REDACCIÓ
El 26 de juny d’ara fa tot just un any començava l’anomenat ‘cas Torredembarra’, una marca denominació d’origen que ha perseguit a la vila des de llavors i que conjuga el pitjor d’un sistema polític podrit fins al moll de l’os amb la capacitat de regeneració i voluntat de canvi. Per ara la instrucció suma 30 imputats, quatre peces separades de les que una manté el secret de sumari i la general acumula més de 4.000 folis. Fins el moment, moltes especulacions sobre el contingut i poques coses concretes en poder de les parts implicades, encara que amb molt de suc: les transcripcions de les escoltes telefòniques efectuades per la Guàrdia Civil.
Els casos abasten, sense que encara hi hagi cap certesa absoluta, possibles contractacions i comissions irregulars, tràfic d’influències, suborns, contractes sense concurs públic o possibles subvencions irregulars. A la corda fluixa hi figuren alhora des del cap de la policia local fins els membres del tribunal que el van nomenar i diversos tècnics municipals en un menú de corrupció alt en calories del què només s’ha servit el primer plat.
Tot es va encetar amb la Benemèrita entrant a l’Ajuntament (“es podria haver constituït el que sembla un poder paral·lel a les administracions de l’Estat”) i detenint tots els membres de la Junta de Govern Local. El llistat l’encapçalava el llavors alcalde, Daniel Masagué, i continuava amb Pere Font, Francisca Felguera, Ignasi Duran, Èlia Rodríguez, José Oviedo i Santi Ardèvol. També l’empresari local Blas Niubó, clau en tot plegat en la inevitable figura de tota pe·lícula de cinema negre, la del beneficiari a l’ombra.
L’origen de la tragèdia
L’origen de l’operació cal buscar-lo l’octubre del 2013, quan Montserrat Gassull i l’extreballador de Niubó, Rachid el Ghazoui, van aportar noves proves a les investigacions ja existents sobre presumptes irregularitats en lloguers de diversos locals i en contractacions públiques de funcionaris.
Gasull va desvetllar coneixement d’intents de suborn per part de regidors de l’equip de govern i de l’empresari Niubó a membres de l’oposició. El Gazhoui, per la seva banda, denunciava ingressos presumptament irregulars (i que podrien provindre dels serveis de la brossa i de l’aigua) a l’empresa MAES de Massagué, de la qual n’era l’encarregat fins ser acomiadat. Aquests i d’altres moviments de diners van aixecar les sospites de la Guàrdia Civil. El rastre del diner portava a delictes contra l’Administració Pública i quan van aconseguir sòlids indicis de l’existència del que ja apuntava com una xarxa criminal van aconseguir del fiscal el permís per gravar totes les converses de la Junta de Govern Local i de Niubó.
Ara fa un any. Fins a tres alcaldes han estat devorats pel cas: Pere Font, Enric Grangel i Eduard Rovira. Massagué, l’únic en entrar a presó després de la detenció de tota la junta de govern, va estar-se 17 dies privat de llibertat. Excepte de la llibertat de dimitir del càrrec i d’intentar un retorn a la política fracassat en les darreres eleccions municipals perquè, com tot el món sap, mai les segons parts són tan bones com la primera. Excepte la d’ElPadrino.
