser amb les noves generacions…
La gent jove està motivada en el canvi de sensibilització. És el seu futur. Però, fixa’t, també depèn de les edats. Les dades que disposem ens diuen que la gent és bona recicladora fins que arriba a la universitat.

Com?

Sí. Hi ha un espai estrany que va des de la universitat fins que tenen fills. Aquí baixa el nivell de reciclatge. És una franja d’entre 20 i 35 anys, -molt genèric, eh-, però existeix. I, de sobte, quan tenen fills, torna a pujar la sensibilitat pel reciclatge.

Quin paper hi juguen els ajuntaments?
Els ajuntaments són els propietaris de la brossa. Per llei. Des de l’Agència de Residus marquem els objectius que han de complir els ajuntaments, i els ajudem en la construcció d’infraestructures, però són ells els que han de fer política real sobre el ciutadà.

S’impliquen poc?

Han d’implicar-se més en polítiques de prevenció i sensibilització en reciclatge.

Què els hi proposem per reduir aquests abocaments? Que facin un pla local de prevenció i gestió de residus que apliqui el millor sistema per aquell municipi, el que sigui. Ara, si no ho fan, els penalitzaré per la brossa que vagi a abocador, i cada any més

I no hi fan cas?
Com que és un tema que no interessa no s’inverteix prou. Si hi ha implicació política, funciona. Una cosa tan fàcil com contractar un educador ambiental que estigui a peu de carrer és molt eficaç…

Què paga un ajuntament a l’Agència de Residus?

Nosaltres penalitzem per cada tona de residu no reciclat que va a abocador o a incineradora. Què els hi proposem per reduir aquests abocaments? Que facin un pla local de prevenció i gestió de residus que apliqui el millor sistema per aquell municipi, el que sigui. Ara, si no ho fan, els penalitzaré per la brossa que vagi a abocador, i cada any més. El 2010 la penalització era de 10 euros la tona no reciclada, l’any que ve seran 47 euros, i el 2024 seran 72 euros.

Hem de complir uns objectius marcats per Europa…

Tots hem d’assolir objectius comunitaris de reciclatge. Si no, Europa ens sancionarà com a Govern. I si ens sancionen, la multa la carregarem als municipis.

Hi ha solució?
La solució és reforçar tema educatiu, sense dubte, però quan implantem la taxa econòmica farem un pas endavant.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
És periodista

 


REDACCIÓ3 Novembre, 2019
IMG-20191004-WA0004-1-e1572807809567.jpg

Des de sempre, la humanitat s’ha preocupat per mesurar i controlar el temps. Regir el temps ha estat descrit com un dels majors graus de saviesa. Avui, no volem controlar el temps, sinó organitzar-lo i distribuir-lo en benefici del nostre benestar. Gràcies a una iniciativa ciutadana, s’ha posat en marxa la reforma horària, per tal d’impulsar canvis horaris que permetin gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Alexis Serra és el director de l’Oficina per a la Reforma Horària del Govern de la Generalitat. Amb 44 anys, es dedica a conscienciar sobre la importància de guanyar temps al temps.

Què significa “reforma horària”?
La reforma horària és un projecte que constata que la societat catalana està desorganitzada pel que fa als seus horaris i busca la fórmula per aconseguir uns horaris més racionals.

Creu que la societat està conscienciada?
Probablement no és prou conscient d’aquestes mancances. Per això, crec que les polítiques del temps cada vegada aniran aflorant més, perquè cada cop la gent en serà més conscient.

D’on ve aquesta estructura del temps que tenim avui?
Venim des de la segona part del franquisme amb una organització dels horaris planificats per treballar sí o sí, i com més hores millor. Avui, la societat està reclamant disposar de més temps per ella mateixa, per a l’atenció dels seus fills i de la seva gent gran, que cada vegada hi ha més per l’envelliment de la població… Aquest creixement de consciència de la mateixa societat és la que ens porta a reflexionar al voltant de racionalitzar els horaris.

