REDACCIÓ
El Senat serà segurament a hores d’ara una de les institucions més qüestionades, per la seua “aparent” inutilitat. Ha estat de sempre, des de la reinstauració de la democràcia i la recuperació del sistema bicameral a Espanya, una assignatura pendent.
Amb la construcció de l’Espanya de les Autonomies, el Senat havia de ser com en els estats federals, la cambra territorial, tenia sentit un punt de trobada on discutir i acordar la legislació comuna allà on el gros estava transferit a les comunitats autònomes; per exemple, sanitat o educació.
Però malauradament, s’ha convertit en allò èpic del cementeri d’elefants o el magatzem del gerros xinesos; on van a acabar els seus últims dies el polítics de primera divisió que no volen aparcar-se d’un salari públic; exalcaldes de grans ciutats, exdiputats, expresidents autonòmics, sol ser fauna que abunda per aquells passadissos, gent que pensaves que ja no formàvem part d’aquest món, i vaguen pels despatxos a una activitat pràcticament nul·la excepte casos puntuals molt concrets.
I això, tenim senadors que duen vint o trenta anys en l’ombra anònima d’aquest parlament, del qual ningú sap per a què val realment.
S’ha convertit, com imagine es sap, en un cambra de segona lectura, és a dir, on es torna a debatre tot el que ja ha estat objecte debat al Congrés, i allò de la capacitat de veto o paràlisi és més que relativa. Al Senat també hi ha sessió de control al Govern ( president inclòs), fet que també es dóna al Congrés, per tant, ¿ dupliquem la tasca?.
Al Senat es tornen a debatre totes les lleis, el mateix procés de debat en comissió, d’esmenes, de votacions, de torns de defensa d’esmenes, de posicionament…etc. Si la llei és aprovada sense modificacions, s’acaba la seua tramitació parlamentària. Si és modificada en part o tirada enrere per la majoria del Senat, torna al Congrés, i en el Congrés es vota si s’accepten eixes modificacions o veto a la totalitat, i si no, es vota de nou i es deixa com estava.
Això també afecta als pressupostos generals de l’Estat són una llei i es tramita com a tal), és a dir, el PP pot paralitzar els PGE però no anul·lar-los, si el Congrés els aprova, el PP el tombarà al Senat i tornaran al Congrés, i s’haurà perdut un temps valuós. Ara ens estalviem eixe recorregut a l’haver estat tombats al Congres
Per què el PP té majoria al Senat, absolutíssima, i no al Congrés?, doncs pel propi model de tria dels senadors i senadores. Es trien 4 per cada província espanyola ( el cas ciutat autònomes o illes es diferent), en les llistes aparentment obertes; la famosa papereta sèpia on marques tres creuetes. Les quatres persones més votades ixen senadores. En l’actual sistema, el partit més votat, se’n du tres senadors, el segon, encara la diferència siga mínima, el quart, i el tercer, pel molts vots que tinga, passa la mà per la paret.
I mentre en províncies despoblades amb 20.000 vots pots traure un senador/ a ( o 3.000 en una illa xicoteta) a altres els pots costar més d’un milió de vots eixes senador. En una espanya rural i despoblada, el PP se sol fer amb desenes de senadors a baix cost, mentre que en les zones urbanes, on el vot sol ser més progressista, costa infinitament molt més traure eixos senadors.
Després es trien senadors i senadores per les comunitats autònomes, un per cada una, i un més per cada milió d’habitants. Per exemple per a que Compromís entrara per primer cop al Senat en 2015, li va costar 452654 a les autonòmiques.
Tots els partits polítics, quan vénen eleccions, diuen allò de que el Senat no val per a res, que cal una reforma a fons; des d’un sistema d’elecció més just i proporcional, a donar-li unes atribucions legislatives pròpies, però on cal una majoria qualificada, qui accedeix a ella, automàticament s’obliga perquè té molts gerros i elefants que acomodar. I segurament, per una reforma de la Constitució que comportaria, aquesta no és el principal repte a abordar i altres, que sí urgeixen, generen gran conflicte polític i evidencien la impossibilitat d’aplegar a cap acord.
Per tant, Compromís, crítics amb esta cambra, ens hem dedicat amb vehemència a intentar aprofitar-la com altaveu, perquè es comence a parlar dels problemes del País Valencià, fins ara invisibles, per ser constants amb les reivindicacions, perquè sempre hem defensat per la única manera de solucionar un problema és que abans siga visible. Hem estat actius des del primer dia, fent propostes, exigint al govern ens tinga en compte, i intentant donar-li una utilitat a una cambra inútil, perquè molts s’han dedicat a fer-la inútil.
L’absentisme de l’esquerra sol ser preocupant en molts processos electorals; mentre la dreta trau fins i tot als moribunds de les residències a votar, l’esquerra castiga les errades, s’obliga de votar, no va a votar com opció de càstig, prefereix un dia de sol i muntanya…etc. I votar al Senat, es converteix per a molta gent perdre el temps; els resultats al Senat solen ser per a l’esquerra encara més missió impossible; gent que vota sols al congrés i s’oblida de la papereta salmó, a cabassades.
Com heu vist, al Senat es poden fer moltes coses, i si no tenim nosaltres majoria, la té la dreta més rància, i l’usa per a 155, per relentitzar els avanços socials, per fer comissions d’investigació sobre el finançament dels partits polítics on s’investiga a tots excepte a ells, per tindre als elefants amb bon salaris..etc. Si volem tancar, dinamitar, canviar, reformar, o fer qualsevol cosa a o amb el Senat, cal tindre una majoria progressista, i això cal també exercicis de responsabilitat i ser valents i valentes; en el seu dia ja es va proposar candidatures conjuntes Compromís, Unidos Podemos i PSOE per les tres circumscripcions valencianes, i va ser el PSOE de Madrid qui sembla va aturar la proposta; ara tindríem segurament 9 dels 12 senadors provincials repartits entre Compromís, PSOE i UP ( ara sols tenim 1 Compromís i 2 UP, i 0 PSOE), la dreta ( siga PP o ara Ciudadanos si li fa el sorpasso, passaria de 9 a 3).
Espere que esta temporada de bloqueig al Senat haja servit d’exemple al PSOE i s’anime a intentar pegar-li la volta i aplegar a acords amb forces progressistes a totes les circumscripcions, i intentar enteses de progrés per sumar, perquè el temps de les majories absolutes ha passat a millor vida, i ara cal construir amb pactes post electorals, però també pre electorals allà on la conjuntura ho exigisca. I al Senat és una, perquè si volem posar-li dinamita al ciment, o fer una reforma d’obres majors o menors, cal primer tindre les claus.
Carles MULET
Portaveu de Compromís al Senat
REDACCIÓ
