BRUNO MOREJÓN:  Sóc del barri

Sempre m’he considerat un noi de barri i, de fet, m’agrada recordar-ho sovint. M’omple d’orgull dir que era —que encara sóc— del Carrer Extremadura, núm. 5, entresòl 2a, l’estimat Barri Fortuny. Hi he pensat en plantejar-me parlar del Barri Immaculada, perquè les històries personals d’aquells que hi hem crescut entrellacen uns barris i altres com vides paral·leles però que gosen entrecreuar-se a còpia de vivències.

Ma mare i mon pare es van casar molt joves i es van instal·lar a casa d’ella perquè no volia deixar mon àvia sola, vídua de feia pocs anys i amb la mobilitat reduïda per un accident domèstic. Vaig arribar al món un any després del casament, un matí fredíssim de febrer. Quatre anys després, s’hi sumà la meva germana i els 65 metres quadrats del pis ens hi van enquibir tots. Les dimensions perfectes a ulls de dos infants que no havien conegut altre espai que aquell. Diuen que només coneixem per contrast, qui ho sap.

Mon pare i ma mare treballaven així que, sense luxes, mai ens va faltar res d’essencial. Com que a mon pare li agradava jugar la partida. em vaig acostumar a veure passar les tardes de dissabte i diumenge al bar de la benzinera, o al del Gervasio a través d’un món que les ampolles i els gots de les taules filtraven entre bafarades de nicotina.  Recordo les taules plenes, mans en sintonia perfecta remenant cartes, monedes i feixos de bitllets. No us espanteu, fou una infància feliç. A la placeta somiàvem que érem Maradona, Lineker, Archibald, primer; Stoichkov o Koeman, uns anys més tard. Amb les bicis recorríem el barri de punta a punta, resseguint-ne els marges i fronteres amb la prudència de no envair mai terra desconeguda. En aquella època la gent anava i venia de Reus, com si els barris fossin als afores d’una ciutat emmurallada. Passàvem les hores amunt i avall, jugant pels carrers, les places, els descampats i els barrancs;  i si era estiu, després de sopar, sortíem al carrer per jugar encara més estona, mentre els pares i l’àvia prenien la fresca baix, amb els veïns, al costat del portal.

El món un món fàcil d’abastar. En arribar de l’escola, l’àvia ens preparava el berenar i podíem sortir al carrer “hasta que se enciendan las farolas”. Cercàvem geometries impossibles per convertir racons aparentment inerts en improvisades cistelles de bàsquet; les colles del Barri Juroca o les dels pisos del Massó eren els enemics a batre, éssers malignes i malintencionats. Ens citàvem mútuament per escalfar-nos, en baralles que imaginàvem cruentes camí del camp de batalla, però que solien acabar en incompareixença nostra o del rival, o en partits de futbol de caixa o faixa, on dirimíem les nostres suposades diferències. Un món fàcil, doncs, en aparença. Sense marge per a la interpretació ni l’excepcionalitat. Un imaginari de nens de barri on tot havia d’encaixar perfectament. Els castellans estudiàvem a la pública i vivíem en els edificis de protecció oficial. Els catalans estudiaven a la privada i vivien als pisos de La Caixa, amb els serveis d’un conserge a cada portal. Els membres dels dos bàndols ens miràvem amb recel les vambes per reconèixer si calçàvem Nike o Diseño Pryca, ens fixàvem en la marca del cotxe dels nostres pares, i en la direcció que preníem per anar i tornar de l’escola.

I tanmateix, aquest era un relat de divisió que no quallava gens a casa meva. La meva àvia havia patit la Guerra Civil, les conseqüències de ser “roja”, i la maleïda postguerra li havia robat la infància i la joventut. Una vida amb el NODO feixista per tota banda sonora, així que defensava a ultrança els valors democràtics fonamentals, i professava una simpatia incondicional cap el poble català, al qual agraïa, infinitament, la generositat, no sempre fàcil, de ser poble d’acollida. “Debes aprender el catalán, Bruno”, m’havia repetit moltes vegades. No és gens d’estranyar que, quan la senyoreta Assumpció va citar a ma mare per apressar-la perquè matriculés el nen en línia catalana a partir de 1r de primària, tot explicant-li les bondats del sistema d’immersió lingüística, ella no només ho acceptés de bon grat, sinó que sortís convençuda que havia pres la millor decisió per al seu fill. Així que, als pares i l’àvia —que em van criar tan bé com van saber, amb tots els seus defectes, i amb totes les seves virtuts— els reconec la capacitat i la determinació d’ensenyar-me que no hi ha més divisió que la que vulguin veure els teus ulls.

Com sempre a la vida, al barri podies triar. Hi havia qui, en època d’estiu, baixava a Salou en autobús i tornava amb la bicicleta prestada d’un turista, o qui gaudia de l’emoció de robar petits objectes a les botigues de souvenirs; però, també hi havia opcions més instructives, com passar la tarda a la biblioteca de la Fundació La Caixa, que tanta bona feina va fer en els temps de prebiblioteques públiques a Reus; o participar en les activitats extraescolars de l’escola Marià Fortuny, on papes i mames de l’AMPA, com la Pepi Guerrero, s’hi deixaven la pell altruistament per fer efectiva la igualtat d’oportunitats.