Posi’m exemples concrets…
Un exemple macro: mirar d’organitzar-nos per garantir que dormim les hores necessàries per fer que l’endemà puguem rendir de la millor manera possible. Això significa fer les activitats una mica abans dels horaris que fem servir avui. O compactar la jornada laboral per sortir abans de la feina; o introduir horaris més flexibles d’entrada i sortida; o avançar les hores dels àpats, tant del dinar com del sopar…

La societat està reclamant disposar de més temps per ella mateixa, per a l’atenció dels seus fills i de la seva gent gran, que cada vegada hi ha més per l’envelliment de la població

Trobeu reticències o esculls al projecte?
Més que esculls, pensa que estem parlant d’un canvi cultural i, com a tal, implica adaptar-te a nous hàbits. Això no és fàcil d’aconseguir d’un dia per a un l’altre. Cal que moltes persones, empreses i institucions remin en la mateixa direcció. Sí és cert que certs àmbits socials et demanen que abans de començar ells, que comencin uns altres. Des de l’oficina intentem conciliar els diversos àmbits perquè vagin progressant a la mateixa vegada. Més que resistències, podria dir que hi ha prescriptors de la reforma horària i gent que se la mira amb més distancia.

I com s’apropen les posicions?
Demanant els prescriptors i els convençuts perquè ens ajudin a impulsar el projecte, i als que s’ho miren amb distància els hi hem de donar motius perquè acabin sent bons prescriptors.

Hi ha més voluntat que acció?
Som una anomalia cultural a tot Europa en aquest àmbit. Aquest país està reflexionant sobre la reforma horària per definir com ens reorganitzem com a societat. Cap altre estat europeu té un desfasament horari tan gran. Té un punt cultural en el sentit que venim de la necessitat de canviar aquell model franquista de produir i produir sense tenir en compte aquests nous paradigmes.

Avui la gent valora més el “seu” temps…
Per sort, la societat cada vegada està valorant més el seu temps. Tots plegats ho fem. I les empreses i grans multinacionals també valoren quin és el nostre temps. És un factor que cada vegada anirà creixent més. I no només es farà des de la reforma horària, sinó a partir de la distribució de teu propi temps: com l’organitzes des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir. Això cada vegada va agafant més importància a tots els sectors i tots els nivells.

Podrem impulsar una nova cultura del temps en favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials


Per quan serà efectiva? El Govern diu el 2025…
Crec que sempre és bo posar fites per planificar objectius. Quan es va signar el Pacte per a la Reforma Horària l’any 2017 es va debatre molt aquesta fixació per marcar una data d’assoliment. Hi havia qui deia que es podia fer en dos o tres anys i d’altres que consideraven que fins que no passessin dècades no es podria canviar. A mi em sembla que el 2025 és un termini equidistant entre les dues visions.

Però és factible?
Estem parlant d’un canvi cultural molt dràstic. Un canvi social en la manera d’organitzar-nos. Des de l’administració farem tots els possibles per canviar les coses, i el 2025 ens trobarem un model de reforma horària que potser no s’ajustarà exactament al que diu el Pacte, però que tindrà una clara tendència a gaudir d’uns horaris més racionals. Podrem impulsar una nova cultura del temps en favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials.

Algunes administracions convoquen plens i reunions a les tardes…
És cert. I això ha d’anar canviant a poc a poc. Nosaltres donem exemple: la Generalitat va aprovar un Acord de Govern el mes de juny amb un conjunt de mesures que, entre d’altres, recollia el fet d’evitar convocar actes públics més enllà de les 6 de la tarda, o la recomanació de fer reunions entre les 4 i les 6 de la tarda amb caràcter habitual, deixant de banda, per descomptat, les urgències. Estem fent passes.

I els ajuntaments?
Tenim una Xarxa de ciutats i pobles per a la reforma horària, coordinada des de l’Oficina, per donar instruments d’actuació als ajuntaments. Es tracta de veure com des del món local podem aplicar polítiques sobre el temps. N’hi ha moltes.

Tenim una Xarxa de ciutats i pobles per a la reforma horària, coordinada des de l’Oficina, per donar instruments d’actuació als ajuntaments


Moltes?
Sí, hem presentat recentment el que anomenem Banc d’Experiències de Polítiques del Temps en el món local. Un recull de bones pràctiques existents que fa que els ajuntaments puguin escollir aquelles que creguin que encaixen amb el seu municipi.

