Als que opinen que les presons són de 5 estrelles, els convido a passar-ne 2 nits

Maria Montserrat Roldán porta 30 anys col·laborant amb el món associatiu a través de l’entitat Club Gavines. Ha visitat quasi totes les presons catalanes oferint activitats lúdiques als interns. Va començar en una època en què la droga va entrar a moltes cases i, com a conseqüència, alguns joves van acabar a la presó. Eren els anys 80 del segle passat. A les entitats se’ls demanava d’incorporar al seu teixit aquells joves que poguessin tenir problemes de drogoaddicció, per ajudar-los a encaminar la seva vida fora d’aquell món. I així va ser, també, al Club Gavines. Un dia, un dels joves que col·laborava a l’entitat va ser condemnat a la presó Model i va ser el detonat que els va encoratjar a crear un grup de teatre per animar la vida dels interns de les presons.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
_______________________

Maria Montserrat Roldán

Només anàveu a presons?
Al principi, no, també ho fèiem a residències d’avis per festes assenyalades. Però en posar aquest noi a la presó, un dia que vam anar a visitar-lo ens van proposar de fer activitats a dins les presons.

De qualsevol mena?
De tota classe. Recordo que el primer que ens van demanar fou suport per una desfilada de moda femenina…

Roba femenina a la Model?
Sí! -riu-. Resulta que hi havia un intern que era dissenyador de vestits de dona i volia organitzar una desfilada dins la presó. Els educadors l’hi van permetre i nosaltres ho vam organitzar.

Amb qui?
Els hi vaig proposar de fer la desfilada amb homes, però els interns em van dir: “No! No! Volem noies! – torna a riure -. Aleshores vaig contactar amb la Teresa Gimpera per si podia col•laborar a través de la seva agència de models. I ella va estar encantada.

Com va anar?
Un èxit. Els interns van ser molt respectuosos. Jo estava asseguda a la primera fila amb la Teresa Gimpera i escoltàvem un intern assegut a darrere nostre que només deia: “mare meva, mare meva…”, mentre anaven desfilant aquelles models amb alguns vestits amb transparències.

Feieu només teatre o més activitats?
En un principi era teatre, però quan van obrir les noves presons de Quatre Camins o Brians, els interns van ser traslladats i jo em vaig dedicar a fer tallers de plàstica entre setmana. Continuava, però, els caps de setmana organitzant activitats diverses.

Com ara…
Mira, hi van passar des de companyies de dansa, a grups de música, de cultura popular i tradicional… Fins i tot, els van visitar en diverses ocasions els geganters de Manresa. Des del Club Gavines sempre fèiem un espectacle de teatre amb gags i una actuació de dansa.

Petit format?
En un principi ens atrevíem amb grans obres teatrals, algun dels germans Álvarez Quintero, però vam acabar representant obres de petit format. Es necessiten molts voluntaris… També hem organitzat conferències, xerrades, clubs de lectura… Recordo quan va anar en Nil Buigas per explicar la travessa al Pol nord… I sense cobrar res.

Com era la Model en aquell temps?
Encara recordo quants interns n’hi havia: 2662. A cada cel·la convivien quatre o cinc persones i, en alguna, fins i tot, sis. Estaven amuntegats. I a nosaltres ens van demanar que actuéssim a totes les galeries de la presó! Eren cinc plantes!

Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc

Com una gira…
Ho fèiem cada diumenge, cinc passis seguits, en funcions de matí i tarda. Ens donaven un entrepà per a dinar, excepte un dia que hi havia el director de guàrdia i ens van portar el mateix menú que a ells. Però molt satisfets…

Què us deien al barri a on vivies?
Al meu barri no veien bé que anéssim a les presons. No entenien per què ens ajuntàvem amb aquelles persones. Tot eren prejudicis. No acceptaven que fóssim una entitat de joves del barri que desenvolupava una tasca social.

I?
Se’n van acabar acostumant. De fet, malgrat la seva opinió, nosaltres vam visitar i actuar a tots els centres penitenciaris: la Model, Wad Ras, Tarragona, Ponent, Trinitat – que era la de joves- i seguim col•laborant ara a Lledoners….

Cap conflicte mai a les presons?
Mai. Sempre hem estat rebuts amb amabilitat i il·lusió. Només recordo una presó, estava a Osca -va ser quan vam anar a actuar a presons de la resta d’Espanya-, i allà vaig detectar que eren interns molt perillosos. No hi vaig estar còmoda, francament. A la resta, sempre m’he trobat molt a gust. Si hagués tingut alguna experiència negativa no hi hauria tornat…

Com hi participen els interns?
A totes les presons hi ha una Taula de Participació Social. És un espai a on es reuneixen els responsables del centre: educadors, voluntaris i un o dos interns. En aquest espai de decisió és on es planifiquen les accions de voluntariat que es poden fer.

Molt democràtic…
Clar. És que hi ha una nova directiva que s’ha de complir: que els presos no perdin el contacte amb exterior. És fonamental que hi vagin voluntaris a les presons i, també, que els interns participin en accions socials i de voluntariat. Forma part del procés de reinserció. Abans això no passava.

No?
Recordo que a la Model hi havia gent que portava 14 o 15 anys sense sortir al carrer. Sense contacte. Clar que reincidien! Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc.

Els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res

Vostè també ha estat molt de temps entrant i sortint…
He viscut l’evolució del sistema des de dins –riu-. Tot ha canviat molt. Pensa que ara els interns estan separats en funció de la gravetat dels delictes que han comès. Abans, a la Model això no passava: estaven tots barrejats.

Va ser el Club Gavina precursor d’aquestes iniciatives?
No ho sé. Potser a Espanya es feia quelcom, però quan jo vaig començar a La Model, a banda de les monges, la famosa Sor Genoveva, no ni hi havia cap més suport extern.

Hi ha qui diu que ara viuen molt bé.
Això és una mentida que s’ha de desmuntar. Als que diuen això jo els desafiaria a passar-ne dues nits. Recordo el dia que es va fer una acció amb els periodistes. Era amb la Consellera Tura i se’ls va convidar a passar una nit en una cel·la. Dies després vaig parlar amb alguns d’ells sobre l’experiència.

Què li van confessar?
Que no van poder dormir pensant que estaven tancats en aquella cel·la, sense poder moure’s. Per alguns va ser un trauma.

Desmuntem la demagògia?
Sí, perquè els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res.

 



Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Informació bàsica respecte a protecció de dades
Responsable República Checa Press +info...
Finalitat Gestionar y moderar tus comentarios. +info...
Legitimació Consentiment de l'interessat +info...
Destinataris Automattic Inc., EEUU per filtrar spam. +info...
Drets Accedir, rectificar i esborrar les dades, així com altres drets. +info...
Informació addicional Podeu aconseguir més informació sobre protecció de dades a la pàgina de política de privadesa.



RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter


Download WordPress Themes
Download Best WordPress Themes Free Download
Download WordPress Themes
Premium WordPress Themes Download
free online course