REDACCIÓ
Ella és l’única en dicotomia amb la vida, totes dues s’estenen per tots els llocs del món, per tots els pobles, barris, ciutats, països, continents… deixant a tots a la mateixa altura siguem pobres o rics.
Quan ella passa provoca sensacions molt més fortes de les que podria provocar la persona més bella del planeta passant pel carrer més transitat del món. La tristesa s’escampa indiscriminadament, com si es tractés d’un rumor.
Les seves millors amigues són les malalties, els enganys, la ira, la venjança, la maldat… companyes inseparables, però també el temps i l’edat. Les seves enemigues… La vida i la memòria.
Que trist, amics, quan ella arriba, quan la mort, conquesta la nostra vida per quedar-se per sempre i no marxar, deixant tot el viscut, totes les persones que coneixíem, tants records, tants projectes… Però també la doble amargura d’aquells que es queden, ploren la pèrdua i creuen que mai ens tornarem a veure.
A tots els pobles la mort suposa un tràmit, un dol i per sobre de tot, una memòria que perpetuarà per sempre o això és el que hauria de passar, allà teniu als antics Faraons d’Egipte, actualment els coneixem per les seves impressionants residències funeràries, però clar, no tothom tenia la magnitud econòmica i de poder per aquestes obres arquitectòniques, no obstant també s’han quedat per la memòria i és feina del futur recordar-los.
Ets molt amarga, però hem trobat la manera de fer-te front
La memòria és un dels trets característics dels humans que ens fa invencibles, que ens torna veritables herois i poderosos davant la naturalesa, ja que amb ella podem combatre a una de les més grans, l’oblit no té lloc a la vida.
Les mostres de memòria personal són presents a tots els pobles del món i avui us vull presentar una petita obra dels Akan de Ghana, un poble molt conegut i que posseeix algunes de les obres d’art més exquisides del continent. L’obra que us presento és un fragment d’un cap per la memòria d’una persona important del poblat. Aquestes obres estaven fetes després de la mort de la persona i acompanyaven els llocs sagrats del poble o bé la mateixa tomba del difunt. Amb elles que passaven de generacions en generacions el que es pretenia era mai oblidar els ancestres i així, poder combatre la mort.
Són obres que acostumen a tenir una exquisida terminació, sempre acabades amb la màxima finor possible i sense deixar errors. Representaven la figura del difunt i eren la màxima definició de bellesa per al poble.
Aquestes obres tenen una particularitat que les fa especialment atractives i interessants. Diuen els antics estudiosos d’art, que les obres realitzades amb fang havien de ser fetes per dones que tenien les mans més primes i delicades per a tractar aquest tipus de material, de fet, pels estudis que hi ha hagut, no s’ha conegut cap home que pogués o hagués realitzat un cap funerari.
Aquesta circumstància es magnifica, ja que la dona Akan pot tenir un paper d’artista dins del poblat i pot mostrar la seva creativitat. Aquest fet no es té normalment molt en consideració, ja que les persones que fan art tribal no són considerades artistes en molts casos.
Pots estar mort en vida, i els que t’estimen ja no se’n recorden de tu, si ets estimat, viuràs per sempre
Quan oblidem, quan ja no mostrem atenció a aquella persona, allò desapareix, encara que hi sigui, pel nostre propi món desapareix. Per posar un exemple, encara que sigui molt materialista, quantes vegades heu trobat al vostre armari un jersei que feia anys que no us ho posàveu? Segurament pensàveu que no estava, però hi era allà.
Mai oblideu allò que estimeu o heu estimat. Mai deixeu d’estimar aquells que us envolten.
REDACCIÓ