Per exemple?
Una podria ser la modificació dels horaris dels plens o de les reunions, com ja hem dit. O decidir que el meu municipi, d’acord amb els agents socials, apliqui els horaris que consideri més adients per conciliar. Un exemple que em demanes: fixa’t en les zones blaves. Si en lloc de posar l’horari d’estacionament gratuït entre les 14h i les 16h o féssim de les 13h a les 15h, propiciaríem que l’horari del dinar s’avancés a aquesta franja.

Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat i benestar. Això sí, sempre s’ha de fer de manera consensuada, convençuts que ningú -institucions, empreses o agents socials-, no hi anirà a perdre


Es tracta d’aplicar la imaginació…
Hi ha municipis que han establert una jornada en la qual els seus establiments comercials tanquen a les 19h o 19:30h, escurçant el descans del migdia. Hi ha algun altre a on la gent que esmorza de 7 a 9 o dina de 12:30h a 14h gaudeix d’aperitius, tapes i cafès gratuïts…

Pas a pas…
La conscienciació social és creixent i la societat cada cop ens empentarà més. La gent valora molt el seu propi temps. Vol gaudir de més temps lliure. Vol motivar-se per anar a treballar però aplicant aquella màxima que deia que “no es tracta de viure per treballar, sinó de treballar per a viure-hi”. I viure-hi bé vol dir tenir temps. Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat i benestar. Això sí, sempre s’ha de fer de manera consensuada, convençuts que ningú -institucions, empreses o agents socials-, no hi anirà a perdre.

Ara que els experts anuncien crisi, és bon moment per fer aquest canvi?
Sempre és el moment. Les crisis no ajuden a l’hora d’afrontar reptes que tenim com a societat. El que hem d’aprendre de la darrera crisi és que va provocar, entre altres coses, que aquests debats de reformes integrals de la societat quedessin aparcats. Hem de trobar la manera de fer-ho compatible. De fet, la reforma horària vol dir ser més eficients en nostre dia a dia.

Com?
Si nosaltres mateixos som productius amb el nostre temps, també repercutirà a les empreses. Per tant, una de les maneres de créixer com a societat és gaudir d’uns horaris més racionals. Aquesta és una de les grans apostes que tenim en aquest país per moderni

 


REDACCIÓ27 Octubre, 2019
joanVergel.jpg

Maria Montserrat Roldán porta 30 anys col·laborant amb el món associatiu a través de l’entitat Club Gavines. Ha visitat quasi totes les presons catalanes oferint activitats lúdiques als interns. Va començar en una època en què la droga va entrar a moltes cases i, com a conseqüència, alguns joves van acabar a la presó. Eren els anys 80 del segle passat. A les entitats se’ls demanava d’incorporar al seu teixit aquells joves que poguessin tenir problemes de drogoaddicció, per ajudar-los a encaminar la seva vida fora d’aquell món. I així va ser, també, al Club Gavines. Un dia, un dels joves que col·laborava a l’entitat va ser condemnat a la presó Model i va ser el detonat que els va encoratjar a crear un grup de teatre per animar la vida dels interns de les presons.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
_______________________

Maria Montserrat Roldán

Només anàveu a presons?
Al principi, no, també ho fèiem a residències d’avis per festes assenyalades. Però en posar aquest noi a la presó, un dia que vam anar a visitar-lo ens van proposar de fer activitats a dins les presons.

De qualsevol mena?
De tota classe. Recordo que el primer que ens van demanar fou suport per una desfilada de moda femenina…

Roba femenina a la Model?
Sí! -riu-. Resulta que hi havia un intern que era dissenyador de vestits de dona i volia organitzar una desfilada dins la presó. Els educadors l’hi van permetre i nosaltres ho vam organitzar.

Amb qui?
Els hi vaig proposar de fer la desfilada amb homes, però els interns em van dir: “No! No! Volem noies! – torna a riure -. Aleshores vaig contactar amb la Teresa Gimpera per si podia col•laborar a través de la seva agència de models. I ella va estar encantada.

Com va anar?
Un èxit. Els interns van ser molt respectuosos. Jo estava asseguda a la primera fila amb la Teresa Gimpera i escoltàvem un intern assegut a darrere nostre que només deia: “mare meva, mare meva…”, mentre anaven desfilant aquelles models amb alguns vestits amb transparències.