Quan tenia dotze anys els pares es van comprar un pis al 117 de l’avinguda Països Catalans, al costat de l’actual Bar Open i La Roslena, just al costat del Barri Immaculada. Estava tan a gust al meu Barri Fortuny, i em feia tantíssima pena deixar la meva àvia sola, que recordo que vaig trigar gairebé una setmana a passar la primera nit al pis nou, amb el conseqüent disgust de la mare. Però la meva relació amb aquest barri ja existia de tota la vida, perquè hi vivien els altres avis. Havien arribat relativament tard, quan els germans de la meva àvia paterna ja feia alguns anys que s’havien instal·lat en el cor del barri, i havien comprat amb els seus estalvis un terreny al carrer del Pont, just al costat del barranc de l’Escorial, en la vessant que abraça el nucli urbà de Reus, davant de l’Escola Misericòrdia.

La meva àvia era originària de Bienvenida (Badajoz). El seu pare i la seva mare van ser afusellats pels nacionals amb una setmana de diferència, just en iniciar-se la guerra, i amb només 14 anys i sent la germana gran, no li va quedar més remei que ocupar-se d’un germà i una germana petita, i buscar-se, literalment, la vida. Va servir en diverses cases de “señoritos andaluces”, fins que, al cap dels anys i gràcies a un contacte, va marxar a Barcelona per treballar a la fàbrica de Gallina Blanca. A la capital va conèixer al Prudencio, fill de terratinents castellans de poble vinguts a menys, afins a l’exèrcit nacional,i que també s’havia hagut de buscar la vida: la sort li havia estat esquiva, i és que li havia tocat ser germà petit en comptes d’hereu en el si d’una família que ni volia, ni podia adaptar-se a cap mena de modernitat.

A la casa del carrer del Pont hi vaig passar moltes temporades. Recordo, amb especial nostàlgia, els caps de setmana que hi passava durant el mig any que els meus pares van decidir separar-se. Era una casa petita, amb tres habitacions i un modest, però bonic, pati, que evocava els patis andalusos que tant agradaven a la meva àvia. Recordo com el “Yayo Prudencio” m’explicava, quan jo ja era una mica més gran, que havien construït la casa en només dues setmanes, amb l’ajuda dels seus cunyats i d’uns paletes que havia contractat. Recordo com jo no me’l creia, i ell em mostrava fotografies de la casa en construcció, com si la instantània, igual que un time-lapse modern, ho certifiqués. Tan orgullosos estaven de la seva casa que pobre de tu que utilitzessis un altre substantiu diferent del de “chalé” per referir-t’hi! Era la casa dels seus somnis, l’havien batejat amb aquest nom i no acceptaven cap altre apel·latiu. El Prudencio, a qui li agradava conversar i evocar el passat, m’explicava com havia canviat el Barri Immaculada d’ençà que l’havia trepitjat per primera vegada: recordava els carrers sense asfaltar, les voreres estretes i la gent caminant per la carretera per anar a Reus, els carrers sense fanals… M’explicava, amb orgull, com els de Bienvenida feien pinya i s’arremangaven cada cop que feia falta bastir un nou habitatge d’autoconstrucció per a una família de nouvinguts del poble.

Al Barri Immaculada vaig aconseguir la meva primera feina. Al restaurant La Teulada vaig fer de cambrer l’estiu que tenia 15 anys a raó de 50.000 pessetes al mes, a les ordres de l’Alberto i l’Imma, i vaig aprendre moltes petites grans coses, d’aquelles que t’ensenyen a anar pel món amb els ulls i la ment ben oberts. Ja de gran vaig començar a estudiar magisteri, i vivint amb els meus pares a Països Catalans, vaig triar l’Alberich com a escola de pràctiques. Allà vaig descobrir una escola que lluitava per la igualtat, la inclusió i la cohesió social, amb una directora apassionada i vehement que transmetia determinació i coratge: la Teresa Vallverdú. Qui m’havia de dir que, al cap dels anys i per una carambola del destí, que no ve al cas, acabaria exercint de mestre a l’Alberich? Una escola que avui en dia, com sempre ha fet d’ençà que es va fundar, lluita per baixar a terra i fer realitat els principis democràtics que han de guiar l’educació dels nostres nens i nenes. Una escola que és una veritable Comunitat d’Aprenentatge, que cus i dona consistència al barri, on allò que és veritablement important és el desenvolupament del potencial de cada infant.

Com us deia al principi, estic orgullós de ser del Carrer Extremadura, núm. 5, entresol 2a. Però us amagaria alguna cosa si no us digués que estic orgullosíssim de treballar en i per aquest barri, que m’encanta deixar-me mitja vida contribuint, al costat de tantíssima gent, en el seu desenvolupament social, i que el Barri Immaculada pels vincles personals i professionals que us he esmentat, també és casa meva. Avui, aquí als jardins del Mas Anglès, aquestes històries prenen més sentit perquè també vull explicar-vos que he decidit formar part d’una llista electoral, la d’ERC. Mireu, els resultats a les darreres eleccions al Congrés han evidenciat que, a Reus, ERC ha estat la força més votada però el PSC es va situar a una distància escassa de 800 vots. Ara és el moment de votar una força que sigui capaç de lideratge; de generar diàleg, pacte i consensos. ERC és la garantia d’un govern fort i estable que vol construir el futur de la ciutat amb la ciutadania.

Bruno MOREJÓN
Número 8 de la candidatura d’ERC-Reus

 

 

 

REDACCIÓ


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Informació bàsica respecte a protecció de dades
Responsable República Checa Press +info...
Finalitat Gestionar y moderar tus comentarios. +info...
Legitimació Consentiment de l'interessat +info...
Destinataris Automattic Inc., EEUU per filtrar spam. +info...
Drets Accedir, rectificar i esborrar les dades, així com altres drets. +info...
Informació addicional Podeu aconseguir més informació sobre protecció de dades a la pàgina de política de privadesa.



RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter

Download WordPress Themes Free
Download WordPress Themes
Download Premium WordPress Themes Free
Download WordPress Themes
udemy paid course free download