Feieu només teatre o més activitats?
En un principi era teatre, però quan van obrir les noves presons de Quatre Camins o Brians, els interns van ser traslladats i jo em vaig dedicar a fer tallers de plàstica entre setmana. Continuava, però, els caps de setmana organitzant activitats diverses.

Com ara…
Mira, hi van passar des de companyies de dansa, a grups de música, de cultura popular i tradicional… Fins i tot, els van visitar en diverses ocasions els geganters de Manresa. Des del Club Gavines sempre fèiem un espectacle de teatre amb gags i una actuació de dansa.

Petit format?
En un principi ens atrevíem amb grans obres teatrals, algun dels germans Álvarez Quintero, però vam acabar representant obres de petit format. Es necessiten molts voluntaris… També hem organitzat conferències, xerrades, clubs de lectura… Recordo quan va anar en Nil Buigas per explicar la travessa al Pol nord… I sense cobrar res.

Com era la Model en aquell temps?
Encara recordo quants interns n’hi havia: 2662. A cada cel·la convivien quatre o cinc persones i, en alguna, fins i tot, sis. Estaven amuntegats. I a nosaltres ens van demanar que actuéssim a totes les galeries de la presó! Eren cinc plantes!

Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc

Com una gira…
Ho fèiem cada diumenge, cinc passis seguits, en funcions de matí i tarda. Ens donaven un entrepà per a dinar, excepte un dia que hi havia el director de guàrdia i ens van portar el mateix menú que a ells. Però molt satisfets…

Què us deien al barri a on vivies?
Al meu barri no veien bé que anéssim a les presons. No entenien per què ens ajuntàvem amb aquelles persones. Tot eren prejudicis. No acceptaven que fóssim una entitat de joves del barri que desenvolupava una tasca social.

I?
Se’n van acabar acostumant. De fet, malgrat la seva opinió, nosaltres vam visitar i actuar a tots els centres penitenciaris: la Model, Wad Ras, Tarragona, Ponent, Trinitat – que era la de joves- i seguim col•laborant ara a Lledoners….

Cap conflicte mai a les presons?
Mai. Sempre hem estat rebuts amb amabilitat i il·lusió. Només recordo una presó, estava a Osca -va ser quan vam anar a actuar a presons de la resta d’Espanya-, i allà vaig detectar que eren interns molt perillosos. No hi vaig estar còmoda, francament. A la resta, sempre m’he trobat molt a gust. Si hagués tingut alguna experiència negativa no hi hauria tornat…

Com hi participen els interns?
A totes les presons hi ha una Taula de Participació Social. És un espai a on es reuneixen els responsables del centre: educadors, voluntaris i un o dos interns. En aquest espai de decisió és on es planifiquen les accions de voluntariat que es poden fer.

Molt democràtic…
Clar. És que hi ha una nova directiva que s’ha de complir: que els presos no perdin el contacte amb exterior. És fonamental que hi vagin voluntaris a les presons i, també, que els interns participin en accions socials i de voluntariat. Forma part del procés de reinserció. Abans això no passava.

No?
Recordo que a la Model hi havia gent que portava 14 o 15 anys sense sortir al carrer. Sense contacte. Clar que reincidien! Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc.

Els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res

Vostè també ha estat molt de temps entrant i sortint…
He viscut l’evolució del sistema des de dins –riu-. Tot ha canviat molt. Pensa que ara els interns estan separats en funció de la gravetat dels delictes que han comès. Abans, a la Model això no passava: estaven tots barrejats.

Va ser el Club Gavina precursor d’aquestes iniciatives?
No ho sé. Potser a Espanya es feia quelcom, però quan jo vaig començar a La Model, a banda de les monges, la famosa Sor Genoveva, no ni hi havia cap més suport extern.

Hi ha qui diu que ara viuen molt bé.
Això és una mentida que s’ha de desmuntar. Als que diuen això jo els desafiaria a passar-ne dues nits. Recordo el dia que es va fer una acció amb els periodistes. Era amb la Consellera Tura i se’ls va convidar a passar una nit en una cel·la. Dies després vaig parlar amb alguns d’ells sobre l’experiència.

Què li van confessar?
Que no van poder dormir pensant que estaven tancats en aquella cel·la, sense poder moure’s. Per alguns va ser un trauma.

Desmuntem la demagògia?
Sí, perquè els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res.

 


REDACCIÓ18 Octubre, 2019
IMG-20191015-WA0003-e1571357402533.jpg

El càncer és una malaltia molt propera. Massa. Una realitat que ens afecta a tots. Les estadístiques mèdiques ens indiquen que un de cada tres homes i una de cada quatre dones patirà càncer a Espanya en els propers anys. Tothom hi està exposat. De vegades, els pacients requereixen suport extern per superar tots els obstacles que implica patir aquesta malaltia. L’Associació Espanyola contra el Càncer a Tarragona (AECC) fa més de 60 anys que treballa per ajudar i acompanyar les persones que pateixen la malaltia i als seus familiars. Amb prevenció i investigació, amb orientació mèdica i psicològica, i amb l’atenció social requerida per les persones que, a conseqüència de la malaltia, tenen problemes de feina, econòmics o socials. Elena Nolla és la psicòloga de l’AECC a Tarragona i ens ajuda a entendre la psicologia de la malaltia.

Com s’afronta psicològicament un càncer?
S’han descrit fases model sobre el que succeeix quan pateixes un càncer. És el que es coneix com a dol oncològic, ja que segueix les fases que fa una persona quan fa un dol.

És com la pèrdua d’un ésser estimat?
És una pèrdua en general: una ruptura de parella o una pèrdua de feina suposen també un dol. Primer hi ha una situació de xoc que dóna lloc a una negació. Posteriorment, hi ha una acceptació de la realitat, però que et porta a una depressió o baix estat d’ànim.

I aquí entra el suport psicològic…
A partir d’aquí és quan comença. Hi ha persones que tenen recursos propis i no necessiten suport psicològic per afrontar la situació. Pensa que quan et diagnostiquen un càncer és com si algú dóna un cop de puny a sobre de la taula a on tens un puzle de milers de peces petites i el desfà sencer.

Quin paper pot jugar l’entorn del malalt?
El més important és la predisposició a escoltar. A permetre que una persona s’enfonsi i tingui mals moments. Fins i tot que se li permeti perdre els papers en moments puntuals. Moltes vegades, el familiar, amb bona fe, pot tendir a la sobreprotecció o a minimitzar la malaltia.

Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment

Un terme mitjà?
Clar, perquè de vegades podem amplificar molt allò que li està passant o, al contrari, si el minimitzem, el pacient pot pensar que estem menyspreant la malaltia, que no és un refredat. Si no ho sabem fer, podem potenciar el dolor intern emocional que pateix la persona.

Sembla que és difícil ajudar des de fora…
Sempre dic que hem d’estar a disposició per escoltar, per parlar… I que els tempos per resoldre una situació els ha de marcar el malalt sabent que, de vegades, no tenen res a veure amb els temps que necessiten els acompanyants.

Tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors

Hi ha un abans i un després del càncer?
Jo tinc pacients que m’han dit que el càncer els hi ha servit per canviar el seu sistema de valors i d’altres que em comenten que no necessitaven patir aquesta situació per canviar.

Canvia la manera de pensar?
La diferència entre una persona que ha patit un càncer de la que no, és que la primera pren consciència que s’ha de morir. No vol dir que t’hagis de morir per la malaltia, sinó que, de sobte, ets conscient que la vida és finita. Te n’adones que ets vulnerable.

Com afecta l’actitud del pacient?
La psicologia positiva està molt bé, mirar des de la positivitat, però de vegades ha fet mal.

Des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari



Mal?
Sí, perquè qualsevol persona vol sortir-se del càncer, tingui una actitud positiva o la tingui negativa. Què succeeix? Que qui té l’actitud positiva facilita la feina als sanitaris, tolera millor els tractaments i efectes secundaris, té sensació de control… Però això no té evidència científica que faci que et recuperis abans. Crec que és posar molta pressió al pacient.

Pressió negativa…
Clar, perquè el pacient et pot dir: jo ja voldria però no em diguis que tingui una actitud positiva patint això. De vegades, des de fora es minimitza la malaltia, inconscientment, en un intent d’ajudar i aconsegueixes tot el contrari. Ajudes molt més escoltant, abraçant i, si convé, plorant junts. Ja riureu en un altre moment.

Com se superen les seqüeles?
El càncer té afectacions físiques que deixa seqüeles importants. En algunes pacients, per exemple les que pateixen càncer de mama, és molt profunda i va més enllà del mateix càncer. Pensa que tenim una simetria del cos; dues cames, dos braços, dues orelles i dos pits… I el pit té molt a veure amb la relació íntima amb la parella.

Com afecta?
Perdre un pit pot afectar la seguretat de la pacient, l’autoestima, la bellesa… En aquests casos, la reflexió que fan les pacients és: “sí, m’han curat el càncer, però la qualitat de vida que em queda…” S’ha de treballar més a fons la part psicològica.

Tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional

Al llarg dels teus 20 anys de suport a malalts, quina ha estat l’experiència més dura?
Vaig conèixer una noia de 16 anys. Tenia leucèmia. Va anar a visitar un avi a Holanda i, només tornar a casa, li van diagnosticar la malaltia. Ella va relacionar la visita a l’avi amb el fet de tenir el càncer. I no volia tornar-lo a visitar. Vam iniciar la teràpia fent un treball psicològic perquè deixés de vincular els dos fets. Va fer tractament i, ja curada del càncer després d’un temps, ella va tornar a agafar l’avió per visitar el seu avi. Era una Setmana Santa visita. En tornar, el juny, recau al càncer…

No tinc paraules…
La ingressen a un hospital de Barcelona i ella demana que jo la vagi a visitar. En aquell moment, jo estava embarassada del meu primer fill i era conscient que això era el final de la noia. Em sentia molt malament. Vaig retardar una mica la visita fins que un dia ja vaig demanar a la família que demanés permís a l’hospital per poder-la visitar. Quedo per anar un dissabte al matí i a les 7 del matí d’aquell dia em truquen per dir-me que ja havia mort. Encara tinc molt bona relació amb la mare del pacient, i no la puc oblidar. Era la primera persona que vaig veure morir en la meva etapa professional.

JMV

 


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
Joan_martinez-oltra-e1570434271469-1280x1230.jpg

Avui no són notícia, però els vaixells pesquers que operen a Somàlia continuen sent atacats pels pirates. Tampoc no és notícia la feina dels cossos de seguretat que custodien els tripulants i els equipaments dels vaixells que operen en aquella zona. Un d’aquests agents de seguretat és en Joan Carles Oltra. Té 50 anys i ha treballat com a agent de seguretat privada dins els vaixells. Ell venia del món militar i l’any 2009 va decidir embarcar-se en una aventura: entrar en una de les empreses anomenades “contratistes”: vigilants privats que garanteixen seguretat a llocs de conflicte. Va ser en l’època en què tots els mitjans de comunicació parlaven del segrest de 37 persones del vaixell Alakrana.

Amb l’Alakrana va començar tot?
Sí. Amb el ressò informatiu que aquell segrest va tenir, l’estat va modificar la llei de seguretat privada per facilitar l’obtenció de llicència per fer servir armament de guerra als membres de seguretat privada i poder treballar, de forma segura, en zones de conflicte. I jo m’hi vaig embarcar en aquella aventura.

Una decisió arriscada…
És una experiència singular i, alhora, molt perillosa, és veritat. Però vaig pensar que era un bon moment a la meva vida, tot i que després, en arribar, vaig comprovar que la feina era molt més dura del que em pensava.

Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins

Per què?
Pensa que nosaltres no érem un contingent militar, a on van 50 o 100 persones per afrontar un atac. La nostra missió era evitar el segrest dels vaixells, en una zona en constant conflicte, al voltant de Somàlia, amb quatre o cinc membres de seguretat! Una xifra molt minsa donada la quantitat i la violència de cada atac que vam patir.

En quantes operacions has participat?
Unes catorze. Cada missió suposa estar dins un vaixell quatre o cinc mesos en alta mar sense tocar terra. Una o dues setmanes de descans i tornem a una altra missió.

Què volen els pirates?
Els pirates poden robar els diners, mòbils, coses de valor, el peix, però el que realment volen és segrestar el vaixell per demanar rescat. Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins.

Com és un atac?
Solen venir quatre o cinc llanxes ràpides amb catorze o quinze pirates a cadascuna. Tots amb el seu Kalashnikov, granades RPG 4… Tot armament pesant i de guerra. Venen per la popa, per la proa, per babord, per estribord… Tots alhora disparant… Ens han atacat centenars de vegades.

Quin ha estat el pitjor?
El pitjor atac que he viscut va succeir al vaixell tonyinaire Albacán. Van impactar el vaixell amb granades. No van matar ningú, però vam haver de tornar a port per les destrosses importants que van provocar.

Si els pirates accedeixen al vaixell, hi ha algun espai segur per a la tripulació?
Als vaixells hi ha una zona de seguretat al costat de la sala de màquines on la tripulació queda totalment tancada per si els pirates arriben a assaltar el vaixell. Allà no hi poden entrar: és un búnquer. Podrien entrar si llencen alguna granada contra la porta, però ells no volen trencar el vaixell sinó segrestar els tripulants.

Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores

La tensió, pel que detecto, és 24 hores al dia…
És una doble tensió. Si bé la preparació física és molt important –nosaltres entrenem cada dia, per normativa, en aspectes de força, defensa personal i tàctiques de combat-, és més definitòria la resistència mental. Pensa que portem a sobre material –entre fusell, armilles, casc…- que pesa uns 40 kilograms, però ens hem de moure com si no portéssim res. Si no, no som efectius. Això requereix preparació física constant. Però el més important és la part psicològica.

Hi ha moltes crisis psicològiques?
Podem entrar en situacions de crisis d’ansietat i de pànic. Hem de disposar d’una ment plana per actuar amb calma en situacions de risc, per protegir les persones i propietats que depenen de nosaltres. He tingut companys militars que han estat en zones de guerra però quan han participat en les nostres missions s’han ensorrat. Han patit una crisi de pànic i no entenien com amb tan poca gent poguéssim repel·lir aquests atacs ferotges. En alguns casos hem hagut de portar alguns companys a port perquè no aguantaven la pressió.

Quins vaixells heu defensat?
Tonyinaires, mercants, petrolers… Quan són mercants o petrolers, els acompanyem de passada per la zona fins hi arriben al mar roig, i quan passen el Mediterrani ja s’acaba la feina. També hem acompanyat els vaixells que instal·len la fibra òptica al voltant de la costa. Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores. Això provoca que estiguin més temps exposats.

El dia a dia amb els companys és…
Duríssim. Estem sempre en espera, vigilant. Pendents de quan ens ataquen. Si ataquen quan bufa el monsó, amb un vaixell en constant moviment, tot és més complicat. Jo he arribat a estar a la coberta del vaixell vigilant cordat amb una corda per no caure al mar. Aquesta manera de treballar provoca tensions contínues entre nosaltres.

Tots aplegats en una cabina petita. Dorms poc i malament: dues o tres hores. Has de tenir l’armament quasi a sobre, preparat per un atac, on cada segon hi compta. Són moltes hores, dies i setmanes sense descans. Convivint amb el risc. Això provoca friccions. A més, patim la nostra pressió personal. No volem que ens matin, i sabem que els pirates tenen una norma: matar els cristians i els membres de seguretat. Però no de qualsevol manera, sinó amb matxet. Tallant-nos el cap.

Veig que no només hi ha diners, sinó que la religió també hi juga…
Pensa que els “senyors de la guerra” que operen en aquells territoris són islamistes radicals, pro al-qaeda, pro estat islàmic… Contaminen els pirates i els obliguen a actuar d’aquesta manera. De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens. Hi ha molta por a la zona i, sobretot, molta gana. Jo he sentit por, però barrejada amb llàstima. Aquests nois joves de pobles de la costa de Somàlia que són agafats per milícies dels “senyors de la guerra” que els hi obliguen a treballar per a ells sota amenaça de mort, a ells i a les seves famílies.

De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens

Has matat algú?
He disparat moltes vegades a pirates que ens assetjaven per defensar la tripulació.

Però has matat algú?
He disparat… No sóc conscient de cap.

Hi tornaries?
Ja no puc, encara que volgués. Una lesió provocada a conseqüència d’una de les missions m’ha deixat impossibilitat per tornar a fer aquesta feina. Però estic content. Crec que el destí m’ha salvat la vida. No és un bon lloc per treballar. Estàs a deu mil quilòmetres de la família durant mesos; t’hi jugues la vida cada dia; tensions internes… No és una bona vida, francament. Tinc la sort que ho puc comptar, però no hi tornaria.

JMV

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter